08
de setembre
del
2022
Actualitzat
el
09
de setembre
a les
19:48h
Si hi ha una monarquia que ha tingut la capacitat de simbolitzar en ella mateixa la institució i alhora ser un model canònic per a la resta, ha estat la britànica. En certa manera, sempre ha estat així. El Regne Unit va ser un dels països on el parlament va assolir abans la sobirania enfront la corona. Però amb Elisabet II, morta aquest divendres a Balmoral als 96 anys, el model britànic s'ha dut fins a l'excel·lència.
La monarquia del Regne Unit ha estat la més representativa del principi "el rei regna però no governa" com una manera de definir un sistema polític amb un tron que renunciava a exercir el poder polític. De fet, això es va produir d'una manera molt gradual i no sense sang. La monarquia va cedir els seus atributs a base de guerres civils i revolucions, però estem parlant dl segle XVII, inclòs un monarca decapitat, Carles I. Potser per això, per si donava mala sort, no hi ha hagut gaires Carles coronats. Ara n'hi haurà un, Carles III.
Elisabet II, com abans el seu pare, Jordi VI, va tenir clar des del primer moment que la monarquia, institució de natural conservadora, no podia ser vista com un fre a cap gran transformació social. Per això, el monarca va assistir segurament amb dolor però impassible, al llarg procés de descolonització. L'Índia va ser l'emblema de la fi d'un imperi, abans de l'arribada d'Elisabet II al tron. Però ella va haver de veure com abandonaven l'imperi un munt de noves nacions lliures: Malta, Ghana, Nigèria, Sierra Leone, Uganda, Gàmbia, Kenya, Jamaica...
En la política interna, va passar el mateix. Les grans reformes laboristes dels anys quaranta i després dels seixanta van canviar la societat britànica. I la corona ni es va immutar. Així va succeir amb la creació del llegendari Servei Nacional de Salut i l'extensió de l'educació pública. De fet, de les poques discrepàncies que, sense ser públiques, es van insinuar entre Buckingham Palace i Downing Street es van produir precisament amb motiu dels conflictes socials dels anys vuitanta, durant el govern de la conservadora Margaret Thatcher, quan es va derrotar el moviment sindical al preu d'una fractura social enorme. La corona, obsedida per la unió nacional, va patir en alguns moments davant la conflictivitat als carrers.
Però aquesta concepció d'una monarquia absolutament professional i canònica, conscient dels seus deures i ideològicament neutra, va convertir sovint la institució en una maquinària freda. I, a vegades, insensible. Sens dubte, el moment més exemplar d'això es va produir amb motiu de la mort de Lady Di en un accident de tràfic al centre de París l'agost de 1997. Ara se n'han complert 25 anys. En aquella ocasió, la reina es trobava on ha mort, al palau de Balmoral, i va trigar uns dies a tornar a Londres, mentre el dolor, primer, i la irritació després davant la inicial manca de reacció de Buckingham, s'estenia pel país. Finalment, i després de la pressió del primer ministre Tony Blair, la reina es va dirigir als seus súbdits per mostrar una cosa que sempre havia volgut mantenir sota control: els sentiments.
Va romandre inalterable davant el cúmul d'escàndols que van entrar a casa seva. La seva dignitat i bon fer va salvar, probablement, la institució. Però el que ha servit de model a la resta de monarquies democràtiques ha estat la seva actitud de respecte davant el veredicte d'urnes i referèndums. Elisabet II no es va pronunciar, ni molt ni poc, davant la consulta pel Brexit i el referèndum sobre la independència d'Escòcia. Una posició que fixa bé el que ha de ser l'actitud d'un monarca en una Europa democràtica.
La monarquia del Regne Unit ha estat la més representativa del principi "el rei regna però no governa" com una manera de definir un sistema polític amb un tron que renunciava a exercir el poder polític. De fet, això es va produir d'una manera molt gradual i no sense sang. La monarquia va cedir els seus atributs a base de guerres civils i revolucions, però estem parlant dl segle XVII, inclòs un monarca decapitat, Carles I. Potser per això, per si donava mala sort, no hi ha hagut gaires Carles coronats. Ara n'hi haurà un, Carles III.
Elisabet II, com abans el seu pare, Jordi VI, va tenir clar des del primer moment que la monarquia, institució de natural conservadora, no podia ser vista com un fre a cap gran transformació social. Per això, el monarca va assistir segurament amb dolor però impassible, al llarg procés de descolonització. L'Índia va ser l'emblema de la fi d'un imperi, abans de l'arribada d'Elisabet II al tron. Però ella va haver de veure com abandonaven l'imperi un munt de noves nacions lliures: Malta, Ghana, Nigèria, Sierra Leone, Uganda, Gàmbia, Kenya, Jamaica...
En la política interna, va passar el mateix. Les grans reformes laboristes dels anys quaranta i després dels seixanta van canviar la societat britànica. I la corona ni es va immutar. Així va succeir amb la creació del llegendari Servei Nacional de Salut i l'extensió de l'educació pública. De fet, de les poques discrepàncies que, sense ser públiques, es van insinuar entre Buckingham Palace i Downing Street es van produir precisament amb motiu dels conflictes socials dels anys vuitanta, durant el govern de la conservadora Margaret Thatcher, quan es va derrotar el moviment sindical al preu d'una fractura social enorme. La corona, obsedida per la unió nacional, va patir en alguns moments davant la conflictivitat als carrers.
Però aquesta concepció d'una monarquia absolutament professional i canònica, conscient dels seus deures i ideològicament neutra, va convertir sovint la institució en una maquinària freda. I, a vegades, insensible. Sens dubte, el moment més exemplar d'això es va produir amb motiu de la mort de Lady Di en un accident de tràfic al centre de París l'agost de 1997. Ara se n'han complert 25 anys. En aquella ocasió, la reina es trobava on ha mort, al palau de Balmoral, i va trigar uns dies a tornar a Londres, mentre el dolor, primer, i la irritació després davant la inicial manca de reacció de Buckingham, s'estenia pel país. Finalment, i després de la pressió del primer ministre Tony Blair, la reina es va dirigir als seus súbdits per mostrar una cosa que sempre havia volgut mantenir sota control: els sentiments.
Va romandre inalterable davant el cúmul d'escàndols que van entrar a casa seva. La seva dignitat i bon fer va salvar, probablement, la institució. Però el que ha servit de model a la resta de monarquies democràtiques ha estat la seva actitud de respecte davant el veredicte d'urnes i referèndums. Elisabet II no es va pronunciar, ni molt ni poc, davant la consulta pel Brexit i el referèndum sobre la independència d'Escòcia. Una posició que fixa bé el que ha de ser l'actitud d'un monarca en una Europa democràtica.