La coherència també mor a la tanca de Melilla

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Ningú vol emigrar. Marxar del teu país i deixar enrere els teus familiars, amics i orígens per buscar-se la vida no és un bon tràngol. Menys encara si ho has de fer sense una feina garantida, sense papers i jugant-hi la vida. Però, malgrat tot i ens hi posem com ens hi posem, la pressió per saltar les valles de Ceuta i Melilla seguirà, i fins i tot anirà a més per motius demogràfics, polítics, econòmics i ambientals. Aquests dies ha tornat a estar al punt de mira. La gendarmeria marroquina va matar el divendres 37 persones, segons diverses informacions, que intentaven travessar la frontera i arribar a la UE. Acabaran en fosses comunes a Nador. Pedro Sánchez va escudar-se en l'"un assalt violent" a la tanca per justificar la brutalitat policial.

En aquest assumpte, com en molts d'altres, caiem en l'errada, els mitjans i també els polítics, de quedar-nos sovint en les conseqüències i no anar a l'arrel del problema. És més fàcil, encara que tingui "incomoditats" en forma de morts, frenar violentament la immigració sense papers i aixecar murs que no pas afrontar un assumpte complex i que va de redistribuir riquesa i oportunitats com ho és la situació als països de l'Àfrica, les seves possibilitats de progrés i quina és la imatge (em temo que distorsionada) del que trobarà a casa nostra el seu jovent.

Però el primer que ens caldria és tenir polítics que no optin pel cinisme, que malauradament és el que està fent aquests dies el president espanyol. Sorprèn veure'l a ell tan impertèrrit sense demanar cap explicació i sorprèn, sobretot, veure la paciència infinita que gasten els seus socis de Podem davant de tanta contradicció.

El partit morat s'ha abonat a la tesi que el millor favor que podrien fer als poders econòmics, socials i mediàtics que no volen al govern una força que tibi el PSOE a l'esquerra és sortir-ne amb un cop de porta. No volen donar-los aquest goig. Però, és clar, el risc que corren és passar de les contradiccions lògiques de qualsevol executiu de coalició a la desfiguració del projecte polític. Les enquestes en contra dificulten més fixar els límits del que és raonable. 

Entre la gravetat, per a ells, de la nul·la voluntat del PSOE per resoldre el procés català, de l'exhibició de fervor otanista que veurem aquesta setmana a Madrid associant-se a democràcies tan reputades com la turca, o mirar cap a un altre costat per les morts als enclavaments espanyols al nord d'Àfrica, Podem i els comuns es consolen amb la perspectiva d'un inexcusable impost als beneficis de les elèctriques o d'un xec a les famílies més desafavorides davant la crisi provocada per la inflació. Hauran d'estar, però, molt atents a la lletra petita.

Tornant a Sánchez, el president espanyol va ser, al seu dia, crític amb els 15 morts que va provocar la Guàrdia Civil a Tarajali el 2018 va rebre a València l'Aquarius amb 600 immigrants que el govern amb neofeixistes d'Itàlia s'havia negat a acollir. Però ara mira cap a una altra banda perquè ja té qui li faci la feina bruta: el Marroc. Espanya va obrar un cop de timó a la seva política amb relació al Sàhara Occidentalfa uns mesos i, tot i els compromisos adquirits com a potència colonial, va renunciar a defensar el referèndum d'autodeterminació promès. Es va alinear amb l'administració Trump, que havia reconegut la sobirania marroquina del territori il·legalment ocupat.

Va decidir que els sahrauís en tenen prou amb l'autonomia de fireta (segons Mohamed VI inspirada en el model espanyol) a canvi d'assegurar-se que el Marroc vigilés la frontera i repartís garrotades sense miraments. L'inconvenient no calculat, i que espera resoldre amb ajut de la UE, és com de malament ho ha encaixat Argèlia, subministradora de gas a Espanya en un context de crisi energètica per la guerra d'Ucraïna. Aquest cap de setmana, Sánchez s'ha limitat a defensar la tasca de la seguretat marroquina i a culpar a les màfies (que malauradament hi són, és clar) del que ha passat a Melilla.

La política internacional, prou que ho sabem, va d'interessos i no de principis per més que els partits espanyols, per exemple, s'esgargamellessin teatralment pels contactes de l'entorn de Carles Puigdemont amb el Kremlin. Però tot ha de tenir un límit. De moment, Sánchez buscarà aquests dies moltes fotos i projectar-se davant els socis de l'OTAN com a líder compromès davant la inadmissible invasió de Rússia a Ucraïna (el Marroc va envair el Sàhara Occidental, però això els sembla admissible), prometrà gastar més en armament i intentarà garantir-se els suports pel decret de mesures socials i per frenar la inflació. Buscarà els vots d'ERC i altres socis d'esquerres i sobiranistes i en uns dies posarà data a la reunió amb Pere Aragonès. Sobre el president català i la seva autoritat soscavada pel govern espanyol i els seus socis de Junts n'he escrit aquest article. 
 

---

Avui no et perdis

»Les morts a la frontera de Melilla: l'enèsim xoc entre els socis de la Moncloa; per Maria Rabella Ytarte.

» De la inflació a una tardor de recessió? Tots els mals de Pedro Sánchez; per Pep Martí.

» Fil directe: «Europa contra Europa»; per Germà Capdevila.

» Entrevista a Agustí Carles: «La diplomàcia espanyola es mourà a tots els nivells per la investigació d'Andorra»; per Bernat Surroca.

» Opinió: «Pegasus i la base autoritària de la legalitat espanyola»; per Aleix Sarri.

» Rahola perd els papers al FAQS per Israel: «Se me'n refot».

» Opinió: «L’aigua no bull sola»; per Eduard Voltas.

» La cursa per liderar Junts a Barcelona s'activarà al setembre amb els primers aspirants; per Oriol March.

» Empat entre ERC i PSC a Barcelona, segons una enquesta d'«El Periódico».

»Ciutadans, del somni de l'hegemonia al precipici de la liquidació; per Pep Martí.

» Especial turisme | El sector que alimenta i devora Catalunya; per la redacció nacional i les 19 edicions locals de NacióDigital.

» Dades: Radiografia dels turistes als Països Catalans: d'on en venen més i quants a cada municipi?; per Roger Tugas Vilardell.

» Altres Barcelones: La Casa de Lactància Municipal de Barcelona; per Dani Cortijo.

» Jo competeixo: Maricons amb calçador; per Modernet.

» Crònica: Els streamers esmicolen internet des de Badalona amb «La Velada del Año II»; per Víctor Rodrigo.

» Rumbes i Flors: Les mans de la Ruïnosa i la Bad Gyal; per Paula Carreras.
 

---

 El passadís

L'streamer amb més subscriptors i viewers en general de tota la parla hispana és Auronplay, que és de Badalona. Gairebé mai surt en esdeveniments de la comunitat i dissabte, atès que s'organitzava una gala al Pavelló Olímpic de la seva ciutat, Auronplay hi va anar i va parlar. Envoltat de gent de la seva ciutat i molt estimat pels milers de persones que omplien el recinte, va aplaudir que l'esdeveniment es fes a Badalona. Els "4 grans" de Twitch i d'Internet s'hi van reunir per primera vegada: Ibai, TheGrefg (qui tenia el rècord mundial anterior), el Rubius i Auronplay. Badalona va fer història a internet: 3,3 milions de persones en directe seguint una retransmissió. Mai ningú ho havia fet, ni a Àsia ni als EUA. Es van reunir uns 200 streamers, celebrities, influencers i personalitats. Tots ells sumen 7 o 8 milions de viewers. Una bogeria que, incomprensiblement, va passar desapercebuda per molts mitjans que no acaben de comprendre la dimensió del fenomen que atrapa a molts joves.

Vist i llegit

Avui convertim el "Vist i llegit" en un punt d'efemèride perquè fa just 150 anys que els tramvies van començar a circular per Barcelona. El cas és que la commemoració no tindrà relleu institucional, tal vegada perquè l'ajuntament que governa Ada Colau encara no ha decidit quan tornarà el Tramvia Blau, l'únic vestigi que quedava de la xarxa, que va deixar de funcionar el 2018 i que havia de ser posat al dia. Us porto un fil que va publicar el perfil de Twitter El Boig de Can Fanga recuperant fotos en color dels variats tramvies de la ciutat el 1967. Les imatges les va prendre John F. Bromley, un historiador canadenc, fotògraf i amant dels trens que va morir fa tres anys. Són curioses.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1674 les tropes franceses ocupen la comarca nord-catalana del Vallespir i pràcticament posen fi a la revolta dels Angelets de la Terra, els pagesos que s'havien aixecat comandats per Josep de Trinxeria en defensa de les tradicions catalanes i contra els impostos a la sal i les normes franceses. Aquestes van ser imposades el 1659, quan es va signar el Tractat dels Pirineus pel qual la corona espanyola cedia els comtats del nord de Catalunya a França. La revolta es consideraria oficialment ofegada, enmig d'una gran repressió, el 1675. L'apel·latiu Angelets es podia deure al coneixement que s'atribuïa als àngels de les muntanyes o a que l'arcàngel Sant Miquel era el patró dels miquelets. En aquest vídeo podeu recuperar la seva història. 

 L'aniversari

El 27 de juny de l'any 1977 va nàixer a Madrid l'exfutbolista Raúl González Blanco, una de les grans estrelles del Reial Madrid. Malgrat ser una llegenda madridista, el davanter, un esquerrà ben dotat tècnicament i amb olfacte de gol, va començar a jugar a l'Atlètic de Madrid, el gran rival de la capital espanyola. Al club blanc va jugar 550 partits i va fer 228 gols entre 1994 i 2010. La seva carrera la va acabar al Schalke 04 alemany i al Cosmos americà. Raúl va guanyar sis lligues espanyoles i tres copes d'Europa a més de dos trofeus Pichichi com a màxim golejador. Aquí podeu recuperar els millors gols del capità madridista.
 ​Fes clic aquí per rebre'l