19
de novembre
del
2022
Actualitzat
a les
20:01h
Aquest diumenge és 20-N. Es compleixen 47 anys de la mort del general Franco, després d'una eterna dictadura de gairebé 40 anys. És també el dia escollit per Òmnium Cultural, l'entitat d'advocats pels drets humans Iridia, l'Associació d'Expresos polítics i l'Ateneu Memòria Popular, entre d'altres, per reclamar de nou, davant la Prefectura de Policia de Via Laietana, que l'edifici que va acollir la sinistra Brigada Político-Social sigui resignificada per convertir-lo en un espai de la memòria.
Fa 47 anys que el dictador ja no hi és, però viuen encara alguns dels qui van ser responsables rellevants del règim. El pont principal entre el règim actual i la dictadura és el rei emèrit, Joan Carles de Borbó, designat hereu pel dictador. Per sota d'ell, resten un grup de personatges d'aquella època. Fa uns anys, la jutgessa argentina María Servini va obrir causa per delictes de lesa humanitat contra una vintena d'antics jerarques, magistrats i excaps policials responsables de diversos crims durant la dictadura i fins a la massacre de Vitòria del 1976. Molts dels qui van tenir altes responsabilitats en el franquisme ja han mort. Alguns viuen el crepuscle de les seves vides. Aquests són alguns dels qui encara viuen o que no consta que hagin mort. Són els últims de Franco.
Fernando Suárez González, l'últim ministre
Nascut el 1933, als seus 89 anys és l'exjerarca amb més altes responsabilitats polítiques dels qui queden amb vida. És probablement l'últim exministre de Franco viu. Va ser vicepresident tercer del govern i ministre de Treball en l'últim govern de la dictadura. Va ser, per tant, corresponsable polític de les darreres cinc sentències de mort executades durant el règim de Franco, el setembre del 1975. Fernando Suárez va tenir després una dilatada trajectòria política. Va donar suport a la llei de Reforma Política de Suárez. Després va militar a Aliança Popular i en acabat al PP, pel qual fou diputat al Congrés i eurodiputat.
Rodolfo Martín Villa: 5 morts a Vitòria
Martín Villa va ser el darrer governador civil de Barcelona durant la dictadura. Vinculat al Movimiento des de jove, era ministre de Relacions Sindicals del primer govern de la monarquia, quan es van produir els anomenats fets de Vitòria, en realitat una massacre policial contra una concentració obrera a una església de Vitòria que va costar cinc vides. Aquell dia, el març del 1976, Martín Villa era el responsable polític de l'operatiu policial, ja que el titular d'Interior, Manuel Fraga, era de viatge a Alemanya. Després, Martín Villa, polític hàbil, seria un destacat dirigent d'UCD i ministre de l'Interior. L'octubre del 2020, va declarar davant la jutgessa argentina, que el va processar. Però l'any passat, la Cambra Federal de Cassació argentina va rebutjar que fos jutjat per "prova insuficient".
Marcelino Oreja Aguirre, el diplomàtic
Diplomàtic de carrera, de 87 anys, d'una nissaga tradicionalista basca, va formar part del sotto governo franquista com a cap de gabinet del ministre d'Afers Exteriors des dels anys seixanta. El 1971 va entrar al Consejo Nacional del Movimiento, convertint-se en un dels joves quadres més ambiciosos del règim i exponent dels sectors aperturistes. La glòria li arribaria amb Adolfo Suárez, amb qui seria ministre d'Exteriors (1976-80). Va ser també delegat del govern espanyol al País Basc, en plena activitat d'ETA. Amb posterioritat, militaria al PP i arribaria a ser secretari general del Consell d'Europa, organisme dedicat a la defensa dels drets humans.
Mayor Oreja, retorn als orígens
Nebot de l'anterior i amb una carrera política molt similar, si bé els matisos són importants i cal assenyalar que Marcelino Oreja sempre va ser un home més hàbil i intel·ligent que Jaime Mayor Oreja. Aquest va començar també com a consejero nacional de Falange, abans de fer-se militant d'UCD durant la Transició. Si els anys setanta va passar de Falange a UCD, el seu radicalisme ideològic cap a l'extrema dreta es va anar accentuant des que va ser ministre de l'Interior amb Aznar. Cada vegada més obsedit amb ETA, va acabar allunyant-se del PP en els temps de Mariano Rajoy. Recentment, ha fundat la plataforma Neos per defensar la unitat d'Espanya i els valors cristians. Als seus 71 anys, ha tornat als seus orígens.
Carlos Rey González, botxí de Puig Antich
Advocat, va ser capità del cos jurídic militar. Fou un dels qui van formar part del tribunal que va condemnar a mort l'activista llibertari Salvador Puig Antich. Va ser el redactor de la condemna. Com a penalista, ha estat professor de la Universitat Internacional de Catalunya. Va reaparèixer en els mitjans de comunicació quan es va saber que era l'advocat de la dirigent del PP Alicia Sánchez-Camacho en el cas de les escoltes del restaurant La Camarga. Déu els cria...
Antonio Troncoso de Castro, Burgos
Va ser membre del cos jurídic militar i, sent un jove oficial, va formar part del conegut com a Procés de Burgos, quan es van imposar 9 penes de mort a membres d'ETA. Troncoso es va destacar en el judici per ser l'oficial que va treure el sabre que duia quan un dels processats, Mario Onaindía, va començar a clamar contra el tribunal.
Jesús Cejas Mohedano, corrupció
Magistrat, va estar en un dels tribunals que va sentenciar a mort els darrers cinc executats de la dictadura, el setembre del 1975. Amb posterioritat, va aparèixer implicat en un cas de malversació de diners públics de la Comunitat de Madrid a través dels fons de risc Inicap i Capital Riesgo Madrid.
Jesús Martínez Torres, de Franco a Felipe González
Cap policial durant la dictadura, va ser molt conegut pels seus interrogatoris a membres de l'oposició antifranquista. Per això va causar estupor que José Barrionuevo, ministre de l'Interior de Felipe González, el nomenés comissari general d'Informació poc després que el PSOE guanyés les eleccions del 1982. Amb els anys, les peces van acabar encaixant. L'any 1995, inculpat en el procés contra el GAL, va admetre davant el jutge que Interior havia ordenat el segrest de membres d'ETA.
Fa 47 anys que el dictador ja no hi és, però viuen encara alguns dels qui van ser responsables rellevants del règim. El pont principal entre el règim actual i la dictadura és el rei emèrit, Joan Carles de Borbó, designat hereu pel dictador. Per sota d'ell, resten un grup de personatges d'aquella època. Fa uns anys, la jutgessa argentina María Servini va obrir causa per delictes de lesa humanitat contra una vintena d'antics jerarques, magistrats i excaps policials responsables de diversos crims durant la dictadura i fins a la massacre de Vitòria del 1976. Molts dels qui van tenir altes responsabilitats en el franquisme ja han mort. Alguns viuen el crepuscle de les seves vides. Aquests són alguns dels qui encara viuen o que no consta que hagin mort. Són els últims de Franco.
Fernando Suárez González, l'últim ministre
Nascut el 1933, als seus 89 anys és l'exjerarca amb més altes responsabilitats polítiques dels qui queden amb vida. És probablement l'últim exministre de Franco viu. Va ser vicepresident tercer del govern i ministre de Treball en l'últim govern de la dictadura. Va ser, per tant, corresponsable polític de les darreres cinc sentències de mort executades durant el règim de Franco, el setembre del 1975. Fernando Suárez va tenir després una dilatada trajectòria política. Va donar suport a la llei de Reforma Política de Suárez. Després va militar a Aliança Popular i en acabat al PP, pel qual fou diputat al Congrés i eurodiputat.
Rodolfo Martín Villa: 5 morts a Vitòria
Martín Villa va ser el darrer governador civil de Barcelona durant la dictadura. Vinculat al Movimiento des de jove, era ministre de Relacions Sindicals del primer govern de la monarquia, quan es van produir els anomenats fets de Vitòria, en realitat una massacre policial contra una concentració obrera a una església de Vitòria que va costar cinc vides. Aquell dia, el març del 1976, Martín Villa era el responsable polític de l'operatiu policial, ja que el titular d'Interior, Manuel Fraga, era de viatge a Alemanya. Després, Martín Villa, polític hàbil, seria un destacat dirigent d'UCD i ministre de l'Interior. L'octubre del 2020, va declarar davant la jutgessa argentina, que el va processar. Però l'any passat, la Cambra Federal de Cassació argentina va rebutjar que fos jutjat per "prova insuficient".
Marcelino Oreja Aguirre, el diplomàtic
Diplomàtic de carrera, de 87 anys, d'una nissaga tradicionalista basca, va formar part del sotto governo franquista com a cap de gabinet del ministre d'Afers Exteriors des dels anys seixanta. El 1971 va entrar al Consejo Nacional del Movimiento, convertint-se en un dels joves quadres més ambiciosos del règim i exponent dels sectors aperturistes. La glòria li arribaria amb Adolfo Suárez, amb qui seria ministre d'Exteriors (1976-80). Va ser també delegat del govern espanyol al País Basc, en plena activitat d'ETA. Amb posterioritat, militaria al PP i arribaria a ser secretari general del Consell d'Europa, organisme dedicat a la defensa dels drets humans.
Mayor Oreja, retorn als orígens
Nebot de l'anterior i amb una carrera política molt similar, si bé els matisos són importants i cal assenyalar que Marcelino Oreja sempre va ser un home més hàbil i intel·ligent que Jaime Mayor Oreja. Aquest va començar també com a consejero nacional de Falange, abans de fer-se militant d'UCD durant la Transició. Si els anys setanta va passar de Falange a UCD, el seu radicalisme ideològic cap a l'extrema dreta es va anar accentuant des que va ser ministre de l'Interior amb Aznar. Cada vegada més obsedit amb ETA, va acabar allunyant-se del PP en els temps de Mariano Rajoy. Recentment, ha fundat la plataforma Neos per defensar la unitat d'Espanya i els valors cristians. Als seus 71 anys, ha tornat als seus orígens.
Carlos Rey González, botxí de Puig Antich
Advocat, va ser capità del cos jurídic militar. Fou un dels qui van formar part del tribunal que va condemnar a mort l'activista llibertari Salvador Puig Antich. Va ser el redactor de la condemna. Com a penalista, ha estat professor de la Universitat Internacional de Catalunya. Va reaparèixer en els mitjans de comunicació quan es va saber que era l'advocat de la dirigent del PP Alicia Sánchez-Camacho en el cas de les escoltes del restaurant La Camarga. Déu els cria...
Antonio Troncoso de Castro, Burgos
Va ser membre del cos jurídic militar i, sent un jove oficial, va formar part del conegut com a Procés de Burgos, quan es van imposar 9 penes de mort a membres d'ETA. Troncoso es va destacar en el judici per ser l'oficial que va treure el sabre que duia quan un dels processats, Mario Onaindía, va començar a clamar contra el tribunal.
Jesús Cejas Mohedano, corrupció
Magistrat, va estar en un dels tribunals que va sentenciar a mort els darrers cinc executats de la dictadura, el setembre del 1975. Amb posterioritat, va aparèixer implicat en un cas de malversació de diners públics de la Comunitat de Madrid a través dels fons de risc Inicap i Capital Riesgo Madrid.
Jesús Martínez Torres, de Franco a Felipe González
Cap policial durant la dictadura, va ser molt conegut pels seus interrogatoris a membres de l'oposició antifranquista. Per això va causar estupor que José Barrionuevo, ministre de l'Interior de Felipe González, el nomenés comissari general d'Informació poc després que el PSOE guanyés les eleccions del 1982. Amb els anys, les peces van acabar encaixant. L'any 1995, inculpat en el procés contra el GAL, va admetre davant el jutge que Interior havia ordenat el segrest de membres d'ETA.