Entrevista

Manel Alías: «A Putin no el faran caure els oligarques»

El periodista publica "L'última victòria de l'URSS", on explica la història recent a través dels medallistes olímpics: "L'Equip Unificat que va unir russos, bielorussos o ucraïnesos a Barcelona'92 avui seria impossible"

Manel Alías | Adrià Costa
per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 20 de novembre de 2022 a les 17:30 |
Els atletes provinents de l'antiga Unió Soviètica que van competir a Barcelona als Jocs del 1992 eren uns atletes sense bandera. El seu país havia desaparegut l'any anterior i van entrar a l'estadi Lluís Companys sota la bandera de les anelles olímpiques. Manel Alías aprofundeix en la seva història en el llibre L'última victòria de l'URSS (Ara Llibres) i la presenta per explicar, a través dels esportistes, el que va ser la fi de l'imperi soviètic i la transició al capitalisme.

Corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou els darrers set anys, Manel Alías ha estat testimoni d'uns anys trepidants i ha viscut sobre el terreny la invasió russa i la guerra d'Ucraïna. Pocs periodistes coneixen com ell Rússia i les complexitats del Kremlin, i en revela algunes claus en aquesta entrevista, on també explica com preveu l'evolució actual del conflicte després de l'incident del míssil caigut a Polònia.  


- Fa 30 anys dels Jocs del 92 i vostè s'endinsa en una història força oblidada: la participació d'una URSS que ja no existia.

- No tenia al cap escriure un llibre sobre això. La història m'hi fa entrar i ja no n'he pogut sortir. La meva dona és russa i, estant a l'Estartit, contemplant els Jocs de Tòquio del 2021, que es van fer tard per la pandèmia, vam comentar els Jocs de Barcelona. Ens vam preguntar qui els va guanyar i, fent una recerca ràpida, creient que en primer lloc trobaria els EUA, amb Carl Lewis, em trobo que al primer lloc hi ha l'Equip Unificat. I em vaig preguntar què era això. Eren els esportistes exsoviètics que van participar-hi quan l'URSS havia acabat d'existir.


- L'Equip Unificat aplegava tots els països de l'ex-URSS?

- Tret dels bàltics, que no s'hi van voler afegir. Em vaig preguntar si podria explicar la caiguda de l'URSS i la transició al capitalisme a través dels esportistes que van venir a Barcelona i van guanyar l'or. Aquella mateixa nit començo a contactar-los i enviar mails. I a tots els va fer molta gràcia que algú de Barcelona hi volgués parlar.     


- Les vides posteriors d'aquests esportistes olímpics l'ha ajudat a entendre la història recent de Rússia? 

- Sí, i tant. Perquè per explicar la història de l'URSS és molt interessant veure com es basteix tota l'estructura esportiva. Amb moltes institucions esportives vinculades a sectors industrials, com el del ferrocarril, amb el Lokomotiv, la societat esportiva vinculada a l'exèrcit com és el CSKA, la vinculada a policia i serveis secrets com el Dinamo. Stalin veu que l'esport és una oportunitat per lluitar a la Guerra Freda. 

 

Manel Alías ha publicat "L'última victòria de l'URSS" sobre els esportistes soviètics als Jocs.. Foto: Adrià Costa


- I això que fins al 1952 no participen en els Jocs, com explica en el llibre.

- Perquè deien que era per a burgesos. Però quan veu que hi ha terreny per competir amb els EUA i fer un bon paper, hi van. Un altre aspecte interessant és que els esportistes eren dels pocs que podien sortir i tornar a l'URSS. Veure com aquests esportistes veuen el món on van a competir és interessantíssim. Pensem en el fet que viatjaven en avió amb agents del KGB per vigilar-los. Aquesta gent es penjava la medalla olímpica però molts d'ells es dedicaven a comprar texans, vídeos que després venien. Ser esportista a l'URSS era tot un món molt diferent del que era ser-ho en un altre país. Al caure l'URSS, la resta del món intenta fitxar aquests esportistes. Per exemple, Vitali Xerbo guanya sis medalles d'or en gimnàstica artística. I, a partir d'aquí, comença a fer gires pels Estats Units. 

"Ser esportista a l'URSS era molt diferent a ser-ho en altres països, eren els únics que podien sortir i tornar del país"

- De tots els gimnastes, n'hi ha algun que sigui especialment emblemàtic de la transformació viscuda a Rússia?

- Diria que hi ha dos arquetipus. Uns són els nostàlgics de l'URSS, com Aleksandr Karelin, el millor lluitador en la història de lluita grecoromana. Milita en el partit de Putin i és diputat. Dona suport a la guerra perquè Rússia torni a ser gran. És qui va entrar a l'estadi Lluís Companys amb la bandera de les anelles olímpiques perquè ja no hi havia la bandera soviètica. Per l'altra banda, hi ha els qui no han volgut ni tornar. És el cas de Vitali Xerbo, que em feia la sensació d'estar entrevistant algú més ianqui que els ianquis. Té un gimnàs a Las Vegas. És de Bielorússia i em va confessar que ja ni seguia les protestes que hi ha hagut. Però en tots ells he detectat una mica de nostàlgia. No tant per voler tornar a la vella Unió Soviètica, sinó perquè aquells van ser els anys de joventut. 

- Explica un episodi poc conegut de Juan Antonio Samaranch.

- Sí, s'explica en un llibre escrit per quatre persones, un que va treballar als serveis secrets, un jugador d'escacs i dos historiadors. El llibre es titula El KGB juga a escacs. En un capítol parlen del Samaranch que arriba a Moscou el 1977 com a ambaixador espanyol. Segons ells, els serveis soviètics van descobrir que treia antiguitats de l'URSS, cosa que estava prohibida, i li fan notar. És una mena de xantatge perquè passi a col·laborar amb ells. Aquests autors asseguren que ell hi accedeix. I li garanteixen que els països de l'òrbita soviètica votaran a favor de la seva candidatura per presidir el COI. Una votació que es fa el 1980 a Moscou. Samaranch va desmentir això dient que era una bogeria. Però el cas és que aquesta teoria existeix, que molta gent li dona credibilitat i que aquí ha circulat zero.  

- La guerra d'Ucraïna ha dividit pobles i persones. Explica en el llibre que els atletes de l'URSS que encara van desfilar junts als Jocs de Barcelona ara combaten en fronts hostils.

- Sí. Acabo el llibre amb l'únic i últim medallista olímpic dels Jocs del 2021 que ha guanyat una medalla d'or per a Ucraïna, Jan Beleniuk. A aquest lluitador, Zelenski el va fitxar fa uns anys per militar al seu partit polític. És de raça negra. S'ha convertit en el primer diputat negre al Parlament ucraïnès. És medalla d'or en lluita. Estic convençut que en algun moment de la seva vida va admirar moltíssim Aleksandr Karelin. Perquè tots els lluitadors han admirat Karelin, que és llegendari. I ara no en vol saber res. Al llibre diu que hi ha persones als que no donaria la mà. I abans de combatre, els lluitadors es donen la mà. Aquesta guerra el que ha fet és que aquest equip que voluntàriament es va dir Equip Unificat i va fer competir junts russos, bielorussos o ucraïnesos, si es volgués reeditar, ara seria impossible.    
 

Manel Alías: "Rússia continua sent un enigma". Foto: Adrià Costa


- Precisament en l'entrevista que li fa a Beleniuk li pregunta si li agradaria lluitar a judo amb Vladímir Putin, que hi és aficionat. I li diu que no. Perquè en el judo es respecta l'adversari.

- Exacte. I ell no li té cap respecte. Un esport com el judo o la lluita són molt nobles. Per escriure el llibre he estat en entrenaments de lluita. Al Caucas és l'esport número 1. A Txetxènia, Daguestan, Ossètia, veus nens lluitant pel carrer, jugant. A mi m'impressionava que amb les estrebades que hi ha, no hi hagi cap incident. En canvi, en un partit de futbol de seguida hi ha enganxades.  

"Si els dirigents occidentals no tenen visió de futur després de Putin vindrà un Putin 2"

- En aquests set anys que hi ha estat, ha resolt algunes incògnites de l'enigma Rússia?

- No. Continua sent un enigma. Però també és veritat que podríem fer una mica més d'esforç per entendre'l. Fa la sensació que alguns dirigents comencen a conèixer ara qui és Vladímir Putin. I a Putin se'l podia conèixer des de l'any 2000. Crec que els països occidentals ja van cometre un primer error quan es va desmembrar la Unió Soviètica. S'havien d'haver posat més de cara a poder ajudar en aquells primers anys, els anys 90. La sensació que ha quedat a Rússia ha estat la d'humiliació. Cau un model i fa la sensació que Occident ho celebra com una victòria. Això ha creat un malestar del qual s'ha alimentat Vladímir Putin, que és producte d'aquells anys.

- I com veu a Putin en aquests moments?

- Ara Rússia apareix com un país pària i Putin és la pesta. La meva preocupació, però, és que després de Putin, si comencés una cosa millor i s'avancés cap a la democràcia, no sé si els dirigents occidentals actuals pensen en aquest escenari. S'ha de tenir visió de futur perquè, si no, després d'un Putin 1 vindrà un Putin 2 o alguna cosa pitjor. Occident s'ha de fer atractiu a Rússia. Ara és un mal moment, està clar. Per un canvi de règim s'hi ha de començar a pensar.  

"Que Putin s'hagi annexionat territoris que no controla complica molt una sortida negociada"

- Putin ha embogit o s'ha equivocat?

- Potser una mica les dues coses alhora. Pot haver perdut contacte amb la realitat i que això reforci les errades que està cometent. 
 

Manel Alías en el transcurs de l'entrevista a la cafeteria Laie. Foto: Adrià Costa


- Veu real que el règim s'esquerdi?

- Sí, si continua perdent la guerra. Si això dura molt, el règim començarà a esquerdar-se. Però amb uns paràmetres diferents a com ho veiem des d'aquí. Sempre ens hi intentem aproximar com si això passés aquí. Citaria una metàfora del llibre. Tots els entrenadors russos que van fitxar fora i que han intentat aplicar el mètode soviètic tenen un problema: que els nois que pugen no són soviètics. És diferent entrenar un nen soviètic que un de criat en una societat diferent. Quan intentem fer pronòstics sobre el que pot passar a Rússia hem de pensar que aquestes coses passen allà, no aquí. Allí, el grau de resistència de la gent és molt més elevat que aquí. El control sobre el que es pot fer i el que no és molt diferent i ens és difícil d'avaluar des d'aquí. No és el mateix la policia, no són iguals les presons. És molt difícil fer càlculs. Ara, a mi em fa la sensació que Putin no es pot permetre perdre aquesta guerra perquè tot el mite que ha anat construint s'enfonsa. 
 
- Veu en perill el mite Putin?

- El veig en perill.

- L'evolució de la guerra l'ha sorprès?

- Ja em va sorprendre el plantejament inicial de Putin. Que s'atrevís a atacar Kíiv. I també m'han sorprès els referèndums. Jo era allí, a les zones ocupades, i em va sobtar molt que Putin plantegés els referèndums abans de tenir conquerides aquestes zones. És a dir, s'ha annexionat territoris que no controla i això complica molt una sortida negociada. Ha perdut llocs que, en teoria, són parts de Rússia. Jersón, per exemple, representa que és Rússia. Pot deixar Putin que soldats ucraïnesos es moguin per ciutats que considera russes? Jersón és l'única capital que havia guanyat des de la invasió del 24 de febrer. I aquest pas l'ha fet quan ja sabia que tenia una guerra complicada. M'està sorprenent molt. Entre altres coses perquè la Constitució russa impedeix retornar territoris que s'han conquerit. El president no té potestat per retornar-les. Ell mateix s'està posant en carrerons sense sortida. 

"Si realment el míssil a Polònia ha estat ucraïnès, Kíiv hauria de reconèixer-ho, negar-ho afebleix els seus arguments"

- Es parla molt dels oligarques russos. Però què en sabem realment? Què hi ha realment de mite quan parlem d'ells?

- En general, tant la figura de Putin com la dels serveis secrets o els oligarques s'alimenten de mites que, com que no ho coneixem prou bé, van creixent. A Putin ja li va bé que estiguem dubtant sobre si és capaç o no d'utilitzar armes nuclears. A l'inrevés de Trump, a qui se li escapen els tuits a cada moment, Putin parla molt poc. Cadascú s'imagina el seu Putin. Qui és realment és molt difícil de respondre. I amb els oligarques passa el mateix. És un món tan tancat, tan ple de mites en un lloc sense llibertat de premsa i amb la justícia controlada, es fa molt difícil. El que sí que puc dir és que jo no tindria cap esperança que dels oligarques vingués la caiguda de Putin. No caurà per ells. Tots li deuen el seu poder. Si algun ha fet política, com Jodorkovski, ja l'han enviat a viure fora. 
 

Manel Alías: "El mite de Putin perilla". Foto: Adrià Costa


- Si Putin cau, tampoc és previsible que sigui per una revolta popular.

- Depèn. Ara mateix no es donen les condicions. 

- Com podria caure? Per l'exèrcit?

- Si ell cau però pot deixar escrit el futur, pot ser que no canviïn gaires coses. La caiguda pot venir per diverses vies. Per la salut, per lluites internes entre clans. O per la guerra.
 
- Hi ha alguna figura que s'intueixi?

- Algú que representés un canvi de model és difícil d'anticipar. Putin mateix va fer l'experiment amb Medvedev. Hi ha qui apunta el nom de l'alcalde de Moscou, Sergei Sobianin. Els ministres de Defensa, Shoigu, i d'Exteriors, Lavrov, tenien partidaris. Però aquests noms serien canvis de cromos perquè no canviés gaire cosa.    

- L'últim episodi ha estat la crisi del míssil caigut a Polònia.

- És un bon exemple de com de prop podem estar del fet que la guerra surti de mare, esmentar el tabú de la Tercera Guerra Mundial. I també diu molt de com les propagandes fan el seu joc. Si finalment es confirma que va ser un míssil ucraïnès, seria bo que Ucraïna ho reconegués com un error. Hauríem de saber la veritat. Perquè aquestes errades Rússia les utilitza amb intel·ligència. Cada cop que s'atribueixi un atac a Rússia dirà: com els míssils de Polònia. Si realment ha estat un míssil ucraïnès, negar-ho és d'aquelles coses que afebleixen els teus arguments.    

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació