La caiguda de Liz Truss: què està passant al Regne Unit?

La primera ministra britànica, Liz Truss, ha anunciat aquest dijous la seva dimissió després d'una crisi profunda dins del seu govern i del Partit Conservador, que sembla encadenar una crisi rere l'altra. El pla fiscal presentat per Truss el setembre passat, basat en una reducció dràstica d'impostos per als més rics i un increment del deute britànic, va ensorrar la lliura i va obligar Downing Street a fer marxa enrere. El descrèdit  de la premier era total aquests darrers dies, i no l'ha salvat la seva decisió de prescindir del canceller de l'Exchequer (ministre del Tresor), Kwasi Kwarteng, còmplice en el pla esmentat. Aquest dimecres, la titular d'Interior, Suella Braverman, va dimitir després d'enviar un mail des del seu compte a un diputat sobre política migratòria del seu ministeri, saltant-se els protocols establerts. Braverman s'adscriu en l'ala més dretana dels conservadors i cal veure si això serà l'inici de més desercions.  

Quan el 5 de setembre, el Partit Conservador va anunciar la victòria de Truss en la cursa interna per liderar la dreta britànica, res feia presagiar que pels tories el pitjor encara no havia arribat. La fins aleshores ministra d'Exteriors es va imposar al seu contrincant, el ministre del Tresor Rishi Sunak, per 81.326 vots enfront 60.399. Enrere quedaven un munt d'aspirants que van ser eliminats en successives conteses internes dins del grup conservador al Parlament.

Truss va tenir el seu moment, però el va desaprofitar. Coronada al partit, va gestionar amb relativa discreció el comiat d'Elisabet II. Una oportunitat que a un altre dirigent li hagués servit per escenificar un paper cohesionador. Lluny d'això, quan els cants i els himnes de l'adeu a la reina van apagar-se, la premier va escollir el paper de Margaret Thatcher, però sense el seu talent, i es va despenjar amb un programa fiscal que va revoltar els mercats. L'últim episodi ha estat un nou pas enrere de Downing Street pel que fa a l'impost de societats, que Truss també volia reduir sensiblement. 

Què està passant realment al Regne Unit? Què li ha passat al Partit Conservador? Aquest va ser el partit de Winston Churchill. I molt abans, de Wellington, el vencedor de Napoleó, el militar que, davant la desfeta de l'exèrcit francès, va exclamar: "Només demano al cel que aquesta sigui la darrera batalla que guanyi". Com és possible que una institució de segles que en molts moments ha estat una mena de símbol de l'Anglaterra previsible i tradicional, visqui des de fa sis anys en la improvisació, la radicalitat i el populisme més matusser? 

Del thatcherisme al Brexit
Els sis anys que van del Brexit al moment actual no s'entenen sense la gran ruptura que van representar els anys de Thatcher (1979-90). La dirigent conservadora va suposar el triomf d'una dreta disposada a canviar les regles del joc establertes en la postguerra i que havien construït un potent estat del benestar, amb la creació del Servei Nacional de Salut i la nova educació pública. Reformes dutes a terme per governs laboristes, però que van ser respectades pels conservadors. Amb Thatcher van venir les privatitzacions i la destrucció de l'estat social. El triomf electoral del thatcherisme va canviar els conservadors, acabant amb el poder intern del sector tradicional, poc amant de les guerres culturals i els conflictes amb els sindicats. 

Però també va canviar el Partit Laborista, que va anar abandonant la socialdemocràcia tradicional fins a recalar en un neoliberalisme suau en mans de Tony Blair. I, a la vegada, el thatcherisme es va veure impulsat pel triomf de Ronald Reagan. Tot això va radicalitzar la dreta i va desarmar l'esquerra. Després vindria una generació de líders molt diferent, menys ideologitzats, però també amb pocs referents morals i una obsessió tacticista per l'èxit ràpid i el relat. Blair va representar això en el laborisme i David Cameron a la dreta. 

Va ser la frivolitat de Cameron i el temor davant una dreta radical cada cop més desfermada la que va fer cometre l'error gravíssim de convocar un referèndum pel Brexit. L'ascens a les enquestes del partit euròfob UKIP de Nigel Farage i la força de l'ala neothatcheriana a la seva formació va decidir Cameron a estroncar el seu creixement a base de concedir un referèndum que el 2016 va decidir la sortida de la UE. 

A partir d'aleshores, els conservadors van entrar en una espiral que mai han controlat, tot i guanyar les dues eleccions generals que han convocat, mentre s'han anat succeint els primers ministres: Cameron, Theresa May, Boris Johnson i Truss. Tots ells van intentar dominar la bèstia, però sense èxit. Cameron va dimitir després de perdre l'aposta per romandre a la UE. May va intentar un camí intermedi entre Brussel·les i els euroescèptics, i va ser engolida per un Johnson abanderat d'un Brexit dur ple d'incerteses. També aquí hi ha hagut paral·lelismes amb el que ha passat als EUA, on la presidència de Donald Trump va inspirar alguns sectors del Regne Unit.

Per intentar sobreviure, Truss es va encomanar a Jeremy Hunt com a titular del Tresor. És un pragmàtic que sempre ha ambicionat ser primer ministre, càrrec pel qual va competir en el passat. Cal veure quant durarà l'aliança. Les mentides i escàndols -amb festes en plena pandèmia incloses- es van endur un Johnson que, tot i el seu estil, sempre va mostrar olfacte. L'exlider no va emprendre un camí d'imprudències econòmiques, fins i tot va incrementar l'impost de successions. Aquests dies, mentre Truss es veia més encerclada a cada hora que passava, amb tots els sondejos en contra, alguns al seu partit han arribat a enyorar Johnson. La societat britànica, en canvi, dona senyals d'esgotament i la situació col·loca el líder laborista, Keir Starmer, en posició de sortida. Si la sap aprofitar.