Una generació que no és la meva

«Ens omplim la boca amb el discurs generacional, que cada cop està més caducat, però que allà segueix, i, en canvi, som incapaces de veure-hi més enllà del propi melic»

Un moment de l'obra de teatre «Cadires»
Un moment de l'obra de teatre «Cadires» | Teatre Goya
26 d'octubre del 2022
Actualitzat el 22 de març del 2024 a les 17:17h

Em vaig guardant als destacats del Whatsapp tots aquells missatges que rebo i que, per un motiu o un altre, vull conservar. Fa un temps, una amiga mentre parlàvem sobre el valor de les nostres opinions a l'hora de ser crítiques amb alguna cosa, va dir (cito literalment): "la review que faries a la teva amiga sobre allò que acabes de veure ÉS una opinió!!!". El vaig guardar a destacats perquè vaig pensar que tenia raó. Ahir vaig anar al teatre amb els meus avis, vam anar a veure l'última funció de Cadires, l'obra que interpreten Mont Plans i Oriol Genís, brillants tots dos. Doncs heus aquí el missatge que enviaria a les meves amigues:
 
Nenes, acabo de sortir del teatre, no m'esperava gens que m'agradés tant! Ja sabeu que jo no soc gaire fan del tipus d'humor de La Cubana, mai hi he acabat de connectar del tot malgrat cada vegada que algú m'ha recomanat efusivament mirar els tretze episodis de Les Teresines. Però és que no té res a veure, no és un espectacle d'humor de La Cubana. De fet, no és un espectacle d'humor. Tot i que vaig riure molt, eh! Bàsicament eren ells dos dalt de l'escenari, asseguts en unes cadires que els hi han deixat del Bar La Principal, allà al costat del Goya, i van explicant el procés de creació de l'obra. Una idea que la Mont Plans va proposar a l'Oriol Genís i que ha anat mutant fins a arribar ara al Teatre Goya de Barcelona. És bastant meta, certament. Però ja està bé.
 
És una excusa per reflexionar sobre la vellesa, entre altres coses, cosa que jo sincerament no és un discurs que tingui gaire en ment i em va agradar escoltar-los. A més hi vaig anar amb els meus avis, cosa que feia que l'experiència fos més completa potser. Tots tres vam riure molt, però a ells els interpel·laven moltes més coses que no pas a mi. Gairebé tot, de fet. I a mi pràcticament res. Vosaltres també hauríeu rigut, crec. Perquè ben bé que es veia com la gent es va desempallegant de manies al llarg dels anys. I la relació que mostren ells dos recorda una mica a la relació de qualsevol matrimoni que hagi arribat unit a la tercera edat. Nosaltres ens omplim la boca amb el discurs generacional, que cada cop està més caducat, però que allà segueix, i, en canvi, som incapaces de veure-hi més enllà del propi melic. Ahir a platea estava ple de gent gran –res nou en el món de l'espectacle a Barcelona però ahir tenia més sentit narratiu, potser–, gent amb ganes d'escoltar veritats sobre la seva generació i veure-s'hi reflectida. Una mica com ens passa a nosaltres quan escoltem segons quins pòdcasts o llegim segons quines autores. I de la mateixa manera que penso que està bé que els nostres pòdcasts de referència i les nostres autores preferides trenquin les fronteres generacionals, em va agradar la sensació de colar-me en una festa de gent gran. Amb totes les seves pors però també les seves reivindicacions.
 
En el cas del teatre com a ofici és molt evident, que la gent gran té pors i reivindicacions. Tots dos coincidien a dir que si no és per fer el paper de vell o el paper de mort, ningú els trucava. Com si la gent gran no tingués entitat i vida i històries a explicar. Renegaven també del concepte de tap generacional, cosa que em va cridar l'atenció, perquè no sentien que fessin cap tap. Deien que hi ha molt de dramaturg jove pujat de fums que es pensa que ha inventat ell el teatre. Aquí van estar bé, perquè els va permetre enfotre-se'n també de la persona que els ha fet la dramatúrgia i la direcció, l'Albert Arribas. I explicaven algunes anècdotes de l'entrellat del teatre català. Que, com us podeu imaginar perquè ja em coneixeu, era la mena de safareig que volia sentir.
 
El cas és que ara em sap greu que ja no la pugueu veure perquè ahir era l'última funció, però espero que la girin una mica per Catalunya perquè crec de veritat que val la pena veure-la. Ells són graciosos, ja coneixeu els perfils de tots dos, però els hi ha quedat una cosa preciosa. Una reflexió divertida i molt humana sobre el teatre i sobre la vellesa que, en un moment donat, la Mont Plans resumeix de manera exquisida: "Tot el que cal per a fer teatre són coses a dir i dos comediants amb ofici que vulguin pujar a un escenari a dir-les. I un públic que estigui disposat a escoltar-les. La resta és parafernàlia."

Arxivat a