Ciutadans escriu la darrera línia del seu obituari

El cas de Ciutadans serà digne d'estudi dels politòlegs. En quinze anys, el partit va passar de ser una força minoritària a Catalunya a esdevenir una alternativa per governar l'Estat i tocar la glòria el 2019, fins que els continus girs estratègics d'Albert Rivera van dur el partit a una davallada sense fre enmig de la confusió i la incapacitat política. Ciutadans conclou el que ha estat un llarg viacrucis. Aquest dimarts, el consell general del partit ha avalat la proposta de la direcció de no concórrer a les eleccions anticipades convocades ahir per sorpresa per Pedro Sánchez. El desastre electoral patit el 28-M, que els fa fora de gairebé totes les institucions, ha estat definitiu. De 244 regidors del 2019, Ciutadans només n'ha conservat 10 a Catalunya. A l'alcaldable per Barcelona, Anna Grau, li ha tocat ser un dels darrers cartells electorals del partit.

La decisió, amb tot, no és unànime dins del partit. Malgrat que ja és ferma, un cop el consell general ho ha refermat, la majoria del grup parlamentari de Ciutadans al Congrés s'hi oposa. Edmundo Bal ho ha explicitat assegurant que la decisió és "vergonyosa". Aquest migdia, set dels nou diputats de Ciutadans han compartit taula i reflexió i han coincidit a considerar com a molt negativa la decisió de presentar-se a les eleccions. 

Ciutadans va néixer com un projecte reactiu a la Catalunya sorgida de la dictadura, una societat moldejada per la cultura de l'antifranquisme, el catalanisme i la normalització lingüística. L'hegemonia convergent va generar oposició bel·ligerant en un sector de la intel·lectualitat antipujolista, descontenta de l'actitud d'un PSC al qual veien colonitzat pel nacionalisme. El triomf de Pasqual Maragall el 2003 i la formació dels governs tripartits amb ERC i Iniciativa van trencar definitivament el vincle entre la intel·lectualitat de tics progres i espanyolisme ferri i el maragallisme. Així va néixer Ciutadans el 2006, amb un líder jove i petulant, Albert Rivera. La seva trajectòria fa bona aquella dita que diu que es poden superar els fracassos, però que ningú supera els grans èxits. 

La història de Ciutadans té diverses etapes. El partit va entrar al Parlament de Catalunya amb 3 diputats i va anar incrementant la seva presència. Aleshores, la formació es presentava com a progressista i buscava sobretot foradar l'electorat socialista. Gradualment, mentre Rivera era acaronat per la premsa madrilenya i per sectors empresarials -"necessitem un Podem de dretes", clamava Josep Oliu, president del Banc Sabadell-, el partit anava dissolent els aspectes vagament esquerranosos i subratllant el seu "liberalisme". 

La marca taronja era vista amb simpatia per sectors creixents de la societat espanyola, en un moment de desgast accelerat del govern de Mariano Rajoy, amb un PP castigat per la corrupció. Ciutadans apareixia com una alternativa més moderna que el bipartidisme establert, sense qüestionar res essencial i amb el valor afegit -a ulls de l'Espanya interior- d'un furibund anticatalanisme. El miratge d'un nou partit centrista va obrir-se pas i Rivera es va creure un nou Adolfo Suárez. El moment crucial d'aquesta etapa va ser l'acord amb Pedro Sánchez per donar-li suport en el debat d'investidura del 2016. Com han canviat les coses!

Mai se sabrà el recorregut que hagués tingut el Rivera suarista. Però en realitat, Ciutadans mai va ser un partit de centre ni liberal. El seu espanyolisme extrem, amb un rebuig a la catalanitat que el convertia en el partit probablement més etnicista de l'arc polític català, van impedir que se centrés realment. Rivera, elogiat sense matisos per la dreta mediàtica, va creure's el paper de líder de la dreta espanyola, competint amb un PP desgastat. Va ser l'etapa de la foto de Colón, quan Rivera es va abraçar amb PP i Vox contra Pedro Sánchez. Les eleccions de novembre del 2019 acabarien amb el nou miratge. El vot conservador, ja sense Rajoy, es va reunir de nou entorn el PP, mentre l'aparició de Vox es feia amb una altra part del bocí dretà. Amb només 10 diputats el 2019, Rivera dimitia. Començava l'agonia.

Ciutadans ha anat morint en tres anys i mig. Una llarga agonia. Pel camí va anar perdent efectius a raig. En part pels seus canvis continus de línia, en part per la mateixa rapidesa del seu ascens, que dificultava la consolidació d'una estructura sòlida i una escola de quadres digne d'aquest món. Farcit de saltataulells, l'escola Rivera passarà a la història també per un estil de fer les coses que alguns van anomenar nova política i que tan sols delatava la pitjor matusseria de sempre. Cap partit ha estat tan groller en el llançament dels seus missatges i cap ha vist passar tants trànsfugues pels seus rengles.
 

La inutilitat d'una marca

A Catalunya, Ciutadans també va viure la glòria. Va guanyar les eleccions del desembre del 2017, amb 36 diputats. Però no era l'inici de res, sinó l'expressió altre cop d'una reacció. En aquest cas, contra l'1-O, però la direcció d'Inés Arrimadas mai va saber què fer amb aquest resultat, que van veure com un aval a una estratègia cada cop més dretana i demagògica. Amb el seu menyspreu a la llengua, amb el rebuig a cantar l'himne de Catalunya al Parlament, es van convertir en els exponents de l'odi contra la identitat catalana, reclamant contínuament més repressió i protagonitzant espectacles del pitjor revengisme, amb retirades de llaços grocs i visites provocatives a localitats que veien com a simbòliques del catalanisme, com Vic. Quan el "perill" de la independència va passar, es va esvair també la seva raó de ser.

La inutilitat de Ciutadans ja fa temps que ha quedat en evidència. En el mapa polític espanyol, el gruix dels seus vots han tornat al PP, d'on provenia la majoria, en especial a Madrid i les dues Castelles. En el cas de la política catalana, el PSC ha pogut recuperar-ne una part, com el guanyador de les municipals a Tarragona, Rubén Viñuales. El PP de Daniel Sirera va rebre el suport d'una bona colla d'exmilitants en aquestes municipals. En un acte a la Bonanova, es podia veure en primera fila alguns dels antics fundadors. Moltes coses expliquen la fotografia. Molts exmembres de Ciutadans han passat de la simpatia llunyana al PSC a adherir-se d'una manera o altra al PP. El progressisme d'ahir ja s'ha marcit i aflora el veritable nus ideològic que va nodrir la criatura, l'espanyolisme etnicista.