Ciència en societat

Preservar la biodiversitat i el patrimoni natural de Catalunya

«Per mantenir la biodiversitat i els serveis ecosistèmics de la natura cal afluixar i buscar una forma de vida més sostenible»

per Cristina Junyent, Barcelona, Catalunya | 20 de juliol de 2022 a les 15:18 |
Un bosc al Parc Natural del Montseny | CTFC
La Conca Mediterrània és un dels principals punts de concentració de biodiversitat, ja que hi convergeixen les zones biogeogràfiques eurasiàtica i africana. Però aquesta riquesa va minvant. A Catalunya ha caigut un 25% des de l’any 2002, com explica l’informe sobre l’Estat de la Natura a Catalunya 2020, elaborat per més de 90 experts, 45 entitats i centenars de voluntaris. Aquesta dada és la mitjana, però. La pèrdua de biodiversitat ha estat notable entre peixos autòctons de rius i llacs, on el descens arriba al 54%. Ha afectat ambients agrícoles i prats, que n’han perdut el 34%; i a boscos i matolls, on ha decaigut el 12%. Manquen dades del mar, però també són desfavorables.

Tanmateix, l’estudi ha fet palès el potencial de la cooperació entre institucions: en posar en ordre dades conegudes de diversos estudis de recerca s’han detectat els buits de coneixement que cal omplir. L’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat ha estat creat com un espai de trobada entre la comunitat científica i les institucions amb responsabilitat política, amb l'objectiu de conservar i fer un ús sostenible de la biodiversitat. S’inspira en l’IPBES, un organisme intergovernamental global, punt de trobada entre ciència i política, que vol millorar la presa de decisions i que ha obtingut resultats positius.


La pèrdua de biodiversitat és un dels reptes ambientals més grans a què ens enfrontem en les darreres dècades. Sense la biodiversitat seria impossible obtenir la quantitat de béns i serveis ecosistèmics que necessitem per viure; resulten del mateix funcionament dels ecosistemes i són d’utilitat per al benestar social. En són la producció d’aigua neta, la formació de sòl, la regulació del clima pels boscos o la pol·linització involuntària dels insectes. I tot i que potser no ens adonem de la seva existència, cal conservar-los perquè sustenten la nostra salut, la nostra economia i la nostra qualitat de vida. La seva degradació perjudica el benestar. Per això, cada cop són més emprats per valorar la nostra interacció amb l’entorn, i aplicats en polítiques ambientals nacionals i europees.

La transformació de l’entorn pels humans a una escala significativa va començar amb l’adveniment de l’agricultura, quan vam transformar ecosistemes salvatges en domesticats per al seu aprofitament. Per als humans va ser una forma més eficient d’aconseguir recursos; però, l’aparició de camps de conreu per a extraure’n la producció primària (vegetals) va comportar la simplificació de sistemes naturals. A canvi d’obtenir plantes comestibles molt més interessants per a nosaltres, es van empobrir. En els ecosistemes simplificats la xarxa tròfica s’escurça, hi interactua una menor varietat d’espècies, es perd complexitat. Hi resten espècies menys especialistes.


Quan en un entorn se substitueixen organismes més especialitzats i més eficients—els autòctons— per altres més generalistes i cosmopolites, minva la biodiversitat. És anàleg al que succeeix en els centres de les ciutats, que tots s’assemblen. D’aquest efecte d’homogeneïtzació també se’n diu macdonalització. En els ecosistemes homogeneïtzats, les espècies viuen menys temps. En un bosc amazònic primari, per exemple, els arbres poden viure fins a 300 anys; quan es talen, els arbres nous que creixen en el bosc secundari no viuen més de 50 anys. Però també passa en un alzinar. Quan cauen els arbres més antics, són substituïts per altres espècies que viuran menys temps; o per una brolla on els arbusts, com ara el romaní, només arribaran a viure 20 anys.

Els efectes provocats per la desaparició de les espècies especialistes en els ecosistemes provoca la seva banalització. Entre altres repercussions, es perd la capacitat de resposta enfront de flagells. Un hort és més resistent a les plagues que un monocultiu; els ecosistemes complexos són més estables. La banalització afavoreix l’establiment d’espècies invasores, que solen ser més generalistes que les autòctones, més especialitzades. Al nostre entorn són ben conegudes les invasions al Delta de l’Ebre i al Delta del Llobregat. Ambdós són paradisos per als nouvinguts, en tractar-se de zones de clima benigne amb sòls al·luvials rics de nutrients i d’aigua. El Llobregat, però, desemboca en una zona on hi ha molt de moviment i d’intercanvi per tren, vaixell… condicionants que fan augmentar les invasions.


Els efectes de la simplificació, l’homogeneïtzació i la banalització dels ecosistemes són conseqüència de la nostra activitat, que també ha provocat canvis en el clima, en els usos del sòl i l’arribada d’espècies exòtiques invasores. En el marc del Reglament 1143/2014, la Unió Europea ha incorporat 22 noves espècies a la llista d’espècies exòtiques preocupants. Ara bé, és obvi que no podem deixar els ecosistemes sense tocar, hem de sobreviure. Els terrenys en mosaic, clàssics de la Mediterrània explotada des d’antic, eren molt més estables i biodiversos. El que ha augmentat és la velocitat amb què transformem els ecosistemes i l’increment de població, que demana més matèria i més energia. Atès que el benestar i l’extracció de recursos són forces antagòniques; per mantenir la biodiversitat i els serveis ecosistèmics de la natura, a més de l’estudi i la gestió adequada, cal afluixar i buscar una forma de vida més sostenible que permeti de compaginar-les.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació