24
de febrer
del
2023
“De seguida se’ns va plantejar una necessitat bastant urgent, que teníem companys i companyes que es quedaven sense feina i necessitarien una col·laboració”. Així rememora Anna Moreno, activista pel dret a l’habitatge a la plataforma Raval Rebel, l’inici del confinament per la pandèmia de la Covid. “Com vam poder, vam començar a muntar una xarxa de suport mutu que aplegués gent del Raval i del Gòtic per cobrir les necessitats que el confinament no permetia resoldre, perquè parlem d’una població que no té una feina fixa, que en molts casos no tenen papers, i per tant ni tan sols podien anar a serveis socials a demanar aquesta ajuda”, critica. “Llavors ho vam haver de muntar entre les veïnes i els veïns que ràpidament vam trobar que aquí hi havia un forat que calia cobrir com fos”. La plataforma Vecines enRed repartia aliments dos cops per setmana, un al Gòtic i un al Raval, però la demanda era imparable. Moreno explica que el telèfon que van habilitar per la xarxa va arribar a rebre més de 100 trucades al dia.
A Ciutat Meridiana, Mirta Manzetti presideix l’associació La Indomable, que acompanya infants i famílies del barri, i amb l’inici del confinament va trobar fonamental el grup de WhatsApp compartit amb les famílies. “Hi vam estar donant informació, afecte, i preguntant quines eren les necessitats, i vam acabar fent un suport no només emocional, sinó també d’alimentació”, recorda. “Va començar a sortir la gent que no podia treballar, o que no tenia ingressos, o que estava en un procés de desnonament… van emergir coses que la gent no ens havia explicat abans per vergonya”.
Al Raval i al Gòtic, diu Moreno, “s’ha teixit més xarxa a nivell de barri, i s’ha aconseguit una sensació de que no estem sols, que hi ha més gent”. “Tampoc diré que va ser massiu, però van sortir experiències molt interessants que ens haurien de servir per aprendre’n de cara al futur”. Manzetti, per la seva banda, considera que hi ha coses que ja havíem vist en altres moments: “Estem en un moment molt difícil, i sobretot necessitem tornar a la solidaritat, a la convivència”. Avui jubilada, recorda la situació de precarietat en què va arribar a Ciutat Meridiana, embarassada i sovint sense diners per comprar menjar. “Però una veïna em portava el pa, una altra el Colacao que feien de prova a la fàbrica, una es quedava amb les meves nenes petites perquè jo pogués recollir l’altra a la llar d'infants. Això ho hem perdut perquè la gent s’ha fet egoista, es pensa que a l’altre ja l’ajudaran a serveis socials, però abans no érem així”, assenyala.
Paula Santos forma part de l’associació Mujeres Migrantes Diversas, integrada per treballadores de la llar i de les cures, i recorda com moltes companyes es van quedar sense feina durant el confinament. Elles també van organitzar una xarxa de suport juntament amb altres col·lectius amb qui portaven temps teixint vincles. “Només aquest teixit social, humà, comunitari podrà fer que ens en sortim”, conclou. “Això és el que es va veure, que ens en vam sortir estant els uns pels altres, compartint el que tenim, els coneixements, pràctiques i actituds que no siguin patriarcals per poder avançar conjuntament”. La pandèmia, diu, “és una oportunitat per reconèixer què pot haver fallat i corregir-ho, i a partir d’això es poden generar alternatives, altres formes de relacionar-nos i altres formes de fer”.
Els de l’Anna Moreno, la Mirta Manzetti i la Paula Santos són alguns dels testimonis del projecte Memòries de la pandèmia, un projecte que ha recollit vivències de la pandèmia a la ciutat de Barcelona i que ha volgut posar el focus especialment en les respostes col·lectives. L’exposició en què es poden veure fragments d’aquests testimonis porta per subtítol justament “Només ens en sortirem juntes”, que és un aprenentatge compartit per moltes de les persones entrevistades. Aquest és també el títol del diàleg que compartiran totes tres amb la periodista Helena López Vallejo, especialitzada en comunitats i lluites veïnals, aquest dimarts 28 a les 18 h a La Model.
Amb l’arribada de la pandèmia i el confinament es va començar a estendre la idea del “Tot anirà bé”. Era un bon desig, una voluntat. Una voluntat que per poder arribar a concretar-se, a ser realitat, necessitava la concreció, l’actuació determinada. Les coses, en un món desigual, no van bé per si soles. Hem de crear les condicions perquè les coses vagin bé per tothom. El “Només ens en sortirem juntes” transmet aquesta concreció i un camí per actuar. Des de l’epidemiologia ja se’ns va explicar que en una pandèmia no hi havia sortides individuals: fins que tothom no estigués fora de perill tothom estarà en perill. Les experiències de suport mutu viscudes durant la pandèmia han demostrat com són d’essencials per a la vida. Davant de les altres crisis que vivim també ens ajudarà a pensar i actuar tenint molt present el suport mutu i les respostes col·lectives.
João França i Jordi Mir són comissaris del projecte Memòries de la pandèmia. Només ens en sortirem juntes.
A Ciutat Meridiana, Mirta Manzetti presideix l’associació La Indomable, que acompanya infants i famílies del barri, i amb l’inici del confinament va trobar fonamental el grup de WhatsApp compartit amb les famílies. “Hi vam estar donant informació, afecte, i preguntant quines eren les necessitats, i vam acabar fent un suport no només emocional, sinó també d’alimentació”, recorda. “Va començar a sortir la gent que no podia treballar, o que no tenia ingressos, o que estava en un procés de desnonament… van emergir coses que la gent no ens havia explicat abans per vergonya”.
Al Raval i al Gòtic, diu Moreno, “s’ha teixit més xarxa a nivell de barri, i s’ha aconseguit una sensació de que no estem sols, que hi ha més gent”. “Tampoc diré que va ser massiu, però van sortir experiències molt interessants que ens haurien de servir per aprendre’n de cara al futur”. Manzetti, per la seva banda, considera que hi ha coses que ja havíem vist en altres moments: “Estem en un moment molt difícil, i sobretot necessitem tornar a la solidaritat, a la convivència”. Avui jubilada, recorda la situació de precarietat en què va arribar a Ciutat Meridiana, embarassada i sovint sense diners per comprar menjar. “Però una veïna em portava el pa, una altra el Colacao que feien de prova a la fàbrica, una es quedava amb les meves nenes petites perquè jo pogués recollir l’altra a la llar d'infants. Això ho hem perdut perquè la gent s’ha fet egoista, es pensa que a l’altre ja l’ajudaran a serveis socials, però abans no érem així”, assenyala.
Paula Santos forma part de l’associació Mujeres Migrantes Diversas, integrada per treballadores de la llar i de les cures, i recorda com moltes companyes es van quedar sense feina durant el confinament. Elles també van organitzar una xarxa de suport juntament amb altres col·lectius amb qui portaven temps teixint vincles. “Només aquest teixit social, humà, comunitari podrà fer que ens en sortim”, conclou. “Això és el que es va veure, que ens en vam sortir estant els uns pels altres, compartint el que tenim, els coneixements, pràctiques i actituds que no siguin patriarcals per poder avançar conjuntament”. La pandèmia, diu, “és una oportunitat per reconèixer què pot haver fallat i corregir-ho, i a partir d’això es poden generar alternatives, altres formes de relacionar-nos i altres formes de fer”.
Els de l’Anna Moreno, la Mirta Manzetti i la Paula Santos són alguns dels testimonis del projecte Memòries de la pandèmia, un projecte que ha recollit vivències de la pandèmia a la ciutat de Barcelona i que ha volgut posar el focus especialment en les respostes col·lectives. L’exposició en què es poden veure fragments d’aquests testimonis porta per subtítol justament “Només ens en sortirem juntes”, que és un aprenentatge compartit per moltes de les persones entrevistades. Aquest és també el títol del diàleg que compartiran totes tres amb la periodista Helena López Vallejo, especialitzada en comunitats i lluites veïnals, aquest dimarts 28 a les 18 h a La Model.
Amb l’arribada de la pandèmia i el confinament es va començar a estendre la idea del “Tot anirà bé”. Era un bon desig, una voluntat. Una voluntat que per poder arribar a concretar-se, a ser realitat, necessitava la concreció, l’actuació determinada. Les coses, en un món desigual, no van bé per si soles. Hem de crear les condicions perquè les coses vagin bé per tothom. El “Només ens en sortirem juntes” transmet aquesta concreció i un camí per actuar. Des de l’epidemiologia ja se’ns va explicar que en una pandèmia no hi havia sortides individuals: fins que tothom no estigués fora de perill tothom estarà en perill. Les experiències de suport mutu viscudes durant la pandèmia han demostrat com són d’essencials per a la vida. Davant de les altres crisis que vivim també ens ajudarà a pensar i actuar tenint molt present el suport mutu i les respostes col·lectives.
João França i Jordi Mir són comissaris del projecte Memòries de la pandèmia. Només ens en sortirem juntes.