01
d'octubre
del
2022
Actualitzat
a les
19:02h
El mític periodista, crític musical, humorista i presentador de televisió Àngel Casas ha mort la matinada d'aquest dissabte als 76 anys. Nascut al barri de Sants de Barcelona el 17 d’abril de 1946, va liderar el memorable late de TV3 dels vuitanta Àngel Casas Show, un programa que va esdevenir una icona de la televisió catalana i que, a més a més, va situar la cadena en l'àmbit internacional amb els seus convidats. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i l'Ateneu Barcelonès van voler reconèixer-lo en vida el 2021, amb un programa homenatge en el cas de la televisió.
Un any abans, el setembre del 2020, el periodista es va retirar de la vida pública després de comunicar que per una malaltia circulatòria, posterior a un trasplantament de ronyó, s'havia hagut d'amputar una cama. Temps després, es va haver de sotmetre a l'amputació de la segona. Aquests durs cops se sumaven al càncer que va patir el 2013, que va fer que la seva situació de salut es veiés notablement deteriorada. Va ser a les portes de la mort el 2020. Casas va recollir els seus problemes de salut en un llibre de relats llargs anomenat L'Agonia de Bakunin (Univers).
El seu estil molt personal era fàcilment reconeixible. La barba, les ulleres, la seva manera de parlar i pronunciar la doble erra. Àngel Casas va ser un periodista atrevit, que arribava a l'espectador. Dominava l'art de l'entrevista, amb preguntes curtes i directes. Al llarg de la seva vida, va rebre diversos reconeixements, com dos Premis Ondas, tres TP i un Antena de Oro. El 2017 el Festival Zoom d'Igualada li va atorgar el Premi d'Honor.
Abans de convertir-se en tota una icona televisiva i en un pioner del talk show a Catalunya, va fundar una revista musical, Vibraciones, i va debutar en els micròfons de Radio Joventut. Després, va passar per Ràdio Barcelona (on va obtenir un Premi Ondas el 1972 pel programa musical Trotadiscos) i posteriorment per Ràdio 4, on va dirigir un dels primers programes locutats en català, La clau i el duro. La seva primera experiència televisiva va ser el 1977 de la mà de Televisió Espanyola (TVE), on va participar en el programa musical Popgrama amb Carlos Tena i Diego A. Manrique. Tres anys després dirigia i presentava el seu propi espai a la cadena, el Musical Express (1980-1983).
Tot just després va fer el salt a Televisió de Catalunya, poc després del naixement de la cadena pública, on va guanyar bona part de la seva popularitat. El programa va rebre els premis Antena de Oro (1984) i el Premi Ondas de televisió del 1986. A partir d'aleshores va anar alternant la televisió amb la ràdio. Va conduir el magazine El sermón a la Cadena Ser, va tornar a TV1 amb l'espai Un día es un día, un programa cultural que es va convertir en cita setmanal obligatòria per no pocs espectadors, i ja als anys noranta va treballar en Tal cual, Los unos y los otros i Esto es lo que hay. Però en el llistat de programes encapçalats pel memorable periodista encara havien d'arribar experiències com Temps era temps (2001) i Totes aquelles cançons (2004), a TV3, Catalunya, parada i fonda i l'espai d'entrevistes Senyores i senyors (2004-2007), aquests dos novament a Televisió Espanyola (La 2).
La seva última aventura com a professional la va passar a Betevé, en aquest cas com a director, després de guanyar un concurs públic. Casas va ser-ne el director des del 2008 i fins al 2014, una etapa durant la qual es va estrenar la ràdio municipal centrada en la informació local Barcelona FM, amb seu i sinergies compartides amb la televisió. A banda d'això, Àngel Casas també va col·laborar en la realització dels documentals musicals La Nova Cançó (1976) i Canet Rock (1976), de Francesc Bellmunt.
A més a més, a partir del tombant de segle es va endinsar en l'escriptura, i va debutar en la narrativa amb Fred als peus (Quaderns Crema, 2002). Després vindrien L'home a qui se li precipitaven els esdeveniments (Empúries, 2005) -entre altres- i el seu darrer títol, Carta d'una desassossegada (i altres relats), editat per Quaderns Crema l'any passat. Tot plegat, forma part d'una carrera professional molt prolífica que ja és història de la professió i la cultura de casa nostra.
Reaccions
El món institucional, cultural i de la comunicació ha plorat la mort de Casas i, des de la plataforma que ofereixen les xarxes socials, persones d'arreu han volgut dedicar-li unes últimes paraules. És el cas del president de la Generalitat, Pere Aragonès, que l'ha recordat com un "mestre de periodistes". En una piulada a Twitter l'ha reivindicat com un comunicador mordaç i innovador que "deixa una empremta inesborrable dins i fora de la pantalla petita". El president també ha dit estar "commogut" per la seva mort i ha traslladat el seu condol a la família, amics i companys de professió del periodista.
Un any abans, el setembre del 2020, el periodista es va retirar de la vida pública després de comunicar que per una malaltia circulatòria, posterior a un trasplantament de ronyó, s'havia hagut d'amputar una cama. Temps després, es va haver de sotmetre a l'amputació de la segona. Aquests durs cops se sumaven al càncer que va patir el 2013, que va fer que la seva situació de salut es veiés notablement deteriorada. Va ser a les portes de la mort el 2020. Casas va recollir els seus problemes de salut en un llibre de relats llargs anomenat L'Agonia de Bakunin (Univers).
El seu estil molt personal era fàcilment reconeixible. La barba, les ulleres, la seva manera de parlar i pronunciar la doble erra. Àngel Casas va ser un periodista atrevit, que arribava a l'espectador. Dominava l'art de l'entrevista, amb preguntes curtes i directes. Al llarg de la seva vida, va rebre diversos reconeixements, com dos Premis Ondas, tres TP i un Antena de Oro. El 2017 el Festival Zoom d'Igualada li va atorgar el Premi d'Honor.
Abans de convertir-se en tota una icona televisiva i en un pioner del talk show a Catalunya, va fundar una revista musical, Vibraciones, i va debutar en els micròfons de Radio Joventut. Després, va passar per Ràdio Barcelona (on va obtenir un Premi Ondas el 1972 pel programa musical Trotadiscos) i posteriorment per Ràdio 4, on va dirigir un dels primers programes locutats en català, La clau i el duro. La seva primera experiència televisiva va ser el 1977 de la mà de Televisió Espanyola (TVE), on va participar en el programa musical Popgrama amb Carlos Tena i Diego A. Manrique. Tres anys després dirigia i presentava el seu propi espai a la cadena, el Musical Express (1980-1983).
Tot just després va fer el salt a Televisió de Catalunya, poc després del naixement de la cadena pública, on va guanyar bona part de la seva popularitat. El programa va rebre els premis Antena de Oro (1984) i el Premi Ondas de televisió del 1986. A partir d'aleshores va anar alternant la televisió amb la ràdio. Va conduir el magazine El sermón a la Cadena Ser, va tornar a TV1 amb l'espai Un día es un día, un programa cultural que es va convertir en cita setmanal obligatòria per no pocs espectadors, i ja als anys noranta va treballar en Tal cual, Los unos y los otros i Esto es lo que hay. Però en el llistat de programes encapçalats pel memorable periodista encara havien d'arribar experiències com Temps era temps (2001) i Totes aquelles cançons (2004), a TV3, Catalunya, parada i fonda i l'espai d'entrevistes Senyores i senyors (2004-2007), aquests dos novament a Televisió Espanyola (La 2).
La seva última aventura com a professional la va passar a Betevé, en aquest cas com a director, després de guanyar un concurs públic. Casas va ser-ne el director des del 2008 i fins al 2014, una etapa durant la qual es va estrenar la ràdio municipal centrada en la informació local Barcelona FM, amb seu i sinergies compartides amb la televisió. A banda d'això, Àngel Casas també va col·laborar en la realització dels documentals musicals La Nova Cançó (1976) i Canet Rock (1976), de Francesc Bellmunt.
A més a més, a partir del tombant de segle es va endinsar en l'escriptura, i va debutar en la narrativa amb Fred als peus (Quaderns Crema, 2002). Després vindrien L'home a qui se li precipitaven els esdeveniments (Empúries, 2005) -entre altres- i el seu darrer títol, Carta d'una desassossegada (i altres relats), editat per Quaderns Crema l'any passat. Tot plegat, forma part d'una carrera professional molt prolífica que ja és història de la professió i la cultura de casa nostra.
Reaccions
El món institucional, cultural i de la comunicació ha plorat la mort de Casas i, des de la plataforma que ofereixen les xarxes socials, persones d'arreu han volgut dedicar-li unes últimes paraules. És el cas del president de la Generalitat, Pere Aragonès, que l'ha recordat com un "mestre de periodistes". En una piulada a Twitter l'ha reivindicat com un comunicador mordaç i innovador que "deixa una empremta inesborrable dins i fora de la pantalla petita". El president també ha dit estar "commogut" per la seva mort i ha traslladat el seu condol a la família, amics i companys de professió del periodista.
Commogut per la mort d'Àngel Casas. Comunicador mordaç i innovador, mestre de periodistes, deixa una empremta inesborrable dins i fora de la petita pantalla.
— Pere Aragonès i Garcia
El meu sincer condol a la família, amics i companys de professió. Que la terra et sigui lleu. https://t.co/dPeVzykSaB