Compromís emmordassat

Rep El Despertador cada matí al teu correu

En campanya, o quan són a l'oposició, els partits i els líders assumeixen grans compromisos. Prometen llocs de feina, habitatge protegit, reducció d'emissions, no formar part de l'OTAN o fins i tot repúbliques. Després, però, quan són al poder, s'imposa un cert principi de realitat, sempre contrari a les grans proclames, o acords amb altres formacions per assegurar-se majories que impedeixen dur a la pràctica allò que s'ha promès als votants. Alguns d'ells es deceben i altres són més comprensius i acaben votant-los de nou amb la pinça al nas. És el joc de la política.

Amb la llei mordassa és, però, una mica diferent perquè, precisament, Pedro Sánchez tenia pressió política per fer realitat les seves promeses i no per desar-les al calaix. Ahir, la seva proposta de reforma es va acabar tirant enrere perquè el PSOE es va negar, malgrat la pressió d'Unides Podem, a incorporar les demandes d'ERC i Bildu, que eren que la policia deixés d'usar pilotes de goma -cosa que fa anys que ja no fan els Mossos-, s'acabessin les devolucions de migrants en calent, la desobediència passés a considerar-se falta lleu, i les faltes de respecte quedessin objectivades. Havien avisat que si no s'incloïen no farien el joc al govern espanyol, i no ho van fer.

El ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, no volia ni sentir-ne a parlar d'incorporar aquestes esmenes per evitar incomodar més els sindicats policials i els socialistes pensen que, per tornar a guanyar unes eleccions, necessiten també quota de vot conservador. A Unides Podem, una part ja acceptava les línies vermelles del PSOE i una altra hauria volgut despenjar-se'n, tal com va passar la setmana passada amb la llei del només sí és sí. En aquest cas es van imposar els més conformistes.

Sánchez havia promès en campanya electoral de forma explícita derogar la dura llei mordassa del PP, pensada per controlar més els carrers i empoderar la policia limitant el dret de protesta. Finalment, però, i com va passar amb la reforma laboral, que també havia promès derogar en els seus aspectes més lesius, només volia deixar-ho en una reforma. I el PSOE ho va presentar com un tot o res: o se suavitzava, però no pas derogava, el text del PP, o es quedava com estava. Amb el sí del PNB i l'acord resignat d'Unides Podem, intentava posar la pilota al terrat d'ERC i Bildu, que feia dies que havien fixat condicions i no volien empassar-se més gripaus. 

Els republicans i els abertzales, que en aquesta legislatura estan tenint problemes per fer que els socialistes compleixin acords en assumptes com la llei de l'audiovisual, els pressupostos, la reforma laboral o la mesa de diàleg, han estat sotmesos a una forta pressió de sectors de l'esquerra política i mediàtica que els demanaven que, entre el que oferia Sánchez i el no-res, acceptessin el mal menor. La pregunta, tal vegada, no hauria de ser quins màxims estan els socis disposats a sacrificar, sinó a què estava disposat a renunciar Sánchez i el seu ministre de l'Interior, que no té un historial precisament per tirar coets, per tirar endavant una promesa electoral derogant una llei limitadora de drets. Dirigents de Podem feien notar una evidència: que el PSOE no havia fet cap esforç per sumar els socis habituals, que no havia volgut fer concessions. 

El PP deia que ahir era un "bon dia per a la democràcia" mentre que l'esquerra es lamentava de l'ocasió perduda i les entitats de defensa de drets humans carregaven contra la seva ineficàcia. És evident que el PSOE té por a transformar tant com promet quan és a l'oposició. I també que a Sánchez li fa alguna cosa més que mandra normalitzar i explicar les seves aliances presentant-les com quelcom positiu i natural. No fer-ho alimenta el relat polític i mediàtic de la dreta quan demonitza els independentistes i parla de "bilduetarres" o "colpistes".

Que Sánchez encara no hagi tingut, per exemple, interès en rebre a la Moncloa a Oriol Junqueras —a qui va acceptar indultar assumint-ne el cost d'imatge a canvi de vots— i a Arnaldo Otegi —ETA fa més de deu anys que no mata i és història— és una anomalia. Més encara quan els partits que lideren són els que, assumint riscos i contradiccions, li han permès tirar endavant la legislatura. Una anomalia política que, tal vegada, ajuda a entendre l'incert futur d'un govern de coalició amb un líder accidentalista que es resisteix a assumir la seva realitat parlamentària.
 

---

Avui no et perdis

»La llei mordassa obre un nou pols entre els socis del govern espanyol i fractura Unides Podem; per Carme Rocamora.

» Exclusiva: Elisenda Alamany acompanyarà Maragall com a número 2 a Barcelona; per Joan Serra Carné.

» La Generalitat recupera la Queta per impulsar l'ús del català; per Oriol March.

» Opinió: «Emancipacions bàsiques»; per Josep Huguet.

» «Això no és Lehman Brothers»: per què la caiguda del Silicon Valley és diferent de la del 2008?; per Pep Martí.

» Les prediccions que no es van complir: així havíem de viure després de la pandèmia; per Lluís Girona.

» Atrapada en la pandèmia: «La Covid persistent domina la meva vida i no em reconec»; per Marc Orts.

» Del pacient zero al col·lapse sanitari: així va arribar el coronavirus a Catalunya; per Lluís Girona i Irene Montagut.

» Les terrasses Covid que han vingut per quedar‑se a Barcelona: meitat a la vorera, meitat a la calçada; per David Cobo.

» La USTEC revalida la majoria entre el professorat en un context de conflicte amb Educació; per Marc Orts.

»Entrevista a Martina González: «Si perdem el català a TikTok i les xarxes, la llengua no tindrà futur»; per Víctor Rodrigo.
 

---

 El passadís

Hi ha mar de fons al Círculo Ecuestre, un dels clubs preferits del sector més conservador del patriciat barceloní. El president, Antonio Delgado, i el seu vicepresident primer, Enrique Lacalle, protagonitzen un pols que està en boca de tothom a la casa. Però hi ha coses que no canvien al Círculo, i una d'elles és la simpatia amb què solen ser rebuts els polítics molt a la dreta. Divendres, parlarà a l'Ecuestre Iván Espinosa de los Monteros, braç dret de Santiago Abascal a Vox i portaveu ultra al Congrés. El diputat intervindrà sobre "El potencial de España" i ho farà a només quatre dies de la sessió sobre la moció de censura de Vox al Congrés. El presentarà precisament Delgado, el president de l'entitat que es presenta sovint com un modernitzador de la casa i un liberal. Qui sembla que no hi assistirà és Lacalle. 

Vist i llegit

Alguns propietaris contracten l'empresa Desokupa, integrada per elements ultradretans, per fer desallotjaments per la via ràpida i al marge de la llei. L'Ajuntament de Premià de Dalt fins i tot els va contractar desfermant una forta polèmica. Fa uns dies us vam explicar que una família havia ocupat un local buit a Sarrià i que ja se les havien tingut amb aquest grup parapolicial. La pressió, les coaccions i fins i tot els talls de llum provocats per Desokupa han fet que la família hagués de marxar del local on havien arribat perquè, amb tres menors, no tenia cap alternativa. Ho explicava el diari de Sarrià El Jardí en aquesta informació. La manca de solucions provoca que s'imposi la llei del més fort.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1311 la Gran Companyia Catalana d'Orient, coneguda com els Almogàvers, va guanyar de forma inesperada la batalla del riu Cefis, al ducat d'Atenes, a les tropes franques. Aquella última gran gesta dels mercenaris catalans i aragonesos els va permetre afermar el control de la Corona sobre una part important de Grècia. Durant un segle, i després d'una batalla cruenta en què els dos exèrcits van acabar sense cabdills, Atenes va ser catalana i l'antiga Acròpoli un castell. Aquesta cançó de Guillermina Motta glossa aquells guerrers, que no eren pas germanetes de la caritat.  

 L'aniversari

Sabrina Debora Salerno, coneguda com a Sabrina, va néixer a Gènova el 15 de març de 1968, avui fa 55 anys. La cantant, actriu, model i productora italiana va esdevenir un símbol sexual a finals dels anys vuitanta, amb el seu senzill Boys (Summertime Love). Sabrina, en plena explosió artística i amb només 19 anys, va sacsejar la televisió espanyola durant l'especial de fi d'any de 1987. Mentre ballava a un ritme frenètic, amb la cançó Hot girl, el seu gran segon èxit després de Boys, va passar un fet que quedarà per a la història i que va fer córrer rius de tinta: un dels pits de la noia es va escapar de la brusa que l'oprimia i es va mostrar eufòric a tots els espanyols, que van quedar bocabadats. La centraleta de TVE va col·lapsar-se de queixes. Aquí podeu recuperar un moment que va marcar una època.

 ​Fes clic aquí per rebre'l