31
d'agost
del
2022
Actualitzat
el
01
de setembre
a les
10:19h
Hi ha figures històriques que fracassen perquè tenen raó abans d'hora. N'hi ha d'altres que no s'imposen perquè arriben massa tard. Potser aquest va ser el cas de Mikhaïl Gorbatxov (1931-2022), mort aquest dimarts a Moscou a 91 anys, en plena guerra a Ucraïna. Poques personalitats poden aplegar en una biografia un ostracisme -i un oblit- polític tan llarg i alhora han estat cabdals a esculpir la història del món.
Ja fa anys que Gorbatxov vivia a l'ombra, de fet des d'aquell dia de Nadal del 1991 en què va dimitir com a president de la Unió Soviètica. Els intents per preservar d'una manera o altra l'URSS, ni que fos de manera formal, van ser infructuosos després que la República Russa, Ucraïna i Bielorrússia signessin l'anomenat Tractat de Belavezha pel qual trencaven amb l'URSS i creaven l'anomenada Comunitat d'Estats Independents. Ucraïna i Rússia juntes contra l'URSS, quines ironies.
La carrera de Gorbatxov va ser durant molts anys la d'un buròcrata del règim comunista, afiliant-se al PCUS, el partit que va fundar Lenin, en els anys finals d'Stalin. Amb estudis de dret, es va convertir en un expert en política agrària a Stàvropol, al sud-oest de Rússia, on va conèixer de prop l'estat de l'economia del seu país, ben allunyada de la retòrica oficial. Cap local del partit, el 1970 va accedir al comitè central, un dels òrgans on es dirimien les lluites per la primacia. La seva brillantor aviat el va convertir en una figura amb futur.
Eren els anys de Leonid Brezhnev, el líder que va instaurar una política immobilista a l'URSS, amb una economia centralitzada i una classe dirigent molt conservadora i contrària a a les reformes. La repressió de les forces de seguretat es mantenia sense contemplacions, però sense la brutalitat de l'era estalinista. Es deia en aquells temps que si trucaven a la porta d'un rus a primera hora del matí, podies estar segur que no era ni el KGB ni el repartidor de llet.
Només una URSS amb una economia dinàmica podia mantenir el pols amb els Estats Units. Ronald Reagan sabia el que es feia quan va anunciar el que es va conèixer com la "guerra de les estrelles", obligant el Kremlin a un duel per la força militar que l'URSS ja no podia seguir. Mort Breznev, es va obrir una batalla entre els més immobilistes, com Konstantin Txernenko, i els més intel·ligents, com el cap del KGB, Iuri Andròpov, que ja intuïen l'abast de la fallida. El 1985, finalment, després d'enterrar tres senyors del Kremlin en quatre anys, Gorbatxov es va fer amb la primera secretaria del comitè central. És a dir, amb el poder.
Entre 1985 i 1991, en només sis anys, Gorbatxov va fer història en majúscula. Van sorgir nous conceptes, de seguida popularitzats: glasnost(obertura) i perestroika (reconstrucció o reestructuració). El règim es va liberalitzar, els dissidents com Andrei Sakhàrov van ser alliberats. L'economia es va començar a liberalitzar. Però l'abast de l'ambició, fer a la vegada una gran reforma econòmica i obrir la porta a la democratització política, va ser excessiva. Destapat el tap de l'ampolla del sistema, Gorbatxov es va veure engolit per un huracà de forces sense control.
Boris Ieltsin, el cap del partit a Moscou, va enarborar la bandera dels ultrareformistes que acabarien traint el partit i el país. Un potent bloc immobilista, encara present en els engranatges de l'Estat, estaven horroritzats i conspiraven. Mentrestant, Gorbatxov, que va instaurar un nou clima de desgel en les relacions amb Occident, aviat va tastar com les gastava el capitalisme quan olora la sang. No era una cosa personal (Thatcher i Reagan l'apreciaven), però els negocis no van donar oxigen al líder del Kremlin, que va permetre la caiguda del Mur el 1989 -i la fi de la Guerra Freda- i no va vetar la reunificació d'Alemanya.
L'agost del 1991, un intent de cop d'estat conservador dins del partit va voler eliminar Gorbatxov de l'escena. Però igual que el líder soviètic, els seus adversaris del búnquer també havien fet tard. El cop ja no podia salvar l'URSS, però podia accelerar, i ho va fer, el seu ensorrament. El Gorbatxov que, alliberat dels seus captors, va tornar a Moscou com a president, ja era un cadàver polític.
Ieltsin va ser tan sols el rostre d'un conglomerat de forces que van jugar a ensorrar una URSS que s'havia quedat sense un bloc central disposat a defensar una estructura estable amb reformes més graduals. Venien anys de capitalisme plutocràtic i desmantellament d'un estat que era una superpotència. El líder xinès Deng havia dit allò que "l'important no és el color del gat sinó que caci ratolins". La "perestroika" xinesa va acabar aviat a sang i foc. Pequín va saber trobar una via de reformes molt diferents de les que va intentar Gorbatxov i que no han apartat el partit comunista del poder absolut.
Amb la seva renúncia el 1991, davant el comiat bastant hipòcrita d'Occident, Gorbatxov va culminar la seva biografia política, malgrat que encara intentés tornar al capdavant de diverses sigles més o menys socialdemòcrates. En la memòria de l'Europa democràtica, sempre restarà viu el llegat d'un líder que no ho va saber fer millor, però que va gestionar la fi d'un imperi gairebé sense morts. Gorbatxov és la imatge de la Rússia que Europa volia, però no la va saber defensar. L'Occident que durant anys ha tancat acords amb Vladímir Putin considerant-lo un soci fiable va menystenir Gorbatxov, el líder més prooccidental que ha tingut Rússia. I la seva mort just quan Rússia protagonitza una cruel invasió a mans dePutin només pot ser un recordatori de com es paguen els greus errors de la història.
Ja fa anys que Gorbatxov vivia a l'ombra, de fet des d'aquell dia de Nadal del 1991 en què va dimitir com a president de la Unió Soviètica. Els intents per preservar d'una manera o altra l'URSS, ni que fos de manera formal, van ser infructuosos després que la República Russa, Ucraïna i Bielorrússia signessin l'anomenat Tractat de Belavezha pel qual trencaven amb l'URSS i creaven l'anomenada Comunitat d'Estats Independents. Ucraïna i Rússia juntes contra l'URSS, quines ironies.
La carrera de Gorbatxov va ser durant molts anys la d'un buròcrata del règim comunista, afiliant-se al PCUS, el partit que va fundar Lenin, en els anys finals d'Stalin. Amb estudis de dret, es va convertir en un expert en política agrària a Stàvropol, al sud-oest de Rússia, on va conèixer de prop l'estat de l'economia del seu país, ben allunyada de la retòrica oficial. Cap local del partit, el 1970 va accedir al comitè central, un dels òrgans on es dirimien les lluites per la primacia. La seva brillantor aviat el va convertir en una figura amb futur.
Eren els anys de Leonid Brezhnev, el líder que va instaurar una política immobilista a l'URSS, amb una economia centralitzada i una classe dirigent molt conservadora i contrària a a les reformes. La repressió de les forces de seguretat es mantenia sense contemplacions, però sense la brutalitat de l'era estalinista. Es deia en aquells temps que si trucaven a la porta d'un rus a primera hora del matí, podies estar segur que no era ni el KGB ni el repartidor de llet.
Només una URSS amb una economia dinàmica podia mantenir el pols amb els Estats Units. Ronald Reagan sabia el que es feia quan va anunciar el que es va conèixer com la "guerra de les estrelles", obligant el Kremlin a un duel per la força militar que l'URSS ja no podia seguir. Mort Breznev, es va obrir una batalla entre els més immobilistes, com Konstantin Txernenko, i els més intel·ligents, com el cap del KGB, Iuri Andròpov, que ja intuïen l'abast de la fallida. El 1985, finalment, després d'enterrar tres senyors del Kremlin en quatre anys, Gorbatxov es va fer amb la primera secretaria del comitè central. És a dir, amb el poder.
Entre 1985 i 1991, en només sis anys, Gorbatxov va fer història en majúscula. Van sorgir nous conceptes, de seguida popularitzats: glasnost(obertura) i perestroika (reconstrucció o reestructuració). El règim es va liberalitzar, els dissidents com Andrei Sakhàrov van ser alliberats. L'economia es va començar a liberalitzar. Però l'abast de l'ambició, fer a la vegada una gran reforma econòmica i obrir la porta a la democratització política, va ser excessiva. Destapat el tap de l'ampolla del sistema, Gorbatxov es va veure engolit per un huracà de forces sense control.
Boris Ieltsin, el cap del partit a Moscou, va enarborar la bandera dels ultrareformistes que acabarien traint el partit i el país. Un potent bloc immobilista, encara present en els engranatges de l'Estat, estaven horroritzats i conspiraven. Mentrestant, Gorbatxov, que va instaurar un nou clima de desgel en les relacions amb Occident, aviat va tastar com les gastava el capitalisme quan olora la sang. No era una cosa personal (Thatcher i Reagan l'apreciaven), però els negocis no van donar oxigen al líder del Kremlin, que va permetre la caiguda del Mur el 1989 -i la fi de la Guerra Freda- i no va vetar la reunificació d'Alemanya.
L'agost del 1991, un intent de cop d'estat conservador dins del partit va voler eliminar Gorbatxov de l'escena. Però igual que el líder soviètic, els seus adversaris del búnquer també havien fet tard. El cop ja no podia salvar l'URSS, però podia accelerar, i ho va fer, el seu ensorrament. El Gorbatxov que, alliberat dels seus captors, va tornar a Moscou com a president, ja era un cadàver polític.
Ieltsin va ser tan sols el rostre d'un conglomerat de forces que van jugar a ensorrar una URSS que s'havia quedat sense un bloc central disposat a defensar una estructura estable amb reformes més graduals. Venien anys de capitalisme plutocràtic i desmantellament d'un estat que era una superpotència. El líder xinès Deng havia dit allò que "l'important no és el color del gat sinó que caci ratolins". La "perestroika" xinesa va acabar aviat a sang i foc. Pequín va saber trobar una via de reformes molt diferents de les que va intentar Gorbatxov i que no han apartat el partit comunista del poder absolut.
Amb la seva renúncia el 1991, davant el comiat bastant hipòcrita d'Occident, Gorbatxov va culminar la seva biografia política, malgrat que encara intentés tornar al capdavant de diverses sigles més o menys socialdemòcrates. En la memòria de l'Europa democràtica, sempre restarà viu el llegat d'un líder que no ho va saber fer millor, però que va gestionar la fi d'un imperi gairebé sense morts. Gorbatxov és la imatge de la Rússia que Europa volia, però no la va saber defensar. L'Occident que durant anys ha tancat acords amb Vladímir Putin considerant-lo un soci fiable va menystenir Gorbatxov, el líder més prooccidental que ha tingut Rússia. I la seva mort just quan Rússia protagonitza una cruel invasió a mans dePutin només pot ser un recordatori de com es paguen els greus errors de la història.