21
de gener
del
2023
Actualitzat
el
01
de març
a les
15:36h
Miquel Puig (Tarragona, 1974) és un analista amb una rara capacitat de fer accessibles temes complexos. A Els salaris de la ira va descriure la gravetat del quadre social de desigualtats i el risc que això suposava per la democràcia. Ara s'endinsa en el debat sobre Barcelona amb La ciutat insatisfeta (Ara Llibres), on es desmarca del que anomena les utopies urbanes de certa esquerra i del corrent desenvolupista que en vol ser alternativa.
Coneix bé la capital catalana, d'on ha estat regidor del grup d'ERC sense perdre la seva condició d'independent. Ara és secretari d'Afers Econòmics i Fons Europeus del Govern. Doctor en Economia, ha treballat a l'administració i al sector privat. La ciutat insatisfeta és una aportació que va més enllà de Barcelona i pot servir de full de ruta per un sobiranisme desorientat.
- Dibuixa en aquest llibre una ciutat insatisfeta que, segons vostè, no té motius per estar-ho. El pessimisme és un error?
- Home, sí, perquè esterilitza. Crec que s'ha de ser raonablement optimista.
- La seva vol ser una mirada diferent a la del que anomena les utopies urbanes i a la de cert negativisme.
- En un capítol dic que hi ha tres projectes per Barcelona. Un és el de la provincialització, que no deixa de ser pessimista, de creure que Barcelona ha de ser, en el fons, una ciutat de províncies dins d'una Espanya supercentralitzada. Un altre és el de la redempció, que seria un optimisme ingenu, basat en el decreixement i la creació de la utopia ecològica dins la ciutat, cosa que per mi és un contrasentit. I després hi hauria la capitalització, que seria fer una gran ciutat en el sentit de gran i de bona. Una ciutat equitativa, productiva, punta de llança de la civilització. Aquesta és la visió que ha construït Barcelona.
- Qui encarnaria la provincialització?
- Dic en el llibre que és on orbiten de forma natural les forces polítiques de matriu estatal. Perquè la política espanyola tracta de construir una gran ciutat a Madrid. Això no ho diuen quatre esverats, sinó el Cecle d'Economia. Les forces catalanes estatals s'acaben acomodant a un paper subaltern, que és el que li toca a Barcelona en aquest esquema de la política espanyola. Fer de Madrid un París, el que implica que Barcelona ha de fer de Lió o Marsella.
- Diu que no li agraden gaire les utopies.
- Les utopies són idees que no es basen en la realitat, sinó en un ideal. En el millor dels casos, ens fan perdre el temps. En el pitjor, acaben en un bany de sang. Les utopies urbanes pertanyen al primer grup. Són inofensives en aquest sentit, però poden matar la ciutat.
- És la visió del que vostè anomena la redempció?
- Sí, voler convertir Barcelona en una zona rural. És una antítesi. Voler una Barcelona que no generi CO2, que sigui autosuficient alimentàriament i on s'hi produeixi tota l'energia. No pot ser. Una Barcelona on en cada barri la gent trobi les botigues, el metge, la farmàcia i la feina. Les altres coses estan bé, però la feina és un error. Hi ha una ciutat on això passa, que és Venècia. Com que no hi ha ni metro ni cotxes, la gent ha de treballar a quinze minuts de casa. La conseqüència és una ciutat que mor. Una ciutat no és un conjunt de pobles, és una societat complexa. A un matrimoni en què un és especialista en oncologia infantil i l'altre tècnic de disseny, amb un fill que vol fer jazz, la ciutat li pot oferir les tres coses, però no a cada barri. Una ciutat puntera tindrà la millor botiga de còmics d'Europa, però només una.
- La seva proposta és la capitalització. Què vol dir?
- Continuar construint una de les millors ciutats d'Europa. Això vol dir amb molt bona mobilitat interna i externa, molt ben connectada. Hem de pensar que avui Barcelona arriba a Matadepera i ha d'arribar a Vic. Totes les ciutats d'Europa que són més grans que Barcelona, que són set o vuit, Moscou, París, Berlín, Londres, Madrid, Milà, totes elles estan enmig d'una plana i creixen en rodó. Tenen un cercle ferroviari i amb un tren de Rodalies en tenen prou. Barcelona està al costat del mar i té muntanyes per tot arreu. No en té prou amb rodalies. Necessita un servei de rodalies, que encara no està resolt, i un de regionals perquè les ciutats que estan en un radi de 60 i aviat 100 quilòmetres, han de ser Barcelona. Han de funcionar com una única ciutat.
- Aprofundeix en el llibre sobre els principals expedients que ha generat la ciutat, en què es percep aquest xoc entre utopia i desenvolupisme. Què li ha faltat al debat sobre l'aeroport?
- Han fallat dues coses: coneixement dels objectius que perseguim i de les limitacions que tenim, que són grans. És un aeroport molt limitat territorialment, situat entre dos espais naturals, el mar i una zona urbana. I ha faltat seny.
- Què vol dir amb això?
- Que ha faltat escoltar les visions dels altres. La proposta d'Aena ha dividit els líders d'opinió catalans en dos bàndols, els del sí i els del no. Són dos bàndols poc informats i poc disposats a escoltar l'altre. Perquè no ens enganyem, l'altre té part de la raó. Quan els ecologistes diuen que s'han de protegir els espais naturals, tenen raó. I els qui diuen que necessitem un aeroport connectat també tenen raó.
- Assegura que els espais naturals no s'han de preservar, s'han de protegir.
- Això és el que diuen els ecologistes sensats. El meu ecologista de capçalera és Ramon Folch, que diu que els espais naturals s'han de gestionar.
- I quina seria la seva proposta?
- Hi ha dues capes, la política i la tècnica. Els responsables polítics el que han de dir és el que volem, que són tres coses: menys soroll sobre les poblacions afectades, millor protecció dels ecosistemes i, sobretot, millor connectivitat a llarga distància, que vol dir amb el Pacífic. I després hi ha la capa dels tècnics i científics, que són els que han de donar aquesta resposta. El que jo dic és que hem de garantir la connectivitat de Catalunya amb el Pacífic i per això necessitem una pista llarga. I en aquests moments l'única pista llarga que hi ha és la de muntanya del Prat, i el problema que té és que en la seva trajectòria hi ha Castelldefels. És un problema molt gros. Una part dels desenvolupistes diuen que això no és un problema i sí que ho és. Els de Castelldefels tenen raó. El soroll és un mal admès per l'OMS.
- Un altre debat viu és entorn les superilles.
- El primer alcalde que va fer una superilla va ser Enric Masó, el 1974. Va dir que no n'estava segur però faria una prova. La prova va sortir bé. Va ser al Portal de l'Àngel. Les agrupacions de botiguers van fer una aferrissada campanya en contra fins que es van adonar que els anava bé. A Major de Sarrià, més tard, també. S'ha de fer així, prova-error. Perquè la mobilitat en una ciutat és un sistema complex, no pots predir què passarà. Jo soc crític amb el fet que les superilles es facin amb caràcter permanent. S'han de fer amb urbanisme tàctic. Provar-ho. Que no funcionen? Es tira enrere.
- I la seva posició amb el tramvia?
- Crec que el tramvia va ser una mala idea perquè és un sistema molt rígid i car. Ara bé, un cop ja tens el tramvia del Llobregat i el del Besòs, els has de connectar. El que no pots pretendre és que una persona del Baix Llobregat agafi el tramvia fins a Francesc Macià, agafi l'autobús i a Glòries torni a agafar el tramvia.
- No entra a fons en els temes de la neteja i la seguretat.
- Efectivament, perquè aquí tots estem d'acord en què hi ha d'haver més neteja i més seguretat.
- Un altre aspecte crucial: la competència amb Madrid. Diu que Barcelona no ha de ser més gran que Madrid, sinó no tenir res a envejar-li.
- Que sigui millor que Madrid però no tan gran. Perquè Madrid ho té tot. Primer, el territori al seu favor. Després, l'Estat. Tenen més de 100.000 funcionaris estatals, que és equivalent a una ciutat de milió i mig d'habitants, això d'entrada. I tothom està arrenglerat: govern, Comunitat i Ajuntament volen fer una ciutat gran. Barcelona ha d'aspirar a ser una ciutat millor.
- Si no volem ser Venècia i no podem ser París, quin és el nostre model?
- Zuric és més petita que Madrid i és millor que Madrid. O Amsterdam. Zuric, Munic, Copenhague.
- I això com es fa?
- Primer, hem de tenir una base econòmica millor. Els dos moviments brillants de Barcelona, la que visiten els turistes, és la ciutat que jugava a la primera divisió, a l'edat mitjana, quan competia amb les grans ciutats de la Mediterrània, com la Venècia d'aleshores, Florència, Marsella... I després, amb la Revolució Industrial, quan competia amb Manchester, amb Viena. És en aquestes èpoques quan es construeix l'arquitectura de la ciutat, el gòtic i el modernisme. Ara hem de tenir una base econòmica capdavantera.
- Això no és una altra utopia urbana?
- No perquè ja tenim la base. Calen tres coses que gairebé ja tenim: dimensió, una tradició industrial i un pòsit tecnològic i científic de primera categoria, i cal la voluntat estratègica. Hi estem molt a prop.
- Assegura que la pervivència de Catalunya serà fruit de la lluita política per la dimensió i el gruix de Barcelona.
- Això és una cosa molt important. Aquí desenterro un pensador com Gabriel Alomar, que assegurava que els pobles fan nacions i les nacions fan ciutats. Perquè una ciutat és el que dona consistència a una nació. Els francesos fan París per consolidar la nació francesa. I els catalans, conscientment o no, estem fent una gran ciutat des de fa segles.
- Després del procés, Barcelona?
- Sí, és exactament això. Després del procés, Barcelona.
- Defensa l'aliança de dues grans forces que no sempre han anat de la ma: el catalanisme i el poder econòmic.
- L'època brillant del catalanisme és a principis del segle XX, que és quan conflueixen dues coses: la Renaixença, que va donar lloc a un moviment romàntic de recuperació de la llengua, els Jocs Florals, el dret civil, que es dona tot Europa. Això conflueix el 1898 amb el desengany de la burgesia per la la política imperial espanyola. Hi ha el tancament de caixes, que és un moviment organitzat per la burgesia per evitar que li facin pagar els impostos pel Desastre del 98. La burgesia descobreix que necessita un estat modern i veu que els únics que la poden ajudar en això són els catalanistes. Gent com Prat de la Riba, que volen fer carreteres, telèfons, escoles tècniques. I es produeix aquesta confluència, i jo crec que ara s'està produint el mateix. És el neguit que tenia el Cercle d'Economia abans del procés per la situació de l'aeroport, de la xarxa elèctrica i la concentració de tota la capacitat de decisió a Madrid. Leopoldo Rodés ho va expressar quan va dir que Barcelona podia convertir-se en una Niça, una ciutat bonica però inofensiva. Aquest neguit ha de confluir amb el del catalanisme per fer que la nació catalana sobrevisqui. Però aquesta confluència s'ha de construir.
- Surt aquest llibre just quan vostè ja no és en política municipal. Una mica curiós.
- És la conseqüència de tres anys d'oposició a l'oposició. És una situació que et dona temps i visió. Hagués preferit ser un regidor al govern, però m'he hagut de dedicar a observar. Fruit d'aquesta reflexió és aquest llibre.
- Li hagués agradat ser alcaldable?
- Home, és clar que sí. Per descomptat.
- Creu que ho pot ser algun dia?
- Jo crec que no.
- Encara que és en aquests moments fora del consistori, serà a la llista d'ERC a les municipals?
- No. Ara tinc un compromís amb el Govern. Les municipals són ara mateix. Quin sentit tindria haver anat a la Generalitat el desembre i desaparèixer el maig? El meu és un compromís pel que quedi de legislatura.
- Com observa la batalla de les municipals?
- La veig apassionant, però no tinc opinió.
- Ha aparegut ja alguna enquesta que mostra un escenari molt fragmentat i Xavier Trias al davant.
- Les enquestes fallen molt darrerament. Sí que és veritat que tenen dos efectes: modulen l'opinió pública i alguna cosa reflecteixen de la realitat. Per tant, són interessants. Però insisteixo: darrerament fallen molt.
- És secretari d'Afers Econòmics i Fons Europeus. S'ha criticat la seva gestió i la lentitud amb què arriben.
- Els fons europeus parteixen d'un pecat original, que és de la Unió Europea, segurament inevitable. Es diuen fons de recuperació, transformació i resiliència. Podem dir que transformació i resiliència són el mateix, però recuperació i transformació són antitètics. Per recuperar, el que fas és aplicar diners molt ràpidament perquè una economia surti de la situació problemàtica de la pandèmia, el que és una mesura keynesiana. En canvi, transformació és una cosa molt lenta perquè es necessita formació, recerca, tecnologia, canviar tot una base industrial. Per tant, aquests fons es mesuren en pocs anys, massa pocs per a la transformació.
- I com s'administren?
- S'administren com es poden. Un segon pecat és que la UE ha donat poc temps al govern espanyol. Els primers milions se'ls ha d'haver gastat a finals del 2026, que és molt poc temps per fer una transformació. Però, a més, el govern espanyol ha decidit que vol gastar el 80% a finals d'aquest 2023. Ha decidit accelerar-ho, segurament per motius electorals. Es vol arribar a les eleccions del 2023 amb l'economia a tot drap. Això és en detriment de la seva capacitat transformadora. A partir d'aquí, s'administren com es poden, però les presses sempre són contràries a fer les coses bé.
- La Generalitat està gestionant bé els fons en la part que li pertoca?
- Siguem clars. Els fons europeus els controla l'administració de l'Estat, que ha dit que la meitat la gestionaran les comunitats autònomes, que és cert, perquè l'Estat no tenia capacitat de gestió suficient. Però l'Estat està dient a les comunitats autònomes que ha decidit destinar una quantitat a aquesta finalitat concreta, la divideix segons uns paràmetres objectius, a Catalunya li toca una quantitat que ha de gastar per fer exactament això d'aquesta manera. Per tant, la Generalitat té un paper amb una autonomia limitadíssima. És criticable això? Crec que no.
- Vol dir?
- No ens enganyem: Madrid està sotmès a l'escrutini de la Unió Europea. I l'única manera de fer això en temps i forma és que totes les comunitats autònomes facin el mateix, perquè l'Estat ho pugui presentar de manera homogènia. Tot i així, és veritat que hi ha projectes transformadors, excepcionals, i aquí sí que és responsabilitat de la Generalitat posar-los sobre la taula. El Govern ja ha fet un llistat de 26 projectes, alguns dels quals no seran realitzables en el termini adequat, com els que requereixen modificacions urbanístiques.
- Quin pot ser representatiu?
- Per exemple, crear un parc tecnològic al voltant de l'Hospital Trueta, a Girona. Ja es veu que per terminis és improbable. Alguna responsabilitat per fer algunes coses sí que hi és.
Coneix bé la capital catalana, d'on ha estat regidor del grup d'ERC sense perdre la seva condició d'independent. Ara és secretari d'Afers Econòmics i Fons Europeus del Govern. Doctor en Economia, ha treballat a l'administració i al sector privat. La ciutat insatisfeta és una aportació que va més enllà de Barcelona i pot servir de full de ruta per un sobiranisme desorientat.
- Dibuixa en aquest llibre una ciutat insatisfeta que, segons vostè, no té motius per estar-ho. El pessimisme és un error?
- Home, sí, perquè esterilitza. Crec que s'ha de ser raonablement optimista.
- La seva vol ser una mirada diferent a la del que anomena les utopies urbanes i a la de cert negativisme.
- En un capítol dic que hi ha tres projectes per Barcelona. Un és el de la provincialització, que no deixa de ser pessimista, de creure que Barcelona ha de ser, en el fons, una ciutat de províncies dins d'una Espanya supercentralitzada. Un altre és el de la redempció, que seria un optimisme ingenu, basat en el decreixement i la creació de la utopia ecològica dins la ciutat, cosa que per mi és un contrasentit. I després hi hauria la capitalització, que seria fer una gran ciutat en el sentit de gran i de bona. Una ciutat equitativa, productiva, punta de llança de la civilització. Aquesta és la visió que ha construït Barcelona.
- Qui encarnaria la provincialització?
- Dic en el llibre que és on orbiten de forma natural les forces polítiques de matriu estatal. Perquè la política espanyola tracta de construir una gran ciutat a Madrid. Això no ho diuen quatre esverats, sinó el Cecle d'Economia. Les forces catalanes estatals s'acaben acomodant a un paper subaltern, que és el que li toca a Barcelona en aquest esquema de la política espanyola. Fer de Madrid un París, el que implica que Barcelona ha de fer de Lió o Marsella.
"Fer de Madrid un París implica que Barcelona ha de fer de Lió o Marsella"
- Diu que no li agraden gaire les utopies.
- Les utopies són idees que no es basen en la realitat, sinó en un ideal. En el millor dels casos, ens fan perdre el temps. En el pitjor, acaben en un bany de sang. Les utopies urbanes pertanyen al primer grup. Són inofensives en aquest sentit, però poden matar la ciutat.
Miquel Puig és ara secretari d'Afers Econòmics i Fons Europeus del Govern. Foto: Adrià Costa
- És la visió del que vostè anomena la redempció?
- Sí, voler convertir Barcelona en una zona rural. És una antítesi. Voler una Barcelona que no generi CO2, que sigui autosuficient alimentàriament i on s'hi produeixi tota l'energia. No pot ser. Una Barcelona on en cada barri la gent trobi les botigues, el metge, la farmàcia i la feina. Les altres coses estan bé, però la feina és un error. Hi ha una ciutat on això passa, que és Venècia. Com que no hi ha ni metro ni cotxes, la gent ha de treballar a quinze minuts de casa. La conseqüència és una ciutat que mor. Una ciutat no és un conjunt de pobles, és una societat complexa. A un matrimoni en què un és especialista en oncologia infantil i l'altre tècnic de disseny, amb un fill que vol fer jazz, la ciutat li pot oferir les tres coses, però no a cada barri. Una ciutat puntera tindrà la millor botiga de còmics d'Europa, però només una.
- La seva proposta és la capitalització. Què vol dir?
- Continuar construint una de les millors ciutats d'Europa. Això vol dir amb molt bona mobilitat interna i externa, molt ben connectada. Hem de pensar que avui Barcelona arriba a Matadepera i ha d'arribar a Vic. Totes les ciutats d'Europa que són més grans que Barcelona, que són set o vuit, Moscou, París, Berlín, Londres, Madrid, Milà, totes elles estan enmig d'una plana i creixen en rodó. Tenen un cercle ferroviari i amb un tren de Rodalies en tenen prou. Barcelona està al costat del mar i té muntanyes per tot arreu. No en té prou amb rodalies. Necessita un servei de rodalies, que encara no està resolt, i un de regionals perquè les ciutats que estan en un radi de 60 i aviat 100 quilòmetres, han de ser Barcelona. Han de funcionar com una única ciutat.
- Aprofundeix en el llibre sobre els principals expedients que ha generat la ciutat, en què es percep aquest xoc entre utopia i desenvolupisme. Què li ha faltat al debat sobre l'aeroport?
- Han fallat dues coses: coneixement dels objectius que perseguim i de les limitacions que tenim, que són grans. És un aeroport molt limitat territorialment, situat entre dos espais naturals, el mar i una zona urbana. I ha faltat seny.
- Què vol dir amb això?
- Que ha faltat escoltar les visions dels altres. La proposta d'Aena ha dividit els líders d'opinió catalans en dos bàndols, els del sí i els del no. Són dos bàndols poc informats i poc disposats a escoltar l'altre. Perquè no ens enganyem, l'altre té part de la raó. Quan els ecologistes diuen que s'han de protegir els espais naturals, tenen raó. I els qui diuen que necessitem un aeroport connectat també tenen raó.
Puig no formarà part de les llistes d'ERC a les municipals. Foto: Adrià Costa
- Assegura que els espais naturals no s'han de preservar, s'han de protegir.
- Això és el que diuen els ecologistes sensats. El meu ecologista de capçalera és Ramon Folch, que diu que els espais naturals s'han de gestionar.
"Voler una Barcelona que no generi CO2, que sigui autosuficient alimentàriament i on s'hi produeixi tota l'energia no pot ser"
- I quina seria la seva proposta?
- Hi ha dues capes, la política i la tècnica. Els responsables polítics el que han de dir és el que volem, que són tres coses: menys soroll sobre les poblacions afectades, millor protecció dels ecosistemes i, sobretot, millor connectivitat a llarga distància, que vol dir amb el Pacífic. I després hi ha la capa dels tècnics i científics, que són els que han de donar aquesta resposta. El que jo dic és que hem de garantir la connectivitat de Catalunya amb el Pacífic i per això necessitem una pista llarga. I en aquests moments l'única pista llarga que hi ha és la de muntanya del Prat, i el problema que té és que en la seva trajectòria hi ha Castelldefels. És un problema molt gros. Una part dels desenvolupistes diuen que això no és un problema i sí que ho és. Els de Castelldefels tenen raó. El soroll és un mal admès per l'OMS.
- Un altre debat viu és entorn les superilles.
- El primer alcalde que va fer una superilla va ser Enric Masó, el 1974. Va dir que no n'estava segur però faria una prova. La prova va sortir bé. Va ser al Portal de l'Àngel. Les agrupacions de botiguers van fer una aferrissada campanya en contra fins que es van adonar que els anava bé. A Major de Sarrià, més tard, també. S'ha de fer així, prova-error. Perquè la mobilitat en una ciutat és un sistema complex, no pots predir què passarà. Jo soc crític amb el fet que les superilles es facin amb caràcter permanent. S'han de fer amb urbanisme tàctic. Provar-ho. Que no funcionen? Es tira enrere.
- I la seva posició amb el tramvia?
- Crec que el tramvia va ser una mala idea perquè és un sistema molt rígid i car. Ara bé, un cop ja tens el tramvia del Llobregat i el del Besòs, els has de connectar. El que no pots pretendre és que una persona del Baix Llobregat agafi el tramvia fins a Francesc Macià, agafi l'autobús i a Glòries torni a agafar el tramvia.
- No entra a fons en els temes de la neteja i la seguretat.
- Efectivament, perquè aquí tots estem d'acord en què hi ha d'haver més neteja i més seguretat.
L'economista posa com a exemples Zuric, Munic i Copenhage. Foto: Adrià Costa
- Un altre aspecte crucial: la competència amb Madrid. Diu que Barcelona no ha de ser més gran que Madrid, sinó no tenir res a envejar-li.
- Que sigui millor que Madrid però no tan gran. Perquè Madrid ho té tot. Primer, el territori al seu favor. Després, l'Estat. Tenen més de 100.000 funcionaris estatals, que és equivalent a una ciutat de milió i mig d'habitants, això d'entrada. I tothom està arrenglerat: govern, Comunitat i Ajuntament volen fer una ciutat gran. Barcelona ha d'aspirar a ser una ciutat millor.
- Si no volem ser Venècia i no podem ser París, quin és el nostre model?
- Zuric és més petita que Madrid i és millor que Madrid. O Amsterdam. Zuric, Munic, Copenhague.
- I això com es fa?
- Primer, hem de tenir una base econòmica millor. Els dos moviments brillants de Barcelona, la que visiten els turistes, és la ciutat que jugava a la primera divisió, a l'edat mitjana, quan competia amb les grans ciutats de la Mediterrània, com la Venècia d'aleshores, Florència, Marsella... I després, amb la Revolució Industrial, quan competia amb Manchester, amb Viena. És en aquestes èpoques quan es construeix l'arquitectura de la ciutat, el gòtic i el modernisme. Ara hem de tenir una base econòmica capdavantera.
"La proposta d'Aena sobre l'aeroport ha dividit els líders d'opinió catalans en dos bàndols, tots dos poc informats i poc disposats a escoltar l'altre"
- Això no és una altra utopia urbana?
- No perquè ja tenim la base. Calen tres coses que gairebé ja tenim: dimensió, una tradició industrial i un pòsit tecnològic i científic de primera categoria, i cal la voluntat estratègica. Hi estem molt a prop.
- Assegura que la pervivència de Catalunya serà fruit de la lluita política per la dimensió i el gruix de Barcelona.
- Això és una cosa molt important. Aquí desenterro un pensador com Gabriel Alomar, que assegurava que els pobles fan nacions i les nacions fan ciutats. Perquè una ciutat és el que dona consistència a una nació. Els francesos fan París per consolidar la nació francesa. I els catalans, conscientment o no, estem fent una gran ciutat des de fa segles.
Puig indica que el seu pas per l'oposició a Barcelona li ha donat visió per fer el llibre. Foto: Adrià Costa
- Sí, és exactament això. Després del procés, Barcelona.
- Defensa l'aliança de dues grans forces que no sempre han anat de la ma: el catalanisme i el poder econòmic.
- L'època brillant del catalanisme és a principis del segle XX, que és quan conflueixen dues coses: la Renaixença, que va donar lloc a un moviment romàntic de recuperació de la llengua, els Jocs Florals, el dret civil, que es dona tot Europa. Això conflueix el 1898 amb el desengany de la burgesia per la la política imperial espanyola. Hi ha el tancament de caixes, que és un moviment organitzat per la burgesia per evitar que li facin pagar els impostos pel Desastre del 98. La burgesia descobreix que necessita un estat modern i veu que els únics que la poden ajudar en això són els catalanistes. Gent com Prat de la Riba, que volen fer carreteres, telèfons, escoles tècniques. I es produeix aquesta confluència, i jo crec que ara s'està produint el mateix. És el neguit que tenia el Cercle d'Economia abans del procés per la situació de l'aeroport, de la xarxa elèctrica i la concentració de tota la capacitat de decisió a Madrid. Leopoldo Rodés ho va expressar quan va dir que Barcelona podia convertir-se en una Niça, una ciutat bonica però inofensiva. Aquest neguit ha de confluir amb el del catalanisme per fer que la nació catalana sobrevisqui. Però aquesta confluència s'ha de construir.
- Surt aquest llibre just quan vostè ja no és en política municipal. Una mica curiós.
- És la conseqüència de tres anys d'oposició a l'oposició. És una situació que et dona temps i visió. Hagués preferit ser un regidor al govern, però m'he hagut de dedicar a observar. Fruit d'aquesta reflexió és aquest llibre.
- Li hagués agradat ser alcaldable?
- Home, és clar que sí. Per descomptat.
- Creu que ho pot ser algun dia?
- Jo crec que no.
L'economista assegura, sobre l'efecte Trias, que les enquestes últimament "fallen molt". Foto: Adrià Costa
- Encara que és en aquests moments fora del consistori, serà a la llista d'ERC a les municipals?
- No. Ara tinc un compromís amb el Govern. Les municipals són ara mateix. Quin sentit tindria haver anat a la Generalitat el desembre i desaparèixer el maig? El meu és un compromís pel que quedi de legislatura.
"El tramvia va ser una mala idea perquè és un sistema rígid i car, però un cop ja tens el del Llobregat i el del Besòs, els has de connectar"
- Com observa la batalla de les municipals?
- La veig apassionant, però no tinc opinió.
- Ha aparegut ja alguna enquesta que mostra un escenari molt fragmentat i Xavier Trias al davant.
- Les enquestes fallen molt darrerament. Sí que és veritat que tenen dos efectes: modulen l'opinió pública i alguna cosa reflecteixen de la realitat. Per tant, són interessants. Però insisteixo: darrerament fallen molt.
- És secretari d'Afers Econòmics i Fons Europeus. S'ha criticat la seva gestió i la lentitud amb què arriben.
- Els fons europeus parteixen d'un pecat original, que és de la Unió Europea, segurament inevitable. Es diuen fons de recuperació, transformació i resiliència. Podem dir que transformació i resiliència són el mateix, però recuperació i transformació són antitètics. Per recuperar, el que fas és aplicar diners molt ràpidament perquè una economia surti de la situació problemàtica de la pandèmia, el que és una mesura keynesiana. En canvi, transformació és una cosa molt lenta perquè es necessita formació, recerca, tecnologia, canviar tot una base industrial. Per tant, aquests fons es mesuren en pocs anys, massa pocs per a la transformació.
- I com s'administren?
- S'administren com es poden. Un segon pecat és que la UE ha donat poc temps al govern espanyol. Els primers milions se'ls ha d'haver gastat a finals del 2026, que és molt poc temps per fer una transformació. Però, a més, el govern espanyol ha decidit que vol gastar el 80% a finals d'aquest 2023. Ha decidit accelerar-ho, segurament per motius electorals. Es vol arribar a les eleccions del 2023 amb l'economia a tot drap. Això és en detriment de la seva capacitat transformadora. A partir d'aquí, s'administren com es poden, però les presses sempre són contràries a fer les coses bé.
Puig sosté que la Generalitat té "autonomia limitadíssima" amb els fons europeus. Foto: Adrià Costa
- La Generalitat està gestionant bé els fons en la part que li pertoca?
- Siguem clars. Els fons europeus els controla l'administració de l'Estat, que ha dit que la meitat la gestionaran les comunitats autònomes, que és cert, perquè l'Estat no tenia capacitat de gestió suficient. Però l'Estat està dient a les comunitats autònomes que ha decidit destinar una quantitat a aquesta finalitat concreta, la divideix segons uns paràmetres objectius, a Catalunya li toca una quantitat que ha de gastar per fer exactament això d'aquesta manera. Per tant, la Generalitat té un paper amb una autonomia limitadíssima. És criticable això? Crec que no.
"Avui Barcelona arriba a Matedepera i ha d'arribar a Vic"
- Vol dir?
- No ens enganyem: Madrid està sotmès a l'escrutini de la Unió Europea. I l'única manera de fer això en temps i forma és que totes les comunitats autònomes facin el mateix, perquè l'Estat ho pugui presentar de manera homogènia. Tot i així, és veritat que hi ha projectes transformadors, excepcionals, i aquí sí que és responsabilitat de la Generalitat posar-los sobre la taula. El Govern ja ha fet un llistat de 26 projectes, alguns dels quals no seran realitzables en el termini adequat, com els que requereixen modificacions urbanístiques.
- Quin pot ser representatiu?
- Per exemple, crear un parc tecnològic al voltant de l'Hospital Trueta, a Girona. Ja es veu que per terminis és improbable. Alguna responsabilitat per fer algunes coses sí que hi és.