Carles Ramió: «Totes les universitats estan en risc, també Harvard»

És inhabitual que es faci una crítica profunda del funcionament del sistema universitari des de dins mateix del nucli dur de gestió. Però això és el que ha fet Carles Ramió (Girona, 1963), en l'assaig La universitat, a la cruïlla (UPF). L'autor coneix bé la realitat dels estudis superiors, ja que ha estat més de 20 anys ocupant diferents càrrecs acadèmics, com els de vicerector de la Universitat Pompeu Fabra, degà de facultat o director del departament de Ciències Polítiques i Socials. També ha estat director de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya.

Catedràtic de Ciència Política i de l'Administració de la UPF, comissionat per a la UPF-Barcelona School of Management i per a l'estratègia de la mateixa universitat, Ramió fa un estat de la qüestió dels estudis superiors públics i alerta de l'arribada d'unes transformacions que es poden endur la major part d'universitats si no es posen al dia en flexibilitat i nova governança. 

- Fa molts anys que escoltem això de la crisi de la universitat. En el llibre, vostè assegura que les universitats estan en una situació límit. Arriba a dir que en els pròxims 20 anys en podrien desaparèixer la majoria. Per què l'actual moment és, segons vostè, més definitori?  

- En primer lloc, això que desapareixeran el 90% de les universitats que hi ha en el món no ho dic jo, ho diuen els experts i jo ho utilitzo una mica com a excusa per fer la meva anàlisi. El que sí que és cert és que les universitats, molts d'elles centenàries, i encara que sigui més nova, com aquesta, que té poc més de 30 anys, agafa l'essència centenària. Quan són institucions tan antigues, que han viscut tota mena de canvis sense modificar res del seu funcionament intern, quan tornen a venir grans transformacions, no les entomen. Tenen aquesta cultura vaticana. El que argumento és que ara sí que hi ha uns canvis que ens afecten.

- Quins són aquests canvis que suposen un tombant?

- Ho explico en el llibre. Amb la societat de la infoeconomia i la intel·ligència artificial, l'educació superior està canviant d'una forma dràstica. Les universitats són simples intermediaris entre els alumnes i el coneixement formal. També se suposa que fem d'ascensor social, se suposa perquè cada cop ho fem menys. La revolució tecnològica està eliminant molts intermediaris. El cas típic entre el coneixement i els ciutadans era el de les enciclopèdies. Ara hi ha Viquipèdia o sistemes en què els estudiants poden accedir al coneixement de forma més directa, amb nous operadors. Abans de la pandèmia, estaven proliferant els moocs, els cursos que amb una matriculació es poden seguir de forma gratuïta. Pots seguir el millor professor en una matèria, de Harvard, de Yale, d'on vulguis, mentre dines a casa. Si vols, voluntàriament, t'examines, i si vols, pagues una petita taxa amb la qual et donen un certificat conforme al qual has fet aquest curs i l'has aprofitat. Ja hi ha una universitat nord-americana que el que fa és acreditar títols.

- I com funciona aquest sistema?

- Tu hi vas amb trenta moocs, dius que creus que tens prou competències per acreditar un grau d'econòmiques, i et donen un títol oficial. Hi ha empreses nord-americanes que reconeixen aquests títols oficials com si fossin de Harvard. Aleshores, per què has d'anar a Harvard i pagar 400.000 dòlars, que és el que costa una carrera entre costos directes i indirectes, quan des de casa teva, amb uns costos marginals, pots aconseguir un títol que val el mateix? Aquest és també un exemple.

"Si féssim un rànquing d'eficiència, pels resultats i els recursos que tenim, hi ha tres tres universitats catalanes que estarien entre les millors del món"

- És fort, això.

- Pensem que les grans operadores com Amazon i Google ja s'estan plantejant seriosament entrar en l'educació superior. No són competidors qualsevol. 

- Això quins perills té per una concepció diguem-ne tradicional de la cultura i el coneixement?

- Bé, la formació online és una realitat que transforma. Quan et vol fer la competència Google o Amazon, o altres empreses que poden sorgir, el tema és seriós. Un altre exemple que poso és que hi ha empreses que no estan gens satisfetes amb la formació que donem les universitats. Jo sempre parlo d'universitats públiques i s'estan plantejant fer la seva pròpia universitat. De fet, Google, amb la NASA, ja tenen la seva pròpia universitat, que es diu Universitat Singular. Però grans empreses s'estan plantejant oferir directament la formació als seus empleats i que tinguin un equivalent de títol universitari. Això no ho admetrà mai una llei d'universitats i nosaltres estem tranquils perquè tenim un cert monopoli. Ara, la competència ens pot venir des del mateix sector públic.
 
- I això com és possible?

- Doncs, per exemple, el Ministeri d'Educació cada cop vol potenciar més la formació professional. Els cicles superiors se'ls estan quedant curts. Vol fer alguna cosa per damunt del cicle superior, que és ja equivalent a la universitat. Vol donar títols universitaris. Si ho vol fer a través de les universitats, els hi posarem tota mena d'exigències: un 50% de doctors, uns sexennis... Però ja estan entrant estudis artístics propiciats pel mateix ministeri que valen gairebé com a títols universitaris. El dia que el ministeri vulgui donar títols universitaris i es trobi amb els límits de la llei d'universitats, decidirà. I si es barallen el ministre d'Educació amb el d'Universitats, que quasi mai n'hi ha, però en cas que n'hi hagués, no hi ha dubte de qui guanyarà. El ministre d'Educació té molt de pes. El d'Universitats és molt perifèric en un govern. Després hi ha les universitats privades, que cada vegada en tenim més. Fixi's a Madrid, on n'hi ha moltíssimes. 

- En aquest context de grans canvis, com veu el futur de les universitats privades?

- Moltes cauran, òbviament, però fan negoci. Aquí hi ha una classe mitjana alta que cada cop està més desvinculada de les públiques i està optant per les privades. Ara, la nova llei del ministre Joan Subirats aposta molt per la formació al llarg de la vida i vol estendre la microformació, però les universitats són molt rígides per poder oferir aquest tipus de formació. Les privades ho tenen més fàcil. El gran canvi és un canvi de paradigma que ho afecta tot. I tot el que afecta l'educació superior és molt llaminer des del punt de vista econòmic.             

- Assegura que la docència és menyspreada i que aquesta és una de les claus de l'abandonament de les aules.

- L'abandonament es produeix bàsicament a primer i es produeix, en primer lloc, perquè els alumnes s'equivoquen en triar la carrera. Pensem que en aquests moments hi ha uns 4.000 títols diferents de graus. Que molts s'assemblen però amb matisos, fet que genera molta confusió. També és cert que els joves no solen estar gaire ben informats. A més, les noves generacions tenen altres actituds i aptituds. Per exemple, retenen menys l'atenció perquè estan a sobre de l'immediat. Una classe de dues hores els costa més d'aguantar. I tenen un llindar de perseverança més baix del que teníem nosaltres. A nosaltres ens costava molt canviar de carrera. I és probable també que molts alumnes considerin que s'han equivocat de carrera quan realment no s'han equivocat sinó que han tingut una docència mediocre. 

"Les universitats públiques en els països que tenen un millor sistema universitari no funcionen d'una manera democràtica. L'elecció de rector és meritocràtica"

- La docència té menys reconeixement que la recerca?

- A nivell intern, tenim una cultura en què el que té més prestigi és fer papers i recerca i el sistema d'incentius fa que la docència quedi arraconada. Aquí el compromís docent es diu càrrega docent. En els primers cursos se solen tenir grups de 80 o 100 alumnes. I corregir cent pràctiques, cent treballs és menys gratificant que fer un mestratge o una assignatura optativa on tens 20 o 30 estudiants. Fer primer vol dir explicar coses bàsiques a un públic novell i sempre és més complicat. Una classe és una obra de teatre i has de sobreactuar molt més. S'ha de canviar el sistema d'incentius. Com fer que cada crèdit que fas a primer valgui un crèdit i mig. I també incentius simbòlics: qualificar primer com un curs estratègic pel qual no tots els professors estan capacitats, establint condicions i requisits, faria que més professors ho volguessin fer.     
 
- També s'endinsa en el tema de la governança. Afirma que és absurd que els estudiants i el PAS tinguin gairebé un 30% de la base electoral per elegir un rector.

- Hi ha molt poca gent que estigui d'acord amb mi perquè això és "la festa de la democràcia", quan en realitat és pur corporativisme. Presentar-te a rector implica convèncer aquests grups electorals. Els estudiants es convencen amb pura demagògia. En una forma extrema seria prometre un aprovat general. El PAS són funcionaris i entres en la lògica purament corporativa sindical. Si no se'ls pot incrementar el sou, reclamen millorar les seves condicions laborals: treballar menys hores, i entres en una subhasta perversa. I amb els professors, entres en lògiques purament corporatives. Tots els professors tenen un emperador dins. Gestionar aquesta fauna és complicat.

- Qui hauria d'elegir el rector, segons vostè?

- Aquí la pregunta seria: com ho fan les universitats més ben posicionades? Les principals són privades, de manera que funcionen de manera totalment autocràtica. Les públiques en els països que tenen un millor sistema universitari no funcionen d'una manera democràtica. L'elecció és meritocràtica.

- I el cos electoral quin és?

- Divers, pot ser que sigui alguna instància externa o un cos d'especialistes. Aquí es podria fer un sistema intermedi, amb una mena de senat amb professors de la universitat i alguns d'externs, rectors i exrectors d'altres universitats, algú del sector social i empresarial. I que els candidats no es presentin políticament sinó meritocràticament, amb un projecte acadèmic. La Universitat de Vic, privada però subvencionada parcialment, ho fa així.     

- Proposa unes universitats d'entre 10.000 i 15.000 estudiants. Universitats petites i mitjanes estan prou capacitades per competir? 

- Si observem les que solen estar al davant dels rànquings, totes en tenen entre 10.000 i 20.000. Això demostra que la dimensió és important, perquè et dona molta facilitat per poder moure't ràpidament en un mercat on la immediatesa és important. Les grans institucions són com a grans transatlàntics a les quals fer un petit canvi els costa dècades. Jo he estudiat a la Complutense, la més gran d'Espanya després de la UNED. La més gran d'Espanya és una universitat a distància com la UNED, que té 250.000 estudiants. La Complutense en té uns 60.000-70.000. Quan jo hi era en tenia més de 100.000. Les més competitives són les que tenen un volum més petit, que té un inconvenient i és que no tens prou massa crítica per tenir uns serveis interns molt forts. Quan jo portava temes d'avaluació i de qualitat com a vicerector a la Pompeu, la Politècnica en tenia 20 i jo en tenia 1. Però a més, i aquesta és la gran diferència, les universitats amb les que nosaltres competim, tenen un pressupost entre dues i quatre vegades més gran que nosaltres. Siguin públiques o privades. 

"Les universitats amb les que nosaltres competim, tenen un pressupost entre dues i quatre vegades més gran que nosaltres"

- En el llibre, relativitza la rellevància dels rànquings.

- Els rànquings estan bé perquè són uns incentius, però alhora t'acaben governant i al final estàs fent estratègies per sortir bé als rànquings. Pot ser una lògica perversa. Però els rànquings han arribat per quedar-se. A mi el que em sorprèn és que els mitjans de comunicació encara se sorprenguin perquè no aparegui cap universitat espanyola en les cent primeres
 
- I, això, per què?

- Home, pensem que ja n'hi ha 50 que són anglosaxones. Només als Estats Units ja en surten unes 10 o 12 que són indiscutibles. Al Regne Unit n'hi ha moltes, entre altres coses perquè molts rànquings els fan els britànics. Després també hi ha Austràlia i Nova Zelanda. I les asiàtiques van molt amunt. Els xinesos s'han marcat com a objectiu tenir-ne 30 entre les 100 millors del món. Els francesos no sortien als rànquings i van canviar d'estratègia, fusionant universitats, que no hi estic massa d'acord. La Sorbona s'ha fusionat amb una altra. I ara és divertit perquè nosaltres competim amb la Sorbona, que ens ha passat al davant en el rànquing que tenen menys de cinquanta anys. La Sorbona, que té 700 anys, ara és com si en tingués tres. I una altra estratègia és abocar-hi diners. Sciences Po, una bona universitat francesa, l'Estat va apostar fort per ella i ara és una de les millors del món. Posant-hi molts més diners. Una altra estratègia és donant-los més autonomia, que és el que fa Portugal.

- Com s'ho fa Portugal?

- Portugal té els dos models. Si una universitat vol continuar amb el model tradicional, endavant. Però si una universitat opta per un model més meritocràtic, li dona més autonomia i més incentius.  

- Els problemes que vostè descriu fan de les universitats catalanes i de les de l'estat espanyol un cas a part? O el panorama és similar en el nostre entorn?

- Els grans reptes són globals. Quantes universitats hi ha al món? Jo he fet un càlcul conservador i en poso 25.000. Hi ha qui diu que són 40.000. Però no hi ha cap llistat. I totes estan en risc. Harvard també està en risc.

- Sorprèn això que diu.

- Harvard també. És el que comentava abans. Es pot plantejar la pregunta de per què anar a Harvard si pots aconseguir el mateix des de casa. Harvard no desapareixerà perquè és una marca global, òbviament. Però ja s'ha donat de baixa d'un d'aquests rànquings. Perquè en un d'ells no surt com la primera del món i, a més, diu que no vol actuar per sortir en el rànquing. Hi ha escoles de negocis com l'IESE que han sortit del rànquing. Perquè en el cas d'escoles de negocis, els rànquings encara són més intervencionistes i et diuen què has de fer, i qui t'avalua són els teus col·legues de la competència. Les més sobrades ja passen dels rànquings. Però jo em refereixo sobretot a les universitats catalanes i espanyoles, i públiques, a les que no hi ha prou finançament i no hi ha prou flexibilitat. 

- Quines serien les mesures d'emergència que vostè proposaria?

- El primer seria que ens permetessin engegar uns sistemes de governança alternativa. Com Portugal. I després, més finançament, però sempre per incentius. El que no m'agrada és demanar diners. Tothom demana diners. Es tractaria que rebéssim diners en funció dels resultats. I aquí hi ha dos elements importants. L'Estat regula, les comunitats autònomes financen. En el cas de Catalunya, el finançament es fa amb una taula Excel amb la qual podríem empaperar tota aquesta sala i part d'una altra, amb indicadors, sobreindicadors, una cosa molt sofisticada que, al final, et finança per nombre d'alumnes. La Pompeu Fabra suposa el 6,9% del sistema universitari català. Després de tants càlculs, rebem el 6,9%. Quan si la recerca és molt important, diners obtinguts per recerca per professor, segons una taula feta per l'associació d'universitats, la Pompeu més que dobla la segona universitat. 
 
- Les universitats catalanes, amb els menors recursos que rep, competeixen bé en el món global?

- Hi ha una cosa que sempre reitero. Si féssim un rànquing d'eficiència, pels resultats que tenim i els recursos que té, la meitat de les universitats espanyoles sortirien en les primeres posicions mundials. I en el cas de les universitats, gairebé totes. Fem autèntics miracles. Perquè sortim molt bé. Pensem que en tenim tres universitats que surten en la posició de les 180. Aquestes tres, que són la UB, la UAB i la Pompeu, sortirien entre les 10 millors del món, no en tinc cap dubte. I de les 50 del sistema públic espanyol, 25 sortirien. Per tant, demanem més diners i més incentius.    

- Ironitza en el llibre amb el fet que vostè no pertany a l'àmbit de la gestió pública, dins de la ciència política, una disciplina vista com a secundària dins de la gran àrea de les ciències socials, i que des del món de les ciències dures o experimentals consideren "ciències recreatives". Aquesta "marginalitat" seva el pot fer ser més apocalíptic?

- No. Hi ha un domini de criteris d'avaluació propis de les ciències dures. Es produeix un procés d'uniformització en el qual hi ha moltes disciplines que queden fora de joc. Aquí el símil és que quan jo competeixo, a mi m'apliquen les regles del beisbol. I resulta que jo jugo a futbol. Curiosament, a la societat potser li interessa més el futbol i jo tinc més impacte, però les regles són les del beisbol. Per exemple, jo tinc 30 llibres publicats. En les ciències dures, com que els llibres gairebé no existeixen, no es valoren. I es considera que un llibre és un manual. I pels meus sexennis, que és la trajectòria en què un guanya els seus galons, gairebé no he fet servir cap llibre per guanyar-me els sexennis. A més, tenim el problema que som nous. Abans Espanya estava a segona divisió, o a tercera. Ara estem com a segona a punt de pujar a primera. Som una mena de Girona. Som nous i a vegades una mica provincians.

- En altres societats, es valora més que un professor tingui molta obra publicada?

- Aquest llibre és un assaig. Un bon assaig en el món anglosaxó és el que més puntua perquè es considera que és una obra de maduresa. Jo soc de gestió pública i he escrit assajos quan portava 25 anys en la matèria. A les ciències dures, ells fan uns articles que signen fins a 100 persones que reben milers de cites. Són grans equips, això és normal. 

"Tothom parla de la trompa de l'elefant, que són les pensions. Però està previst que els sobrecostos de l'envelliment, només en despesa sanitària i en serveis socials, tinguin un impacte del 12% del PIB"

- Un dels seus camps de treball és l'estudi de les administracions públiques. A Catalunya, ha estat director de l'Escola d'Administració Pública. Ha presidit Ivàlua, el Consorci d'Avaluació de Polítiques Públiques. En general, els ciutadans estem ben gestionats? El nostre funcionariat està al nivell de l'administració del nostre entorn?

- L'administració pública, i per això a vosaltres us interessa poc, és complicada. Estem en una situació paradoxal. Déu-n'hi-do la qualitat dels serveis públics que hi ha en aquest país, alguns superiors a països del nostre entorn. Hi ha països en general més avançats que nosaltres amb uns serveis pitjors. Tenim bons empleats públics. Però arrosseguem un factor molt negatiu: no hem actualitzat l'administració pública. Portem 40 anys sense haver fet cap reforma de l'administració pública. Hem apostat molt per nova tecnologia però els nostres models de gestió enormement antiquats. L'administració està donant mostres de fatiga.
 
- Què caldria fer?

- Millorar la qualitat institucional, perquè els ciutadans no estimen la seva administració. Perquè té una mala cultura cívica, tenim clixés del segle XIX. Una autora, Eloísa del Pino, diu que els ciutadans de l'estat espanyol són buròfobs, detesten l'administració. Els països del nostre entorn fan coses que nosaltres no fem. Per exemple, retiment de comptes. Més transparència. Avaluació de polítiques públiques. I una direcció pública professional, que vol dir regular la cúpula de la funció pública que els partits polítics van canviant. Hi ha polítics que es fiquen en aspectes tècnics. A Madrid, més aviat és a l'inrevés, són els funcionaris els que governen.

- Per què hi ha aquest menys preu a la funció pública?

- La gent no estima els funcionaris perquè, encara que donem bons serveis, no ens posem sexis, no retem comptes, som abstractes. Una segona estratègia és la gestió de recursos humans, que és barroca i poc flexible, està capturada pels sindicats i el corporativisme. I un tercer element és una gran oportunitat: es jubila un milió d'empleats públics en els pròxims tres anys. Es podrien canviar els sistemes de selecció i atreure el nou talent. Finalment, hem d'apostar més per una administració intel·ligent.

- Què vol dir això?

- Apostar per la intel·ligència artificial: fer una burocràcia sense buròcrates perquè estaria automatitzada. Només l'envelliment de la població implicarà un sobrecost econòmic. És l'elefant que tenim a l'habitació. Ningú en parla, tothom parla de la trompa de l'elefant, que són les pensions. Però està previst que els sobrecostos de l'envelliment, només en despesa sanitària i en serveis socials, tinguin un impacte del 12% del PIB. Si haguéssim d'assumir públicament aquest sobrecost, hauríem d'arribar al 65% de despesa pública, que és impossible. Els suecs en els seus bons temps hi van arribar, però no era sostenible. En definitiva, hem de fer amb els mateixos recursos molta més feina. I això ens ho pot donar la intel·ligència artificial. Però si ho agafem com la vareta màgica que ens ho solucionarà tot, com s'ha fet amb l'administració electrònica, serà posar el carro davant dels cavalls. Abans hem de saber gestionar la informació i hem de treballar en governança de dades. Recordem l'inici de la pandèmia, quan no sabíem res, no sabíem infectats, no sabíem UCI ni morts.