Algú farà de Manuel Valls?

Xavier Trias va ser dijous al Cercle d'Economia. Jaume Guardiola, president de l'entitat, li va recordar que era a casa seva i l'ambient de complicitat va portar el públic a preguntar des de la familiaritat. I, és clar, entre les veus de l'empresariat va sorgir una pregunta que semblava més un anestèsic que una demanda d'informació. "Com és que Ada Colau hagi governat tots aquests anys?". I Trias va respondre sense filtre: "Tots els que van finançar el senyor Valls en són els màxims culpables". I va afegir: "N'hi ha que són amics meus, que encara fa més mal això".

A la sala, algú es devia sentir interpel·lat. L'operació Valls, dopada amb finançament de prohoms de la burgesia barcelonina per sacsejar el govern de la ciutat, va acabar amb l'ex-primer ministre francès cedint els vots per fer possible un segon mandat de Colau, decisió que va arraconar les aspiracions d'Ernest Maragall -el candidat més votat el 2019- i va que deixar perplex qui havia pagat la campanya a Valls. Va pesar més frenar l'independentisme que l'esquerra que es presentava com a rupturista.

Aquella suma no era al cap de la líder dels comuns durant l'escrutini de la nit electoral de fa quatre anys. De fet, Colau no va poder reprimir les llàgrimes en el seu parlament, amb regust inicial d'assumpció de la derrota, perquè ERC havia sumat més vots i els mateixos regidors (10). En aquella campanya havia dit, en una entrevista amb Nació i de forma molt explícita, que no es prestaria a "operacions estranyes".

Però abans que la nit del 26 de maig de 2019 es tanqués ja va rebre una primera invitació a pensar en escenaris alternatius. En les últimes setmanes, en què proliferen els contactes distesos amb candidats en els quals es fa memòria del que va passar i es projecten possibles pactes postelectorals, al PSC afloren veus que recorden com van ser artífexs de la negociació que va permetre el segon mandat amb els comuns. Un acord amb Valls pels vots de la investidura que Jaume Collboni ja va admetre en públic fa temps i del qual Colau sempre s'ha presentat com a beneficiària passiva.    

Però hi pot haver un segon moment Valls? I qui pot fer el paper de l'ex-primer ministre francès? Aquesta vegada Colau en podria ser víctima? Les enquestes conviden a pronosticar que la tria de l'alcalde o alcaldessa reclamarà l'aval de tres grups municipals. Hi hauria, per tant, un espai de protagonisme per a un actor secundari més enllà dels alcaldables que aspiren a dirigir la ciutat. 

I, fent el paral·lelisme amb el 2019, aquest rol el podria assumir el PP de Daniel Sirera, un altre actor a la dreta de l'arc municipal amb voluntat de recuperar transcendència després del vodevil perifèric de Josep Bou. A diferència de Valls, Sirera preferiria desbancar Colau si l'alcaldessa fos la més votada -com s'apunta ja en algunes enquestes- i els beneficiats serien Collboni o Trias. El cap de llista del PP, que es vol aprofitar de l'esfondrament de Ciutadans, només exclou la líder dels comuns i Maragall dels seus possibles acords. I les paraules de Joana Ortega -ara integrada a la llista de Junts- evitant descartar una entesa amb el PP alimenten aquest joc de sumes.

Tant Colau com Trias han verbalitzat que voldrien un resultat contundent -l'alcaldessa va parlar d'un desig de 15 regidors el dia que va presentar la llista- per minimitzar sorpreses. Però no són escenaris realistes. Un recull exhaustiu dels sondejos fets fins ara -com el que actualitza Roger Tugas Vilardell a Nació- indica que a Barcelona la cursa és més a tres que a quatre -amb Maragall més despenjat- i la distància entre el primer i el tercer candidat és de 2,4 punts, de mitjana, una diferència que entra dins el marge d'error. L'efecte de Trias s'hauria estabilitzat i el frec a frec, sobretot amb Collboni, és ajustat. 

Tanta igualtat obligarà els aspirants a recollir suports per a la investidura que vagin més enllà de la preferència de coalició. Colau només podrà articular projecte des de l'esquerra, Collboni maneja operacions alternatives i Trias no és percebut necessàriament com un candidat independentista per tots els actors, decidit com està a amagar les sigles, encara que des del PSC li recordin periòdicament per qui es presenta en plena pugna pel vot d'ordre.

Una victòria ajustada de la líder de Barcelona en Comú podria ser diluïda per un pacte sociovergent en què el PP actués de palanca definitiva. Sirera, una figura clàssica dels populars que Alberto Núñez Feijóo ha avalat per recuperar centralitat, s'hi podria prestar, amb compensacions més enllà de la investidura. En això, actuaria diferent de Valls. Collboni i Trias no rebutjarien els vots si en depenguessin per ser alcalde. El mateix que va fer Colau el 2019.

El cap de llista del PSC i Trias han mantingut contactes darrerament, que el líder socialista rebaixa afirmant en privat que responen a la bona relació que manté amb tots els exalcaldes. És evident que si l'exalcalde de Junts no és el candidat més votat i Collboni el supera, no descartaria fer-lo alcalde si hi ha contrapartides de poder per a Junts, encara que el debat al partit de Laura Borràs i Jordi Turull seria viu. De la mateixa manera que Trias reivindicaria suports si vencés en el duel particular amb el candidat socialista. Fa dies que l'entorn de Colau repeteix que els candidats de Junts i el PSC ja tenen parlat un acord.

A Madrid, l'aritmètica a tres no molestaria camí de les eleccions espanyoles. Feijóo sempre podria dir que a Barcelona el vot del PP hauria desbancat l'esquerra que propugna llei d'habitatges a favor dels "okupes" -l'argumentari que Cuca Gamarra ha desplegat al Congrés- mentre els populars tornen a treure el cap a la capital catalana. Algú, doncs, pot fer de Manuel Valls? En l'estiu de les operacions impossibles, si Messi pot tornar a un Barça arruïnat, tampoc caldria descartar segones parts a l'Ajuntament.