10
de juliol
del
2022
Actualitzat
a les
21:05h
"Fer-se vell és resignar-se a fer-se vell. La cosa no té altra explicació"
Resignar-se, diu el diccionari de l’IEC, és acceptar amb confirmat una desgràcia, una contrarietat, i Josep Vallverdú el contradiu, Fuster, perquè tot i aquesta seva llarga vida, mai no se l’ha pres amb resignació aquest anar fent anys, sinó fent seu el vers de Joan Vinyoli quan diu "no sempre les etapes de la vida / s’acaben com els arbres fugen, nets, / al viatger que mira..." Ell ésDe signe cranc tal com intitula un seu poemari de Pagès editors. Cranc, perquè és del 9 de juliol. Del 1923.
L’any vinent en farà 10 que des de l’Institut d’Estudis Ilerdencs vam programar, manllevant el títol de Vinyoli, el “Passeig d’aniversari Josep Vallverdú”, amb motiu dels seus 90. Un passeig, aquest, que va recórrer tot al llarg de 12 mesos tots els Països Catalans, l’Alguer inclòs, i Andorra i la Franja, i en cadascun dels llocs triats hi tractàvem un vessant de Vallverdú: home de factura polièdrica. D’aquest Vallverdú que diu que ens salvem pels mots i que fou el llenguatge un dels seus àmbits grats, ja de ben petit, que a casa, d’infant, llegia abassegadorament, alhora que sorgia en ell un impuls de crear literàriament. Un impuls, aquest, que ha anat creixent en força a mesura que ell ho feia en anys. Resignar-se a fer-se vell? No pas.
En aquesta etapa de la vida d’ara, només des del 2014 i fins avui, prenen força en el seu corpus literari, sobretot, els títols de poesia: Argila, amb pròleg d’Albert Turull; A ull nu, amb pròleg de Joan Martí Castell; a Ronda de boires, Jordi Llavina; Pa de forment, d’Àlex Susanna i Bestiolari 2, que és Josep-Lluís Carod-Rovira qui l’acompanya, amb el pròleg. Però és que a més a més del Vuitè nan, editat per La Galera aquest proppassat sant Jordi, a la tardor, Vallverdú sorprendrà amb títols nous; a més d’altres títols que parlaran d’ell i sobre ell.
La capacitat de treball del professor Vallverdú és innegable, i l’edat no la hi ha feta minvar. Escriu, camina i dibuixa, perquè dibuixa molt i molt bé, cada dia. Quan érem a l’Institut de les Borges Blanques, les seves classes eren sempre a primera hora del matí o de la tarda, perquè en acabar marxava cap a Puiggròs a traduir o a escriure. Vallverdú, que no ha volgut dedicar-se mai a la política activa, diu en el darrer, fins ara, dels seus llibres de memòries, Vagó de tercera, parlant dels anys de franquisme, que si no podies “fer política” et quedava la lluita cultural, que ha practicat i practica. Una lluita, destaca, “que tampoc no podies menar al carrer, però que et permetia continuar una tasca feta anteriorment. I el signe d’identitat més estimat, la llengua, no podia ser emprada en públic, però naturalment, podia conrear-se’n l’ús, també el literari, en privat. Fer-ho, organitzar una tertúlia, muntar una conferència de reduït i contrastat públic en un domicili privat, era ja resistència cultural”. Sempre present aquesta seva màxima “ens salvem pels molts”.
El seu, un corpus literari que arrenca amb la narrativa juvenil i les traduccions, alhora que van prenent molta força els llibres personals, gènere testimonial en el qual excel·leix en tota la seva diversitat de registres. Vallverdú, articulista envejat, en aquest mateix diari i en aquesta nostra rabiosa actualitat, conrea la digressió com els bons, Sterne, Gaziel o Pla: amb elegància, ironia i bona dosi d’efectivitat.
Medalla d’Or del Govern de Catalunya, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Doctor Honoris Causa per la UdL, Creu de sant Jordi, Fill Predilecte de la Ciutat de Lleida i adoptiu de l’Espluga de Francolí i de Balaguer, enemic d’efusions, contingut, individualista al servei de la col·lectivitat, solitari, però no gens insolidari, la seva trajectòria s’ha anat construint lluny de focs d’artifici i només dominada pel testimoni d’una fidelitat rigorosa al país. Ahir els celebràvem, els seus dos nous, i escoltàvem com ens tornava a dir que té “prou anys per veure dècades com si instants fossin”. I com el prepara amb ganes tot aquest futur immediat que li arriba. Visca la vida. I sense resignacions!
Resignar-se, diu el diccionari de l’IEC, és acceptar amb confirmat una desgràcia, una contrarietat, i Josep Vallverdú el contradiu, Fuster, perquè tot i aquesta seva llarga vida, mai no se l’ha pres amb resignació aquest anar fent anys, sinó fent seu el vers de Joan Vinyoli quan diu "no sempre les etapes de la vida / s’acaben com els arbres fugen, nets, / al viatger que mira..." Ell ésDe signe cranc tal com intitula un seu poemari de Pagès editors. Cranc, perquè és del 9 de juliol. Del 1923.
L’any vinent en farà 10 que des de l’Institut d’Estudis Ilerdencs vam programar, manllevant el títol de Vinyoli, el “Passeig d’aniversari Josep Vallverdú”, amb motiu dels seus 90. Un passeig, aquest, que va recórrer tot al llarg de 12 mesos tots els Països Catalans, l’Alguer inclòs, i Andorra i la Franja, i en cadascun dels llocs triats hi tractàvem un vessant de Vallverdú: home de factura polièdrica. D’aquest Vallverdú que diu que ens salvem pels mots i que fou el llenguatge un dels seus àmbits grats, ja de ben petit, que a casa, d’infant, llegia abassegadorament, alhora que sorgia en ell un impuls de crear literàriament. Un impuls, aquest, que ha anat creixent en força a mesura que ell ho feia en anys. Resignar-se a fer-se vell? No pas.
En aquesta etapa de la vida d’ara, només des del 2014 i fins avui, prenen força en el seu corpus literari, sobretot, els títols de poesia: Argila, amb pròleg d’Albert Turull; A ull nu, amb pròleg de Joan Martí Castell; a Ronda de boires, Jordi Llavina; Pa de forment, d’Àlex Susanna i Bestiolari 2, que és Josep-Lluís Carod-Rovira qui l’acompanya, amb el pròleg. Però és que a més a més del Vuitè nan, editat per La Galera aquest proppassat sant Jordi, a la tardor, Vallverdú sorprendrà amb títols nous; a més d’altres títols que parlaran d’ell i sobre ell.
La capacitat de treball del professor Vallverdú és innegable, i l’edat no la hi ha feta minvar. Escriu, camina i dibuixa, perquè dibuixa molt i molt bé, cada dia. Quan érem a l’Institut de les Borges Blanques, les seves classes eren sempre a primera hora del matí o de la tarda, perquè en acabar marxava cap a Puiggròs a traduir o a escriure. Vallverdú, que no ha volgut dedicar-se mai a la política activa, diu en el darrer, fins ara, dels seus llibres de memòries, Vagó de tercera, parlant dels anys de franquisme, que si no podies “fer política” et quedava la lluita cultural, que ha practicat i practica. Una lluita, destaca, “que tampoc no podies menar al carrer, però que et permetia continuar una tasca feta anteriorment. I el signe d’identitat més estimat, la llengua, no podia ser emprada en públic, però naturalment, podia conrear-se’n l’ús, també el literari, en privat. Fer-ho, organitzar una tertúlia, muntar una conferència de reduït i contrastat públic en un domicili privat, era ja resistència cultural”. Sempre present aquesta seva màxima “ens salvem pels molts”.
El seu, un corpus literari que arrenca amb la narrativa juvenil i les traduccions, alhora que van prenent molta força els llibres personals, gènere testimonial en el qual excel·leix en tota la seva diversitat de registres. Vallverdú, articulista envejat, en aquest mateix diari i en aquesta nostra rabiosa actualitat, conrea la digressió com els bons, Sterne, Gaziel o Pla: amb elegància, ironia i bona dosi d’efectivitat.
Medalla d’Or del Govern de Catalunya, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Doctor Honoris Causa per la UdL, Creu de sant Jordi, Fill Predilecte de la Ciutat de Lleida i adoptiu de l’Espluga de Francolí i de Balaguer, enemic d’efusions, contingut, individualista al servei de la col·lectivitat, solitari, però no gens insolidari, la seva trajectòria s’ha anat construint lluny de focs d’artifici i només dominada pel testimoni d’una fidelitat rigorosa al país. Ahir els celebràvem, els seus dos nous, i escoltàvem com ens tornava a dir que té “prou anys per veure dècades com si instants fossin”. I com el prepara amb ganes tot aquest futur immediat que li arriba. Visca la vida. I sense resignacions!