Aquesta setmana, a Gent de Merda, el podcast que faig amb la Clàudia Rius, la Rita Roig i l’Ofèlia Carbonell a Radio Primavera Sound, vam entrevistar la comissària Alexandra Laudo i vam dedicar mitja hora a parlar sobre les mans perquè ha ideat amb la Diputació de Barcelona una exposició itinerant (que actualment es pot veure a Sabadell) titulada Història de les mans. Que l’Alexandra és una dona interessant i amb discurs ho sabíem de sobres, però el que no teníem tan clar era si les mans seria un fil conductor prou sucós per parlar-ne durant trenta minuts seguits. I vaja si ho era, n’haguéssim pogut parlar trenta més. Les nostres mans diuen moltes coses de nosaltres –de fet, és una de les primeres coses en què em fixo quan conec algú– i tenen també molt poder comunicatiu. No és d’estranyar que la periodista Patrycia Centeno dediqués més d’un capítol del seu llibre Sin decir ni mu (Destino) a parlar de les mans en clau de llenguatge corporal.
Quan em miro les mans, veig uns dits una mica més curts del que m’agradaria, un parell de pigues a cada costat i una petita conseqüència d’aquell cop que vaig treure una pizza del forn sense anar prou amb compte. Però també em veig les ungles, que qui em conegui haurà observat que gairebé sempre les duc pintades. M’agrada dur-les bé no només per una qüestió estètica, que és evident, sinó també perquè gaudeixo sentint que dedico una mica de temps a permetre’m un caprici. Ho explicava la sociòloga Patrícia Soley-Beltran al programa Quan arribin els marcians de TV3: “L’auge de les manicures sorgeix en temps de crisi, ha passat ara i va passar als anys 30 després de la crisi del 29, és un petit luxe que produeix un plaer immediat, no et cal ni tan sols un mirall per gaudir-lo”.
Quan dic que porto les ungles pintades, en el meu cas em refereixo a una cosa molt discreta. Per no arriscar, no arrisco ni tan sols amb el to de l’esmalt, que el més cridaner que he lluït mai és el vermell de tota la vida. A Barcelona, però també a moltes altres ciutats europees, darrerament han sorgit molts centres d’ungles i concretament de nail art. Cada cop és més habitual veure barcelonines –i també barcelonins, compte– amb les ungles llargues i decorades, que fa pensar en les mans de la Ruïnosa, de la Rosalía o de la Bad Gyal. Quan el filòsof Ernesto Castro va formular a l’Alba Farelo la pregunta que molta gent es feia a Internet (“Com et pots caragolar els porros amb aquestes ungles?”) la de Vilassar va respondre que poder dur les ungles tan llargues li demostra que ja no ha de fer servir les mans per treballar. I que té algú que li caragola. D’aquesta resposta, el filòsof en va extreure reflexió social i, per tant, també política.
L’exposició que ha comissariat l’Alexandra Laudo i el nail art que llueix la Bad Gyal no només tenen en comú la pròpia mà sinó que totes dues són reaccions a temps de crisi. Història de les mans era un encàrrec per reflexionar sobre la cosa pandèmica i Laudo ho va abordar a través de la qüestió de l’aïllament del sentit del tacte i que les ungles acríliques permetin a la vilassarenca no haver de fer servir les mans demostra una relació entre les nostres mans i el nostre estatus social.