17
de juny
del
2023
Actualitzat
el
19
de juny
a les
8:09h
Imma Tubella (la Bisbal d'Empordà, 1953) acaba de publicarUna història per a tu (Columna), un relat sobre la vida de la princesa Kaiulani, que va veure truncat el seu destí de ser reina de Hawai quan l'arxipèlag de l'Índic va ser annexat als Estats Units. Una altra novel·la de Tubella amb històries de somnis impossibles i utopies com la que li va merèixer el premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb Els insubmisos del mar, una visió diferent sobre la pirateria.
Catedràtica de Comunicació, doctora en Ciències Socials i exrectora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Tubella va ser directora de continguts de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació. En aquesta conversa a la cafeteria Laie, explica les similituds entre la situació a Catalunya i hawai, el llegat de TV3 i els reptes educatius.
- D'on li ve aquesta fascinació per la història de Hawai?
- Em ve de fa molts anys. Jo vivia als Estats Units, estava vinculada a la Japan Foundation i en un vol l'avió va fer una escala a Hawai. Era el 1994 i vam decidir passar-hi uns dies. I em va cridar l'atenció la fascinació que hi havia per una tal Kaiulani, que era present a tot arreu. Em van explicar qui era i vaig llegir sobre ella. Però la cosa va quedar aquí.
- Qui era la princesa Kaiulani?
- Era la filla d'un escocès i d'una princesa hawaiana, Likelike, que era germana del rei Kalakaua, que en aquell moment regnava a Hawai. La monarquia hawaiana no passava de pares a fills sinó que el rei proposava el successor al parlament i es podien presentar altres. Però al proposar Kaiulani com a successora, amb només 11 anys, el parlament ho va aprovar per unanimitat. Hawai era una societat molt oberta. Es podia practicar la poligàmia, però tant homes com dones. Aquesta princesa va conèixer l'escriptor Robert Louis Stevenson, l'autor de L'illa del tresor, que va viure un temps a les illes per problemes respiratoris, i es van enamorar. Era poliglota. La van enviar a estudiar a Anglaterra per un any i s'hi va quedar vuit, ja a l'exili. El rei va morir en estranyes circumstàncies i ella va quedar aïllada.
- Hi ha algun vincle entre Hawai i Catalunya? Al llibre parla d'un català, Francesc Marín.
- Sí, Francesc Marín va arribar a Hawai el 1793 i es va convertir en governador de Hawai, home de la confiança del rei. Era un aventurer i viatjant que va portar a les illes els cítrics, les mongetes, les patates, el blat de moro. I la primera pinya, que ara és el producte nacional, i la canya de sucre.
- No és una figura molt coneguda, oi?
- No. A Hollywwod ja n'haguessin fet una pel·lícula. A Viquipèdia es diu que és de Jaén, potser ho era la seva família, però ell no. És possible que el seu pare fos el botxí de Mataró. Era català perquè va visitar Hawai Jaume Aragó, un dels germans Aragó de la Catalunya Nord, que va arribar a les illes en una expedició. Marín, al port, va escoltar Aragó parlant amb un altre en català. I el Jaume Aragó ho explica a les seves memòries i diu que es van saludar com a "compatriotes", ell de la Catalunya Nord i el governador de Hawai de Mataró. Aragó fa una reflexió interessant a les memòries, diu que els Estats Units és Espanya i Hawai és Catalunya.
- Vaja, que hi ha similituds.
- Durant el procés, hi va haver coses que em van fer recordar Hawai i totes les maniobres dels EUA per aconseguir-ne l'annexió. I vaig començar a escriure el llibre. Havia escrit A cavall del vent, sobre una filla de Moctezuma que va acabar al Cadí.
- Curiosa aquesta història també.
- Sí, de Technotitlan va arribar al Cadí amb un baró. Moctezuma va regalar dues filles i un fill a Hernán Cortés, aquest es va quedar la que li va agradar i l'altra la va engaltar a un baró de Toloriu, on s'ho va passar molt malament. I després d'aquest llibre vaig començar a estudiar més a fons la vida de Kaiulani.
- Què va passar entre Hawai i els EUA?
- Hawai era una illa paradisíaca on la terra era de qui la conreava però sense títols de propietat. A començaments del XIX, van arribar els primers missioners puritans amb "la caixa negra" sota el braç, que era com els hawaians anomenaven la Bíblia. Van iniciar l'evangelització i a prohibir-ho tot, del surf a la dansa i l'estil de vida de la gent. I amb els missioners van arribar també els comerciants i les malalties. La població es va reduir dràsticament mentre els nouvinguts anaven comprant terres, que era una cosa que els hawaians no entenien. Els van rebre amb els braços oberts fins que els hawaians van ser minoria. Es va fer una llei que donava drets de ciutadania només als propietaris de la terra, que en la seva majoria eren nord-americans i van demanar l'annexió als EUA.
- I què va fer la Kaiulani?
- Primer va anar als EUA, on es van trobar amb una dona que coneixia les relacions internacionals, molt atractiva, que aconseguir parlar amb el president, que aleshores era el demòcrata Cleveland i que va aturar l'annexió. Però pocs anys després, quan va arribar el republicà McKinley, ja no es va poder aturar. La princesa entén que assisteix el final dels eu poble. I el llibre és la història de la princesa, però és també la història d'un gran robatori, el de Hawai per part dels EUA. Hi ha moments durant el procés que em van recordar totes les manipulacions que van patir els habitants de les illes, molts dels quals es van negar a parlar anglès, mentre que els nouvinguts es van negar a aprendre hawaià. El cas de Hawai em recorda el procés post-1 d'octubre.
- En tenim alguna cosa a aprendre els catalans del cas de Hawai?
- Que no ens podem relaxar. Hi ha una cosa important a Hawai que és l'Aloha Aina, l'amor a la terra. Som oberts, som una terra de pas, però no ens podem relaxar perquè la força de l'invasor és molt forta. Van perdre de manera democràtica, però amb trampa prèvia. A les illes hi ha partits independentistes i la princesa Kaiulani continua sent un referent.
- A "Els insubmisos del mar" tractava parlava d'una colònia de pirates que vivien lliures a Madagascar. Li atreuen les utopies i els heterodoxos?
- Totalment. Sense utopia la vida és grisa. M'atreu molt estudiar les manipulacions de la història. A Els insubmisos del mar parlo del dret a vot de la dona en els vaixells pirates. Els dolents no eren els pirates, eren els corsaris. Els pirates portaven biblioteques en els seus vaixells, he vist codis pirates i els capitans s'elegien i hi havia capitanes. Aquestes històries m'atreuen moltíssim perquè jo soc utòpica i heterodoxa.
- Ha estat acadèmica, comunicòloga, responsable institucional com a rectora de la UOC. Finalment, se sent sobretot escriptora?
- Sempre. Vaig guanyar un premi de novel·la a l'escola, quan era petita. una novel·la on moria tothom. La mort a la meva família ha estat un tema molt present. Un avi va patir una hemorràgia molt forta a la muntanya, l'oncle va morir de tuberculosi... Quan de ben jove vaig dir que volia ser escriptora, a casa em van dir que de cap manera. Però la primera cosa que vaig fer quan vaig tenir l'any sabàtic després de ser rectora va ser escriure El secret de l'Empordà, sobre l'accident patit per un príncep georgià amant d'una baronessa Thyssen.
- Va ser directora d'estudis i continguts de la Corporació durant quinze anys i membre del seu consell d'administració. Ha vist evolucionar TV3.
- A més, vaig fer la tesi sobre televisió i identitat entorn el cas de la televisió de Catalunya.
- I com ha viscut la televisió pública catalana aquests anys?
- Li diré amb una frase: ja no és la meva.
- I això?
- Jo ja era molt crítica amb TV3, fins i tot quan hi era. L'he considerat una potentíssima eina de normalització lingüística i ho ha estat. Ho vaig explicar a la tesi. Però no ha estat una eina de normalització nacional.
- Em sona molt fort. Expliqui això.
- Perquè ens vam fixar molt en la normalització lingüística pensant que amb la llengua ho guanyàvem tot. Vaig viure als EUA, com he dit abans, i vaig escriure Somiar Amèrica, estudiant com els EUA havien utilitzat la ficció des de la independència per crear una consciència nacional. Perquè eren un melting pot. Jefferson, un dels primers presidents, pagava grups teatrals ambulants perquè creessin obres sobre la identitat: som d'origen alemany, irlandès, etc., però som nord-americans. Com ho van fer amb el cinema i amb la televisió.
- El tema és apassionant.
- Hi ha una cosa que s'anomena Hollywood Speech, que són unes llistes de valors que cada any es promocionen. La pel·lícula Philadelphia, de Tom Hanks, ve d'aquí, i normalitza l'homosexualitat. Tom Hanks, sent positiu de la sida, agafa un nen i l'abraça. Una manera de dir que els homosexuals no encomanen. Trien els valors que volen transmetre com a americans. Després de l'11-S, es va plantejar unificar els informatius de totes les televisions per bastir temporalment un únic discurs nacional, però no ho van fer. Però tenen la idea d'emprar els mitjans com a eina de cohesió. Jo crec que això TV3 no ho ha aconseguit.
- Posi'ns algun exemple d'això que diu.
- Jo recordo un fet que em va impactar. Un dia la meva filla arriba a casa i em diu: per què sempre dieu que Franco era tan dolent? Vaig quedar... Havia vist la seva neta a TV3 i com explicava que l'avi era molt maco i els explicava contes. Per què TV3 havia d'entrevistar la neta de Franco? Era un programa que es deia Àngels de nit i va entrevistar Jesulín de Ubrique, la Rociíto... La cohesió no venia per entrevistar Carmen Martínez Bordiu. No vam saber crear un discurs nacional.
- Però si mirem els informatius, els documentals, la memòria democràtica hi és un valor fixat.
- Puc ser exagerada. Vaig ser al consell d'administració, el del temps de Pasqual Maragall, quan es va formar un consell per consens i es van prendre les decisions per acord total. Hi ha programes excel·lents i ha estat un instrument bàsic per la llengua. Cent per cent. Recordo ara una taula rodona amb l'exministre de Cultura francès Jack Lang. Feia poc que havia prohibit algunes paraules angleses en els mitjans públics, com week-end, i es va sorprendre que jo presentés una ponència titulada Dallas com a eina de normalització lingüística. Al final, em va dir: "Senyora, estic d'acord amb vostè". Amb Dallas i futbol, TV3 va eixamplar la base més que amb cap altra cosa. Però hem d'anar amb cura amb la llengua.
- Quins són els reptes del país en el pla comunicatiu?
- Hem fet una mica tard però estem recuperant terreny. Fa temps que vèiem la fragmentació que hi hauria, amb un paper que no desapareixerà, com tampoc la televisió. Ha canviat la manera en què la gent consumeix, però consumeix molt. La gent llegeix, veu la televisió, però ningú es compra la revista TP. Esperar una setmana per veure el proper capítol d'una sèrie ja no es fa. Hem fet tard perquè a les plataformes el castellà guanya i per molt. Però hem de tenir clar que ha canviat el consum i hem d'adaptar les estratègies a com ha canviat el consum.
- Era a la Càtedra d’Educació i Tecnologia del Col·legi d'Estudis Mundials de París. Va ser rectora de la UOC. En formació i educació, com està el país?
- En el tema de l'educació superior, estava clar que els joves de l'any 2000 no eren els dels anys vuitanta i noranta. La seva relació amb internet i les pantalles obligava a canviar les metodologies. Com a professora jo havia vist que els nois no suportaven classes llargues. Jo havia fet classes amb 250 alumnes i tres hores parlant. La pandèmia en això ha ajudat. Ha normalitzat que les classes online no són de segona categoria. Ha fet canviar la relació de l'educació amb la tecnologia. I no tot ha de ser online. A la UOC ho fèiem perquè ens adrecem a gent que treballa.
- L’estudi internacional per al progrés de la comprensió lectora (PIRLS, Progress in International Reading Literacy Study) assenyala que s'ha produït una reculada important en aquest àmbit. Això com es reverteix?
- No li sabria dir perquè no conec l'estudi. Però diria que la gent llegeix molt. Potser cal normalitzar que la gent llegeixi en pantalles. Si he de dir la veritat, em neguitegen més altres coses. Per exemple, l'impacte de la intel·ligència artificial a l'educació superior. Conec casos recents de treballs de fi de curs en què els alumnes es van limitar a plasmar el que van trobar a través de la IA. Ni tan sols van variar els exemples.
- I com es pot combatre això?
- Si ara fos professora universitària, no posaria cap treball. Avaluaria a base de tests i exàmens orals. Hauria de tornar molts anys enrere. A la UOC vam crear una eina per atrapar plagis i suposo que ara també es farà.
Catedràtica de Comunicació, doctora en Ciències Socials i exrectora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Tubella va ser directora de continguts de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació. En aquesta conversa a la cafeteria Laie, explica les similituds entre la situació a Catalunya i hawai, el llegat de TV3 i els reptes educatius.
- D'on li ve aquesta fascinació per la història de Hawai?
- Em ve de fa molts anys. Jo vivia als Estats Units, estava vinculada a la Japan Foundation i en un vol l'avió va fer una escala a Hawai. Era el 1994 i vam decidir passar-hi uns dies. I em va cridar l'atenció la fascinació que hi havia per una tal Kaiulani, que era present a tot arreu. Em van explicar qui era i vaig llegir sobre ella. Però la cosa va quedar aquí.
- Qui era la princesa Kaiulani?
- Era la filla d'un escocès i d'una princesa hawaiana, Likelike, que era germana del rei Kalakaua, que en aquell moment regnava a Hawai. La monarquia hawaiana no passava de pares a fills sinó que el rei proposava el successor al parlament i es podien presentar altres. Però al proposar Kaiulani com a successora, amb només 11 anys, el parlament ho va aprovar per unanimitat. Hawai era una societat molt oberta. Es podia practicar la poligàmia, però tant homes com dones. Aquesta princesa va conèixer l'escriptor Robert Louis Stevenson, l'autor de L'illa del tresor, que va viure un temps a les illes per problemes respiratoris, i es van enamorar. Era poliglota. La van enviar a estudiar a Anglaterra per un any i s'hi va quedar vuit, ja a l'exili. El rei va morir en estranyes circumstàncies i ella va quedar aïllada.
- Hi ha algun vincle entre Hawai i Catalunya? Al llibre parla d'un català, Francesc Marín.
- Sí, Francesc Marín va arribar a Hawai el 1793 i es va convertir en governador de Hawai, home de la confiança del rei. Era un aventurer i viatjant que va portar a les illes els cítrics, les mongetes, les patates, el blat de moro. I la primera pinya, que ara és el producte nacional, i la canya de sucre.
Imma Tubella: Foto: Frederic Esteve
- No és una figura molt coneguda, oi?
- No. A Hollywwod ja n'haguessin fet una pel·lícula. A Viquipèdia es diu que és de Jaén, potser ho era la seva família, però ell no. És possible que el seu pare fos el botxí de Mataró. Era català perquè va visitar Hawai Jaume Aragó, un dels germans Aragó de la Catalunya Nord, que va arribar a les illes en una expedició. Marín, al port, va escoltar Aragó parlant amb un altre en català. I el Jaume Aragó ho explica a les seves memòries i diu que es van saludar com a "compatriotes", ell de la Catalunya Nord i el governador de Hawai de Mataró. Aragó fa una reflexió interessant a les memòries, diu que els Estats Units és Espanya i Hawai és Catalunya.
"El llibre és la història de la princesa Kaiulani, però també la d'un gran robatori, el de Hawai per part dels EUA"
- Vaja, que hi ha similituds.
- Durant el procés, hi va haver coses que em van fer recordar Hawai i totes les maniobres dels EUA per aconseguir-ne l'annexió. I vaig començar a escriure el llibre. Havia escrit A cavall del vent, sobre una filla de Moctezuma que va acabar al Cadí.
- Curiosa aquesta història també.
- Sí, de Technotitlan va arribar al Cadí amb un baró. Moctezuma va regalar dues filles i un fill a Hernán Cortés, aquest es va quedar la que li va agradar i l'altra la va engaltar a un baró de Toloriu, on s'ho va passar molt malament. I després d'aquest llibre vaig començar a estudiar més a fons la vida de Kaiulani.
- Què va passar entre Hawai i els EUA?
- Hawai era una illa paradisíaca on la terra era de qui la conreava però sense títols de propietat. A començaments del XIX, van arribar els primers missioners puritans amb "la caixa negra" sota el braç, que era com els hawaians anomenaven la Bíblia. Van iniciar l'evangelització i a prohibir-ho tot, del surf a la dansa i l'estil de vida de la gent. I amb els missioners van arribar també els comerciants i les malalties. La població es va reduir dràsticament mentre els nouvinguts anaven comprant terres, que era una cosa que els hawaians no entenien. Els van rebre amb els braços oberts fins que els hawaians van ser minoria. Es va fer una llei que donava drets de ciutadania només als propietaris de la terra, que en la seva majoria eren nord-americans i van demanar l'annexió als EUA.
- I què va fer la Kaiulani?
- Primer va anar als EUA, on es van trobar amb una dona que coneixia les relacions internacionals, molt atractiva, que aconseguir parlar amb el president, que aleshores era el demòcrata Cleveland i que va aturar l'annexió. Però pocs anys després, quan va arribar el republicà McKinley, ja no es va poder aturar. La princesa entén que assisteix el final dels eu poble. I el llibre és la història de la princesa, però és també la història d'un gran robatori, el de Hawai per part dels EUA. Hi ha moments durant el procés que em van recordar totes les manipulacions que van patir els habitants de les illes, molts dels quals es van negar a parlar anglès, mentre que els nouvinguts es van negar a aprendre hawaià. El cas de Hawai em recorda el procés post-1 d'octubre.
Imma Tubella, a la cafeteria Laiem durant l'entrevista. Foto: Frederic Esteve
- En tenim alguna cosa a aprendre els catalans del cas de Hawai?
- Que no ens podem relaxar. Hi ha una cosa important a Hawai que és l'Aloha Aina, l'amor a la terra. Som oberts, som una terra de pas, però no ens podem relaxar perquè la força de l'invasor és molt forta. Van perdre de manera democràtica, però amb trampa prèvia. A les illes hi ha partits independentistes i la princesa Kaiulani continua sent un referent.
- A "Els insubmisos del mar" tractava parlava d'una colònia de pirates que vivien lliures a Madagascar. Li atreuen les utopies i els heterodoxos?
- Totalment. Sense utopia la vida és grisa. M'atreu molt estudiar les manipulacions de la història. A Els insubmisos del mar parlo del dret a vot de la dona en els vaixells pirates. Els dolents no eren els pirates, eren els corsaris. Els pirates portaven biblioteques en els seus vaixells, he vist codis pirates i els capitans s'elegien i hi havia capitanes. Aquestes històries m'atreuen moltíssim perquè jo soc utòpica i heterodoxa.
- Ha estat acadèmica, comunicòloga, responsable institucional com a rectora de la UOC. Finalment, se sent sobretot escriptora?
- Sempre. Vaig guanyar un premi de novel·la a l'escola, quan era petita. una novel·la on moria tothom. La mort a la meva família ha estat un tema molt present. Un avi va patir una hemorràgia molt forta a la muntanya, l'oncle va morir de tuberculosi... Quan de ben jove vaig dir que volia ser escriptora, a casa em van dir que de cap manera. Però la primera cosa que vaig fer quan vaig tenir l'any sabàtic després de ser rectora va ser escriure El secret de l'Empordà, sobre l'accident patit per un príncep georgià amant d'una baronessa Thyssen.
- Va ser directora d'estudis i continguts de la Corporació durant quinze anys i membre del seu consell d'administració. Ha vist evolucionar TV3.
- A més, vaig fer la tesi sobre televisió i identitat entorn el cas de la televisió de Catalunya.
- I com ha viscut la televisió pública catalana aquests anys?
- Li diré amb una frase: ja no és la meva.
- I això?
- Jo ja era molt crítica amb TV3, fins i tot quan hi era. L'he considerat una potentíssima eina de normalització lingüística i ho ha estat. Ho vaig explicar a la tesi. Però no ha estat una eina de normalització nacional.
- Em sona molt fort. Expliqui això.
- Perquè ens vam fixar molt en la normalització lingüística pensant que amb la llengua ho guanyàvem tot. Vaig viure als EUA, com he dit abans, i vaig escriure Somiar Amèrica, estudiant com els EUA havien utilitzat la ficció des de la independència per crear una consciència nacional. Perquè eren un melting pot. Jefferson, un dels primers presidents, pagava grups teatrals ambulants perquè creessin obres sobre la identitat: som d'origen alemany, irlandès, etc., però som nord-americans. Com ho van fer amb el cinema i amb la televisió.
- El tema és apassionant.
- Hi ha una cosa que s'anomena Hollywood Speech, que són unes llistes de valors que cada any es promocionen. La pel·lícula Philadelphia, de Tom Hanks, ve d'aquí, i normalitza l'homosexualitat. Tom Hanks, sent positiu de la sida, agafa un nen i l'abraça. Una manera de dir que els homosexuals no encomanen. Trien els valors que volen transmetre com a americans. Després de l'11-S, es va plantejar unificar els informatius de totes les televisions per bastir temporalment un únic discurs nacional, però no ho van fer. Però tenen la idea d'emprar els mitjans com a eina de cohesió. Jo crec que això TV3 no ho ha aconseguit.
La darrera novel·la d'Imma Tubella està situada en el Hawai que perd la seva independència. Foto: Frederic Esteve
- Posi'ns algun exemple d'això que diu.
- Jo recordo un fet que em va impactar. Un dia la meva filla arriba a casa i em diu: per què sempre dieu que Franco era tan dolent? Vaig quedar... Havia vist la seva neta a TV3 i com explicava que l'avi era molt maco i els explicava contes. Per què TV3 havia d'entrevistar la neta de Franco? Era un programa que es deia Àngels de nit i va entrevistar Jesulín de Ubrique, la Rociíto... La cohesió no venia per entrevistar Carmen Martínez Bordiu. No vam saber crear un discurs nacional.
- Però si mirem els informatius, els documentals, la memòria democràtica hi és un valor fixat.
- Puc ser exagerada. Vaig ser al consell d'administració, el del temps de Pasqual Maragall, quan es va formar un consell per consens i es van prendre les decisions per acord total. Hi ha programes excel·lents i ha estat un instrument bàsic per la llengua. Cent per cent. Recordo ara una taula rodona amb l'exministre de Cultura francès Jack Lang. Feia poc que havia prohibit algunes paraules angleses en els mitjans públics, com week-end, i es va sorprendre que jo presentés una ponència titulada Dallas com a eina de normalització lingüística. Al final, em va dir: "Senyora, estic d'acord amb vostè". Amb Dallas i futbol, TV3 va eixamplar la base més que amb cap altra cosa. Però hem d'anar amb cura amb la llengua.
- Quins són els reptes del país en el pla comunicatiu?
- Hem fet una mica tard però estem recuperant terreny. Fa temps que vèiem la fragmentació que hi hauria, amb un paper que no desapareixerà, com tampoc la televisió. Ha canviat la manera en què la gent consumeix, però consumeix molt. La gent llegeix, veu la televisió, però ningú es compra la revista TP. Esperar una setmana per veure el proper capítol d'una sèrie ja no es fa. Hem fet tard perquè a les plataformes el castellà guanya i per molt. Però hem de tenir clar que ha canviat el consum i hem d'adaptar les estratègies a com ha canviat el consum.
"Més que els problemes de comprensió lectora, em preocupa l'impacte de la IA en l'educació superior"
- Era a la Càtedra d’Educació i Tecnologia del Col·legi d'Estudis Mundials de París. Va ser rectora de la UOC. En formació i educació, com està el país?
- En el tema de l'educació superior, estava clar que els joves de l'any 2000 no eren els dels anys vuitanta i noranta. La seva relació amb internet i les pantalles obligava a canviar les metodologies. Com a professora jo havia vist que els nois no suportaven classes llargues. Jo havia fet classes amb 250 alumnes i tres hores parlant. La pandèmia en això ha ajudat. Ha normalitzat que les classes online no són de segona categoria. Ha fet canviar la relació de l'educació amb la tecnologia. I no tot ha de ser online. A la UOC ho fèiem perquè ens adrecem a gent que treballa.
- L’estudi internacional per al progrés de la comprensió lectora (PIRLS, Progress in International Reading Literacy Study) assenyala que s'ha produït una reculada important en aquest àmbit. Això com es reverteix?
- No li sabria dir perquè no conec l'estudi. Però diria que la gent llegeix molt. Potser cal normalitzar que la gent llegeixi en pantalles. Si he de dir la veritat, em neguitegen més altres coses. Per exemple, l'impacte de la intel·ligència artificial a l'educació superior. Conec casos recents de treballs de fi de curs en què els alumnes es van limitar a plasmar el que van trobar a través de la IA. Ni tan sols van variar els exemples.
- I com es pot combatre això?
- Si ara fos professora universitària, no posaria cap treball. Avaluaria a base de tests i exàmens orals. Hauria de tornar molts anys enrere. A la UOC vam crear una eina per atrapar plagis i suposo que ara també es farà.