FUTBOLÍTICA

Algèria: futbol per a la independència

Coincidint amb el 60è aniversari de la independència d’Algèria, revisem el paper que el futbol va tenir en la lluita per la sobirania del país que va menar l’FLN, el Front d’Alliberament Nacional algerià

per Ramon Usall, Barcelona, Catalunya | 5 de juliol de 2022 a les 07:00 |
L’equip de l’FLN algèria en un partit disputat a la Xina per internacionalitzar la causa de la llibertat d’Algèria | @BilalAchourTani

Quan els francesos van desembarcar a Alger, el 1830, i van iniciar una colonització ferotge que es va perllongar durant més de cent trenta anys, el futbol ni tan sols existia. Aquest esport va arribar al nord d’Àfrica gràcies als clubs colonials que van introduir-ne la seva pràctica, iniciada a Europa durant la segona meitat del segle XIX, però, paradoxalment, van ser els nadius els qui el van acollir amb més entusiasme, fins al punt de convertir-lo en el seu l’esport de referència.

Per evitar que la pràctica del futbol reproduís les tensions existents entre la comunitat algeriana i uns colons que havien establert un veritable règim de dualisme social, el colonialisme francès va impedir, durant les dues primeres dècades del segle XX, la creació d’equips exclusivament musulmans. No va ser fins l’any 1921 que no va néixer el primer club nadiu algerià format íntegrament per jugadors d’aquesta creença. Era el Mouloudia Club d’Alger, un equip que enarborava els colors de la futura bandera nacional algeriana i que es va convertir en el primer símbol de desafiament esportiu al poder colonial. No seria l’únic. Poc després el van succeir diversos equips algerians que, arreu del territori, van imitar el seu exemple desafiant sobre el terreny de joc l’hegemonia que els clubs colonials exercien en la pràctica esportiva.



El potencial que el futbol tenia per representar els conflictes socials i polítics no va passar per alt al Front d’Alliberament Nacional, l’FLN algerià, un cop va decidir, l’1 de novembre de 1954, desencadenar la insurrecció armada que havia de conduir el seu país a la llibertat. Ben aviat, l’FLN va adonar-se que el futbol tenia una repercussió social que transcendia, i molt, l’àmbit de l’esport i va ordenar, el 1956, la retirada de tots els equips algerians de la lliga colonial, que es va fer efectiva de forma immediata i que es va perllongar fins a la fi de la guerra, el 1962. L’objectiu d’aquesta mesura era rebutjar la imatge de normalitat que les autoritats franceses pretenien mostrar de la situació que es vivia Algèria.

Més enllà d’evitar que la disputa del campionat colonial pogués servir com a element propagandístic a unes autoritats franceses que es negaven a parlar de guerra quan es referien a Algèria, l’FLN va entendre que la pràctica del futbol també podia servir per internacionalitzar la seva lluita per la independència i per això va impulsar la creació d’equips que representessin la seva causa arreu del món.


 

La delegació algeriana desfilant durant la cerimònia inaugural del Festival Mundial de la Joventut celebrat a Moscou el 1957 Foto: cinearchives.org

El primer equip de futbol que va competir sota bandera algeriana va ser el que va formar la delegació de joves que va participar al Festival Mundial de la Joventut que es va celebrar el 1955 a Varsòvia i que, sota l’auspici dels països socialistes, va aplegar representants juvenils d’esquerres d’arreu del món. Una situació que es va repetir en el següent festival, celebrat l’any 1957 a Moscou, quan l’equip de joves algerians va desfilar uniformat davant del mateix Nikita Khrusxov i va demostrar un elevat nivell competitiu que el va dur a derrotar per 14-4 l’equip dels joves comunistes francesos que també s’havia donat cita al festival. Va ser precisament durant aquesta trobada quan Mohamed Boumezrag, antic jugador i militant independentista, va entendre la importància d’una selecció algeriana de futbol i va començar a treballar perquè aquest somni es convertís en una realitat.

Després de la seva participació al festival de Moscou, l’Algèria combatent va incentivar la creació d’una selecció amateur i d’un equip de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional, l’ALN, que va recórrer, entre 1957 i 1958, diversos països àrabs, des de Líbia a l’Aràbia Saudita, passant per Iraq i Palestina, entre molts d’altres, a la recerca de suport econòmic i polític pels combatents per la llibertat.



A partir d’aquestes experiències, Mohamed Boumezrag va madurar la idea de la creació d’un equip de l’FLN que pogués representar la lluita del poble algerià a nivell internacional. Una idea a la qual també van contribuir Mokhtar Arribi, aleshores entrenador de l’Avinyó, i Abdelaziz Bentifour i Mohamed Maouche, jugadors del Mònaco i l’Stade de Reims, respectivament, a més d’actius militants de l’FLN.

La idea que van anar perfilant contemplava la fugida dels jugadors professionals algerians dels clubs francesos per tal de constituir un equip de l’Algèria lliure, i va comptar amb l’absoluta complicitat de la Federació de França de l’FLN que va posar la seva infraestructura al servei de l’organització de la fugida. Ali Haroun i Kaddou Ladlani, dirigents de la Federació de França, van entendre de seguida la importància que podia tenir una acció d’aquestes característiques. Els dirigents independentistes eren plenament conscients que aquesta era una forma de lluita que s’allunyava de la guerra convencional però que tindria un ressò internacional que permetria donar a conèixer al món els objectius dels insurrectes algerians.
 

El diari esportiu francès L’Équipe recull la sorpresa per la desaparició sobtada dels principals futbolistes algerians dels clubs francesos Foto: @JDZFootball


Des de principis de 1958, doncs, els responsables polítics de l’FLN a França van treballar organitzant la fugida. L’abril d’aquell mateix any, els onze millors jugadors algerians que jugaven en clubs francesos van abandonar la disciplina dels seus respectius equips per donar-se cita a Tunis i constituir un equip que representés l’Algèria combatent. Pels jugadors, aquesta no va ser una decisió fàcil de prendre. Alguns d’entre ells havien estat preseleccionats per jugar el mundial de Suècia, que havia de tenir lloc aquell mateix estiu, i d’altres, com Rachid Mekhloufi o Mustapha Zitouni, eren fixos a la selecció estatal francesa.

La seva condició de militants i simpatitzants independentistes, el compromís exigit amb la lluita per la llibertat del seu país, i la capacitat de persuasió amb la que comptava l’FLN, que estava disposat a sancionar els jugadors que no acatessin les seves ordres, van acabar decantant la balança i tots els convocats van decidir fugir cap a Tunis.

L’operació va ser un èxit i només un dels futbolistes, Mohamed Maouche, va ser detingut a la frontera franco-suïssa després que una confusió hagués motivat el seu retorn a París, un cop ja havia aconseguit fugir. Aquest contratemps va provocar-li un càstig sever per part de les autoritats militars franceses que van destinar-lo durant dos anys a l’estació d’hivern de Chamonix després dels quals va poder, finalment, retrobar-se amb els seus companys a Tunis amb la quarta i darrera fornada de futbolistes algerians que van abandonar els clubs francesos i que van deixar l’Hexàgon orfe de jugadors d’origen algerià.
 

Sis jugadors de l’equip de l’FLN, entre els quals Mustapha Zitouni, el primer a l’esquerra, després d’arribar a Tunis per constituir la selecció de l’Algèria lliure Foto: @la_vagueverte


Un cop a Tunis, l’abril de 1958, els primers jugadors que hi van arribar es van adonar que la direcció de l’FLN no estava plenament al corrent de la seva situació. Tot i així, els dirigents independentistes van entendre ben aviat la importància simbòlica que podia tenir un equip d’aquestes característiques i van posar-se a treballar per convertir-lo en una realitat.

Aquell mateix abril, l’equip de l’FLN va jugar a Tunis els seus primers partits enfront clubs i combinats tunisians per passar a disputar, el mes de maig, i també a la capital de Tunísia, un torneig inter-magribí en solidaritat amb la presonera independentista Djamila Bouhired, una de les heroïnes de la batalla d’Alger, detinguda, torturada i empresonada pels paracaigudistes francesos comandats pel general Massu.

El setembre de 1958, la Revolució algeriana va fer un pas més en la seva estratègia de construcció nacional amb la creació del Govern Provisional de la República Algeriana, el GPRA, que, presidit per l’històric nacionalista Ferhat Abbas, va establir la seva seu a Tunis. El naixement d’aquest executiu va donar un nou impuls a l’equip de l’FLN ja que el seu president va copsar la importància de tenir una selecció que pogués representar a l’estranger la imatge d’un poble en lluita per la seva independència i va promocionar-ne notablement la seva activitat.

Així, a partir de la tardor de 1958, l’equip de l’FLN, veritable selecció nacional algeriana, va ampliar el seu radi d’actuació. Si fins aleshores només havia disputat partits a Tunísia i a Líbia, estats fronterers amb Algèria, a partir d’aquell moment l’equip va passar a protagonitzar diverses gires que el va dur als indrets més diversos del planeta i que li van permetre donar a conèixer arreu la causa algeriana i recaptar fons per finançar la lluita independentista.
 

Una imatge dels jugadors de l’equip de l’FLN Foto: @IndyWalesFans


La importància simbòlica que pel reconeixement internacional d’Algèria tenia aquest equip tampoc va passar per alt a les autoritats franceses. La pressió de França al si de la FIFA va provocar que el màxim organisme futbolístic internacional amenacés les diferents federacions amb una forta sanció en cas de rebre l’equip de l’FLN i disputar-hi algun encontre amb la seva selecció oficial. A ulls de la FIFA, els jugadors algerians eren uns desertors i estava prohibit jugar contra ells. Els països de l’Europa de l’Est i els no alineats enfrontaven la seva selecció a l’equip de l’FLN però li canviaven el nom i alguns dels seus integrants per tal d’escapar a les sancions amb les quals amenaçava la FIFA. Només el Marroc, per ordre del rei Mohamed V, es va atrevir a jugar contra el combinat algerià amb la seva selecció oficial en un mostra de la voluntat del monarca marroquí de reconèixer formalment la independència de la veïna Algèria. Aquesta decisió, però, va provocar l’exclusió temporal del país magribí de la FIFA.

Amb l’extensió dels partits de l’equip de l’FLN, els futbolistes que l’integraven es van convertir en veritables representants de la causa nacional algeriana. L’Europa de l’Est i el Pròxim i l’Extrem Orient van ser els destins més habituals d’un equip que, a més de jugar a futbol, era un autèntic ambaixador de la Revolució algeriana. De fet, l’equip de l’FLN no només jugava a futbol. Era ben evident que un dels seus principals objectius era també fer política, per la qual cosa comptava amb un comissari, Mohamed Allem, que s’adreçava al públic abans de cada partit per tal de difondre la realitat algeriana i buscar complicitats internacionals amb la seva lluita. La bandera algeriana, prohibida aleshores al seu propi territori, era hissada abans de cada partit al temps que les notes del Qassaman, l’emotiu himne nacional algerià, ressonaven als diferents estadis que l’equip de l’FLN visitava.
 

El dirigent vietnamita Ho Chi Minh, acompanyat dels integrants de l’equip de l’FLN Foto: @yasbouzar


El president tunisià, Habib Bourguiba; el president de la Lliga Àrab, Abdelkhalek Hassouna; el rei Hussein de Jordània, o el mateix líder revolucionari vietnamita, Ho Chi Minh, van ser algunes de les moltes personalitats polítiques amb que els jugadors de l’equip de l’FLN van tenir ocasió d’intercanviar parers, en algunes ocasions de forma molt cordial i distesa, com ho demostra l’anècdota que els jugadors algerians van viure amb Ho Chi Minh quan aquest, en una recepció després que l’equip algerià hagués vençut un combinat del Vietnam per 5-0, es va adreçar als jugadors de l’FLN tot dient-los: “Nosaltres vam guanyar la guerra a França i ara acabem de perdre contra vosaltres. No dubteu, doncs, que acabareu derrotant els francesos”.

Finalment, ara fa 60 anys, el juliol de 1962, després de més de set anys de llarga guerra, els vaticinis de Ho Chi Minh es van acabar complint. Algèria va esdevenir un estat independent i l’equip de l’FLN, que havia contribuït de la forma que millor sabia a la lluita per la llibertat del seu poble, arribava als seus darrers dies.

Amb la independència, Algèria va veure com la FIFA, la mateixa que havia amenaçat de sancionar qualsevol federació que gosés enfrontar-se a l’equip de l’FLN, va reconèixer la recent creada Federació Algeriana de Futbol. El país magribí passava així a pertànyer de ple dret i de forma oficial al concert internacional del futbol. Per fi la seva selecció, fins aleshores mancada de caràcter oficial, podria demostrar que les seves victòries a Iugoslàvia, Romania o a la Unió Soviètica eren fruït del talent d’una generació excepcional a la qual la guerra havia privat de brillar a nivell internacional.

Malauradament, però, la nova selecció algeriana ja no va tenir temps de participar al mundial de Xile de 1962, i en la següent edició de la copa del món, disputada a Anglaterra el 1966, el boicot africà degut a la distribució de places va impedir que la generació de futbolistes algerians que havia integrat l’equip de l’FLN pogués demostrar el seu talent en una competició oficial.

Tot i aquesta decepció, el cert és que els jugadors de l’equip de l’FLN van obtenir un títol que difícilment podrà assolir qualsevol altre futbolista: el de la independència del seu país. En aquest sentit, el seu sacrifici va ser reconegut fins al punt que tots els seus integrants van ser considerats mujahidins i van rebre la pensió i els reconeixements que s’atribuïa als antics combatents per la llibertat. Una circumstància que testimonia la rellevància que el futbol va tenir en la lluita per la independència d’Algèria. Una independència que, aquest 5 de juliol de 2022, celebra el seu seixantè aniversari.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació