1 de 10
Perfil

Roger Federer, el tennista que transcendia

El jugador suís, el més influent de la història, plega als 41 anys després d'un periple marcat per les lesions; la rivalitat inesborrable amb Nadal i l'elegància a les pistes superen un llegat estadístic que també és majúscul

Roger Federer, a Wimbledon. | Wimbledon
per Oriol March, Barcelona, Catalunya | 15 de setembre de 2022 a les 17:30 |

A Roger Federer li hauria agradat deixar el tennis després d'una gira per tots els Grand Slams. Acomiadar-se del públic a la pista, acabar els partits amb la salutació a les quatre graderies, treure's la cinta del cabell, guardar les raquetes -impol·lutes- en una bossa -també impol·luta- amb el seu logotip, signar autògrafs i rebre els honors dels seus companys al vestidor. El genoll, sotmès a múltiples operacions i a processos de recuperació que no han acabat de funcionar, li ha impedit el comiat que es mereixia. Als 41 anys, el tennista suís, possiblement el millor de la història al marge de les estadístiques i de les comparatives obligades amb Rafel Nadal i Novak Djokovic, penja la raqueta per sempre. La Laver Cup, una competició extraoficial, serà l'última aparició.
 
Res feia pensar que Federer acabaria la carrera amb 20 Grand Slams -dos per sota de Nadal, un menys que Djokovic-, 103 tornejos guanyats, 310 setmanes com a número 1 del món i el reconeixement unànime del món de l'esport. El tennista suís és una figura que transcendeix el seu esport: juga a la mateixa lliga que Michael Jordan, Leo Messi i Muhammad Ali. Icona global, imatge publicitària de grans marques, amb una reputació impecable pel seu comportament exemplar dins i fora de la pista, va començar la carrera com un superdotat, però amb un comportament erràtic, fins i tot irascible. El 2001 es va presentar en societat amb una victòria davant Pete Sampras a la pista central de Wimbledon -espai que s'acabaria convertint en el seu santuari-, però no va esclatar fins a finals del 2003 i principi del 2004, quan va ascendir al número 1.


El circuit ATP vivia una època turbulenta, amb lideratges efímers: Juan Carlos Ferrero, Lleyton Hewitt, Andy Roddick i Marat Safin s'anaven intercanviant en les primeres posicions, però sense deixar el llegat que havien teixit Sampras i Andre Agassi amb una rivalitat majúscula, plena d'alternances i amb personalitats ben diferenciades. Quan Federer agafa el ceptre del tennis mundial, ja no el deixa anar. Entre el 2004 i el 2007 ningú li fa ombra: és quan aprofita per reunir la gran majoria dels Grand Slam, tant a Austràlia com a Wimbledon i als Estats Units, on continua sent l'únic en guanyar cinc vegades consecutives. Federer, en aquesta etapa, combina de manera inigualable la precisió, la tècnica, la competitivitat, la força mental i el sentit de la transcendència.


Federer jugava a tennis, però els seus moviments -a cavall del ballarí i de l'atleta- parlaven el llenguatge dels escollits, com va descriure de manera fabulosa l'escriptor David Foster Wallace amb els anomenats moments Federer. El seu cop de dreta, magnífic, obria angles impossibles. El revés, a una mà -circumstància que va suposar un llast quan Nadal va entrar a escena-, deixava fotografies radiants. I el servei, en perspectiva històrica, no té rival. No tant per la bellesa del moviment -que també-, sinó per la varietat i l'efectivitat. Quan es posava en marxa el Federer Express, el rival només podia intentar allargar l'agonia, però mai frenar-la. Només se li resistia Roland Garros, on des del 2005 havia imposat la seva dictadura un joveníssim Nadal.
 

Federer, en un dels seus últims tornejos Foto: Europa Press


El suís governava les pistes dures, també la gespa -hi va haver una etapa en què es presentava a la pista central de Wimbledon amb americana- i els recintes coberts, que coneixia al detall dels hiverns d'entrenaments a Basilea. A terra batuda, però, patia. I patia perquè el tennista de Manacor, esquerrà, li trobava tots els punts febles. Els qui l'han vist jugar de prop i que han compartit espai amb ell al circuit asseguren que en els moments clau tenia més dubtes dels que semblava pel posat hieràtic, i que si s'enduia tants partits ajustats era per la seva qualitat fora de mida. Nadal, però, el va posar contra les cordes. El sotmetia, no li deixava marge, convertia cada primavera i cada Roland Garros en un suplici. El geni quedava despullat, imprecís, superat.

De fet, per vèncer al Grand Slam francès va haver de veure com Nadal perdia contra un suec, Robin Söderling, de qui mai se'n va saber res més. En la final contra Söderling, Federer -vestit de color blau cel- va esclatar en llàgrimes. Només ell sabia què li havia costat arribar a aixecar el trofeu a París. I, en certa manera, aquell dia va començar a apagar-se. Al circuit ja hi havia aterrat Djokovic -que té balanç de victòries favorable amb els seus rivals-, i era impossible governar amb mà de ferro com a l'inici de la dècada dels dos mil. Federer sí que competia a Wimbledon -el 2012 va tornar-hi a guanyar-, sí que sabia arribar a les rondes finals a les grans cites, però ja no era infal·lible. Haurien de passar cinc anys per tornar a aixecar una gran competició.
 

Federer, al costat de Nadal i Björn Borg, a la Laver Cup Foto: Europa Press


El cos ja no responia com abans: el genoll va començar a donar problemes, el viatges es van fer més feixucs i cada vegada pensava més en la família, que s'ha acabat ampliant a quatre fills -dues parelles de bessons- sempre al costat de Mirka Vavrinec, una tenista a qui coneixia des de l'etapa júnior. Hi ha en Federer una pulsió conservadora, pròpia del substrat del tennis, també del seu país d'origen, que el converteixen en un home d'una altra època. Mentre pujaven generacions de joves amb raquetes cada vegada més lleugeres, ell optava pel model més clàssic de Wilson, sempre pintat de negre, sense artificis. Sobrietat en les formes, transcendència en el fons.


L'última gran etapa va ser a partir del 2017, quan en un retorn inesperat va emportar-se l'Open d'Austràlia -en una final memorable contra Nadal que li permetrà retirar-se sabent que el va guanyar allà on més mal li va fer que el seu etern rival el vencés a principis del 2009- i l'últim Wimbledon de la seva carrera. Encara n'hauria pogut sumar un més el 2019 contra Djokovic, però va deixar escapar dues pilotes de partit. Ara és el tercer tennista amb més Grand Slams de la història, però els números, quan es parla de Federer, són el de menys. Hi ha més llegat en un revés paral·lel a una mà amb pilota de partit en contra que en qualsevol exposició de copes de campió. I hi ha més llegat en el seu joc de peus -autèntica arma secreta del suís- que en triomfs prefabricats.

Marxa Federer, se'n va una època que ja no tornarà. Un tennista amb uns números espectaculars que empal·lideixen si se'ls compara amb la capacitat d'influència desplegada durant més de 23 anys de carrera professional. Se'n va l'últim geni, l'últim gentleman, l'últim professional capaç de fer emergir el talent per sobre de la força.

Altres notícies que et poden interessar




 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Participació