El triomf de Trias maquilla un 28-M de càstig a l'independentisme

"Ha tornat la gent normal". La frase, inspirada en una cançó dels britànics Pulp que més tard van popularitzar els Manel en català, la va pronunciar un ex-alt dirigent de Convergència que es va acostar, per curiositat, al míting final de Xavier Triascelebrat aquest divendres als Jardinets de Gràcia. El diagnòstic, irònic, quadrava amb un dels elements que ha sobrevolat la campanya de l'alcaldable de Junts, més propera a CDC que a les successives refundacions: hi havia en Trias una pulsió de retorn al futur, de reparació d'un desallotjament, el que va protagonitzar Ada Colau el 2015, que implicava una nostàlgia plena d'incertesa. Tot ha canviat molt els últims vuit anys -referèndum, declaració d'independència, presó, exili, pandèmia-, però Trias tornarà a la plaça Sant Jaume gràcies a un triomf en solitari, obtingut frec a frec contra Jaume Collboni i contra Colau. Un triomf a Barcelona que maquilla una desfeta de l'independentisme a tot arreu -ha perdut 350.000 vots respecte als darrers comicis municipals-, amb una ERC que té en la caiguda d'Ernest Maragall el diagnòstic més precís de la nit.

"Seré alcalde", ha assenyalat Trias des de la seu electoral, envoltat de la família i també dels companys d'un partit, Junts, que ha tingut un paper secundari en campanya. L'abraçada de Laura Borràs al guanyador no s'ha fet esperar -entusiasme desbordat de la presidenta del Parlament, a punt de perdre l'escó definitivament-, però d'actes en campanya n'havien compartit només un. Trias va demanar autonomia, i l'ha tingut: en els quinze dies de recta final, ningú de la direcció de Junts l'ha trucat per donar-li consignes. Li van encarregar brindar una victòria a les sigles -en aquest cas, acompanyades del PDECat i Demòcrates, sorgides també de l'antiga CiU-, i així ho ha fet. Un moviment tectònic que tindrà reverberacions dins de les sigles fundades per Carles Puigdemont, perquè qui en surt beneficiat és el sector pragmàtic.

Només cal consultar els deu primers noms de la llista -Neus Munté, Jordi Martí, Victòria Alsina, Damià Calvet, Joana Ortega, Josep Rius, Joan Rodríguez, Titón Laïlla i Ramon Tremosa- per veure el perfil amb el qual Trias ha assaltat l'alcaldia. Ha obtingut 148.403 vots, 7.000 més que Collboni i 8.000 més que l'alcaldessa. El candidat de PSC no ha pogut brindar a les urnes el triomf que tant desitjava Pedro Sánchez -vençut pel PP en la primera volta de les eleccions espanyoles que se celebraran a finals d'any-, i es pot convertir en soci de Trias en cas que s'obrin negociacions, perquè sumen 21 regidors -la majoria absoluta- i això atorgaria estabilitat al nou alcalde. El tripartit -PSC, comuns, ERC- suma, però els republicans, tocats i amb només cinc regidors, ja va dir en campanya que no arribaria a acords de governabilitat amb Collboni.

Aquest 28-M, en tot cas, hi havia molt més en joc que Barcelona. I, fora de la capital, què ha passat? En essència, que el mapa s'ha tenyit de vermell. El PSC s'ha imposat amb 712.000 sufragis, 160.000 més que Junts -segona posició en nombres absoluts- i pràcticament 200.000 més que ERC, la gran damnificada de la nit. El transvasament de poder és diàfan entre els republicans i el PSC, que s'ha imposat a Tarragona i a Lleida -dues places que recuperarà després que en els últims anys hagin estat en mans de la formació liderada per Oriol Junqueras, visiblement tocat aquesta nit- i també a Girona, on té difícil disposar de l'alcaldia perquè existeix la possibilitat d'un acord a tres entre Guanyem, Junts -Gemma Geis ha perdut per a Junts el feu conquerit per Puigdemont el 2011- i ERC que porti Lluc Salellas al poder. El triomf del PSC a la capital gironina exemplifica fins on arriba la tendència creixent dels socialistes.

Tot i haver perdut Barcelona, Salvador Illapot presumir del triomf en vots, d'haver estat causant -juntament amb el desgast inherent d'un moviment que ha fet de la desunió estratègica el principal tret definitori de portes enfora- de la caiguda independentista i d'estar en disposició d'assaltar la Generalitat quan es convoquin eleccions al Parlament. En teoria han de ser d'aquí a dos anys, però d'aquests comicis el Govern d'Aragonès en surt un punt més dèbil, i també veu com Junts els seguirà de prop des de l'altra banda de Sant Jaume. En aquest sentit, ERC té ara un paper difícil, amb els dos principals rivals enfortits -un pels números globals, l'altre perquè recupera Barcelona, amb tot el que implica- i la solitud intacta al Parlament. L'aposta per competir amb els socialistes a l'àrea metropolitana, amb Gabriel Rufián com a emblema a Santa Coloma, no ha impedit majories absolutes com la de Núria Parlon en aquest municipi, o bé la de Marta Farrés a Sabadell. O la victòria a Vilanova i la Geltrú, especialment clara.

ERC tampoc manarà a Figueres -el guanyador del 2019, Jordi Masquef, del PDECat i ara sota les sigles de Junts, va rebre un pacte a la contra fa quatre anys i ara s'hi ha tornat amb una majoria absoluta esclatant-, i tampoc ha estat capaç de fer pessigolles a Xavier García Albiol, que amb 18 regidors ha tocat sostre a Badalona en un altre dels canvis clau de la nit. Una nit que porta Trias a Sant Jaume -si no hi ha tripartit que ho impedeixi, com volen els comuns per esquivar la sociovergència que suma majoria absoluta-, defineix el desgast de l'independentisme, retrata la davallada institucional d'ERC -l'aposta pel referèndum pactat i la presidència de la Generalitat no aconsegueixen rèdits- i aporta novetats preocupants, com el triomf de l'extrema dreta a Ripoll i l'entrada de Vox a Barcelona. El triomf de Trias maquilla que a Catalunya hi ha més d'un procés en marxa, una sèrie de moviments que encara no es poden observar amb tota nitidesa, i que la dècada àlgida de l'independentisme ja s'ha acabat. Ara sí.