27
de març
del
2023
Actualitzat
a les
11:27h
Ser orfe, pobre i de família roja era una mala targeta de presentació durant el franquisme. L'escriptora Teresa Roig ha fet llum sobre una sòrdida institució educativa dels anys de la dictadura en la seva novel·la La Ciutat dels Nens (Novum). És la història desconeguda d'un internat que va funcionar del 1951 al 1977 al cor de Collserola.
Els lectors més grans hauran vist alguna vegada la pel·lícula Forja d'homes, protagonitzada per Spencer Tracy i que va obtenir cinc premis Oscar el 1941. L'actor personificava el pare Edward Flanagan, un sacerdot irlandès establert als Estats Units que va fundar La Ciutat dels Nens, un projecte innovador d'educació d'infants sense pares o amb pocs recursos. La iniciativa va tenir èxit i es va convertir en un model diferent d'educar, proveint els nens d'una bona formació, en un entorn natural i amb un sistema d'organització que algú va definir d'autogestionari, amb elecció democràtica de delegats i responsables. La Ciutat dels Nens es va estendre pels EUA i després per Europa.
A l'Espanya franquista es van crear alguns centres amb un nom similar i que pretenien emular la feina del pare Flanagan. Però les similituds eren pura coincidència i els internats s'assemblaven més al que descriu la novel·la Jane Eyre de Charlotte Brontë. A Ourense, per exemple, va funcionar un projecte així que es va convertir en una bona escola de circ. L'any 1951, en tot cas, es va obrir La Ciutat dels Nens a Collserola al Mas Puig, antiga casa senyorial adquirida per l'Ajuntament de Barcelona que a inicis del segle XX havia servit de centre d'acollida de nois amb problemes respiratoris i que després va ser refugi durant la guerra.
Teresa Roig va conèixer La Ciutat dels Nens per atzar, a través dels amics d'una veïna seva que van passar-hi un temps. Després, va anar seguint el fil d'una trentena de testimonis, matèria primera d'un relat esfereïdor. Nascut com un centre depenent d'Auxili Social de la Falange, cada any hi ingressaven entre 120 i 150 nens d'entre 6 i 12 anys, en la seva immensa majoria orfes o amb famílies sense recursos, molts d'ells fills de perdedors a la Guerra Civil. Un cop allí, eren sotmesos a un règim estricte de classes, vigilància i càstigs corporals. El 1962, el centre va passar a ser regentat pels germans de La Salle i es van reforçar les activitats de tipus religiós, amb missa diària i una major activitat a l'aire lliure, que mai va ser destacada.
"M'agraden les històries d'amor, però en aquest cas es tracta d'una història de manca d'amor que ha de ser coneguda". Roig assenyala que per molts dels qui hi van passar, la Casa dels Nens va causar un trauma transgeneracional", assenyala. Segons ella, alguns testimonis li han explicat que alguns dels moments que van viure els empaiten des de fa anys. "El que havia de ser un espai per realitzar-se va acabar sent una presó de nens en el context del franquisme", diu. Roig assenyala que hi havia interns que eren més afortunats i en guarden algun bon record. Eren els qui tenien algun parent i els caps de setmana els passaven en família.
La Casa dels Nens va deixar d'existir el 1977, ja en democràcia. La disputa entre La Salle i l'Ajuntament de Barcelona per les condicions de la concessió del servei van fer que un dia els religiosos abandonessin abruptament Can Puig, deixant els nois abandonats i provocant una mena de motí. Des del consistori es va haver de gestionar amb presses la situació, portant uns nous educadors i repartint finalment els internats en diversos centres.
Avui en dia, l'antiga institució resta abandonada, com si la deixadesa i els grafitis volguessin esmorteir el llegat sòrdid que acumulen les parets. Només un dels antics espais resta actiu, dedicat a l'acollida de toxicòmans. Però el treball de Roig ha descobert una pàgina del passat que romania en la foscor. "No soc historiadora, i per això he escrit una novel·la. Però el text és fidel al que va passar i posa llum sobre algunes d'aquestes institucions educatives sota la dictadura", remarca.
Els lectors més grans hauran vist alguna vegada la pel·lícula Forja d'homes, protagonitzada per Spencer Tracy i que va obtenir cinc premis Oscar el 1941. L'actor personificava el pare Edward Flanagan, un sacerdot irlandès establert als Estats Units que va fundar La Ciutat dels Nens, un projecte innovador d'educació d'infants sense pares o amb pocs recursos. La iniciativa va tenir èxit i es va convertir en un model diferent d'educar, proveint els nens d'una bona formació, en un entorn natural i amb un sistema d'organització que algú va definir d'autogestionari, amb elecció democràtica de delegats i responsables. La Ciutat dels Nens es va estendre pels EUA i després per Europa.
A l'Espanya franquista es van crear alguns centres amb un nom similar i que pretenien emular la feina del pare Flanagan. Però les similituds eren pura coincidència i els internats s'assemblaven més al que descriu la novel·la Jane Eyre de Charlotte Brontë. A Ourense, per exemple, va funcionar un projecte així que es va convertir en una bona escola de circ. L'any 1951, en tot cas, es va obrir La Ciutat dels Nens a Collserola al Mas Puig, antiga casa senyorial adquirida per l'Ajuntament de Barcelona que a inicis del segle XX havia servit de centre d'acollida de nois amb problemes respiratoris i que després va ser refugi durant la guerra.
Teresa Roig va conèixer La Ciutat dels Nens per atzar, a través dels amics d'una veïna seva que van passar-hi un temps. Després, va anar seguint el fil d'una trentena de testimonis, matèria primera d'un relat esfereïdor. Nascut com un centre depenent d'Auxili Social de la Falange, cada any hi ingressaven entre 120 i 150 nens d'entre 6 i 12 anys, en la seva immensa majoria orfes o amb famílies sense recursos, molts d'ells fills de perdedors a la Guerra Civil. Un cop allí, eren sotmesos a un règim estricte de classes, vigilància i càstigs corporals. El 1962, el centre va passar a ser regentat pels germans de La Salle i es van reforçar les activitats de tipus religiós, amb missa diària i una major activitat a l'aire lliure, que mai va ser destacada.
Les escales que pujaven a les aules de l'inernat.
"M'agraden les històries d'amor, però en aquest cas es tracta d'una història de manca d'amor que ha de ser coneguda". Roig assenyala que per molts dels qui hi van passar, la Casa dels Nens va causar un trauma transgeneracional", assenyala. Segons ella, alguns testimonis li han explicat que alguns dels moments que van viure els empaiten des de fa anys. "El que havia de ser un espai per realitzar-se va acabar sent una presó de nens en el context del franquisme", diu. Roig assenyala que hi havia interns que eren més afortunats i en guarden algun bon record. Eren els qui tenien algun parent i els caps de setmana els passaven en família.
Abusos en l'obscuritat
Casos d'abusos? L'autora afirma que es van donar casos: "Però en aquests aspectes, algun testimoni no ha volgut donar detalls i fins i tot n'hi ha que quan es va encetar aquest tema, va deixar de comunicar-se amb mi. Una persona em va confessar que ni la seva família ho sabia". Per ella, però, el tema central de la Ciutat dels Nens és el maltractament infantil. En el llibre es reflecteixen molts episodis de la vida quotidiana al centre, des dels treballs als quals estaven obligats nens menors, com la construcció de la piscina i d'altres instal·lacions, als càstigs tancats a la sala de les calderes o la vigilància nocturna amb llanternes per comprovar que els nens dormissin en la posició de costat que se'ls exigia.La Casa dels Nens va deixar d'existir el 1977, ja en democràcia. La disputa entre La Salle i l'Ajuntament de Barcelona per les condicions de la concessió del servei van fer que un dia els religiosos abandonessin abruptament Can Puig, deixant els nois abandonats i provocant una mena de motí. Des del consistori es va haver de gestionar amb presses la situació, portant uns nous educadors i repartint finalment els internats en diversos centres.
Avui en dia, l'antiga institució resta abandonada, com si la deixadesa i els grafitis volguessin esmorteir el llegat sòrdid que acumulen les parets. Només un dels antics espais resta actiu, dedicat a l'acollida de toxicòmans. Però el treball de Roig ha descobert una pàgina del passat que romania en la foscor. "No soc historiadora, i per això he escrit una novel·la. Però el text és fidel al que va passar i posa llum sobre algunes d'aquestes institucions educatives sota la dictadura", remarca.