12
d'octubre
del
2022
Actualitzat
a les
15:44h
Christiane Stallaert és una hispanista i antropòloga de Flandes, especialista en etnicitat i construcció nacional. Catedràtica d'Estudis Hispànics i Llatinoamericans i Comunicació Intercultural de la Universitat d'Anvers, va participar recentment en una jornada de la Plataforma per la Llengua, per parlar sobre "Puresa, neteja i casticisme: l'etnogènesi de l'espanyolitat". Un 12 d'octubre és bon dia per parlar sobre cultura i identitat espanyola.
El tema fascina l'acadèmica flamenca des que va aprofundir en una polèmica antiga entre intel·lectuals, la que van protagonitzar Sánchez Albornoz i Américo Castro. El primer defensava la identitat castellanista i cristiana d'Espanya; Castro, el pòsit de les cultures cristiana, jueva i musulmana. Stallaert simpatitzava amb aquesta tesi, més oberta. Després de la seva recerca, en què hi ha títols com Ni una gota de sang impura. L'Espanya inquisitorial i l'Alemanya nazi, cara a cara, té una visió crítica sobre un nacionalisme espanyol fet d'exclusions. Per cert, Sánchez Albornoz i Américo Castro van passar mitja vida a l'exili. Coses de la història d'Espanya.
- Va entrar en contacte amb Espanya el 1978. Quin record en té?
- Jo estudiava a la Universitat de Lovaina i vaig anar a València a fer un curs de castellà. Allí vaig entrar en contacte amb la llengua catalana i em van parlar de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Raimon, i em va interessar molt. Vaig conèixer la diversitat que hi havia a Espanya. A primera vista, arribant de Brussel·les, m'havia semblat un país bastant homogeni. Això em va obrir els ulls. El 1978 va ser un a any crucial.
- Era en plena Transició.
- Sí, vaig ser a València el setembre, pocs mesos abans del referèndum de la Constitució. No tenia idees prèvies i per mi va ser interessant veure que a Espanya no es parlava només castellà, idioma que estudiava des de feia un any.
- És autora d'un estudi titulat "Etnogènesi i etnicitat a Espanya". Què és l'etnogènesi?
- És l'estudi de les identitats col·lectives, el procés de creació d'aquestes identitats, que no són fixes sinó que canvien en el temps i interaccionen amb altres identitats. Em va interessar com la identitat espanyola va evolucionar al llarg de la història. També vaig examinar com les identitats perifèriques o subestatals es van formar en interacció amb aquesta identitat espanyola.
- Què la va sorprendre més en aquesta immersió en l'etnogènesi espanyola?
- El que vaig observar és que aquesta identitat gira entorn tres interaccions: la religiosa a partir de l'Espanya de 1492, quan la identitat es vincula a uns trets molt ètnics, que quasi podríem anomenar racials, que és un terme que no utilitzo. La identitat es defineix en funció d'una puresa ètnico-religiosa de cristià vell. Una segona línia va ser la interacció entre liberals i conservadors, les dues Espanyes, que esclata amb les guerres carlines i després amb la Guerra Civil. I un tercer element implica a les divergències lingüístiques i les identitats perifèriques respecte a Castella.
- En els seus treballs s'ha referit al factor que va suposar la Inquisició en la construcció nacional espanyola.
- Vaig estudiar la Inquisició no com a historiadora sinó com a antropòloga. Però tenint en compte el treball dels historiadors. La Inquisició va tenir una trajectòria llarguíssima i això dona una perspectiva interessant. Des de la meva visió, la Inquisició és més que una organització religiosa. Era també un tribunal per imposar certa ortopraxi en el conjunt del país: les mateixes lleis, la mateixa mentalitat. Si contemplem el que està passant a l'Iran avui dia, la intolerància dels aiatol·làs la podem comparar amb el que va ser l'Espanya inquisitorial. No entenc la recança a estudiar el Sant Ofici d'aquesta manera, ja que aporta molta informació, també sobre coses que passen en el món d'avui.
S'ha de veure la Inquisició com un instrument polític. Existia l'organització pròpiament religiosa, dirigida des de Roma, però en el cas espanyol, va tenir un element afegit com fou l'ús d'un tribunal eclesiàstic al servei d'una política determinada. I aquesta política era sincronitzar tota la població i fer callar dissidències. La Inquisició va contribuir a matar la diversitat dins de la comunitat política espanyola.
- Queden restes del pòsit de la Inquisició en la identitat espanyola actual?
- Un fenomen que ha durat tres segles i mig no desapareix fàcilment. En la mentalitat i l'actuació política espanyola el llegat inquisitorial ha continuat i encara és present. Espanya va tenir quaranta anys de franquisme. El debat polític a Espanya és molt radical, hi ha poc diàleg i compromisos. En l'àmbit polític, sí que em sorprèn com a estrangera com perviuen en l'argot polític conceptes religiosos, com correligionari, que és algú amb qui es comparteix la mateixa militància política.
- El 12 d'octubre commemora l'imperi espanyol. Vostè ha parlat del concepte d'etnocràcia per referir-se a l'imperialisme espanyol.
- Sí, el concepte defineix una elit ètnica en termes de puresa que controla el poder en una societat. A Espanya, la condició era ser cristià vell, superar la prova de puresa de sang. Quan Espanya construeix l'imperi d'ultramar, hi aplica els mateixos conceptes etnocràtics. Que és el que produeix al final el descontentament de la població criolla, que ètnicament són tan "nets" com els peninsulars, però que també pateix els criteris selectius etnocràtics. L'imperi espanyol ha estat etnocràtic, al contrari del que s'ha pretès fer creure, que ha estat un imperi integrador.
- Això no era comú als altres imperis?
- Bé, cap imperi es crea per lliurar el poder als habitants locals, és el que distingeix els imperis. El que no entenc és com es poden fer encara discursos triomfalistes sobre imperis passats. És més interessant reflexionar com es van edificar. Les anomenades lleis d'Índies no les van fer els indis, es van signar a l'Escorial. Algunes fins i tot a Malinas, a Bèlgica, per l'emperador Carles V, cosa que explico als meus alumnes i se sorprenen.
- Va escriure també Ni una gota de sang impura. L'Espanya inquisitorial i l'Alemanya nazi, cara a cara. Hi ha vincles entre aquests dos fenòmens?
- No parlaria de vincle íntim. Aquí, a Bèlgica, veiem tot sovint programes i documentals sobre la Segona Guerra Mundial. Els meus pares la van conèixer. Hi ha consciència sobre el que va passar, les pràctiques dels nazis i el llenguatge que empraven. Se n'ha fet una profunda reflexió. Tots dos casos diferents en la història, però ens poden ajudar a comprendre certes polítiques aplicades avui en dia.
- Quin aspecte similar hi ha vist?
- Un dels elements que em va cridar l'atenció és la manipulació de la llengua i el llenguatge, la creació d'eufemismes, la subversió de certs valors que associem a alguns vocables Veig que estem en una altra època de manipulació del llenguatge. Persones que defensen un projecte social i polític il·liberal i antidemocràtic estan proclamant eslògans de llibertat i democràcia. Aleshores ja ningú sap quin és el valor de les paraules. S'està produint una intoxicació de les mentalitats des de certs mitjans i moviments a través de la llengua castellana, que aquí ensenyo a Anvers. I em causa dolor veure com s'empra la llengua per intoxicar.
- Veu en Vox trets etnicistes?
- No m'he fixat tant en això sinó en el que Vox ha fet per recuperar el que jo anomeno fòssils semiòtics, elements històrics incrustats en la cultura que ara s'estan reivindicant. Però no d'una manera tradicional com poden ser les festes de moros i cristians, sinó la reivindicació, amb un sentit clarament polític, de coses com els Terços de Flandes o les caravel·les que van sortir cap a Amèrica. Com aquests missatges que corren per Facebook i que en vigílies del 12 d'octubre expressen que no hi ha res del que penedir-se. No entenc quin guany hi pot haver en això, si no és electoral. És intoxicar amb mentides sobre el 12 d'octubre a una joventut que està necessitada d'una millor ensenyança sobre la realitat d'Espanya.
- El procés català ha fet brollar encara més restes d'aquest llegat inquisitorial?
- Si analitzem el tema d'una manera cronològica, podem tenir la temptació de vincular la
creació de Vox i el seu creixement a una resposta als fets de Catalunya i el referèndum. Però abans del procés, l'enemic necessari per mantenir mobilitzat el nacionalisme espanyolista era el País Basc. Quan ETA anuncia la treva unilateral i després la seva dissolució, l'espanyolisme es queda sense enemics. En aquest sentit, crec que seria un error vincular l'ascens de Vox als fets de Catalunya. Pensem que es tracta d'un fenomen internacional. Es tracta d'una ofensiva per tombar les democràcies occidentals al món.
- La seva mirada pot estar impactada per la història del seu país, Flandes, i el pes de la llegenda negra?
- Com a flamenca, em solen preguntar això. Però a mi no em va influir. Això de la llegenda negra no s'ensenya a les escoles. Si hi ha una mirada flamenca és la d'un país federal, amb comunitats autònomes. Flandes és monolingüe, Valònia també i jo visc a Brussel·les, que és bilingüe. És aquest context el que m'ha fet estar interessada per comprendre Espanya i no pas la relació passada de Flandes amb l'imperi espanyol. La llegenda espanyola no és present ni aquí ni a Holanda. Viu a Espanya.
El tema fascina l'acadèmica flamenca des que va aprofundir en una polèmica antiga entre intel·lectuals, la que van protagonitzar Sánchez Albornoz i Américo Castro. El primer defensava la identitat castellanista i cristiana d'Espanya; Castro, el pòsit de les cultures cristiana, jueva i musulmana. Stallaert simpatitzava amb aquesta tesi, més oberta. Després de la seva recerca, en què hi ha títols com Ni una gota de sang impura. L'Espanya inquisitorial i l'Alemanya nazi, cara a cara, té una visió crítica sobre un nacionalisme espanyol fet d'exclusions. Per cert, Sánchez Albornoz i Américo Castro van passar mitja vida a l'exili. Coses de la història d'Espanya.
- Va entrar en contacte amb Espanya el 1978. Quin record en té?
- Jo estudiava a la Universitat de Lovaina i vaig anar a València a fer un curs de castellà. Allí vaig entrar en contacte amb la llengua catalana i em van parlar de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Raimon, i em va interessar molt. Vaig conèixer la diversitat que hi havia a Espanya. A primera vista, arribant de Brussel·les, m'havia semblat un país bastant homogeni. Això em va obrir els ulls. El 1978 va ser un a any crucial.
- Era en plena Transició.
- Sí, vaig ser a València el setembre, pocs mesos abans del referèndum de la Constitució. No tenia idees prèvies i per mi va ser interessant veure que a Espanya no es parlava només castellà, idioma que estudiava des de feia un any.
- És autora d'un estudi titulat "Etnogènesi i etnicitat a Espanya". Què és l'etnogènesi?
- És l'estudi de les identitats col·lectives, el procés de creació d'aquestes identitats, que no són fixes sinó que canvien en el temps i interaccionen amb altres identitats. Em va interessar com la identitat espanyola va evolucionar al llarg de la història. També vaig examinar com les identitats perifèriques o subestatals es van formar en interacció amb aquesta identitat espanyola.
- Què la va sorprendre més en aquesta immersió en l'etnogènesi espanyola?
- El que vaig observar és que aquesta identitat gira entorn tres interaccions: la religiosa a partir de l'Espanya de 1492, quan la identitat es vincula a uns trets molt ètnics, que quasi podríem anomenar racials, que és un terme que no utilitzo. La identitat es defineix en funció d'una puresa ètnico-religiosa de cristià vell. Una segona línia va ser la interacció entre liberals i conservadors, les dues Espanyes, que esclata amb les guerres carlines i després amb la Guerra Civil. I un tercer element implica a les divergències lingüístiques i les identitats perifèriques respecte a Castella.
"L'imperi espanyol ha estat etnocràtic, dominat per una elit que superava la prova de puresa de sang"
- En els seus treballs s'ha referit al factor que va suposar la Inquisició en la construcció nacional espanyola.
- Vaig estudiar la Inquisició no com a historiadora sinó com a antropòloga. Però tenint en compte el treball dels historiadors. La Inquisició va tenir una trajectòria llarguíssima i això dona una perspectiva interessant. Des de la meva visió, la Inquisició és més que una organització religiosa. Era també un tribunal per imposar certa ortopraxi en el conjunt del país: les mateixes lleis, la mateixa mentalitat. Si contemplem el que està passant a l'Iran avui dia, la intolerància dels aiatol·làs la podem comparar amb el que va ser l'Espanya inquisitorial. No entenc la recança a estudiar el Sant Ofici d'aquesta manera, ja que aporta molta informació, també sobre coses que passen en el món d'avui.
S'ha de veure la Inquisició com un instrument polític. Existia l'organització pròpiament religiosa, dirigida des de Roma, però en el cas espanyol, va tenir un element afegit com fou l'ús d'un tribunal eclesiàstic al servei d'una política determinada. I aquesta política era sincronitzar tota la població i fer callar dissidències. La Inquisició va contribuir a matar la diversitat dins de la comunitat política espanyola.
- Queden restes del pòsit de la Inquisició en la identitat espanyola actual?
- Un fenomen que ha durat tres segles i mig no desapareix fàcilment. En la mentalitat i l'actuació política espanyola el llegat inquisitorial ha continuat i encara és present. Espanya va tenir quaranta anys de franquisme. El debat polític a Espanya és molt radical, hi ha poc diàleg i compromisos. En l'àmbit polític, sí que em sorprèn com a estrangera com perviuen en l'argot polític conceptes religiosos, com correligionari, que és algú amb qui es comparteix la mateixa militància política.
- El 12 d'octubre commemora l'imperi espanyol. Vostè ha parlat del concepte d'etnocràcia per referir-se a l'imperialisme espanyol.
- Sí, el concepte defineix una elit ètnica en termes de puresa que controla el poder en una societat. A Espanya, la condició era ser cristià vell, superar la prova de puresa de sang. Quan Espanya construeix l'imperi d'ultramar, hi aplica els mateixos conceptes etnocràtics. Que és el que produeix al final el descontentament de la població criolla, que ètnicament són tan "nets" com els peninsulars, però que també pateix els criteris selectius etnocràtics. L'imperi espanyol ha estat etnocràtic, al contrari del que s'ha pretès fer creure, que ha estat un imperi integrador.
- Això no era comú als altres imperis?
- Bé, cap imperi es crea per lliurar el poder als habitants locals, és el que distingeix els imperis. El que no entenc és com es poden fer encara discursos triomfalistes sobre imperis passats. És més interessant reflexionar com es van edificar. Les anomenades lleis d'Índies no les van fer els indis, es van signar a l'Escorial. Algunes fins i tot a Malinas, a Bèlgica, per l'emperador Carles V, cosa que explico als meus alumnes i se sorprenen.
"La Inquisició i el nazisme s'assemblen en la manipulació del llenguatge, avui dia veiem persones que defensen projectes il·liberals proclamant valors de llibertat"
- Va escriure també Ni una gota de sang impura. L'Espanya inquisitorial i l'Alemanya nazi, cara a cara. Hi ha vincles entre aquests dos fenòmens?
- No parlaria de vincle íntim. Aquí, a Bèlgica, veiem tot sovint programes i documentals sobre la Segona Guerra Mundial. Els meus pares la van conèixer. Hi ha consciència sobre el que va passar, les pràctiques dels nazis i el llenguatge que empraven. Se n'ha fet una profunda reflexió. Tots dos casos diferents en la història, però ens poden ajudar a comprendre certes polítiques aplicades avui en dia.
- Quin aspecte similar hi ha vist?
- Un dels elements que em va cridar l'atenció és la manipulació de la llengua i el llenguatge, la creació d'eufemismes, la subversió de certs valors que associem a alguns vocables Veig que estem en una altra època de manipulació del llenguatge. Persones que defensen un projecte social i polític il·liberal i antidemocràtic estan proclamant eslògans de llibertat i democràcia. Aleshores ja ningú sap quin és el valor de les paraules. S'està produint una intoxicació de les mentalitats des de certs mitjans i moviments a través de la llengua castellana, que aquí ensenyo a Anvers. I em causa dolor veure com s'empra la llengua per intoxicar.
- Veu en Vox trets etnicistes?
- No m'he fixat tant en això sinó en el que Vox ha fet per recuperar el que jo anomeno fòssils semiòtics, elements històrics incrustats en la cultura que ara s'estan reivindicant. Però no d'una manera tradicional com poden ser les festes de moros i cristians, sinó la reivindicació, amb un sentit clarament polític, de coses com els Terços de Flandes o les caravel·les que van sortir cap a Amèrica. Com aquests missatges que corren per Facebook i que en vigílies del 12 d'octubre expressen que no hi ha res del que penedir-se. No entenc quin guany hi pot haver en això, si no és electoral. És intoxicar amb mentides sobre el 12 d'octubre a una joventut que està necessitada d'una millor ensenyança sobre la realitat d'Espanya.
- El procés català ha fet brollar encara més restes d'aquest llegat inquisitorial?
- Si analitzem el tema d'una manera cronològica, podem tenir la temptació de vincular la
creació de Vox i el seu creixement a una resposta als fets de Catalunya i el referèndum. Però abans del procés, l'enemic necessari per mantenir mobilitzat el nacionalisme espanyolista era el País Basc. Quan ETA anuncia la treva unilateral i després la seva dissolució, l'espanyolisme es queda sense enemics. En aquest sentit, crec que seria un error vincular l'ascens de Vox als fets de Catalunya. Pensem que es tracta d'un fenomen internacional. Es tracta d'una ofensiva per tombar les democràcies occidentals al món.
"És un error vincular l'ascens de Vox als fets de Catalunya. Abans l'enemic era ETA. Es tracta d'un fenomen internacional contra les democràcies occidentals"
- La seva mirada pot estar impactada per la història del seu país, Flandes, i el pes de la llegenda negra?
- Com a flamenca, em solen preguntar això. Però a mi no em va influir. Això de la llegenda negra no s'ensenya a les escoles. Si hi ha una mirada flamenca és la d'un país federal, amb comunitats autònomes. Flandes és monolingüe, Valònia també i jo visc a Brussel·les, que és bilingüe. És aquest context el que m'ha fet estar interessada per comprendre Espanya i no pas la relació passada de Flandes amb l'imperi espanyol. La llegenda espanyola no és present ni aquí ni a Holanda. Viu a Espanya.