20
de novembre
del
2022
Actualitzat
el
21
de novembre
a les
18:05h
Aquest dimecres es va presentar la primera querella criminal per un delicte de lesa humanitat amb tortures contra sis exmembres de la policia franquista: Vicente Juan Creix, Genuino Navales, Rafael Núñez Valverde, Francisco Javier Vázquez Torres, José Antonio González Juan i Francisco Manuel Escobedo García. El querellant és Carles Vallejo, militant de Comissions Obreres (CCOO).
Vallejo va ser torturat durant vint dies a la prefectura de policia de Via Laietana l'any 1970. És membre de l'Associació d'Expresos Polítics, una de les entitats memorialistes que, juntament amb Òmnium Cultural i l'entitat jurídica Iridia, han impulsat la querella i que aquest 20-N -47 aniversari de la mort del dictador- faran un acte davant la comissaria per reclamar-ne la seva resignificació. Hi conversem a la seu de CCOO.
- Com va contactar vostè amb els nuclis de l'oposició antifranquista?
- En el meu cas, a diferència d'altres famílies, en la meva hi va haver transmissió de la memòria republicana. A casa meva no va imperar el silenci. La meva mare era del Poblenou i recordava molt bé els bombardejos. El meu avi era socialista i un oncle meu anarquista. El meu pare, que era de Madrid, es va implicar activament durant la guerra. Estava en el moviment esportiu i va participar en els preparatius de l'Olimpíada Popular del 1936. Després va ser de les Joventuts Socialistes Unificades i es va integrar en les milícies populars. De sabater va acabar de comandant.
- Va ser represaliat?
- Va estar empresonat i va poder escapar gràcies a una estructura organitzada dins de la presó. Va venir a Barcelona perquè a Madrid el coneixien massa. I és aquí on coneix la meva mare.
- I vostè com va començar?
- Amb el moviment escolta, al Clot, els anys 60. Vaig entrar a l'Escola Industrial, on em vaig implicar en el Sindicat Democràtic d'Estudiants. I després vaig entrar a treballar a la Seat, que en aquell moment era una empresa gairebé militaritzada. Teníem a sobre un control total. La jerarquia estava militaritzada. Els enginyers eren militars. Era una empresa estratègica pel règim. Allí vaig intervenir en l'organització clandestina de Comissions i van començar a fer-me seguiments.
- Quan va arribar a Via Laietana?
- Van venir a buscar-me a casa. El desembre del 1970.
- Quan el procés de Burgos?
- Exacte. És que em van detenir per aquest motiu. Jo duia precisament unes octavetes per repartir a l'empresa que era una poesia de Rafael Alberti contra les penes de mort. Es deia Los siete clavos. Em van detenir per una poesia! És un vers maco, per cert. No tots els d'Alberti m'agraden. Doncs bé, m'esperaven a l'escala el matí. En veure'ls, començo a córrer pel carrer Espronceda, em persegueixen, s'abraonen i caiem. Jo em vaig fer mal, però un policia es va fracturar un dit. Per això em van acusar d'agressions. I aquí va començar la història.
- Van ser 20 dies, però inesborrables.
- Des que vaig entrar al cotxe, van començar amb l'emmanillament, les puntades, els insults...
- Va poder conèixer Juan Vicente Creix?
- Personalment, no. Segurament el vaig veure en algun moment pel passadís, però en els interrogatoris, no.
- Va ser torturat. Recorda qui duia la veu cantant?
- Això ho tinc absolutament gravat perquè és una de les coses colpidores. Era el cap de la secció especialitzada en el moviment obrer i la Seat: el comissari Genuino Nicolás Navales. Va dirigir el meu cas. Al veure una persona de certa edat com a cap dels torturadors, amb cabell blanc, em va recordar el meu pare. És una cosa que em va impressionar. Tenia un aspecte que pel carrer podria ser el d'un home afable, potser un bon pare i un bon veí, però quan entrava allí la seva professió era torturar. Això a mi em va colpir molt. A més, ell jugava un doble paper de poli bo i poli dolent a la vegada. Et podia atonyinar i després et deia: "El millor per tu és col·laborar. Jo estic aquí per ajudar-te".
- Què volia dir col·laborar?
- L'objectiu, a banda de destrossar les persones, era destrossar les organitzacions. El que els interessava era la informació sobre el nostre grup, l'estructura capil·lar clandestina que teníem a la Seat, on hi havia 29.000 treballadors. Sabien que hi havia molta gent, fins i tot es pensaven que teníem més gent que la que teníem. De Navales m'han quedat gravades unes paraules per tota la vida: "Jo soc un policia professional. Amb Franco, però ho seguiré sent quan vingui la democràcia i ho seré quan manin els teus". Eren visionaris. Sabien que tard o d'hora vindria la democràcia.
- I va tenir raó?
- I tant! Va ser promocionat professionalment amb la democràcia. Va ser el responsable de la seguretat durant la primera visita del Papa a Barcelona, el 1982. I després va ser director general de Protecció Civil. El seu somni, que era ser cap superior de Policia a Barcelona, no ho va aconseguir perquè ens vam mobilitzar molts, sobretot la gent de CCOO. És demencial.
- En aquells 20 dies, què va ser el pitjor?
- El primer que t'estaborneix és pensar que estàs allí sense límit de temps. Això va ser el pitjor de tot. Perquè estàvem sota un estat d'excepció. Estaves sol davant d'aquesta gent, aïllat, i podies estar-hi mesos. Sense estat d'excepció, només et podien tenir tres dies abans d'anar davant el jutge. Nosaltres teníem informes sobre com resistir les tortures, però sempre pensant en 72 hores. Saps que les passaràs putes, però que són 72 hores i prou. En aquest cas, no. És la pitjor tortura de totes. Una altra cosa és que perds la noció del temps. Creia que estava en un soterrani perquè vaig baixar unes escales, però sembla que estàvem a peu pla perquè l'edifici tenia una inclinació. Era a les fosques, amb una llumeta, i cada quatre hores aproximadament et cridaven per interrogatoris.
- I com eren els interrogatoris?
- Com eren? El més clàssic era la roda. Et posaven al mig, dret, entre una colla de policies. A la denúncia he posat sis noms, però eren més. Joves com jo.
- Què era la roda?
- Tu ets al mig i et van tirant com una pilota, et van claven puntades, et llancen a terra. Després, una cosa que fa molt de mal era picar-te amb la punta dels dits a la panxa i les parts toves. Després hi havia el que en deien el pato: t'emmanillaven per sota de les cames i t'anaven fent saltar. Això era dolorosíssim. No aguantes el dolor. Després, simulacres d'asfíxia amb bosses... Hi ha gent que diu que el franquisme dels darrers anys era una dictablanda. Depèn de com l'hagis viscut.
- Com ha sabut els noms dels denunciats?
- Perquè són els que consten en les diligències policials. N'hi havia més, però aquests són els que conec.
- Pel que vostè va conèixer, quan es tracta de torturadors, el perfil s'acosta a allò que deia Hanna Arendt sobre la banalitat del mal?
- Sí. Amb els anys he anat llegint les reflexions de Hanna Arendt. És que és la banalitat del mal. Per un jove de 20 anys era terrible veure com unes persones feien això com un treball professional. És com el cas del botxí. O com Adolf Eichman, que va ser estudiat precisament per Arendt: ell era un "professional" que rebia ordres. Navales, quan volia, era molt amable. Malauradament, te n'adones que hi ha molta més gent de la que ens pensem que pot fer aquesta feina de torturador. O, com en el cas de l'Alemanya nazi, dedicar-se a l'extermini d'éssers humans.
- Se'ls ha tornat a trobar algun cop?
- Jo no. Altra gent sí. A Navales crec que una vegada sí, de lluny. Però la gent de la meva generació procuràvem ni tan sols passar per davant de la comissaria. És una experiència molt traumàtica que molta gent no ha superat i de la qual mai han parlat. Però els que ho podem fer ens sentim en l'obligació de donar testimoni.
- Li ha costat prendre la decisió?
- Sí que m'ha costat. No és fàcil. Has de passar per un procés, com és el Protocol d'Istanbul, que s'adjunta a la querella, que inclou un treball psicològic molt exhaustiu, amb converses amb psicòlegs. És un procediment reconegut per Nacions Unides. Anys enrere no estava tan motivat a fer-ho, davant el bloqueig de possibles querelles des del poder judicial. Però amb la nova llei de memòria democràtica, hem vist una escletxa. Però sigui com sigui el resultat de la querella, estem disposats a arribar fins al final, incloses les instàncies internacionals. El sol fet de presentar-la ja és un motiu de satisfacció per poder donar a conèixer el que va passar, donar testimoni a les noves generacions.
- Una experiència com la seva, es pot deixar desada al calaix de la memòria?
- Hi ha hagut etapes en què ha estat al calaix. I com ha passat amb les experiències d'altres companys, hi ha moments d'amnèsia. Hi ha coses que no recordo. Sobretot de la segona detenció.
- El van tornar a detenir?
- Sí, però ja no era amb estat d'excepció. I d'aquesta segona tinc amnèsies. No hem fet cap psicoanàlisi. De fet, en aquest país no s'han tingut en compte les conseqüències psicològiques de les tortures ni s'ha fet cap teràpia. Potser m'ho plantejo de fer més endavant. Excepte aquest Protocol d'Istanbul, que és el més semblant. Però et queden coses a dins. Jo després vaig marxar a l'exili i recordo que als refugiats xilens o argentins el primer que els feien a l'arribar era una teràpia. Aquí ningú ha pensat en això.
- Quan va anar a l'exili?
- El 1972. Primer a París i, després, a Itàlia. Fins al 1976. Se'm van acumular diverses causes per manifestació il·legal, propaganda il·legal, agressió... Vaig anar a l'exili abans que em jutgessin i em van condemnar en rebel·lia.
- Presenta la querella contra sis persones.
- I altres desconeguts.
- Sap si estan vius?
- Alguns sí perquè la majoria eren de la meva edat. Creix no, però el posem perquè era el cap de la Brigada Político-Social. Navales va tenir una mala mort. Era de Zamora. Va caure en un pou mort per accident. Es va asfixiar en un pou de merda. Una mort d'alguna manera simbòlica.
- En aquests casos, el perdó pot existir?
- M'ho han preguntat altres vegades. No soc de cultura religiosa i no entra en els meus valors perdonar un mal irreparable. Davant els torturadors, crec en la justícia, no en el perdó. Malauradament, no arribem a temps biològicament de fer justícia en alguns d'aquests homes i la reparació mai serà real. Veritat, justícia i reparació. El perdó és una altra categoria. Que cadascú arrossegui les seves pròpies responsabilitats.
Vallejo va ser torturat durant vint dies a la prefectura de policia de Via Laietana l'any 1970. És membre de l'Associació d'Expresos Polítics, una de les entitats memorialistes que, juntament amb Òmnium Cultural i l'entitat jurídica Iridia, han impulsat la querella i que aquest 20-N -47 aniversari de la mort del dictador- faran un acte davant la comissaria per reclamar-ne la seva resignificació. Hi conversem a la seu de CCOO.
- Com va contactar vostè amb els nuclis de l'oposició antifranquista?
- En el meu cas, a diferència d'altres famílies, en la meva hi va haver transmissió de la memòria republicana. A casa meva no va imperar el silenci. La meva mare era del Poblenou i recordava molt bé els bombardejos. El meu avi era socialista i un oncle meu anarquista. El meu pare, que era de Madrid, es va implicar activament durant la guerra. Estava en el moviment esportiu i va participar en els preparatius de l'Olimpíada Popular del 1936. Després va ser de les Joventuts Socialistes Unificades i es va integrar en les milícies populars. De sabater va acabar de comandant.
- Va ser represaliat?
- Va estar empresonat i va poder escapar gràcies a una estructura organitzada dins de la presó. Va venir a Barcelona perquè a Madrid el coneixien massa. I és aquí on coneix la meva mare.
- I vostè com va començar?
- Amb el moviment escolta, al Clot, els anys 60. Vaig entrar a l'Escola Industrial, on em vaig implicar en el Sindicat Democràtic d'Estudiants. I després vaig entrar a treballar a la Seat, que en aquell moment era una empresa gairebé militaritzada. Teníem a sobre un control total. La jerarquia estava militaritzada. Els enginyers eren militars. Era una empresa estratègica pel règim. Allí vaig intervenir en l'organització clandestina de Comissions i van començar a fer-me seguiments.
- Quan va arribar a Via Laietana?
- Van venir a buscar-me a casa. El desembre del 1970.
Carles Vallejo. Foto: Adrià Costa
- Quan el procés de Burgos?
- Exacte. És que em van detenir per aquest motiu. Jo duia precisament unes octavetes per repartir a l'empresa que era una poesia de Rafael Alberti contra les penes de mort. Es deia Los siete clavos. Em van detenir per una poesia! És un vers maco, per cert. No tots els d'Alberti m'agraden. Doncs bé, m'esperaven a l'escala el matí. En veure'ls, començo a córrer pel carrer Espronceda, em persegueixen, s'abraonen i caiem. Jo em vaig fer mal, però un policia es va fracturar un dit. Per això em van acusar d'agressions. I aquí va començar la història.
"Al veure una persona de certa edat, amb cabell blanc, com a cap dels torturadors, em va recordar el meu pare. És una cosa que em va impressionar"
- Van ser 20 dies, però inesborrables.
- Des que vaig entrar al cotxe, van començar amb l'emmanillament, les puntades, els insults...
- Va poder conèixer Juan Vicente Creix?
- Personalment, no. Segurament el vaig veure en algun moment pel passadís, però en els interrogatoris, no.
- Va ser torturat. Recorda qui duia la veu cantant?
- Això ho tinc absolutament gravat perquè és una de les coses colpidores. Era el cap de la secció especialitzada en el moviment obrer i la Seat: el comissari Genuino Nicolás Navales. Va dirigir el meu cas. Al veure una persona de certa edat com a cap dels torturadors, amb cabell blanc, em va recordar el meu pare. És una cosa que em va impressionar. Tenia un aspecte que pel carrer podria ser el d'un home afable, potser un bon pare i un bon veí, però quan entrava allí la seva professió era torturar. Això a mi em va colpir molt. A més, ell jugava un doble paper de poli bo i poli dolent a la vegada. Et podia atonyinar i després et deia: "El millor per tu és col·laborar. Jo estic aquí per ajudar-te".
- Què volia dir col·laborar?
- L'objectiu, a banda de destrossar les persones, era destrossar les organitzacions. El que els interessava era la informació sobre el nostre grup, l'estructura capil·lar clandestina que teníem a la Seat, on hi havia 29.000 treballadors. Sabien que hi havia molta gent, fins i tot es pensaven que teníem més gent que la que teníem. De Navales m'han quedat gravades unes paraules per tota la vida: "Jo soc un policia professional. Amb Franco, però ho seguiré sent quan vingui la democràcia i ho seré quan manin els teus". Eren visionaris. Sabien que tard o d'hora vindria la democràcia.
- I va tenir raó?
- I tant! Va ser promocionat professionalment amb la democràcia. Va ser el responsable de la seguretat durant la primera visita del Papa a Barcelona, el 1982. I després va ser director general de Protecció Civil. El seu somni, que era ser cap superior de Policia a Barcelona, no ho va aconseguir perquè ens vam mobilitzar molts, sobretot la gent de CCOO. És demencial.
Carles Vallejo va estar 20 dies detingut i torturat a la Prefectura de Policia. Foto: Adrià Costa
- En aquells 20 dies, què va ser el pitjor?
- El primer que t'estaborneix és pensar que estàs allí sense límit de temps. Això va ser el pitjor de tot. Perquè estàvem sota un estat d'excepció. Estaves sol davant d'aquesta gent, aïllat, i podies estar-hi mesos. Sense estat d'excepció, només et podien tenir tres dies abans d'anar davant el jutge. Nosaltres teníem informes sobre com resistir les tortures, però sempre pensant en 72 hores. Saps que les passaràs putes, però que són 72 hores i prou. En aquest cas, no. És la pitjor tortura de totes. Una altra cosa és que perds la noció del temps. Creia que estava en un soterrani perquè vaig baixar unes escales, però sembla que estàvem a peu pla perquè l'edifici tenia una inclinació. Era a les fosques, amb una llumeta, i cada quatre hores aproximadament et cridaven per interrogatoris.
"Estàvem sota un estat d'excepció i sabia que estaria a Via Laietana sense límit de temps, això va ser el pitjor"
- I com eren els interrogatoris?
- Com eren? El més clàssic era la roda. Et posaven al mig, dret, entre una colla de policies. A la denúncia he posat sis noms, però eren més. Joves com jo.
- Què era la roda?
- Tu ets al mig i et van tirant com una pilota, et van claven puntades, et llancen a terra. Després, una cosa que fa molt de mal era picar-te amb la punta dels dits a la panxa i les parts toves. Després hi havia el que en deien el pato: t'emmanillaven per sota de les cames i t'anaven fent saltar. Això era dolorosíssim. No aguantes el dolor. Després, simulacres d'asfíxia amb bosses... Hi ha gent que diu que el franquisme dels darrers anys era una dictablanda. Depèn de com l'hagis viscut.
- Com ha sabut els noms dels denunciats?
- Perquè són els que consten en les diligències policials. N'hi havia més, però aquests són els que conec.
- Pel que vostè va conèixer, quan es tracta de torturadors, el perfil s'acosta a allò que deia Hanna Arendt sobre la banalitat del mal?
- Sí. Amb els anys he anat llegint les reflexions de Hanna Arendt. És que és la banalitat del mal. Per un jove de 20 anys era terrible veure com unes persones feien això com un treball professional. És com el cas del botxí. O com Adolf Eichman, que va ser estudiat precisament per Arendt: ell era un "professional" que rebia ordres. Navales, quan volia, era molt amable. Malauradament, te n'adones que hi ha molta més gent de la que ens pensem que pot fer aquesta feina de torturador. O, com en el cas de l'Alemanya nazi, dedicar-se a l'extermini d'éssers humans.
Carles Vallejo després de l'entrevista, a la seu de CCOO. Foto: Adrià Costa
- Se'ls ha tornat a trobar algun cop?
- Jo no. Altra gent sí. A Navales crec que una vegada sí, de lluny. Però la gent de la meva generació procuràvem ni tan sols passar per davant de la comissaria. És una experiència molt traumàtica que molta gent no ha superat i de la qual mai han parlat. Però els que ho podem fer ens sentim en l'obligació de donar testimoni.
- Li ha costat prendre la decisió?
- Sí que m'ha costat. No és fàcil. Has de passar per un procés, com és el Protocol d'Istanbul, que s'adjunta a la querella, que inclou un treball psicològic molt exhaustiu, amb converses amb psicòlegs. És un procediment reconegut per Nacions Unides. Anys enrere no estava tan motivat a fer-ho, davant el bloqueig de possibles querelles des del poder judicial. Però amb la nova llei de memòria democràtica, hem vist una escletxa. Però sigui com sigui el resultat de la querella, estem disposats a arribar fins al final, incloses les instàncies internacionals. El sol fet de presentar-la ja és un motiu de satisfacció per poder donar a conèixer el que va passar, donar testimoni a les noves generacions.
- Una experiència com la seva, es pot deixar desada al calaix de la memòria?
- Hi ha hagut etapes en què ha estat al calaix. I com ha passat amb les experiències d'altres companys, hi ha moments d'amnèsia. Hi ha coses que no recordo. Sobretot de la segona detenció.
- El van tornar a detenir?
- Sí, però ja no era amb estat d'excepció. I d'aquesta segona tinc amnèsies. No hem fet cap psicoanàlisi. De fet, en aquest país no s'han tingut en compte les conseqüències psicològiques de les tortures ni s'ha fet cap teràpia. Potser m'ho plantejo de fer més endavant. Excepte aquest Protocol d'Istanbul, que és el més semblant. Però et queden coses a dins. Jo després vaig marxar a l'exili i recordo que als refugiats xilens o argentins el primer que els feien a l'arribar era una teràpia. Aquí ningú ha pensat en això.
"No ha estat fàcil per mi decidir-me a presentar la querella, ho he fet per donar testimoni a les noves generacions"
- Quan va anar a l'exili?
- El 1972. Primer a París i, després, a Itàlia. Fins al 1976. Se'm van acumular diverses causes per manifestació il·legal, propaganda il·legal, agressió... Vaig anar a l'exili abans que em jutgessin i em van condemnar en rebel·lia.
Carles Vallejo té gravades les cares dels seus torturadors. Foto: Adrià Costa
- Presenta la querella contra sis persones.
- I altres desconeguts.
- Sap si estan vius?
- Alguns sí perquè la majoria eren de la meva edat. Creix no, però el posem perquè era el cap de la Brigada Político-Social. Navales va tenir una mala mort. Era de Zamora. Va caure en un pou mort per accident. Es va asfixiar en un pou de merda. Una mort d'alguna manera simbòlica.
- En aquests casos, el perdó pot existir?
- M'ho han preguntat altres vegades. No soc de cultura religiosa i no entra en els meus valors perdonar un mal irreparable. Davant els torturadors, crec en la justícia, no en el perdó. Malauradament, no arribem a temps biològicament de fer justícia en alguns d'aquests homes i la reparació mai serà real. Veritat, justícia i reparació. El perdó és una altra categoria. Que cadascú arrossegui les seves pròpies responsabilitats.