«El camí de l'Adnan», capítol IV: La Marató de Barcelona, el retorn a casa i la promesa de Romeva

La sensació de viure en una pel·lícula

El primer cop que des de l'ONG Inara li van trucar per proposar-li d'anar a córrer la Marató de Barcelona va penjar el telèfon. Es pensava, ben bé, que li estaven prenent el pèl. "Adnan; no és broma. Si dius que sí, farem el que calgui per a aconseguir-ho", li va dir la mateixa noia a qui pocs minuts abans havia deixat amb la paraula a la boca a l'altra banda de l'auricular.

No s'ho podia creure. Era possible, allò? A priori, no: ell era un refugiat sirià que vivia al Líban i que no tenia ni passaport. A més, li havien assegurat que el seu pare el podria acompanyar. Com representava que viatjarien? "Nosaltres ens encarreguem de tot, no pateixis". I dit i fet: al cap d'una setmana, l'Adnan i el Khaled tenien tots els papers en regla per anar cap a la capital catalana en el que seria el primer avió que el protagonista d'aquesta història agafaria.

Dos dies abans de disputar la cursa van aterrar a Barcelona. La seva història s'havia fet tan viral que, només de posar un peu a terra, ja l'estaven portant en diverses cadenes de televisió, ràdio i premsa escrita per ser entrevistat. La sensació era ben bé com la de viure en una pel·lícula. Tot plegat estava sent tan intens que el seu cervell encara no havia tingut temps de fer-se càrrec de la prova esportiva que l'esperava. De fet -i així mateix ho va confessar en una de les entrevistes que li van fer- no tenia ni idea que una marató eren 42 quilòmetres. Al Líban, quan la gent parlava de maratons, es referia a curses de 10 quilòmetres, 20 com a molt. Quaranta-dos; q-u-a-r-a-n-t-a-d-o-s! On s'havia ficat...
 

La determinació

Li van dir que si en algun moment veia que no podia més o que necessitava ajuda, que aixequés la mà dreta. En cas que pogués anar fent sol, havia d'alçar l'esquerra. I aquesta darrera va ser la que va anar fent moure fins que va arribar al quilòmetre 25. Ja feia estona que l'espatlla li feia un mal terrible; havia intentat aguantar, però no podia més. De seguida, uns quants voluntaris de Corre amb mi (una iniciativa que uneix esport, integració i solidaritat), van acompanyar-lo fins a un dels punts de control mèdic que hi havia.

Tot estava bé, però ell se sentia destrossat. No obstant això, abandonar no entrava, en cap cas, dintre dels seus plans. Des de Corre amb mi el van empènyer durant 12 quilòmetres. Quan en faltaven només 5 per acabar, va demanar que deixessin d'ajudar-lo; que volia travessar la meta tot sol. Aquella determinació va convertir-lo en el finisher més aplaudit d'aquella edició de la cursa.
 

La promesa

Li va prometre el mateix conseller Romeva després que demanés asil a Catalunya: "Et dono la meva paraula que aconseguiré que puguis venir i establir-te aquí, però ara has de tornar al Líban". No va tenir més remei que confiar-hi. Però anaven passant els dies, les setmanes, els mesos... i ningú li deia res.
 

El visat

Recorda que era el mes de maig quan va rebre la trucada que feia tant temps que esperava: "El Raül és aquí i et vol veure". L'acompanyava molta gent, i van passar-se hores parlant. Aquell home que un parell de mesos abans li havia dit que confiés en ell, havia complert la promesa. L'Adnan i el seu pare tindrien un visat d'un any per anar a qualsevol país d'Europa. Un cop allà, haurien de demanar un asil que segur que els concedirien. No tenia cap dubte que on volia anar era a Catalunya. "Espera't una mica a venir, doncs, perquè seran uns mesos complicats", va dir-li Romeva (faltava poc per l'1-O). Ell, però, va fer cas omís a aquella advertència.
 

L'1-O o com reviure el trauma de la guerra

Ja tenien els bitllets. Primer marxarien el Khaled i l'Adnan i un cop s'haguessin familiaritzat amb el país i trobat lloc on viure hi anirien la mare i les germanes.
Data d'arribada a Barcelona: 1 d'octubre del 2017. Sense tenir ni idea de l'idioma ni d'on se suposava que havien de demanar asil un cop a la capital catalana, van decidir anar-se'n fins al centre de la ciutat. Allà, l'Adnan va reviure el trauma de la guerra que l'havia deixat sense poder caminar: només recorda que, quan va ser al carrer, va començar a veure gent manifestant-se i policies que els anaven al darrere. Va ser tanta l'angoixa que va sentir, que va suplicar-li al seu pare que marxessin, que anessin a un altre país; que ell, allà, no s'hi volia (ni podia) quedar ni un minut més.
 

El camp de refugiats d'Holanda

L'endemà mateix volaven cap a Holanda i només arribar, van demanar asil. Mentre esperaven que es resolgués la seva sol·licitud, els van dur al centre de refugiats de Ter Apel, al nord del país, on van passar sis mesos. La resposta que des del govern dels Països Baixos se'ls va donar aquell dimecres d'abril, els va deixar descol·locats: "El visat que teniu us el va emetre el consolat espanyol i, per tant, heu de demanar asil a Espanya". Tenien mig any de marge per aconseguir ser acceptats al Vell Continent. No els quedava altre remei que marxar a Madrid.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor