Visibilitzem el que és invisible

Us heu sentit mai invisibles? Heu deixat de banda activitats o fer allò que us agrada pel simple motiu de què pensarien la resta de persones? Us heu adonat mai de com us parleu? Us heu sentit incòmodes en múltiples ocasions pel simple fet de ser com sou? Jo sí.

Des de fa més de vint anys, he viscut sota les ordres d’un personatge. Un personatge que viu dins meu i a qui, a més, he considerat com un gran amic. Com si hi hagués algú que sempre m’aconsellés, em digués què fer. Vivia amb el pilot automàtic connectat. Així, jo em despreocupava de mi. Aquesta amistat ja ho controlava tot. Fa tot just tres anys, em van fer adonar que la nostra relació era més aviat poc saludable. Manipular, menystenir-me i culpar. Els seus tres verbs preferits. I jo sense adonar-me absolutament de res.

Malgrat que això sembla una història de prínceps i princeses, res més lluny de la realitat: vaig passar vint anys vivint amb un trastorn de la conducta alimentària (TCA), concretament, anorèxia nerviosa. Un trastorn que com es recull en moltes fonts d’informació, pateixen en alt grau el sexe femení, des de sempre, per la constant mania de voler fer creure que l’èxit és causat per la nostra imatge corporal.

Mentre que les dones han estat víctimes i focus d’atenció de tot allò relacionat amb dietes, talles, comparacions i un llarg etcètera, els homes, d’una manera més amagada, també ho hem estat, sobretot recentment, vivint sota un masclisme tòxic. Per aquest motiu, parlar de salut mental i en concret de trastorns alimentaris en homes sembla un tema tabú, envoltat d’un estigma que sembla gairebé impossible de trencar. I així és com jo ho he viscut aquests darrers vint anys.

Tot i que actualment encara em trobo en procés de tractament, considero que és important que els homes també puguin alçar la veu i parlar lliurement d’un trastorn que afecta la nostra vida: un trastorn que ens té lligats. Un trastorn que no només ens fa estar obsessionats pel nostre cos, la imatge corporal i l’alimentació. També ens aïlla, ens fa tenir un grau d’autoexigència i perfeccionisme elevats, baixa autoestima i no saber gestionar les emocions. Tot plegat, posat dins un sac que ens allunya de la realitat. I, malgrat que darrerament més homes hem volgut sortir del sac i fer entendre al món que ens envolta que un TCA no és únicament un problema de salut de dones, sinó de persones, encara hi ha un gran percentatge d’homes que viu sota la por del què diran, de negar que ells puguin patir un TCA, ja que sempre s’ha venut com a un trastorn femení.

Cada cop tenim més fàcil accés a la informació i, per tant, a les xarxes socials. Jo he viscut els dos pols. El negatiu i el positiu: utilitzar-les sense criteri o fer-ho amb criteri i contrastant la informació. En el meu compte privat d’Instagram, el qual gairebé ja no faig servir, seguia a més de 60 usuaris que parlaven de dietes, de l’anomenat realfooding i, sobretot, d’exercici físic. Un conjunt de comptes que l’únic que provoquen, sense cap mirament, fer créixer l’obsessió i, per tant, alimentar el trastorn.

Aviat farà dos anys vaig pensar que si jo m’havia trobat en aquesta situació durant tant de temps, segurament altres homes també es trobarien en aquesta situació. Així vaig decidir crear el compte @anorexia_masculina a Instagram. Allà he trobat l’altra cara de la moneda de les xarxes socials. M’he adonat de la quantitat de persones que hi són per ajudar, per donar suport i, fins i tot, trobar-me homes que volen i necessiten ajuda.

Finalment, és essencial que entre tots ens eduquem i aprenguem a conèixer qui i com som. Aprendre a ser crítics amb allò que llegim i denunciar tots aquells comptes que incitin directament o indirecta a posar en risc la nostra vida. Sí, amb un TCA posem en risc la nostra vida.Posar llum a un trastorn i a una problemàtica que ens envolta no hauria de ser motiu de silenci. Un trastorn que, al cap i a la fi, afecta persones. Visibilitzem el que és invisible.