Un petó de tres segons. Un únic petó entre dues dones a la pel·lícula d'animació Lightyear, la darrera producció de Disney i Pixar, va generar un terratrèmol mundial com molt pocs altres films de les companyies havia provocat mai. L'homofòbia es va despertar arreu del planeta, des de Llatinoamèrica fins als països més retrògrads sobre la faç de la terra -la Xina, Emirats Àrabs Units o Aràbia Saudita-, en forma de cancel·lacions, advertències dirigides als pares i mares o, directament, la prohibició de la projecció.
Un símptoma més que l'audiovisual, especialment el cinema, segueix aixecant polseguera per la seva immensa importància en la creació de l'imaginari col·lectiu. Encara que l'ull de l'huracà és aquesta fòbia contra la visibilitat LGTBIQ+, un dels principals focus de la polèmica es va dirigir contra Disney, la gegant productora de pràcticament un segle d'història que ha estat protagonista d'una llarga llista de polèmiques. Entre d'elles, l'LGTBIfòbia.
Els principals directius de la companyia van intentar que l'escena de les dues dones a Lightyear -un petó de segons de durada que no tenia gens de rellevància a la trama- fos omesa del metratge, donades les circumstàncies en què països amb un mercat tan destacat com la Xina es dedicaven a prohibir la projecció. Només gràcies a la força dels treballadors, creadors i productors del film es va poder deixar estar aquest intent de veto.
Un cop més, The Walt Disney Company intentava posar pals a una de les seves pròpies creacions. La multinacional sempre ha estat el reflex dels avenços culturals i socials a través de les seves pel·lícules d'animació. Des de la presència de les dones en papers protagonistes, passant pel masclisme impregnat en la famosa categoria de "princeses Disney" fins a arribar a la diversitat cultural, especialment amb els casos de racisme que impregnen les seves obres de mitjans del segle XX. Especialment greus són casos com Dumbo (1941), Peter Pan (1953), The Jungle Book (1967) o The Aristocats (1970).
L'historial de Disney ha evolucionat cada dècada, però la presència de persones homosexuals o altres membres del col·lectiu LGTBIQ+ ha brillat per la seva absència, encara que molts dels creadors, treballadors i animadors de la companyia en formin part. Aquesta contradicció ha estat objecte d'estudis, articles acadèmics i reportatges periodístics als mitjans nord-americans des de fa 30 anys, exposant una situació anòmala en un gegant de l'entreteniment que sempre ha defensat "els seus valors".
.jpg)
Scar, el malvat de «The Lion King» Foto: The Walt Disney Company
Diversos gestos de complicitat, cap fet consagrat
Andreas Deja, un dels més mítics animadors de Disney, va reconèixer que la seva homosexualitat havia influït a l'hora de crear certs personatges molt importants de l'imaginari de la companyia. Així i tot, mai ha quedat res clar en una pel·lícula i això és una de les principals crítiques de desenes de grups en defensa dels drets LGTBIQ+. Deja també va ser objecte de polèmica quan va explicar que, per ell, la comunitat homosexual s'identificava amb certs protagonistes malvats "perquè celebrar l'excentricitat apel·lava a cert fanatisme gai". D'aquestes interpretacions no es va salvar ni Mulan (1998), història de sobres coneguda, en el que el capità Li Shang és bisexual, s'entreveu, en enamorar-se tant de la protagonista "quan es disfressa d'home" com quan reconeix la seva identitat.
Des de The Little Mermaid (1989), passant per Aladdin (1992) o The Lion King (1994), els principals responsables de l'obra creativa de l'època daurada de Disney van afirmar que "hi havia certa influència de la comunitat gai". Però tot quedava en això. En petites concessions, gestos còmplices, mai cap personatge normalitzat obertament homosexual, ni home ni dona. Fins i tot Frozen (2013) va ser objecte d'aquesta crítica. Quan es va posar en dubte la sexualitat de la princesa protagonista, l'Elsa, la codirectora del film, Jennifer Lee, va evadir la seva responsabilitat i va fer servir un dels arguments més utilitzat en l'última dècada per part dels creadors de la companyia. "Sabem el que vam fer, però al mateix temps crec que una vegada que vam llançar la pel·lícula pertany al món, així que prefereixo no dir res i deixar els fans que parlin ells", va assegurar en declaracions als mitjans dels EUA.
El colofó va arribar amb Luca (2021) un espectacle visual que amaga diverses metàfores sota l'aparença d'una història simplista. És evident que el públic al qual està dirigit és infantil, però els missatges subliminars, la lectura entre línies, permet desxifrar un missatge LGTBIQ+ que no té precedents a Disney. Disney i el director de la pel·lícula, Enrico Casarosa, ja es van afanyar a frenar les esperances del col·lectiu assegurant que la pel·lícula "no té cap missatge gai ni és la seva intenció". Diverses escenes, diàlegs i situacions, però, decanten la balança cap a les metàfores LGTBIQ+.
Els dos protagonistes de «Luca» Foto: The Walt Disney Company
Úrsula, Sebastian, Mérida, Ding Dong i Lumiere, Timón i Pumba, o la mateixa Elsa són diversos personatges que han acabat passant per un procediment invers. És el col·lectiu que els ha acabat apadrinant com a personatges gais, lesbianes, bisexuals o transsexuals. La simple escena del petó entre dues dones a Lightyear i la reacció posterior dels màxims directius de la companyia torna a posar sobre la taula el pinkwashing LGTBIQ+ que impera en certes megaproduccions blockbuster del panorama cinematogràfic. De moment no hi ha hagut cap moviment de renom per posar fil a l'agulla i normalitzar-ho de manera categòrica. El mínim intent de Disney per fer una producció amb cara i ulls va ser un curtmetratge, Out (2020), de la companyia Pixar. I el futur no és gaire esperançador pel col·lectiu amb les produccions que han d'arribar.