Ciutadans

Ciutadans, del somni de l'hegemonia al precipici de la liquidació

La pèrdua dels 21 diputats a Andalusia certifica la sort d'un partit fundat a Catalunya per atacar la immersió, que va aspirar a liderar la dreta espanyola i que ara prova d'esquivar el final amb una "refundació"

per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 26 de juny de 2022 a les 15:53 |
Inés Arrimadas, en un acte públic a Barcelona el desembre passat. | Frederic Esteve
Dijous passat, només quatre dies després d'unes eleccions andaluses en què Ciutadans va perdre els 21 diputats obtinguts el 2019, la líder del partit, Inés Arrimadas, assegurava que la situació "es podia superar". Ho va dir en la trobada de dirigents de Renew Europa, que aplega els caps dels partits liberals de la Unió Europea (UE). En les mateixes declaracions, la dirigent unionista va tornar a mostrar una capacitat autocrítica limitada, fent-se forta en el discurs de "desallotjar el sanchisme i el Frankenstein de la Moncloa".

A les poques hores de la garrotada electoral andalusa, Arrimadas sí que va intentar fer alguna concessió a les veus que li reclamen la dimissió, quan va anunciar una "refundació" del partit i va obrir la porta a retocar la marca, però sense plantejar en cap moment la seva renúncia. Aquest dilluns es reunirà la cúpula de la formació i el màxim òrgan entre congressos, el consell general, per decidir quines passes fer a partir d'ara.  


Ciutadans porta al damunt tres anys de viacrucis. Cada elecció ha estat una estació descendent. La davallada va començar el novembre del 2019, en les segones eleccions espanyoles d'aquell any, en què va quedar reduït a 10 diputats. Va ser com el despertar d'un somni, el que s'havia fet Albert Rivera i un nucli de dirigents, sobre una suposada hegemonia i entrada a la Moncloa. Només uns mesos abans, el partit taronja havia reunit 57 escons, molt per darrera de les seves pretensions, però no tan lluny d'un PP que, amb Pablo Casado, vivia encerclat per la corrupció i el desgast sofert en els temps de Mariano Rajoy.


Quedar reduïts a 10 escons era més del que l'orgull de Rivera podia suportar i el cabdill taronja va haver de sortir de l'escena. Des d'aleshores, Ciutadans ha estat un patir. La marxa de quadres i militants ha conformat un seguici interminable. Entre les desercions, la que més mal ha fet a Arrimadas ha estat la de Fran Hervías, responsable d'organització en temps de Rivera i que es va passar amb armes i bagatges al PP, acollit per Casado perquè es dediqués a fons a desarborar el partit territori a territori. 

Catalunya, bressol i sepultura


Les eleccions catalanes del 14 de febrer del 2021 van ser un dels grans tombants en el destí tràgic dels taronja: van passar de 36 a 6 diputats. Un bon resultat, encara, si es compara amb el del 2019 i amb el que vindria després a Madrid, el maig del mateix any, quan va veure escolar-se tot el grup parlamentari (21 escons). La situació a Catalunya, especialment, on Cs va néixer, assenyalava ja el final. Les eleccions més recents a Castella i Lleó es van endur onze diputats, de manera que només Paco Igea va salvar l'acta. Curiosament, un dels crítics més assenyalats.

Nova política sense ideologia


El projecte de Ciutadans s'ha caracteritzat per la confusió ideològica i una estratègia subordinada a les ambicions frustrades de Rivera. Nascut a Catalunya com a resposta al projecte catalanista i de bel·ligerància envers la immersió lingüística, aquest punt ha estat l'únic element de continuïtat en la trajectòria erràtica del partit. Definit primer com a formació "progressista", fins i tot amb referències al "socialisme democràtic" i impulsat per intel·lectuals desmarcats de l'entorn socialista com Francesc de Carreras o Félix Ovejero, es va precipitar ben aviat cap a un altre objectiu, com era suplantar el PP en el lideratge de la dreta.

Va ser un miratge. L'erosió de Rajoy pels casos de corrupció li va aportar un nínxol de vots a Espanya. Però no eren sufragis de mentalitat liberal i moderna, sinó votants decebuts de la dreta, atrets per una suposada imatge renovadora de Rivera, que es va veure premiat mediàticament per la seva conducta hostil al catalanisme. La manca de subtilitat del grup dirigent de Ciutadans n la política de pactes, renunciant a l'equidistància entre PSOE i PP, i fent de crossa dels populars allí on ha pogut, ha enterrat la possibilitat d'assajar un "liberalisme" impossible. A Ciutadans, l'agressivitat contra tot el que traspués catalanisme sempre s'ha imposat al suposat liberalisme.          

La devaluació del terme "liberal"


En un altre sentit, la fallida del partit també diu molt de la progressiva devaluació del terme liberal que s'ha produït en la cultura política espanyola. Les tradicions ideològiques més pròpies d'Europa han tingut, històricament, menys pes a Espanya. En el cas del camp del centredreta i la dreta, hi ha hagut intents sempre febles de construir partits de marca democristiana o liberal. Els democristians han acabat sempre integrant-se en organitzacions més àmplies, on han estat una minoria, com va ser la UCD durant la Transició o el PP més endavant. 

El mateix va passar amb els qui es reclamaven d'ideologia liberal. Presents en molts partits, gairebé sempre n'han estat grup minoritari, fos a UCD, CDC o PP. El projecte que va intentar Miquel Roca amb l'Operació Reformista, que es proclamava liberal, no va obtenir ni un escó a les eleccions del 1986 més enllà de Catalunya. En el partit principal de la dreta n'hi ha que es reclamen del liberalisme de manera retòrica, recordem Esperanza Aguirre o fins i tot José María Aznar, però és un liberalisme que seria més precís considerar neoliberal, i només en aspectes privatitzadors i fiscalment regressius. Difícil de vincular amb forces liberals europees que solen ocupar espais de centre moderat, com l'FDP alemany o els "whigs" anglesos. En el cas de Ciutadans, que un partit així hagi adoptat l'etiqueta de liberal ha estat només una altra impostura.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació