Eulàlia Vintró: «El principal repte de Barcelona és corregir la desigualtat social»

Eulàlia Vintró (Barcelona, 1945) seguirà les properes eleccions municipals a Barcelona amb interès però amb la tranquil·litat de no ser candidata. Ja ho va ser. Entre el 1983 i el 1999 va ser regidora i tinent d'alcalde en representació del PSUC i d'Iniciativa, al capdavant d'àrees com Educació i Benestar Social, governant en coalició amb Pasqual Maragall. Catedràtica de Filologia Clàssica de la UB, Vintró va militar a Bandera Roja i el PSUC durant el franquisme. Va ser també diputada al Parlament i al Congrés. Era a l'hemicicle el dia del 23-F, asseguda al costat de Santiago Carrillo i Ramón Tamames. En aquesta entrevista, opina sobre Barcelona, els diversos alcaldables i la seva formació clàssica.

- Amb quina actitud viu la propera campanya municipal?

- Amb bastanta tranquil·litat. Tenint en compte que he fet bastantes campanyes electorals i algunes d'elles com a cap de llista, veure venir-ne una en què no hi has de participar fa que me la miri amb molta tranquil·litat des del punt de vista personal. Des del punt de vista polític, aquesta campanya és interessant perquè no se sap qui guanyarà.  

- En algun moment, quan veu venir campanyes o quan segueix algun debat electoral, té el sentiment de voler estar allà?

- La veritat és que no n'escolto cap. A veure, els que fan per televisió, els acostumo a escoltar. Ara, enveja de ser-hi? Cap ni una.

- I això?

- Perquè passes una tensió nerviosa enorme. Almenys jo. No és cap broma. Saps que el que dius en aquell moment té una repercussió molt gran. 

"Barcelona és la ciutat d'Espanya que més ha invertit en política social"

- Eren molt diferents els debats electorals en què participava vostè dels d'ara? S'ha perdut consistència, en general?

- No. Aquí hi ha la tendència de dir que abans la gent estava més formada, però aquesta és una reacció que va adoptant la gent gran. Cada època té la seva gent. Actualment hi ha gent molt preparada i gent molt inútil, però a la meva època també. Es diu molt, però crec que és superficial. Potser ara la gent està més concentrada en unes determinades coses i en aquella època teníem una visió més general. L'humanisme imperava més. 

-Des d'on estem ara, a Vallvidrera, Barcelona es veu d'una altra manera?

- Crec que Barcelona és una ciutat que va evolucionant. En aquests moments, si et poses a passejar per Barcelona, et quedes una mica agobiat. Hi ha un excés d'obra, un excés de paralització del sistema de circulació, un excés de soroll. Però si penses que hi va haver un any o dos de pandèmia que va impedir moltes obres, aquestes s'han de concentrar en el tram final de mandat. També passa sempre una mica això perquè els regidors volen inaugurar abans de les noves eleccions. Però aquí s'han cocentrat en llocs que generen dificultats de trànsit. Dit això, crec que Barcelona és una ciutat que segueix avançant. I que està fent una aposta no compresa per tothom, o no acceptada per tothom, que és reduir la circulació per afavorir la no contaminació de la ciutat. Si ho dius en abstracte, tothom està d'acord. Però quan ho fas, hi ha gent que se sent perjudicada. A mig termini, se sentirà afavorida. 
 
- Ho creu?

- Li explicaré una anècdota. Quan jo era regidora, vam peatonalitzar Portal de l'Àngel. Els botiguers estaven furiosos. Vam demanar als nostres amics del PCI de Milà que vinguessin a explicar com ho havien fet i com havia anat de bé. No s'ho van creure. Al cap de sis mesos, em vaig trobar amb un dels dirigents comercials, el senyor Pantaleoni, i li vaig dir: "Mira, tirarem enrere el que vam fer". I em va respondre: "Ni se us ocorri! Per tant, has de donar un marge per veure com funciona. El carrer de Consell de Cent està generant ara unes bronques considerables. Quan estigui acabat, la gent del carrer estarà feliç i la del costat demanarà que li ho facin.  

- Vostè va ser regidora i tinent d'alcalde, i va dirigir les àrees de Benestar Social i Educació. Quin és el principal repte que ha d'afrontar Barcelona? 

- Corregir la desigualtat social. Tothom diu que ho vol fer, però  a l'hora de la veritat només hi ha una formació política que ho fa, que són els comuns i Ada Colau. Barcelona és la ciutat d'Espanya que més ha invertit en política social. La política social no crida l'atenció. A mi em preguntaven perquè jo no apareixia més. Però és que dir que he creat dues-centes places de treballadors socials, a la gent li interessa poc. La política social només surt als mitjans quan hi ha una incidència negativa.   

"Els comuns són una força organitzada al segle XXI, el PSUC és un partit organitzat en la primera meitat del segle XX"

- Creu que els principals reptes de Barcelona estan sobre la taula o algun tema rellevant està quedant fora dels debats?

- En general, es parla poc de política social.

- Es parla molt d'habitatge.

- Però en els darrers anys no se n'ha fet. Quan jo era a l'Ajuntament, d'habitatge en vam fer molt poc. Perquè l'Ajuntament no té competències en això. Qui han de fer habitatge són l'Estat i la Generalitat. Com a molt, l'Ajuntament pot facilitar els solars. 

- Es critica Colau per haver promès molt en habitatge i fer poc.

- N'ha fet menys del que havia promès però el triple del que s'havia fet abans. N'hi havia 4.000 i escaig i n'acabarà havent uns 7.000. I en el proper mandat arribarien als 12.000.
 - Va militar en l'antifranquisme, primer a Bandera Roja, després al PSUC. Finalment a Iniciativa. 

- I després a Esquerra Verda. Perquè un grup de la gent que venia del PSUC i Iniciativa va crear Esquerra Verda per tenir un nucli organitzatiu que li permetés el debat i canalitzar les seves propostes. Jo continuo aquí.  

- Veu els comuns com els hereus de la tradició psuquera?

- No exactament. Els comuns són una força organitzada al segle XXI. El PSUC és un partit organitzat en la primera meitat del segle XX. Amb una tradició molt forta com era la comunista i responia a uns paràmetres ideològics determinats. Tot això ha canviat. El PSUC va ser un partit molt modern i obert, molt més que el PC francès i fins i tot que el PCE, més semblant a l'italià PCI. Però els comuns representen el que representen al segle XXI. No són comparables. 

- Tot i així, se sent representada per les polítiques d'Ada Colau. 

- Sí. Una cosa és l'organització del partit i una altra que els objectius siguin els mateixos.   

- S'atreveix a fer un pronòstic sobre el 28-M?

- Espero que guanyi Colau. I crec que hi ha possibilitats. El que llegim a les enquestes solen ser coses demanades per algú. Crec que molta gent que no diu què votarà vota Colau. Sobretot en alguns barris. Vaig a una perruqueria de l'Eixample. El perruquer, que és un noi molt trempat, em deia fa uns dies que moltes de les seves clientes li deien que votarien a Junts, o a Trias. Perquè ja no se sap si Trias és Junts o separat. Però que totes les persones que treballen a la perruqueria votarien Colau. 

- I què en pensa de la resta de candidats?

- Els conec a tots. A Trias fa molts anys que el conec. Va fer d'alcalde i no va fer res. Va tornar a gastar a les zones riques i va deixar d'invertir en els barris pobres. 

- Jaume Collboni?

- No és una persona brillant. Ha estat responsable de tot el que s'ha fet fins ara i fa uns mesos va deixar l'Ajuntament i es dedica a carregar-se la gestió quan tot el seu partit continua al govern. A què juga? 

- I Ernest Maragall?

- Té 80 anys. A ell també el conec molt. Va ser regidor amb mi. 
 
- Tenien bona relació?

- No. És un personatge que no m'agrada. Tot el bé que em cau en Pasqual em cau malament ell. En el meu últim mandat, Ernest Maragall va venir a Educació a controlar-me. En el meu quart mandat a l'Ajuntament de Barcelona. Va venir a veure què feia i a intentar impedir que fes alguna cosa. Fins que li vaig recordar que feia setze anys que estava allí. Cridava el meu gerent al seu despatx perquè li expliqués les coses. Crec que 80 anys no és una edat per ser alcalde.

"Trias va deixar d'invertir en els barris pobres. Collboni no és una persona brillant. Maragall? 80 anys no és una edat per ser alcalde"

- Colau li demana consell?

- Alguna vegada m'ha convidat a dinar. També alguna vegada la Janet Sanz. Però no m'han demanat consell i jo tampoc n'he donat. Quan un ha tingut responsabilitats en una institució, el millor que pot fer quan se'n va és anar-se'n del tot. Perquè et queden les percepcions del que has fet però la realitat va canviant.   

- Va governar amb Pasqual Maragall. Ha tingut continuador?

- Pasqual és bastant irrepetible. És un home d'una gran capacitat de treball, una gran capacitat de relació. D'una afabilitat extraordinària i d'unes idees polítiques i urbanes molt bones. I això no és fàcil de repetir. Joan Clos no va ser un mal alcalde, però diferent.

- La seva carrera política ha quedat molt ubicada a l'Ajuntament. Però vostè va ser també diputada al Parlament i al Congrés durant el moment més tens de la Transició, entre 1979 i 1982. Vostè era al Congrés el 23-F. Això dona perspectiva. 

- Jo era allà, sí. Seia a la sisena fila. Hi havia Santiago Carrillo, Jordi Solé Tura, un lloc buit per si qui estava a la mesa venia a seure a l'escó, hi estava jo i després Ramón Tamames.

- És veritat, Tamames!

- Al seient buit aquell dia m'hi vaig asseure jo i Tamames al meu costat. Quan va entrar Tejero i va començar a engegar trets, ens vam llançar a terra. Recordo que li vaig preguntar a Tamames: on creus que ens duran? A Las Ventas o al Bernabeu? Las Ventas era la plaça de braus. 

- Com el que va passar a l'estadi de Santiago de Xile després del cop d'estat.

- En efecte. És el que jo tenia al cap en aquell moment. Vaig preguntar a Tamames: on estarem pitjor? I em va dir: més o menys és el mateix. Me'n recordo com si fos ara.
 
- Carrillo es va quedar assegut.

- Jo li agafava els peus i li deia que s'estirés. Al costat hi havia un guàrdia civil amb metralladora. Santiago em va dir: "Si em maten, em mataran assegut". 

- Devien ser moments difícils.

- Un gran ensurt. Abans que entressin a l'hemicicle, vam sentir molts crits, però vaig pensar que potser era algú que volia entrar, ja que estàvem en plena votació de la investidura i ja no es podia entrar. En el moment d'entrar els guàrdies civils, vaig mirar cap a una porta que teníem al darrera per on es podia sortir, però ja no es podia. Ara, a mesura que anaven passant les hores, als ocupants els anava malament. No era normal que tinguessin retinguts els diputats i que qui havia de venir a explicar-nos què passava, que se suposa que era Armada però que no ho sabíem, no venia. Allò no anava bé. De tant en tant, ells feien venir gent, com un oficial de la marina que deia que la marina s'havia passat al cop. Però anava passant el temps.

- A Carrillo i altres dirigents els van treure de la sala. Van témer el pitjor?

- Teníem por. Ens assabentàvem de coses. Un diputat d'UCD tenia una ràdio i quan coincidia amb altres diputats als serveis, anava passant informaciö: sobre la situació a València, sobre el discurs del rei. I la informació anava circulant d'orella a orella. Però també passava com quan érem petits i ens anàvem passant missatges, que el que acabava arribant era ben diferent.

- Recorda algun altre moment tens?

- A les set del matí, quan va entrar un guàrdia a dir-nos que ens durien esmorzar. Fraga, que estava enfurismat perquè a ell no se l'havien endut fora i, per tant, no el consideraven important, es va aixecar i va començar a cridar dient que el que havien de fer és deixar-nos sortir. Aleshores els guàrdies civils es van emprenyar i van tornar a entrar amb les armes. Vaig pensar que en un moment de nervis podria haver una carnisseria.          

- Aquella política espanyola la deu veure ara molt llunyana.

- I molt apassionant. Perquè estàvem fent enrere tota la legislació de la tirania i engegant les noves lleis democràtiques. Tots els estatuts d'autonomia, aprovar el primer estatut dels treballadors, les primeres lleis d'educació, vaig participar molt en la primera llei universitària.   
 
- Ha estudiat la retòrica dels sofistes. Això sí que deu donar moltes claus per al debat polític. 

- No. Quan estudies la retòrica dels sofistes, estàs llegint textos, no estàs escoltant. I uns textos d'una època amb pocs punts de relació amb l'actualitat. I jo veig molta gent de clàssiques que parla molt malament. Tenir facilitat de paraula ve sobretot per haver llegit molt, per tenir un bon vocabulari. Jo havia llegit molt i encara llegeixo.   

"La nit del 23-F, li agafava els peus a Carrillo i li deia que s'estirés. Santiago em va dir: 'Si em maten, em mataran assegut'"

- La seva tesi doctoral va ser sobre la medicina d'Hipòcrates. Com és que la va atreure com a tema?

- Abans, quan et llicenciaves havies de fer el que es deia una tesina. El meu cap, Josep Alsina, havia començat a traduir Hipòcrates per a la Bernat Metge. Em va parlar d'un text fantàstic, La malaltia sagrada, que era la bogeria, i no estava traduïda. Em va suggerir que en fes la traducció i una introducció. Així vaig conèixer Hipòcrates. I després vaig fer la tesi sobre el pensament mèdic hipocràtic.

- I li va semblar interessant.

- Molt. Els volums d'Hipòcrates traduïts al francès estaven a la biblioteca de la Facultat de Medicina, eren vuit volums. Tots estaven per obrir. Mai els havia obert. El primer que vaig fer va ser obrir-los amb un obresobres. Una cosa que em va impactar d'Hipòcrates és llegir en un autor d'una època en què els exorcismes i les invocacions religioses eren tan habituals, que Hipòcrates assegurava que totes les malalties formaven part de la naturalesa humana.    

- Recomanaria ara a algú, en plena era digital, que estudiés Filologia Clàssica?

- Sí, clarament. Perquè et dona una visió del món grec, i també del llatí, de tot el que ha generat el món occidental. Conèixer els orígens del que ha estat la cultura occidental em sembla molt important.