30
de març
del
2023
Actualitzat
a les
12:58h
Sovint, quan un candidat puja a l'autobús de campanya per parlar de manera distesa amb els periodistes que segueixen el seu dia a dia, la conversa gira al voltant de les perspectives electorals, dels missatges que trien els adversaris i dels escenaris de pactes posteriors als comicis. En el cas de Laura Borràs, quan el 2019 es va estrenar com a cap de cartell en unes eleccions espanyoles -el número u de la llista de Junts, Jordi Sànchez, no podia participar en els mítings perquè estava empresonat a Soto del Real en ple judici al Tribunal Suprem-, la pujada al bus camí de Lleida es va resoldre amb detalls estrictament personals. En concret, sobre el dia que va néixer la seva filla i que ella va tornar a néixer, perquè va estar tècnicament morta. "Vaig morir i vaig tornar", va explicar de manera gràfica mesos després en una entrevista amb Gemma Nierga a Ràdio 4. El to i el contingut de la conversa a l'autobús de Lleida són indicatius d'una dirigent que viu la política de manera personal i personalista, ara inquieta per les conseqüències de la condemna per corrupció dictada aquest dijous per la justícia.
No ha estat, en definitiva, la millor arrencada d'any per a la presidenta suspesa del Parlament. Del somriure exhibit en la concentració de suport prèvia al judci -plena de fidels que l'acompanyen sempre- no n'hi havia cap rastre uns dies abans, quan va ser informada que l'altre acusat, Isaías Herrero, estava ultimant un pacte amb la Fiscalia a canvi d'inculpar-la. Borràs sabia que tard o d'hora arribaria el moment d'asseure's al banc dels acusats -en tots aquests anys que fa que dura el procediment no han faltat veus del seu entorn, també jurídic, que li recomanaven tenir un perfil baix per evitar el judici-, però això no ha evitat que continués amb determinació granítica una carrera política fulgurant. El 2017 va fer el pas com a número cinc de la llista de Junts per Catalunya per petició expressa de Carles Puigdemont, però la vida pública no li era aliena: Artur Mas i Ferran Mascarell la van proposar com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) -la gestió al capdavant de l'entitat és el que es jutja aquests dies al TSJC- mesos després d'un discurs a la Fundació CatDem, de CDC, que els va seduir.
El mes d'abril del 2017, quan Puigdemont i Oriol Junqueras van pactar un compromís amb el referèndum per esvair dubtes sobre l'1-O, va ser escollida -prèvia trucada de Josep Rius, en aquell moment cap de gabinet de l'expresident- per llegir des del Pati dels Tarongers el document acordat. Quan, des d'una habitació d'un hotel de Brussel·les i amb l'ajuda de Rius, Elsa Artadi i Jaume Clotet -i l'assistència d'Agustí Colomines- Puigdemont va dissenyar la primera llista de Junts, el nom de Borràs va ser un dels primers en sortir. Protagonista en campanya com a veu dels independents, la seva figura va començar a anar en ascens. Asseguda a última fila de l'autobús que portava el grup parlamentari de l'aeroport de Brussel·les a les reunions amb Puigdemont, va travar amistat amb Josep Costa, Francesc de Dalmases -figura inseparable, sense la qual no s'entendria la seva trajectòria- i Quim Torra. Ningú, en aquell moment, hauria dit que Torra es convertiria en el successor de líder a l'exili al Palau de la Generalitat.
D'aquella última fila en va néixer la war room del nou president, que va convertir-la en consellera de Cultura. En aquella negociació amb ERC, per cert, Junts va pressionar per tenir aquest departament i va prioritzar-lo per davant d'Educació perquè ja es tenia en ment situar Borràs al capdavant de les polítiques culturals. La desimboltura davant dels mitjans va cridar l'atenció de Jordi Sànchez, que seguint-la per televisió des de la presó li va veure un tel especial. Fins al punt que li va plantejar fer tàndem quan van arribar les eleccions espanyoles, en les quals Junts va treure set escons, menys de la meitat que els quinze de Junqueras. Abans de les eleccions va arribar la primera topada entre Borràs -que va deixar a contracor la conselleria de Cultura- i Sànchez perquè ella volia situar Dalmases en un lloc més destacat a la llista per anar a Madrid. En la repetició electoral, l'ara presidenta de Junts va millorar un escó els resultats -en va obtenir vuit- i, de manera tàcita, va quedar ungida com a probable candidata a la Generalitat.
En aquell moment, això sí, ja pesava sobre seu la causa de la ILC, que des del primer moment va vincular a un cas de repressió contra l'independentisme. Els qui han presenciat en directe els arguments de Borràs per defensar-se retraten monòlegs de pràcticament dues hores assenyalant les "contradiccions" de la instrucció i les "irregularitats" de la investigació, en la qual han participat els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil. Dels correus presumptament incriminatoris que formen part de la causa -per desacreditar-los, la defensa liderada per Gonzalo Boye va contractar com a pèrit Emilio Hellín, ultradretà i assassí d'una militant socialista el 1980-, Borràs n'ha volgut parlar més aviat poc, o gens. Cada pregunta sobre la qüestió l'incomoda, fins al punt de fer servir amb més o menys traça el recurs retòric de regirar-se contra el periodista en qüestió i situar-lo com si estigués suplantant la tasca de la Fiscalia.
Exactament això és el que va passar al FAQS del 9 de juliol, quan la col·laboradora Carla Turró va preguntar sobre la qüestió. El disgust de l'equip de la presidenta el va pagar la subdirectora del programa, a qui Dalmases va intimidar en una sala en la qual hi havia Borràs i dos membres de la seva guàrdia pretoriana, Pep Elias i Salvador Esteve, que l'acompanyen a tot arreu. L'episodi va ser certificat per Magda Oranich, encarregada d'elaborar l'expedient sobre el cas des de la comissió de garanties de Junts. Les pressions van ser "desaforades" perquè Dalmases en sortís beneficiat, segons remarquen diverses fonts consultades per Nació. Pressions en directe -es va reunir amb tots els membres de l'organisme- i també telefòniques, com Oranich va fer públic en diverses entrevistes. "Una manera de fer que la defineix", sosté un membre de la direcció. El vicepresident de Junts, però, va acabar dimitint mogut per la pressió.
Aquell juliol va ser especialment intens per a Borràs. Quan es va tancar la instrucció del cas de la ILC es va activar -cortesia d'ERC, el PSC i la CUP- l'article 25.4, que la desposseïa de les funcions de presidenta del Parlament, càrrec al qual va accedir el 2021 després de renunciar a entrar al Govern amb ERC per convertir-se en un contrapoder des de la Ciutadella. Dirigents de Junts, entre els quals l'exconseller Jaume Giró, li havien demanat un pas al costat per preparar la defensa i permetre que el partit -a través d'una altra persona- ocupés la presidència de la cambra a ple rendiment -el nom d'Anna Erra, alcaldessa de Vic, va estar damunt la taula-, però ella s'hi va negar. Jordi Turull, com a secretari general, va mantenir un perfil baix per preservar la unitat interna, i públicament li va fer costat. El cas Dalmases va tensar la relació entre tots dos, fins al punt que Borràs va verbalitzar, en el marc d'una executiva, que el pacte d'unitat rubricat camí del congrés d'Argelers s'havia "trencat". La presidenta no perdonava que membres de la direcció alineats amb el sector més pragmàtic la qüestionessin pel seu escuder.
Al congrés d'Argelers s'hi va arribar amb l'adeu de Puigdemont a la presidència de Junts, plaça que Borràs aspirava a ocupar sempre i quan s'hi associessin competències executives. Quina relació ha tingut el líder a l'exili amb la presidenta del partit? "No sempre és bona", sostenen diversos dirigents consultats. Ho ha pogut semblar -tots dos van defensar la sortida del Govern de la mateixa manera que van posicionar-se a favor de no entrar-hi després de les eleccions del 14-F, tot i que ell optava per investir Pere Aragonès i passar a l'oposició mentre que ella no veia amb mals ulls repetir eleccions-, però les coincidències han estat més tàctiques que estratègiques. Borràs sempre ha tingut vida i ambicions pròpies, qualitats que han fet arrufar més d'un nas a la presó i a l'exili, on s'ha criticat el seu "personalisme". "O exhibicionisme", com reflexiona un dirigent amb qui va compartir grup parlamentari i que és molt crític amb ella.
Aquest "exhibicionisme" es refereix a l'ús de les xarxes socials -la política de likes a Twitter és indicativa sobre què pensa dels adversaris i també de periodistes, col·lectiu al qual des del seu entorn no és precisament estrany criticar-, que gestiona personalment. El caràcter de Borràs genera adhesions incondicionals -només cal una ullada a Twitter per veure els perfils que s'han posat fotografies seves per fer-li costat- però també reticències destacades. Fins al punt que, en privat, no falten veus que donen per feta una condemna que permeti "superar-la" com a referent dins de Junts. L'experiència indica, però, que una sentència adversa no serà el final definitiu de la seva carrera, perquè estatutàriament no hauria ni de deixar la presidència en tractar-se -en funció del que argumenta el seu entorn- d'un cas de lawfare.
Borràs, en tot cas, disposa d'un talent que no sempre existeix en la classe política: la proximitat treballada amb els seguidors, que en aquest cas són més aviat fans. No té mai un no per a una fotografia, abraça, toca, somriu, s'interessa per allò que li diuen. Si un dissabte ha de fer centenars de quilòmetres per no saltar-se cap compromís, ho fa. Són els elements que l'han convertida en la musa del no surrender, l'independentisme més irredempt atret per la retòrica de Borràs encara que -Pau Juvillà, desposseït del seu escó amb ella com a presidenta del Parlament, n'és testimoni- els fets no sempre hagin acompanyat les paraules. Hàbil, agraciada amb la tenacitat de qui té ambicions i objectius per complir encara que comporti costos i disgustos, el seu futur és a les mans dels jutges. Sempre li quedarà Twitter, on el 2021 -encara hi ha qui té viu el record de la decepció per ser tercera- va semblar que guanyaria les eleccions. Sabrà adaptar-se a l'escenari que traça la condemna? Segur que no serà senzill.
No ha estat, en definitiva, la millor arrencada d'any per a la presidenta suspesa del Parlament. Del somriure exhibit en la concentració de suport prèvia al judci -plena de fidels que l'acompanyen sempre- no n'hi havia cap rastre uns dies abans, quan va ser informada que l'altre acusat, Isaías Herrero, estava ultimant un pacte amb la Fiscalia a canvi d'inculpar-la. Borràs sabia que tard o d'hora arribaria el moment d'asseure's al banc dels acusats -en tots aquests anys que fa que dura el procediment no han faltat veus del seu entorn, també jurídic, que li recomanaven tenir un perfil baix per evitar el judici-, però això no ha evitat que continués amb determinació granítica una carrera política fulgurant. El 2017 va fer el pas com a número cinc de la llista de Junts per Catalunya per petició expressa de Carles Puigdemont, però la vida pública no li era aliena: Artur Mas i Ferran Mascarell la van proposar com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) -la gestió al capdavant de l'entitat és el que es jutja aquests dies al TSJC- mesos després d'un discurs a la Fundació CatDem, de CDC, que els va seduir.
El mes d'abril del 2017, quan Puigdemont i Oriol Junqueras van pactar un compromís amb el referèndum per esvair dubtes sobre l'1-O, va ser escollida -prèvia trucada de Josep Rius, en aquell moment cap de gabinet de l'expresident- per llegir des del Pati dels Tarongers el document acordat. Quan, des d'una habitació d'un hotel de Brussel·les i amb l'ajuda de Rius, Elsa Artadi i Jaume Clotet -i l'assistència d'Agustí Colomines- Puigdemont va dissenyar la primera llista de Junts, el nom de Borràs va ser un dels primers en sortir. Protagonista en campanya com a veu dels independents, la seva figura va començar a anar en ascens. Asseguda a última fila de l'autobús que portava el grup parlamentari de l'aeroport de Brussel·les a les reunions amb Puigdemont, va travar amistat amb Josep Costa, Francesc de Dalmases -figura inseparable, sense la qual no s'entendria la seva trajectòria- i Quim Torra. Ningú, en aquell moment, hauria dit que Torra es convertiria en el successor de líder a l'exili al Palau de la Generalitat.
Laura Borràs, amb Francesc de Dalmases al Parlament. Foto: Pau Ollé
D'aquella última fila en va néixer la war room del nou president, que va convertir-la en consellera de Cultura. En aquella negociació amb ERC, per cert, Junts va pressionar per tenir aquest departament i va prioritzar-lo per davant d'Educació perquè ja es tenia en ment situar Borràs al capdavant de les polítiques culturals. La desimboltura davant dels mitjans va cridar l'atenció de Jordi Sànchez, que seguint-la per televisió des de la presó li va veure un tel especial. Fins al punt que li va plantejar fer tàndem quan van arribar les eleccions espanyoles, en les quals Junts va treure set escons, menys de la meitat que els quinze de Junqueras. Abans de les eleccions va arribar la primera topada entre Borràs -que va deixar a contracor la conselleria de Cultura- i Sànchez perquè ella volia situar Dalmases en un lloc més destacat a la llista per anar a Madrid. En la repetició electoral, l'ara presidenta de Junts va millorar un escó els resultats -en va obtenir vuit- i, de manera tàcita, va quedar ungida com a probable candidata a la Generalitat.
Jordi Sànchez la va promoure com a candidata a Madrid, però ràpidament s'hi va enfrontar: ella volia situar Francesc de Dalmases més destacat a la llista
En aquell moment, això sí, ja pesava sobre seu la causa de la ILC, que des del primer moment va vincular a un cas de repressió contra l'independentisme. Els qui han presenciat en directe els arguments de Borràs per defensar-se retraten monòlegs de pràcticament dues hores assenyalant les "contradiccions" de la instrucció i les "irregularitats" de la investigació, en la qual han participat els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil. Dels correus presumptament incriminatoris que formen part de la causa -per desacreditar-los, la defensa liderada per Gonzalo Boye va contractar com a pèrit Emilio Hellín, ultradretà i assassí d'una militant socialista el 1980-, Borràs n'ha volgut parlar més aviat poc, o gens. Cada pregunta sobre la qüestió l'incomoda, fins al punt de fer servir amb més o menys traça el recurs retòric de regirar-se contra el periodista en qüestió i situar-lo com si estigués suplantant la tasca de la Fiscalia.
Exactament això és el que va passar al FAQS del 9 de juliol, quan la col·laboradora Carla Turró va preguntar sobre la qüestió. El disgust de l'equip de la presidenta el va pagar la subdirectora del programa, a qui Dalmases va intimidar en una sala en la qual hi havia Borràs i dos membres de la seva guàrdia pretoriana, Pep Elias i Salvador Esteve, que l'acompanyen a tot arreu. L'episodi va ser certificat per Magda Oranich, encarregada d'elaborar l'expedient sobre el cas des de la comissió de garanties de Junts. Les pressions van ser "desaforades" perquè Dalmases en sortís beneficiat, segons remarquen diverses fonts consultades per Nació. Pressions en directe -es va reunir amb tots els membres de l'organisme- i també telefòniques, com Oranich va fer públic en diverses entrevistes. "Una manera de fer que la defineix", sosté un membre de la direcció. El vicepresident de Junts, però, va acabar dimitint mogut per la pressió.
L'últim dia de Borràs com a presidenta del Parlament. Foto: Adrià Costa
Aquell juliol va ser especialment intens per a Borràs. Quan es va tancar la instrucció del cas de la ILC es va activar -cortesia d'ERC, el PSC i la CUP- l'article 25.4, que la desposseïa de les funcions de presidenta del Parlament, càrrec al qual va accedir el 2021 després de renunciar a entrar al Govern amb ERC per convertir-se en un contrapoder des de la Ciutadella. Dirigents de Junts, entre els quals l'exconseller Jaume Giró, li havien demanat un pas al costat per preparar la defensa i permetre que el partit -a través d'una altra persona- ocupés la presidència de la cambra a ple rendiment -el nom d'Anna Erra, alcaldessa de Vic, va estar damunt la taula-, però ella s'hi va negar. Jordi Turull, com a secretari general, va mantenir un perfil baix per preservar la unitat interna, i públicament li va fer costat. El cas Dalmases va tensar la relació entre tots dos, fins al punt que Borràs va verbalitzar, en el marc d'una executiva, que el pacte d'unitat rubricat camí del congrés d'Argelers s'havia "trencat". La presidenta no perdonava que membres de la direcció alineats amb el sector més pragmàtic la qüestionessin pel seu escuder.
Al congrés d'Argelers s'hi va arribar amb l'adeu de Puigdemont a la presidència de Junts, plaça que Borràs aspirava a ocupar sempre i quan s'hi associessin competències executives. Quina relació ha tingut el líder a l'exili amb la presidenta del partit? "No sempre és bona", sostenen diversos dirigents consultats. Ho ha pogut semblar -tots dos van defensar la sortida del Govern de la mateixa manera que van posicionar-se a favor de no entrar-hi després de les eleccions del 14-F, tot i que ell optava per investir Pere Aragonès i passar a l'oposició mentre que ella no veia amb mals ulls repetir eleccions-, però les coincidències han estat més tàctiques que estratègiques. Borràs sempre ha tingut vida i ambicions pròpies, qualitats que han fet arrufar més d'un nas a la presó i a l'exili, on s'ha criticat el seu "personalisme". "O exhibicionisme", com reflexiona un dirigent amb qui va compartir grup parlamentari i que és molt crític amb ella.
Després de les eleccions del 14-F va defensar no investir Aragonès i, si calia, anar a noves eleccions; la decisió d'anar a presidir el Parlament va comportar la creació d'un contrapoder, tant a Junts com contra ERC, des de la Ciutadella
Aquest "exhibicionisme" es refereix a l'ús de les xarxes socials -la política de likes a Twitter és indicativa sobre què pensa dels adversaris i també de periodistes, col·lectiu al qual des del seu entorn no és precisament estrany criticar-, que gestiona personalment. El caràcter de Borràs genera adhesions incondicionals -només cal una ullada a Twitter per veure els perfils que s'han posat fotografies seves per fer-li costat- però també reticències destacades. Fins al punt que, en privat, no falten veus que donen per feta una condemna que permeti "superar-la" com a referent dins de Junts. L'experiència indica, però, que una sentència adversa no serà el final definitiu de la seva carrera, perquè estatutàriament no hauria ni de deixar la presidència en tractar-se -en funció del que argumenta el seu entorn- d'un cas de lawfare.
Laura Borràs i Jordi Turull, en el debat de política general. Foto: Europa Press
Borràs, en tot cas, disposa d'un talent que no sempre existeix en la classe política: la proximitat treballada amb els seguidors, que en aquest cas són més aviat fans. No té mai un no per a una fotografia, abraça, toca, somriu, s'interessa per allò que li diuen. Si un dissabte ha de fer centenars de quilòmetres per no saltar-se cap compromís, ho fa. Són els elements que l'han convertida en la musa del no surrender, l'independentisme més irredempt atret per la retòrica de Borràs encara que -Pau Juvillà, desposseït del seu escó amb ella com a presidenta del Parlament, n'és testimoni- els fets no sempre hagin acompanyat les paraules. Hàbil, agraciada amb la tenacitat de qui té ambicions i objectius per complir encara que comporti costos i disgustos, el seu futur és a les mans dels jutges. Sempre li quedarà Twitter, on el 2021 -encara hi ha qui té viu el record de la decepció per ser tercera- va semblar que guanyaria les eleccions. Sabrà adaptar-se a l'escenari que traça la condemna? Segur que no serà senzill.