Catalunya no pot quedar-se al marge de la Mediterrània emergent

La Mediterrània ha sigut una font de riquesa per a Catalunya. Tant pel comerç que els catalans hem desenvolupat en aquesta regió, com per la porta que ha suposat per connectar-nos amb el món. Avui ens trobem amb una progressiva fragmentació dels mercats globals, on les empreses a l'hora d’organitzar les seves cadenes de valor, ja no només han de tenir en compte marcs reguladors o costos de la mà d’obra, sinó també un seguit de riscos polítics cada vegada més diversos. Com a la resta del món, la relació entre mercats i seguretat és cada vegada més estreta a la Mediterrània. 
 
I de conflictes propis a la nostra mar no li'n falten. A més de les guerres inconcluses de Síria i Líbia, o conflictes estancats com l'araboisraelià, hem vist creixents tensions entre Grècia i Turquia a l’extrem est, i el Marroc i Algèria, a l’extrem occidental, amb l’ombra del conflicte entre Rússia i la Xina, i els Estats Units projectant-se sobre ells. Això alhora ve acompanyat per realitats més esperançadores. Un cop acabada la fase d’agitació inaugurada amb les primaveres àrabs, veiem una certa estabilització interna als països de la Mediterrània sud, que s’uneixen a la dinàmica de creixement demogràfic i econòmic del conjunt del continent africà. 
 
Per fer front als riscos geopolítics, els governs occidentals han optat per potenciar la seva sobirania industrial, alhora que les empreses han empès un procés escurçament de les distàncies de les seves cadenes de subministrament per reduir la seva dependència de països com la Xina. Dues de les estratègies més comunes per a fer front als riscos geopolítics, són una combinació de reshoring–retorn de la producció als països “d’origen” de les empreses– especialment en els sectors tecnològics i industrials més estratègics i de major valor afegit, i nearshoring –trasllat de la producció a països geogràficament més propers– emprat normalment per productes i components de menor valor afegit o que precisen una mà d’obra més barata per esdevenir competitius.

És il·lusori pensar que totes les indústries que han marxat de Catalunya i Europa ara hi tornin. En el cas de les economies avançades europees, degut al seu nivell de desindustrialització i alts costos de producció, probablement veurem més usos del nearshoring que no pas un procés massiu de retorn de les indústries deslocalitzades. Ara bé, l’actual context és propici pel foment d’aquelles indústries catalanes situades en segments de desenvolupament tecnològic més elevat o produccions d’un major valor afegit. A més les empreses catalanes que actualment es troben produint fora del nostre país, poden aprofitar-se de les dinàmiques de nearshoring per a protegir-se dels riscos geopolítics. 
 
La Mediterrània es presenta com una regió privilegiada per treure avantatge d’aquesta situació. Actualment, ja trobem països com Turquia, el Marroc o la regió dels Balcans que s’han beneficiat de la dinàmica de nearshoring, en el sector tèxtil. I alhora veiem com Itàlia, França o la Unió Europea estan ideant maneres de potenciar les xarxes de connectivitat intermediterrànies per afavorir els intercanvis comercials en el sud i el nord de la Mediterrània. 

Catalunya clarament no pot quedar-se al marge d’aquesta Mediterrània emergent, ni limitar-se a esperar alimentar-se per les engrunes que d’altres li deixen caure. Cal creativitat, voluntat d'acció política i iniciativa per part del teixit empresarial català, per treure profit de la posició estratègica que ocupa Catalunya a la Mediterrània Occidental, com a cruïlla entre l’Àfrica, Europa i les rutes comercials globals. Per a fer això cal, per tant, una estratègia que potencien les capacitats geologístiques catalanes en relació amb el seu teixit industrial. L’expansió del sector logístic no compensa la pèrdua de múscul industrial i tecnològic. Especialment tenint en compte la major vulnerabilitat i dependència que aquest sector presenta davant dels riscos globals.
 
Catalunya ha d’agafar amb entusiasme les oportunitats que ens porta un món en recomposició, perquè els vents de canvigeopolític a la Mediterrània donin empenta a la nostra economia. Cal sumar els esforços des de la societat civil i els sectors empresarials, per idear una estratègia de desenvolupament industrial i tecnològic, en un marc de connectivitat mediterrània. D'aquesta manera, serà possible aprofitar el potencial de la regió per als interessos catalans i contribuir a la creació d'un ecosistema d’indústria, infraestructures de connectivitat i comerç que asseguri la puixança del nostre teixit empresarial i el benestar de la nostra ciutadania.