1 de 10
Crisi al Govern

Adeu als governs de binomis

Des de l'aliança de conveniència Puigdemont-Junqueras, precedida del pacte entre Mas i ERC, republicans i Junts han compartit executiu amb disputes constants, relació degradada en paral·lel a l'extinció del procés

La relació entre ERC i Junts de la darrera dècada ha estat marcada pels binomis. | Núria Garrido
per Joan Serra Carné, Barcelona, Catalunya | 8 d'octubre de 2022 a les 08:22 |
L'enemistat íntima no té més recorregut. ERC i Junts no han superat l'última disputa, airejada de la pitjor de les maneres des del debat de política general que havia d'auditar l'estat de salut del Govern. Amb totes les mirades pendents de les paraules i els gestos per certificar si l'executiu tenia recorregut, els socis van evidenciar que la confiança està tan deteriorada que no concedeix marge ni per superar una discussió parlamentària. Junts va collar Pere Aragonès amb l'amenaça d'una qüestió de confiança després que el president de la Generalitat fes una aposta per l'acord de claredat, esquivant els requeriments en relació al pacte de govern.

L'exigència feta des del faristol per Albert Batet, coneguda per un reduït grup de dirigents i avalada per Waterloo, va contrariar Aragonès, que sempre ha circumscrit la crisi de l'executiu a les discrepàncies internes dels seus socis. Va ser el principi del final. Després arribaria la destitució del vicepresident, Jordi Puigneró, i la consulta a la militància de Junts, resolta amb una victòria del "no". El Govern, avesat a les dificultats, no ha resistit l'última fractura, just després del cinquè aniversari de l'1 d'octubre, de regust agre.


Els partidaris de contemporitzar que hi havia a Junts han perdut la batalla, després que ERC facilités que es quedessin sense aire en la pugna amb els qui desitjaven que la coalició es trenqués. Al capdavant dels qui han empès per dinamitar la relació governamental hi havia Laura Borràs, desairada des que va ser suspesa com a presidenta del Parlament i que ja no va votar a favor de l'acord de legislatura amb ERC. Un pacte, el de formar executiu amb els republicans, que tampoc era l'opció desitjada per Carles Puigdemont. Dirigents de Junts amb ascendent admeten un vincle entre l'última visita del secretari general, Jordi Turull, a l'expresident i l'exigència de qüestió de confiança formulada al Parlament. Aragonès, que va considerar el moviment al Parlament com un acte de deslleialtat definitiu, ha esgotat la paciència. Feia setmanes que es jugava la partida del relat, de qui quedava com el responsable del divorci.  

Paradoxalment, ERC i Junts van començar a dir-se adeu el dia que van presentar l'acord que va permetre la investidura d'Aragonès, el 17 de maig del 2021 als jardins del Palau Robert, després de tres mesos de negociacions àrides. Aquell pacte, amb Jordi Sànchez i el futur president com a protagonistes, es va fer amb massa reticències i després d'una victòria per la mínima a les urnes dels republicans. Junts cedia la presidència que havia ostentat Quim Torra i, abans, Puigdemont, però va posar en discussió l'ascendent d'Aragonès des del primer moment.


Episodis com el desgavell amb el posicionament en relació a l'ampliació de l'aeroport del Prat o la composició de la delegació catalana a la taula de diàleg feien preveure una legislatura complicada per a una entesa duradora. L'aprovació dels pressupostos també va ser turbulenta -amb Junts desmarcat de la fotografia amb els comuns tot i ostentar la cartera d'Economia- i la convivència es va endevinar impossible a partir de l'episodi de la suspensió de Borràs, quan les dues ànimes de Junts ja combatien pel control del partit.


La confiança s'ha esberlat del tot. La mateixa falta de sintonia que ja van exhibir Torra i ERC quan el llavors president va anunciar de forma precipitada el final de la legislatura, després congelada per l'impacte de la pandèmia de Covid. L'executiu de Torra, que es va confegir després de la recuperació de les institucions de l'autogovern, va tenir crisis cícliques, relació degradada en paral·lel a l'extinció del procés, amb l'efecte distorsionador de la repressió de l'Estat. En una legislatura convulsa, Torra va quedar apartat per l'acció dels tribunals -arran del procés judicial vinculat al serial de la pancarta penjada a Sant Jaume-, però en el rerefons hi havia una esquerda entre socis que s'anava eixamplant. Una divisió motivada per la lluita perenne pel predomini en el camp independentista, batalla electoral sense fi.

La relació de conveniència, amb l'eix nacional com a horitzó compartit, la van encetar Artur Mas i Oriol Junqueras, amb ERC com a soci parlamentari de l'extinta Convergència. Junqueras es va resistir a entrar el Govern tot i falcar l'executiu de Mas, que va cremar a l'esprint l'etapa del pacte fiscal a mesura que el procés canviava les coordenades de la política catalana. El punt d'inflexió, amb la gran manifestació de l'Onze de Setembre del 2012 -ara fa deu anys-, va precipitar els esdeveniments. Mas no va aconseguir la majoria desitjada i ERC va agafar volada al Parlament. La negociació per la consulta del 9-N va sintetitzar les dues cares del procés: l'èxit participatiu, llegit com un èxit col·lectiu, i l'exhibició de les tensions dels socis sobiranistes en els preparatius. La confiança entre Mas i Junqueras va quedar tocada, i mai se'n van refer.

Cap a l'1-O entre acusacions mútues


Una distància personal que també va acabar marcant la convivència del binomi de la legislatura àlgida del procés, la que van formar Puigdemont i Junqueras, després que l'exalcalde de Girona assumís la presidència un cop Mas va fer un pas al costat. La pressió de la CUP i la contemporització d'ERC -a l'antiga Convergència es recordava els pocs esforços dels republicans per alinear-se amb la candidatura de Mas a la presidència- van acabar forçant el canvi a Palau. La llista de Junts pel Sí havia guanyat les eleccions plebiscitàries, sense superar el 50% dels vots, i el full de ruta independentista es va haver de reconduir. El "referèndum o referèndum" va ser el preludi de les grans tensions de la parella Puigdemont-Junqueras. Acusacions mútues d'inacció van regnar en el trànsit del Govern fins a les portes de l'1 d'octubre, materialitzat amb èxit per la suma d'actors del sobiranisme polític i civil. El pla per aplicar els resultats del referèndum, però, no estava escrit.

Puigdemont i Junqueras no van saber traçar un camí consensuat abans del 27 d'octubre del 2017. Partidaris d'un escenari d'eleccions després que el govern espanyol es negués a negociar -extrem mai admès en públic i matisat amb el pas del temps-, president i vicepresident del Govern van capitalitzar les tensions entre els dos espais polítics. La falta de rumb va desembocar en una declaració d'independència fallida, validada amb cares llargues al Parlament, que va precedir la presó de mig executiu i l'exili de la resta. L'aplicació del 155 i la repressió de l'Estat -en paral·lel a una nova cita electoral- només va ser un parèntesi abans que el procés es desdibuixés i es recuperés l'enemistat íntima, amb el primer trencament de la investidura fallida de Puigdemont al Parlament i la fractura definitiva d'aquest divendres. Adeu al govern dels binomis, una dècada després. 

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Participació