21
de març
del
2023
Actualitzat
a les
21:05h
Ramón Tamamesha tingut menys protagonisme del que ell mateix esperava i, en canvi, l'artefacte polític de la moció de censura ha servit per reforçar el govern de coalició. Santiago Abascal i Pedro Sánchez, amb el resultat de la votació d'aquest dimecres ja cantat i la mirada posada al cicle electoral que s'obre al maig, han optat per encarar-se i treure suc del context. Tamames, al seu torn, no ha contradit a Vox i ha optat per un discurs on no hi han faltat cap de les fake news i les generalitzacions habituals de l'extrema dreta, posant així en qüestió el seu prestigi acadèmic. No ha tingut massa cura en contestar els portaveus. S'ha escoltat a ell mateix. Als altres, ja són figues d'un altre paner.
Més enllà de discursos llargs i intensos —que Tamames ha lamentat amb ostensible cansament— com ara el del mateix Sánchez, aquestes són les cinc claus que ens deixa la primera sessió del debat de la moció de censura de Vox, la segona que presenten els ultres aquesta legislatura i la segona que perden. Aquest dimecres es votarà i rebutjarà, després dels discursos del PP i el PSOE, que faran evident la fractura política entre els grans partits espanyols. Vegem-les.
1. Tamames no porta Vox més enllà
Ramón Tamames tenia l'ocasió de normalitzar el partit d'Abascal, de presentar-lo com una formació que pot anar més enllà de les posicions més de dretes i nostàlgiques del franquisme. Però ha optat per no desairar els seus promotors, i ha evitat el risc i la provocació intel·lectual. En el seu discurs ha tret a passejar tot el bestiari de l'extrema dreta, des del castellà perseguit fins a la reivindicació territorial de Gibraltar o la suposada sobrerepresentació dels partits sobiranistes. Poca economia (i amb alguna proposta sorprenent com ara arraconar les pimes), poca proposta, poca sensibilitat social i, això sí, molta Espanya. Per donar i per vendre, i amb el to que es pot sentir a qualsevol de les tertúlies de les emissores més dretanes. Estalviar-se les rèpliques, que la direcció de Vox temia, ha evitat sorpreses, però no ha tret el partit del marc ultranacionalista en què està instal·lat. Una posició que no li impedeix fer-se seves la Transició, la Constitució i la monarquia. Una apropiació que ajuda a entendre la creixent desafecció d'altres. 2. Sánchez, sense manies en campanya
Hi havia algun dubte sobre l'atenció que el president espanyol dispensaria a Tamames i a Vox. Però ha optat per baixar al fang. Amb el PP desaparegut i Alberto Núñez Feijóo absent i sense defensa possible, ha confrontat amb els ultres sense manies i ha compartit el protagonisme matinal amb l'economista. Perquè l'alternativa al PSOE i als seus socis, ha fet notar, són els ultres i el que ells representen al govern. No n'hi ha altra i, per això, els ha presentat de bracet. Tampoc ha tingut manies en buscar al cos a cos amb Abascal quan aquest ha presentat la moció de censura promoguda pel seu partit ni en respondre de forma extensa a Tamames, tot i que no sobre el que ell volia, que era l'Espanya es trenca. Els arguments de Vox, sovint poc fonamentats i hiperbòlics, ajudaven Sánchez a oferir dades, a aparèixer com a assenyat i a defensar la gestió que ha fet del procés català o les de les polítiques feministes. Les enquestes no són molt favorables al govern del PSOE i Unides Podem, però el cap de l'executiu no en deixarà passar ni una per capgirar la situació. Fa temps que el Congrés és un plató de televisió o l'escenari d'un míting. Aquest dimarts ha tornat a passar.3. Feijóo, desaparegut i sense combat
El PP està incòmode, és clar. Quan Abascal va presentar-se com a candidat a la primera moció de censura, Pablo Casado va votar-hi en contra i va semblar que, per un moment, perfilava una dreta moderna i democràtica. Va acabar defenestrat i aquesta mateixa setmana admetia les seves afirmacions no contrastades sobre el català a les escoles. Alberto Núñez Feijóo no s'ha deixat veure pel Congrés aquest dimarts i el seu partit s'abstindrà. No ha estat capaç de combatre les posicions de Vox i ha vist com aquests s'erigien en oposició dretana i les esquerres burxaven en les seves contradiccions i possibles pactes futurs. Si el líder del PP vol ser president espanyol, li caldran els vots dels ultres i això explicarà els seus equilibris tot el que queda de 2023.
4. Díaz, la sòcia fiable (massa i tot)
I si la situació de Sánchez no és, demoscòpicament, la millor, encara és més adversa la de Yolanda Díaz i el seu minvant espai polític, que prova de reinventar-se entre les pugnes que, per les llistes, protagonitzen ja fa massa dies Podem, Sumar i alguns possibles aliats territorials partidaris de la vicepresidenta. Sánchez ha estat generós amb ella en el repartiment de papers en un moment crític i ha tingut una hora per replicar a Tamames i lluir-se. Ho ha fet amb economia, amb feminisme, parlant bé del govern de coalició i, mentre citava el poeta Cernuda, presentant pràcticament com un miracle algunes de les mesures contra la crisi, com ara els ERTO que ha gestionat el seu ministeri.Ha esmentat i elogiat els companys de gabinet, també els del PSOE i també la discutida Irene Montero, i la seva feina, fins i tot als socis. El dubte, que planava avui i plana també sobre el seu projecte de Sumar, és si es presenta com una sòcia massa fiable, si costa massa distingir les seves idees i propostes de les dels socialistes. És la condemna del soci petit i trobar l'equilibri és alguna cosa més que difícil. Díaz ha estat, com també el penebista Aitor Esteban, dur en l'aspecte personal amb Tamames, que segons ella pretén ser "la mesura de totes les coses".
5. ERC i Junts escombren cap a casa
I davant una moció de censura d'aquestes característiques, què han de fer els partits independentistes? Doncs cadascú ha aplicat una recepta un pèl diferent per satisfer l'expectativa dels seus votants. El PDECat, amb un discurs intercanviable amb el del PNB, ha optat per denunciar l'ús pervers de la moció de censura i la CUP ha equiparat Vox als colpistes del 23-F o als que van acabar amb la segona república. ERC i Junts han anat a la seva i, com és ja habitual a Madrid, no ha faltat la dosi de retrets. Aquest cop no a càrrec de Gabriel Rufián, però. El republicà ha preferit marcar el perfil d'esquerres i antifeixista d'ERC, un discurs que casa perfectament amb la seva campanya de les municipals i la d'Ernest Maragall, que necessiten més marxa. Repartint estopa a la dreta i despullant-la, Rufián és eficaç. Els problemes arriben quan s'ha d'entendre amb el govern espanyol i treure'n tangibles.La moció de censura no anava amb Míriam Nogueras, la portaveu de Junts. Ha preferit parlar de l'escàndol del cas Pegasus i retreure a Esquerra els acords amb Sánchez. Recuperant els clàssics convergents —ara que ja es poden tornar a reivindicar des de totes les famílies de Junts—, ha fet notar que entre l'esquerra i la dreta a Espanya tant hi fa. Potser no era el millor dia. A Tamames, en qualsevol cas, li entrava per una orella i li sortia per l'altra. Només esperava l'hora d'anar-se'n a casa.