Joan Mas Cantí: «La meitat dels beneficis empresarials s'haurien de repartir entre els treballadors»

Les eleccions celebrades al Cercle d'Economia han tingut un testimoni d'excepció: Joan Mas Cantí, que té el carnet número 1 de l'entitat. A punt de fer 93 anys, ha estat present en moltes de les iniciatives generades des del cor mateix de la burgesia catalana i en nombroses institucions i projectes, des de la unificació de les cambres de comerç i d'indústria a la junta del Barça que va fitxar Cruyff, de la fundació del partit Centre Català durant la Transició a l'organització dels Jocs del 92, de la fundació del Banc d'Europa a la creació de la primera associació de consumidors de l'estat espanyol.

Mas Cantí, provinent d'una de les nissagues del tèxtil català, és el protagonista del llibreIntuición y perseverancia, editat pel Cercle d'Economia i que repassa alguns dels capítols viscuts per la institució. Ho fa a través d'aquest personatge irònic, que té al cap la memòria d'un sector de les elits catalanes i que va quedar impregnat pel mestratge de Vicens Vives. Mas Cantí, que ens rep a la seu del Cercle, continua inquiet i mirant de no perdre el fil amb Europa.  

- Vostè és el soci número 1 del Cercle d'Economia. N'ha vist de tots colors.

- És veritat. I del Club Comodín, que va ser el seu origen. De fet, el Cercle neix amb el Comodín, el 1951. El que passa és que no ens van deixar fundar un club anglès, que és el que volíem Carles Ferrer Salat i jo, i vam optar per crear un club esportiu. Així va néixer el Comodín, que sobre el paper era per jugar escacs.   

- S'imaginava presenciar unes eleccions disputades?

- Al Cercle, les coses que han funcionat no s'han tocat. I una de les que han funcionat és que en fundar el Cercle, amb Carles Ferrer vam decidir que el president ho seria per tres anys, amb eleccions, i que no repetís el mateix candidat. Però, a més, fer un esforç perquè no hi hagués disputa i que el candidat fos de gran categoria, proposat per la junta i avalat pels expresidents. Ara això s'ha trencat, però crec que s'ha trencat bé. No ha estat negatiu. Hem tingut la sort que la candidata que s'ha presentat al marge de la directiva, com Rosa Cañadas, és una persona que coneix bé la casa, que ha estat en tres juntes. I també s'ha confirmat que el candidat avalat des de la junta, en Jaume Guardiola, és qui ha disposat de més suports. 

- Un altre fundador, Vicenç Oller, deia durant la campanya que un problema que es produiria és que, per primer cop, en una entitat acostumada a funcionar en base a grans consensos, hi hauria perdedors.

- No hi ha hagut perdedors. La candidata perdedora ha quedat en una posició molt digna. Ha aconseguit un gran ressò i ha fet que se sentissin més veus. Amb tot, confio que en el futur es farà els possibles per evitar una nova elecció, però ja no sé si serà factible.
  
- Per la seva vida transcorre la història del Cercle. Quina ha estat la principal contribució de l'entitat a l'avenç del país?

- Home, moltes. D'aquí han sorgit nombroses iniciatives de tot ordre. Socis del Cercle vam fundar la primera associació de consumidors d'Espanya i de Catalunya. Gent del Cercle vam jugar un paper cabdal en tot el que va suposar la fusió de les dues cambres que hi havia fins als anys seixanta, la d'Indústria i la de Comerç, que va ser molt important. Jo, en la junta que vaig presidir, he tingut persones com Jordi Pujol, Narcís Serra, Duran Farell, Artur Suqué... 

"Del Cercle ha sorgit des de la fusió de les dues cambres a la primera associació de consumidors"

 
- I el Pla d'Estabilització. El Cercle hi va tenir un paper.

- La Transició, de la que ara es poden dir moltes coses però que va ser modèlica, comença amb el Pla d'Estabilització i amb els Plans de Desenvolupament. En la seva execució hi van coincidir persones estretament vinculades al Cercle, com Fabià Estapé i Joan Sardà Dexeus. 

- L'esperit del Cercle era crític amb el franquisme. Però hi van conviure. Això de reunir antifranquistes destacats i tenir persones properes a l'administració franquista com es menja?

- Jo sempre he estat molt realista. A vegades som injustos amb les persones que en determinades circumstàncies han de fer determinades coses. Al Cercle no érem precisament franquistes, però s'ha de reconèixer que en aquell moment hi va haver persones de molta categoria en llocs del govern. Al Cercle vam ser demòcrates des del primer moment. Però en aquella dictadura, vint anys després de la fi de la guerra, al dictador li van dir que no hi havia un ral, que no podien importar matèries primeres... Li explico una anècdota. El ministre Navarro Rubio va anar a veure Franco per dir-li que calia comptar amb Sardà Dexeus, un català de gran prestigi que estava al Banc Mundial. Franco no es va immutar, però en el següent despatx, Franco li diu: "Aquest català de qui em va parlar m'han dit que és un roig separatista". Navarro Rubio en va fer aleshores una gran defensa i el dictador li respon: "Que difícil ens ho posen per escollir els millors". Amb el Pla d'Estabilització, de l'autarquia es va passar a una economia liberal, es va establir una nova equivalència amb el dòlar, es va obrir la porta al turisme. I es van assentar les bases per a la convergència amb Europa i la democràcia. Però teníem la intuïció que Franco moriria al llit.  
 
- L'any 1977, vostè va fer política. Va ser un dels impulsors del Centre Català.

- Jo mai he volgut càrrecs polítics. Allò va ser una frustració, que no un fracàs. Vam veure amb Carles Güell de Sentmenat i Joaquim Molins la conveniència d'anar a les primeres eleccions, el 1977, amb un partit catalanista de centre aliat a UDC, que representava la democràcia cristiana. Vam convèncer Anton Cañellas, aleshores d'UDC, per fer una coalició i que tanquéssim un acord amb UCD, que era al govern espanyol amb Adolfo Suárez, perquè no es presentés a Catalunya. Era la fórmula de Baviera: la CDU alemanya no es presenta a Baviera on ho fa un partit democristià bavarès. L'acord s'havia de tancar a Madrid amb Leopoldo Calvo Sotelo. Hi va anar Cañellas, jo no vaig voler anar-hi. Però finalment UCD va decidir fer llistes a Catalunya perquè UDC no va acceptar els noms suggerits per UCD per representar-la a la nostra llista. Sempre he cregut que em vaig equivocar no anant-hi.

"El principal error del pujolisme va ser no entrar al govern espanyol"

  
- Quins noms eren els que Unió no volia?

- Carles Sentís i Manuel Jiménez de Parga, que ha estat considerat, crec que injustament, anticatalanista. Si ens haguéssim presentat amb UCD, els vots ucedistes i els nostres -que vam obtenir 2 diputats- ens haurien posat en segon lloc després del PSC. I haurien canviat moltes coses. 

- Un error del catalanisme i del pujolisme va ser no entrar al govern espanyol?

- Ha estat l'error més gran, sí. No estar allí on es decideixen les coses. El catalanisme hauria hagut d'entrar en els governs de Madrid. No es tracta de buscar culpables perquè Pujol va fer moltes coses per Catalunya.     

- I ara, com ha viscut el procés catalanista?

- Va ser un gran error d'Artur Mas, que per guanyar unes eleccions va posar en marxa un procés que, com diu un amic meu, va convertir els sentiments en ressentiments. Miri, a mi les dues persones que m'han influït més han estat el meu pare i Vicens Vives. Sempre recordo una cosa que ens va dir un dia Vicens a casa seva: "Catalunya és una nació, perquè té una cultura, una llengua, unes tradicions i una voluntat de ser. Però Espanya també. I l'única solució és Europa". Amb tot el que ha passat, això encara ho veig més clar. Els presidents de la Generalitat que he conegut jo, Tarradellas, Pujol i Maragall, no eren independentistes. Jo sempre he vist claríssim que hem d'anar a una Espanya federal cap a una Europa federal. En aquests moments, admiro molt el president Aragonès. La posició d'ERC és més pragmàtica, buscant assolir coses concretes.
 
- Troba més realista la posició d'ERC?

- El que està fent Aragonès s'assembla més al que feia Convergència. Ho està intentant. El problema el tenim amb Junts, que no accepta aquesta realitat.   

- Estem enmig d'una crisi econòmica i inflacionària molt seriosa. Recentment hi ha hagut controvèrsia sobre el sou que reben els alts executius. Creu que són justos?

- El que no trobo bé és que, amb la situació general del món i de l'economia, la classe mitjana pagui tants impostos i que els supermilionaris no ho facin. Els milionaris han de pagar més. Una empresa està feta per guanyar diners, però una mesura que seria una gran solució seria que s'arribés a un gran acord perquè la meitat dels beneficis anés a enfortir el capital i l'altra meitat es repartís entre els treballadors. Amb la forma que es decidís. Els obrers incrementarien el poder adquisitiu i sentirien que treballen a casa seva. 

- I sobre el sou dels directius?

- Crec que hi ha d'haver una proporcionalitat en els sous. S'ha de valorar prou a la gent que val més i pot haver primes de benefici, però sempre buscant una proporció.

"El Palau de Gel i el Blaugrana es van obtenir arran del fals penalti de Guruceta perquè davant l'immens malestar que es va generar, Franco va concedir uns crèdits per construir-los"

  
- No puc deixar de preguntar-li pel Barça. Hi ha alguna persona que hagi tingut més càrrecs que vostè al club? 

- Potser no. Vaig entrar en la junta d'Agustí Montal. Vaig ser vocal, vicesecretari, secretari, vicepresident segon i vicepresident primer, president de les penyes i president de la comissió electoral. Per això he dit que si Josep Lluís Núñez va ser president va ser gràcies a mi, perquè si jo m'hagués presentat, hauria guanyat.

- Va viure el fitxatge de Cruyff.

- Sí, molt a prop d'Armand Carabén. Cruyff fou el gran reivindicador d'unes primes més altes. Ell les tenia dobles. Per això jo a vegades l'he definit com l'enllaç sindical dels jugadors. Amb ell, el Barça va fer realitat la frase que va popularitzar l'anterior president, Narcís de Carreras: el Barça va ser més que un club. Després, amb Núñez, seria més que un negoci. 
 
- En el llibre explica que el Palau de Gel i el Palau Blaugrana es van obtenir arran del fals penal de Guruceta. Com va anar?

- Sí perquè aquella actuació arbitral escandalosa al partit contra el Madrid va crear un immens malestar a Catalunya i el govern de Franco va decidir concedir uns crèdits per construir els dos espais. 

"M'hauria agradat ser escocès, educat a Eton, anar a les regates, haver estat diputat del Partit Conservador i casat amb una catalana"

  
- Ha estat en molts llocs i ha dit també que no a molts càrrecs. Als 92 anys, quina ambició que va passar per davant seu se'n penedeix de no haver acceptat? 

- No cap. Jo sempre he estat un home molt limitat i ara, amb 92 anys, encara més. Però he intentat sempre treure profit d'aquestes limitacions. No he intentat corregir-les. 

- Està bé amb el seu personatge.

- Sempre he estat anglòfil. El meu pare era germanòfil, però no per simpaties amb Hitler, eh. Era perquè deia que s'havia de ser amic del veí del teu veí. A vegades he dit que m'hagués agradat haver estat escocès, ser educat a Eton, Oxford, anar a les regates, haver estat diputat del Partit Conservador i casat amb una catalana que tingués una casa a Barcelona i un apartament a la Costa Brava. Sense deixar d'anar a l'estiu als Alps suïssos, com he fet durant 40 anys.

- Del Partit Conservador actual?

- No! El Partit Conservador sempre ha estat liberal, però ara és una decepció tremenda. La manera com han dut al Brexit, només perquè un primer ministre com David Cameron volia guanyar un referèndum.