Que el català tingui un paper central als programes electorals és una mala notícia. Aquesta és la diagnosi compartida que es va constatar aquest dimecres al debat sobre política lingüística organitzat per Plataforma per la Llengua. Tant els partits independentistes com els comuns i el PSC van coincidir en la necessitat de transformar l'Ajuntament de Barcelona en un agent proactiu envers el català, amb propostes que vagin més enllà de les tres grans eines projectades els anys 80– mitjans de comunicació, institucions i immersió lingüística– i que tinguin en compte els nous agents com ara la indústria audiovisual. En aquest sentit, el comissionat per la llengua anunciat per Ernest Maragall va trobar el suport de les candidatures de Trias i de Colau, mentre que la CUP i el PSC se'n van desmarcar.
Els principals elements del debat van girar al voltant del desenvolupament i el compliment dels drets lingüístics, el foment del català com a eina d’acollida i igualtat social i la projecció de la llengua en la cultura i l’audiovisual. L’acte de Plataforma per la Llengua no va comptar amb cap dels partits que, segons l'entitat, té polítiques contràries al català. Hi van assistir ERC, En Comú Podem, el PSC, Barcelona per Trias i la CUP, en una imatge que va replicar la composició del Pacte Nacional per la Llengua, constituït l’any passat pel Parlament.
Respecte a la manca de compliment dels drets lingüístics, Elisenda Alamany, número dos a la llista d'ERC, va manifestar que les eines per tenir un control efectiu hi són, però que no s’han fet servir. Alamany va fer referència a la figura del comissionat per la llengua, un organisme per promoure i defensar el català directament dependent de l’alcaldia. Tant el representant de Trias per Barcelona, Joan Rodríguez, com Jordi Martí per part dels comuns s’hi van mostrar favorables. “Hem de crear una oficina lingüística que vetlli pel control de les normes”, va valorar l’actual director de l’àrea de cultura de l’Ajuntament. La CUP va reclamar que els drets lingüístics deixin de ser “paper mullat” però, en canvi, la seva aposta és la creació d'una regidoria específica per vetllar per la llengua, amb un funcionament similar a l'impulsat pel govern Colau amb les polítiques de gènere.
Esquerra, Trias per Barcelona i En Comú Podem també van coincidir en incloure clàusules lingüístiques de contractació. La CUP també s’hi va sumar, però amb matisos. El cupaire Jordi Estivill va manifestar que l’externalització dels treballadors públics ha tingut efectes negatius i va apel·lar per recuperar-ne la municipalitat: “El marge per legislar és més ampli si són treballadors públics”, va valorar. Per contra, el PSC se'n va desentendre. Pels socialistes, la prioritat ha de ser recuperar la condició social del català. “El procés ha trencat la dimensió social del català per fer-ne un ús partidista”, va manifestar la representant socialista Esther Niubó.
En aquest sentit, tots els grups van defensar el català com a llengua d’integració i igualtat i van reclamar un augment del pressupost destinat a aquest àmbit: “Cada persona que vol estudiar català i es queda sense plaça és un fracàs”, va reivindicar Estivill. ERC també va exigir que el consorci per lanormalitzaciólingüística sigui proactiu, allunyat del funcionament d’una escola d’idiomes i que també tingui presència en la situació de biblioteques i centres cívics, una idea compartida amb Martí.
En canvi, en l’àmbit de la cultura ERC i els comuns van discrepar. Per Martí, el món de la cultura no és prioritari, tant per la consciència lingüística dels actors implicats com per l’ús i la programació que en fan els equipaments. Alamany li va rebatre argumentant que la cultura és un dels grans espais on el català pot créixer. Estivill va criticar la complaença i el “cofoisme” exhibit per part dels comuns. Per la seva banda, el representant de Barcelona per Trias ha fet referència a l’estrena de l’obra Les amistats perilloses al Teatre Lliure – on el castellà es presenta com la llengua de la llibertat mentre es relega el català als personatges representants del poder– com a exemple de disglòssia lingüística en el món del teatre.
La dicotomia del català: entre la imposició i la seducció
Un dels debats més recurrents a la crisi del català és sobre l’estratègia per fer-hi front. Els cinc partits polítics estan dividits entre els favorables de fer necessari el català a través de la legislació (ERC, JUNTS i la CUP) i els partidaris de la seducció com a eina per millorar l’estat de la llengua (ECP i PSC).
“Els que aposten perquè el català recuperi posicions per imposició van en contra del nostre model de ciutat, que és global”, es va posicionar el número dos dels comuns, Jordi Martí. La socialista Niubó també ho va criticar i va negar que el castellà s’hagi imposat al català. Per contra, Estivill va acusar els dos partits de tenir un biaix respecte a la normativa lingüística: “Si la fiscalitat es defensa com un compliment no entenem per què la llengua es considera una imposició”.