18
d'octubre
del
2022
Actualitzat
el
19
de març
del
2024
a les
19:11h
BeReal s'ha fet popular perquè realça la realitat. A una hora concreta, sempre aleatòria, reps un avís al mòbil, i a partir de llavors tens dos minuts per penjar una foto que reflecteixi sense floritures el que estàs fent en aquell precís moment, sigui el que sigui, sigui on sigui. No hi ha filtres ni històries. Hi ha el que hi hagi en aquell instant, i punt.
No arriba a ser una xarxa social del tot, perquè la interacció amb els altres usuaris és molt limitada i problemàtica. Jo més aviat diria que és un joc, un joc com qualsevol altre. Però envernissat d'experiment social, que és un vernís que ens agrada fer servir especialment quan intuïm que, en el fons, procedirem a pecar com sempre. El cert és que la professionalitat amb què es viuen les xarxes socials a vegades és tan cansada, que molts han celebrat aquesta oportunitat d'aparcar durant dos minuts el món paral·lel que han aixecat a base de percepcions i mitges veritats.
No tothom, però, ha entrat en el fenomen BeReal de la mateixa manera. De fet, durant aquestes primeres setmanes ja hem pogut comprovar com hi ha un determinat perfil d'usuaris que, tot i ser a l'aplicació, es resisteix a compartir la seva realitat com caldria. Gent que penja les mateixes fotos que penjaria a Instagram. Gent que espera el moment adient per fer-les, independentment de l'hora en què hagi rebut l'avís. Gent que sap que aquest vespre anirà al concert d'Antònia Font o que quedarà amb uns amics i que, per tant, ja farà el BeReal allà, i no pas ara, que soc a la caixa del Mercadona i ja em diràs tu. 3 hores de retard. 9 hores de retard. 12 hores de retard. Al final, BeReal acaba sent una xarxa on, bàsicament, s'hi acumula gent amb un retard important.
Això està passant, i és un fenomen realment curiós per calibrar fins a quin punt la realitat ens espanta. Ni tan sols en una xarxa feta per destacar la realitat podem evitar la temptació de rebutjar-la. Ni tan sols entrant-hi voluntàriament, sense que ningú ens hi obligui, som capaços de seguir les regles del joc i deixar de vendre una imatge concreta i adaptada. Quin gènere tan especial, l'humà. Quina caixa de sorpreses.
I, al capdavall, quina similitud amb tants àmbits de la nostra societat. Perquè aquesta animadversió per la realitat la podem palpar en molts altres estaments. En la política catalana actual, sense anar més lluny: malgrat que gran part de la societat està reclamant als seus polítics que siguin realistes, que ens ensenyin la foto del moment i no pas la foto preparada, retocada i descontextualitzada, sovint l'actitud és la de penjar fotos guionitzades, embolicades i calendaritzades, fotos amb tantes capes de fantasia que no saps ben bé on para la base original. Fotos que son directament mentida. I que procuren que entomem com a realitats versemblants, amb el like corresponent el dia de les eleccions.
No, la realitat no ha estat mai ben vista, no ha tingut en cap moment una època daurada, però la que viu ara és exageradament hostil. Encara que la saturació digital ens convidi a afluixar, molts es neguen a fer veure que cauen del cavall ni que sigui durant dos minuts. Ens hem acostumat al cavall. Ens hem acostumat a vendre fum tot el dia, fins al punt que se'ns fa estrany vendre una altra cosa. I és que, ¿per què ser un mateix, quan pots ser l'ideal de persona que voldries ser? ¿Per què fer política, quan pots fer populisme? ¿Per què ser real, quan pots, senzillament, no ser-ho?