El dimecres 15 de setembre de 1976, l’actual Ciutat de València, la llar del Llevant Unió Esportiva que en aquella època era coneguda amb el nom de Nou Estadi, va veure torbada la seva tranquil·litat amb la deflagració de dos artefactes explosius. L’atemptat no era ni molt menys casual. Les dues bombes havien estat col·locades per l’extrema dreta anticatalanista i tenien com a objectiu atemorir els assistent a la Trobada dels Pobles que el mateix estadi havia d’acollir tres dies després, el dissabte 18 de setembre, aplegant a representants musicals de les diverses nacions de l’Estat espanyol així com també d’Uruguai, de Xile i de Portugal.
Eren els primers temps de la Batalla de València, el conflicte identitari que va sacsejar la societat valenciana durant els anys de la Transició i que va enfrontar els sectors valencianistes, favorables a la unitat de la llengua i a l’ús de símbols nacionals com la senyera quadribarrada, amb l’anticatalanisme, que pretenia esborrar tota simbologia que apropés el País Valencià a la veïna Catalunya.
Aquesta batalla va tenir una important traducció en l’àmbit de l’esport, on cal destacar la instrumentalització que els sectors blavers van fer del València CF, utilitzant-lo com un ariet de les posicions anticatalanistes com ho demostra l’exhibició, durant un visita del Barça a Mestalla el gener de 1978, de pancartes ofensives que afirmaven «Catalans, a Catalunya!» o «Esteu en el Regne de València».
En un sentit contrari, el Nou Estadi del Llevant es va convertir, durant la Transició, en l’escenari de diversos actes d’afirmació valencianista. Sense anar més lluny, el terreny de joc dels granota ja havia acollit, el juliol de 1976, un important recital que, sota el títol «La cançó al País Valencià», va comptar amb les actuacions de Raimon, d’Al Tall, de Lluís Miquel, de Basca i de Quatre Z, alguns dels principals exponents de la música valenciana durant la Transició.
Al llarg d’aquella vetllada, el Nou Estadi va esdevenir un clam unànime en favor de la llibertat, de l’amnistia i de l’autonomia pel País Valencià. Una circumstància que tot feia presagiar que es repetiria durant la Trobada dels Pobles prevista pel 18 de setembre de 1976. Amb l’objectiu d’impedir-ho, els grups feixistes que actuaven violentament en territori valencià van decidir fer esclatar dues bombes en aquell mateix estadi que anava pel camí d'esdevenir un símbol d’afirmació valenciana.
Logotip de la Trobada dels Pobles que es va celebrar al Nou Estadi de València el 1976 Foto: Revista Triunfo
Malgrat que la intenció de l’extrema dreta era evitar una assistència massiva a la convocatòria del 18 de setembre i posar la por al cos de la directiva del Llevant, i molt especialment al seu president, Manuel Grau Torralba, que no havia dubtat a cedir el recinte esportiu del club per a la celebració d’actes amb un marcat caràcter valencianista, la Trobada dels Pobles va aplegar gairebé vint-i-cinc mil persones que van omplir el Nou Estadi.
Més enllà de les bombes que havien esclatat tres dies abans de la seva celebració, la trobada va estar novament marcada per la polèmica ja que es va haver de suspendre, prop de quatre hores després del seu inici, fruit de la prohibició dictada pel governador civil de València que no es va mostrar disposat a tolerar l’exhibició dels molts símbols republicans i comunistes que poblaven les graderies del camp del Llevant.
De fet, tot i que la Trobada dels Pobles era un festival musical on havien d’intervenir diferents grups representant el País Valencià, Catalunya, les Illes Balears, Euskadi, Galícia, Castella, Aragó, Andalusia, Uruguai, Xile i Portugal, a ningú escapava que es tractava també d’un evident acte de naturalesa política que reivindicava la llibertat, l’amnistia i l’autonomia per les diferents nacions de l’Estat.
La tribuna principal del Nou Estadi del Llevant durant la dècada dels 70 Foto: Museu Virtual Llevant UE
Ho posava de manifest un escenari que estava presidit per una immensa senyera quadribarrada que estava acompanyada del text «País Valencià», situat en un dels córners del Nou Estadi. Amb aquests gestos, els organitzadors pretenien reivindicar, en aquella incipient Batalla de València, la senyera i el nom de País Valencià com a símbols identificatius del territori, una qüestió que treia de polleguera el feixisme anticatalanista.
La decoració instal·lada per l’organització de l’acte es completava amb una immensa pancarta que, en una altra de les cantonades de l’estadi, afirmava: «És valencià tot el que viu i treballa al País Valencià». Aquestes consignes, col·locades pels responsables de la Trobada, es van veure ben aviat acompanyades per multitud de noves pancartes i banderes que representaven els diversos partits d’esquerra del País Valencià que no es van voler perdre la cita i que van desencadenar la fúria del Govern Civil fins al punt que va acabar decretant la prohibició de l’acte precisament en el moment en què intervenia la cantant Dolors Lafitte, que representava Catalunya a la Trobada.
Fins aleshores l’acte, que va comptar amb Ovidi Montllor com a mestre de cerimònies, havia transcorregut amb una relativa normalitat. La prohibició dictada per les autoritats governatives, i que va deixar, entre d’altres, al mateix Ovidi o a l’aragonès José Antonio Labordeta, sense poder cantar, va provocar l’inici dels aldarulls.
Ovidi Montllor, adreçant-se al nombrós públic congregat a la Trobada dels Pobles Foto: Revista Triunfo
En conèixer la suspensió de la Trobada el públic va començar a cantar el "No serem moguts", acompanyat de crits de «Vosaltres, feixistes, sou els terroristes!», recordant les bombes que havien atacat aquell mateix estadi on ara es prohibia la Trobada, i d’altres que reclamaven la dimissió del governador civil.
A pesar de la reticència del públic congregat al Nou Estadi, el terreny de joc va ser desallotjat per les forces policials, una circumstància que va donar a pas a un intent de manifestació pel centre de la ciutat de València que va ser novament reprimit per la policia.
El que no havien aconseguit les bombes feixistes de tres dies abans ho aconseguia, doncs, l’ordre del governador civil, que prohibia aquella Trobada dels Pobles que tant havia indignat a l’extrema dreta anticatalanista.
Una extrema dreta que no havia dubtat a atacar amb violència el Nou Estadi del Llevant que, fruit dels actes valencianistes que havia acollit, anava pel camí de convertir-se en un símbol d’afirmació nacional. Allò mateix que el feixisme anticatalanista pretenia evitar a cop de bombes contra la llibertat.