08
de desembre
del
2022
Actualitzat
el
15
de gener
del
2024
a les
18:09h
Que la propaganda és un element essencial en tota guerra és obvi. Però fins ara cap conflicte havia arribat al nivell de transparència mediàtica com el d'Ucraïna. Analitzar les diverses narratives entorn la invasió russa és el que ha fet Josep Gifreu (Palol de Revardit, al Pla de l'Estany 1944) aUcraïna, la guerra pel relat (Saldonar). Ho fa analitzant les diverses narratives en xoc, i al costat de l'occidental i la de la de Rússia i els seus aliats, aprofundeix en el relat sobre la guerra des del que anomena el sud global, un capítol especialment interessant del llibre.
Periodista i catedràtic de teoria de la comunicació i professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), és membre de la secció filològica l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Gifreu ha analitzat també en obres anteriors aspectes com la situació de la llengua en els mitjans de comunicació i el paper jugat per la premsa espanyola en el procés, sobre el qual també opina en aquesta entrevista.
- En què és diferent aquesta guerra a les altres?
- Jo parlo poc de la guerra. No soc politicòleg ni entès en guerres ni historiador. A mi el que m'ha interessat és l'altra guerra, la guerra informativa a propòsit d'una guerra militar. Com a periodista i investigador en el camp de la comunicació m'interessava veure com s'ha desenvolupat una guerra paral·lela, que ha estat bàsicament de propaganda, d'informació i desinformació. Era una guerra inesperada, entre dues grans nacions i en el centre d'Europa. Per això ha generar molta perplexitat i una atenció espectacular dels mitjans. Ha estat la guerra més hiperinformada. Això a l'hemisferi nord. Perquè aquesta és una idea que voldria destacar. Hi ha hagut tres posicions narratives sobre el conflicte.
- Sí. Aquesta és un enfocament en què voldria aprofundir
- És la meva visió. No hi ha hagut dues narratives oposades sobre la guerra, sinó tres. Hi ha hagut una guerra informativa a l'hemisferi nord, al costat de la guerra real, militar. Però a l'hemisferi nord, bàsicament, amb alguna excepció com Austràlia. Aquí hi ha hagut dues posicions informatives, bàsicament pel món occidental, d'una banda, i de l'altra per Rússia i els seus aliats. Però, d'altra banda, hi ha una mena de tercera posició que jo en dic, per simplificar, del sud global. I que respon en bona part al que havia estat el moviment dels països no alineats, dels qui ningú se'n recorda però que encara fa poc van celebrar una mena de memorial a Belgrad. He anat seguint les portades dels grans diaris d'Amèrica Llatina, de Mèxic, de l'Argentina, de Colòmbia, de Xile. I només de tant en tant han obert amb la guerra d'Ucraïna. Jo destaco no només la visió del món opac de Rússia i la Xina, enfront la visió oberta del món occidental, sinó que també hi ha una tercera posició.
- Com s'ha expressat aquesta posició?
- Es va manifestar a l'ONU en les diverses votacions sobre la invasió. Països d'Amèrica Llatina, de l'Àfrica, àrabs, es van abstenir i no van condemnar. Cosa interessant d'analitzar. I això també es manifesta també a través de la cobertura i la tensió informativa que van manifestar grans països com Mèxic o com el Brasil, que han donat molta menys rellevància a aquest conflicte de l'hemisferi nord. Hi ha hagut la voluntat de no posicionar-se en un bàndol, en part perquè depenen d'uns i altres. Ha estat una estratègia de distanciament.
- La visió del sud global no es pot dir que sigui fruit de règims autoritaris. Molts d'ells són democràcies, com l'Índia o Mèxic.
- És interessant des d'aquest punt de vista. Reprodueix un cert discurs dels països no alineats que esmentava abans i que reclamaven una posició intermèdia entre els dos grans blocs. Amb totes les seves deficiències, és evident que països com l'Argentina o Colòmbia o Xile, mantenen una posició democràtica. Representen una tercera via entre posicions occidentalistes i antioccidentalistes. No hi va haver cap país d'aquest àmbit, tret d'Eritrea i algun més, que no condemnés la invasió, però es van distanciar quan es van plantejar altres debats. Com quan es va debatre l'expulsió de Rússia del Consell de Drets Humans, quan molts es van abstenir. Hem de tenir en compte que molts dels països del sud global han vist el que ha suposat el domini dels EUA en molts llocs.
- La de la Xina és una posició diferent a la d'aquest sud global?
- Intento veure com la posició de la Xina emergeix en el conjunt de l'hemisferi nord i el que hi passa és un exemple per a Rússia: el seu control absolut de la informació i les xarxes socials, que ho va reproduint el Kremlin al llarg dels darrers vint anys, però sobretot a partir de la invasió i la negació del fet que hi ha una guerra, i es recorre a l'expressió d'operació militar especial. Em pregunto per què ens enganya Putin, si ningú no se'l creu.
- Per què ho fa?
- Crec que Putin és coherent en la seva teorització, que va fer en un discurs d'un any abans, sobre la unitat entre el poble rus i el poble ucraïnès. És un discurs que molts historiadors solvents van replicar. Però Putin assegura que no fa una guerra, sinó que recupera uns territoris que pertanyen a la nació única. Jo considero que aquesta denominació d'operació especial és coherent per ell i per les elits que dominen el Kremlin.
- El poble rus creu aquest relat?
- Això és molt difícil de saber perquè enmig d'una guerra fer enquestes socials és complicat i poc fiable. Que té un suport està claríssim. Algun comentarista s'ha referit a que el poble rus està acostumat a la guerra, que és la seva mística, i que Putin això ho ha aprofitat des de les guerres de Txetxènia. Sobretot la segona, que va impactar en les decisions del Kremlin de controlar més els mitjans. En la primera guerra de Txetxènia hi va haver permissivitat amb la premsa russa perquè hi entrés i informés. Una persona que ho va seguir i en va rebre les conseqüències va ser Anna Politkovskaia, que va ser assassinada, i tota la colla de Novaya Gazeta.
- S'ha visualitzat bé el xoc entre un periodisme de societat oberta i el d'un sistema autoritari com Rússia.
- La superioritat moral, si es pot dir així, del periodisme occidental ve de la possibilitat de discrepar dels grans relats i del mainstream. Això s'ha demostrat. A Occident hi ha hagut el mainstream, una cobertura del conflicte totalment aliada a la causa de la Ucraïna nacionalista. Hem vist el president Zelenski intervenint davant de tots els parlaments i totes les grans cimeres. Hi ha hagut una simbiosi entre l'estratègia informativa dels països occidentals i la d'Ucraïna. A Ucraïna s'han donat les màximes facilitats als periodistes. Pràcticament tots els ucraïnesos han disposat de mòbil i han pogut ser informants a peu de carrer. Això permet de dir que potser és la guerra més transparent que hi ha hagut fins ara. Hi ha hagut una confluència entre el periodisme professional, imprescindible, les xarxes socials i la presència d'uns drons que han estat una novetat en una guerra.
- Els drons han tingut un paper clau?
- Han tingut una doble funció, militar i informativa, en la mesura en què han detectat moviments de tropes i persones.
- Ucraïna ha convertit la transparència en una arma de guerra?
- Ha fet de la voluntat de transparència una arma, més que de guerra, de complicitat amb els països aliats perquè intervinguessin i ajudessin a mantenir la resistència.
- I la Xina, amb un intent d'aparèixer com a neutral?
- Jo diria que mai ha dit que fos exactament neutral. És molt difícil saber què passa a la Xina. I, des de Barcelona, sense conèixer xinès, encara més. Has d'anar per via indirecta a través dels xinesos que viuen aquí i que segueixen l'actualitat, o a través dels experts i dels corresponsals. En cito alguns quan expliquen com els grans mitjans xinesos repetien els lemes del Kremlin i evitaven qualsevol imatge sobre les destrosses de la guerra i les barbaritats i massacres. La Xina ha derivat la responsabilitat de la guerra cap a la voluntat d'hegemonia dels Estats Units i recordant totes les barbaritats comeses per l'imperi nord-americà. La Xina ha anat repetint que els grans mitjans occidentals en favor d'Ucraïna fan una campanya en favor dels valors occidentals i de la seva idea dels drets humans. El discurs oficial de la Xina atempta contra el que considerem els valors universals dels drets humans.
- Aquesta és una derivada inquietant.
- Sí. Com si els drets humans no fossin universals, sinó imposats per l'hegemonia occidental sobre el món. El discurs de la Xina fa preveure un món nou on ni des d'un punt de vista teòric es pot donar per acceptada la validesa universal dels drets humans.
- Ha elogiat el paper del periodisme professional. El llibre és també un homenatge al periodisme?
- Sí, del periodisme de guerra i el de qualitat. Ara que comença l'hivern a Ucraïna, què en sabem del que passa allí? Què sabem del que suposa passar setmanes en un soterrani, sense llum i sense res? És impossible que ens en fem càrrec. I si en sabem alguna cosa és gràcies al periodisme de qualitat. Als periodistes que han anat allí i s'han arriscat, i alguns han perdut la vida, una quinzena. Gràcies al fotoperiodisme de qualitat tenim imatges corprenedores que quedaran per a la història de les barbaritats comeses per l'exèrcit rus. Serviran de testimoni forense en els judicis que es puguin fer sobre els crims de guerra que s'estan detectant.
- Quina d'aquestes tres narratives s'imposarà?
- No crec que guanyi cap narrativa. El bon periodisme ha de buscar la veritat dels fets però també els perquès dels fets. Ajuda a suplir les mancances de veritat de les institucions quan aquestes estan interessades tan sols en la victòria sobre l'enemic.
- Va escriure després de l'1-O El quart poder i la independència. La batalla mediàtica per l'1 d'octubre, on subratlla el paper dels mitjans espanyols davant el procés. Va ser una altra guerra paral·lela?
- Absolutament. I fonamentalment no ha canviat gaire cosa. Les posicions s'han mantingut radicalitzades i la batalla informativa de propaganda continua i qui ha guanyat en bona part ha estat el quart poder espanyol, que està molt ben instal·lat tan allà com aquí.
- Ha guanyat?
- Evidentment. Ha imposat un relat i ha acompanyat la política repressiva dels diferents governs, inclòs el del PSOE, des de l'aplicació del 155. Difícilment hi ha capacitat de reacció contra la gran pressió mediàtica junt a la pressió política i judicial contra el moviment independentista.
- No veu canvis en l'escenari mediàtic espanyol?
- La pressió de les grans cadenes de televisió espanyoles és evident. La pressió dels grans mitjans de Madrid i d'alguns de Barcelona també. Això no s'ha modificat substancialment. Hi ha tot una pressió enorme contra els postulats que van motivar l'1-O i que varen fer possible una revolució nacionalista catalana que no va poder prosperar en aquell moment però que continua latent. Hi ha com a mínim un 40% de gent que manifesta a les enquestes que està disposada a donar suport a la independència. El mainstream espanyol respecte a això no correspon a la realitat que viu la societat catalana.
- Ha escrit també sobre la llengua en els mitjans de comunicació. Un estudi seu cobria els anys 1976-2013. Deu anys després, el català s'ha consolidat o ha perdut pistonada en els mitjans?
- El català ha anat guanyant posicions en els mitjans a Catalunya, però no en els altres territoris de l'espai català. És molt difícil que avanci en l'espai comunicacional al País Valencià. I a les Illes potser també. No soc apocalíptic, ni molt menys. Crec que el català té un futur si els parlants i els governs implicats es coordinen per tirar endavant una estratègia de presència i en alguns camps d'hegemonia, com a l'escola. Hi ha hagut avenços en la nova revolució digital, com a Viquipèdia, en la incorporació del català a moltes plataformes, malgrat les mancances en el camp de l'audiovisual, que és fonamental, sobretot de cara al jovent.
Periodista i catedràtic de teoria de la comunicació i professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), és membre de la secció filològica l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Gifreu ha analitzat també en obres anteriors aspectes com la situació de la llengua en els mitjans de comunicació i el paper jugat per la premsa espanyola en el procés, sobre el qual també opina en aquesta entrevista.
- En què és diferent aquesta guerra a les altres?
- Jo parlo poc de la guerra. No soc politicòleg ni entès en guerres ni historiador. A mi el que m'ha interessat és l'altra guerra, la guerra informativa a propòsit d'una guerra militar. Com a periodista i investigador en el camp de la comunicació m'interessava veure com s'ha desenvolupat una guerra paral·lela, que ha estat bàsicament de propaganda, d'informació i desinformació. Era una guerra inesperada, entre dues grans nacions i en el centre d'Europa. Per això ha generar molta perplexitat i una atenció espectacular dels mitjans. Ha estat la guerra més hiperinformada. Això a l'hemisferi nord. Perquè aquesta és una idea que voldria destacar. Hi ha hagut tres posicions narratives sobre el conflicte.
- Sí. Aquesta és un enfocament en què voldria aprofundir
- És la meva visió. No hi ha hagut dues narratives oposades sobre la guerra, sinó tres. Hi ha hagut una guerra informativa a l'hemisferi nord, al costat de la guerra real, militar. Però a l'hemisferi nord, bàsicament, amb alguna excepció com Austràlia. Aquí hi ha hagut dues posicions informatives, bàsicament pel món occidental, d'una banda, i de l'altra per Rússia i els seus aliats. Però, d'altra banda, hi ha una mena de tercera posició que jo en dic, per simplificar, del sud global. I que respon en bona part al que havia estat el moviment dels països no alineats, dels qui ningú se'n recorda però que encara fa poc van celebrar una mena de memorial a Belgrad. He anat seguint les portades dels grans diaris d'Amèrica Llatina, de Mèxic, de l'Argentina, de Colòmbia, de Xile. I només de tant en tant han obert amb la guerra d'Ucraïna. Jo destaco no només la visió del món opac de Rússia i la Xina, enfront la visió oberta del món occidental, sinó que també hi ha una tercera posició.
"A banda de l'occidental i la de Rússia i els seus aliats, hi ha hagut una tercera narrativa sobre la guerra, la del sud global, amb l'Índia, Mèxic o l'Argentina"
- Com s'ha expressat aquesta posició?
- Es va manifestar a l'ONU en les diverses votacions sobre la invasió. Països d'Amèrica Llatina, de l'Àfrica, àrabs, es van abstenir i no van condemnar. Cosa interessant d'analitzar. I això també es manifesta també a través de la cobertura i la tensió informativa que van manifestar grans països com Mèxic o com el Brasil, que han donat molta menys rellevància a aquest conflicte de l'hemisferi nord. Hi ha hagut la voluntat de no posicionar-se en un bàndol, en part perquè depenen d'uns i altres. Ha estat una estratègia de distanciament.
- La visió del sud global no es pot dir que sigui fruit de règims autoritaris. Molts d'ells són democràcies, com l'Índia o Mèxic.
- És interessant des d'aquest punt de vista. Reprodueix un cert discurs dels països no alineats que esmentava abans i que reclamaven una posició intermèdia entre els dos grans blocs. Amb totes les seves deficiències, és evident que països com l'Argentina o Colòmbia o Xile, mantenen una posició democràtica. Representen una tercera via entre posicions occidentalistes i antioccidentalistes. No hi va haver cap país d'aquest àmbit, tret d'Eritrea i algun més, que no condemnés la invasió, però es van distanciar quan es van plantejar altres debats. Com quan es va debatre l'expulsió de Rússia del Consell de Drets Humans, quan molts es van abstenir. Hem de tenir en compte que molts dels països del sud global han vist el que ha suposat el domini dels EUA en molts llocs.
Josep Gifreu mostra el seu darrer llibre. Foto: Adrià Costa
- La de la Xina és una posició diferent a la d'aquest sud global?
- Intento veure com la posició de la Xina emergeix en el conjunt de l'hemisferi nord i el que hi passa és un exemple per a Rússia: el seu control absolut de la informació i les xarxes socials, que ho va reproduint el Kremlin al llarg dels darrers vint anys, però sobretot a partir de la invasió i la negació del fet que hi ha una guerra, i es recorre a l'expressió d'operació militar especial. Em pregunto per què ens enganya Putin, si ningú no se'l creu.
- Per què ho fa?
- Crec que Putin és coherent en la seva teorització, que va fer en un discurs d'un any abans, sobre la unitat entre el poble rus i el poble ucraïnès. És un discurs que molts historiadors solvents van replicar. Però Putin assegura que no fa una guerra, sinó que recupera uns territoris que pertanyen a la nació única. Jo considero que aquesta denominació d'operació especial és coherent per ell i per les elits que dominen el Kremlin.
"El discurs de la Xina preveu un món on el que entenem per drets humans no tindrà caràcter universal"
- El poble rus creu aquest relat?
- Això és molt difícil de saber perquè enmig d'una guerra fer enquestes socials és complicat i poc fiable. Que té un suport està claríssim. Algun comentarista s'ha referit a que el poble rus està acostumat a la guerra, que és la seva mística, i que Putin això ho ha aprofitat des de les guerres de Txetxènia. Sobretot la segona, que va impactar en les decisions del Kremlin de controlar més els mitjans. En la primera guerra de Txetxènia hi va haver permissivitat amb la premsa russa perquè hi entrés i informés. Una persona que ho va seguir i en va rebre les conseqüències va ser Anna Politkovskaia, que va ser assassinada, i tota la colla de Novaya Gazeta.
- S'ha visualitzat bé el xoc entre un periodisme de societat oberta i el d'un sistema autoritari com Rússia.
- La superioritat moral, si es pot dir així, del periodisme occidental ve de la possibilitat de discrepar dels grans relats i del mainstream. Això s'ha demostrat. A Occident hi ha hagut el mainstream, una cobertura del conflicte totalment aliada a la causa de la Ucraïna nacionalista. Hem vist el president Zelenski intervenint davant de tots els parlaments i totes les grans cimeres. Hi ha hagut una simbiosi entre l'estratègia informativa dels països occidentals i la d'Ucraïna. A Ucraïna s'han donat les màximes facilitats als periodistes. Pràcticament tots els ucraïnesos han disposat de mòbil i han pogut ser informants a peu de carrer. Això permet de dir que potser és la guerra més transparent que hi ha hagut fins ara. Hi ha hagut una confluència entre el periodisme professional, imprescindible, les xarxes socials i la presència d'uns drons que han estat una novetat en una guerra.
Josep Gifreu al jardí de l'Ateneu Barcelonès. Foto: Adrià Costa
- Els drons han tingut un paper clau?
- Han tingut una doble funció, militar i informativa, en la mesura en què han detectat moviments de tropes i persones.
- Ucraïna ha convertit la transparència en una arma de guerra?
- Ha fet de la voluntat de transparència una arma, més que de guerra, de complicitat amb els països aliats perquè intervinguessin i ajudessin a mantenir la resistència.
"La superioritat moral del periodisme occidental ve de la possibilitat de discrepar dels grans relats i del mainstream"
- I la Xina, amb un intent d'aparèixer com a neutral?
- Jo diria que mai ha dit que fos exactament neutral. És molt difícil saber què passa a la Xina. I, des de Barcelona, sense conèixer xinès, encara més. Has d'anar per via indirecta a través dels xinesos que viuen aquí i que segueixen l'actualitat, o a través dels experts i dels corresponsals. En cito alguns quan expliquen com els grans mitjans xinesos repetien els lemes del Kremlin i evitaven qualsevol imatge sobre les destrosses de la guerra i les barbaritats i massacres. La Xina ha derivat la responsabilitat de la guerra cap a la voluntat d'hegemonia dels Estats Units i recordant totes les barbaritats comeses per l'imperi nord-americà. La Xina ha anat repetint que els grans mitjans occidentals en favor d'Ucraïna fan una campanya en favor dels valors occidentals i de la seva idea dels drets humans. El discurs oficial de la Xina atempta contra el que considerem els valors universals dels drets humans.
- Aquesta és una derivada inquietant.
- Sí. Com si els drets humans no fossin universals, sinó imposats per l'hegemonia occidental sobre el món. El discurs de la Xina fa preveure un món nou on ni des d'un punt de vista teòric es pot donar per acceptada la validesa universal dels drets humans.
- Ha elogiat el paper del periodisme professional. El llibre és també un homenatge al periodisme?
- Sí, del periodisme de guerra i el de qualitat. Ara que comença l'hivern a Ucraïna, què en sabem del que passa allí? Què sabem del que suposa passar setmanes en un soterrani, sense llum i sense res? És impossible que ens en fem càrrec. I si en sabem alguna cosa és gràcies al periodisme de qualitat. Als periodistes que han anat allí i s'han arriscat, i alguns han perdut la vida, una quinzena. Gràcies al fotoperiodisme de qualitat tenim imatges corprenedores que quedaran per a la història de les barbaritats comeses per l'exèrcit rus. Serviran de testimoni forense en els judicis que es puguin fer sobre els crims de guerra que s'estan detectant.
Josep Gifreu: "Elllibre és un homenatge al periodisme de guerra i de qualitat". Foto: Adrià Costa
- Quina d'aquestes tres narratives s'imposarà?
- No crec que guanyi cap narrativa. El bon periodisme ha de buscar la veritat dels fets però també els perquès dels fets. Ajuda a suplir les mancances de veritat de les institucions quan aquestes estan interessades tan sols en la victòria sobre l'enemic.
- Va escriure després de l'1-O El quart poder i la independència. La batalla mediàtica per l'1 d'octubre, on subratlla el paper dels mitjans espanyols davant el procés. Va ser una altra guerra paral·lela?
- Absolutament. I fonamentalment no ha canviat gaire cosa. Les posicions s'han mantingut radicalitzades i la batalla informativa de propaganda continua i qui ha guanyat en bona part ha estat el quart poder espanyol, que està molt ben instal·lat tan allà com aquí.
"El bon periodisme ha d'explicar la veritat dels fets, però també buscar els perquès"
- Ha guanyat?
- Evidentment. Ha imposat un relat i ha acompanyat la política repressiva dels diferents governs, inclòs el del PSOE, des de l'aplicació del 155. Difícilment hi ha capacitat de reacció contra la gran pressió mediàtica junt a la pressió política i judicial contra el moviment independentista.
- No veu canvis en l'escenari mediàtic espanyol?
- La pressió de les grans cadenes de televisió espanyoles és evident. La pressió dels grans mitjans de Madrid i d'alguns de Barcelona també. Això no s'ha modificat substancialment. Hi ha tot una pressió enorme contra els postulats que van motivar l'1-O i que varen fer possible una revolució nacionalista catalana que no va poder prosperar en aquell moment però que continua latent. Hi ha com a mínim un 40% de gent que manifesta a les enquestes que està disposada a donar suport a la independència. El mainstream espanyol respecte a això no correspon a la realitat que viu la societat catalana.
- Ha escrit també sobre la llengua en els mitjans de comunicació. Un estudi seu cobria els anys 1976-2013. Deu anys després, el català s'ha consolidat o ha perdut pistonada en els mitjans?
- El català ha anat guanyant posicions en els mitjans a Catalunya, però no en els altres territoris de l'espai català. És molt difícil que avanci en l'espai comunicacional al País Valencià. I a les Illes potser també. No soc apocalíptic, ni molt menys. Crec que el català té un futur si els parlants i els governs implicats es coordinen per tirar endavant una estratègia de presència i en alguns camps d'hegemonia, com a l'escola. Hi ha hagut avenços en la nova revolució digital, com a Viquipèdia, en la incorporació del català a moltes plataformes, malgrat les mancances en el camp de l'audiovisual, que és fonamental, sobretot de cara al jovent.