Jo competeixo
Ada Colau posa massa sucre al cafè
«A la nova política se li ha d'exigir una nova manera d'entabanar la seva gent. Els videocafès que està publicant Ada Colau són un atemptat contra la subtilesa»
Ada Colau fent un cafè amb Marc Giró | YouTube
Ada Colau està posant tota la carn a la graella per guanyar les eleccions del dia 28. Va marxar de Twitter, sí, però ha multiplicat la seva presència a les altres xarxes socials. Tant a Instagram com a TikTok, l'alcaldessa és hiperactiva en el seu doble objectiu de: 1) generar proximitat entre els seus potencials electors, i 2) donar peixet als seus haters més bàsics i rendibles.
A vegades, però, se li'n va la mà. Fa unes setmanes va començar a penjar una sèrie de converses amb personatges famosos, anomenada "Un cafè amb...". En aquesta col·lecció d'obvietats, Colau rep una cara coneguda i hi manté una xerrada amabilíssima, en alguns casos de clara amistat, en què manen la superficialitat, els somriures i la política tova. Els convidats (entre els quals Marc Giró, Andreu Buenafuente, Sílvia Abril o Maria Arnal) la beneeixen, li valoren les virtuts, la humanitzen, amb un somriure tímid li aplaudeixen les seves lluites com a alcaldessa, com a mare, com a llogatera, com a activista i com a diana política... I a ella, és clar, a bodes la conviden.
El cas és que aquesta sintonia entre els dos protagonistes és tan evident, el risc és tan mínim per una candidata amb una oratòria tan potent com Ada Colau, que al final la visió d'aquests homenatges pot resultar ofensiva i crear rebuig. Si més no, entre aquells espectadors que es considerin propers a Colau, però que mantinguin una certa autoestima política.
Ja sabem que una campanya va d'això, d'escombrar cap a casa i cometre els errors indispensables i prou. Però Colau i el seu equip són prou llestos per fer campanya sense que sigui tan obvi que n'estan fent, sense caure (una altra vegada) a la trampa de la corrupció emocional fàcil i la proximitat enllaunada.
A la nova política se li ha d'exigir una nova manera d'entabanar a la seva gent. Sent una mica més valents, sense voler prefabricar estats d'ànim constantment (o fabricant-los amb més subtilesa). Si no, passa això. Que a cada acció hi veus els fòrceps, llegeixes amb claredat la farsa. I mentre a l'altra banda hi hagi un Rocco Steinhäuser celebrant que estàs malalta pots anar tirant, és clar, perquè t'aniran fent bona part de la feina. Però deixar el futur de Barcelona en mans de Rocco Steinhäuser és terriblement arriscat.
A vegades, però, se li'n va la mà. Fa unes setmanes va començar a penjar una sèrie de converses amb personatges famosos, anomenada "Un cafè amb...". En aquesta col·lecció d'obvietats, Colau rep una cara coneguda i hi manté una xerrada amabilíssima, en alguns casos de clara amistat, en què manen la superficialitat, els somriures i la política tova. Els convidats (entre els quals Marc Giró, Andreu Buenafuente, Sílvia Abril o Maria Arnal) la beneeixen, li valoren les virtuts, la humanitzen, amb un somriure tímid li aplaudeixen les seves lluites com a alcaldessa, com a mare, com a llogatera, com a activista i com a diana política... I a ella, és clar, a bodes la conviden.
El cas és que aquesta sintonia entre els dos protagonistes és tan evident, el risc és tan mínim per una candidata amb una oratòria tan potent com Ada Colau, que al final la visió d'aquests homenatges pot resultar ofensiva i crear rebuig. Si més no, entre aquells espectadors que es considerin propers a Colau, però que mantinguin una certa autoestima política.
Ja sabem que una campanya va d'això, d'escombrar cap a casa i cometre els errors indispensables i prou. Però Colau i el seu equip són prou llestos per fer campanya sense que sigui tan obvi que n'estan fent, sense caure (una altra vegada) a la trampa de la corrupció emocional fàcil i la proximitat enllaunada.
A la nova política se li ha d'exigir una nova manera d'entabanar a la seva gent. Sent una mica més valents, sense voler prefabricar estats d'ànim constantment (o fabricant-los amb més subtilesa). Si no, passa això. Que a cada acció hi veus els fòrceps, llegeixes amb claredat la farsa. I mentre a l'altra banda hi hagi un Rocco Steinhäuser celebrant que estàs malalta pots anar tirant, és clar, perquè t'aniran fent bona part de la feina. Però deixar el futur de Barcelona en mans de Rocco Steinhäuser és terriblement arriscat.
Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Ara a portada
El més llegit