Joaquim Carbó: «Jo no he creat cap escola, només he escrit»

Als seus 89 anys, Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) continua actiu i escrivint. I llegint i rellegint molt. Com al seu estimat Philip Roth, de qui explica impressionat una escena de Patrimony, quan el seu pare, senil, li confessa que s'ha cagat a sobre i li demana que netegi el lavabo i no li expliqui a la seva dona, cosa que l'escriptor fa, del tot aclaparat.    

Carbó, cofundador de Cavall Fort i un dels autors més llegits de les lletres catalanes -La casa sota la sorra suma 92 edicions!-, acaba de publicar Sense futur, unes memòries que va escriure durant el confinament i on passa revista a lectures i referents literaris. Alhora, prepara més llibres des del seu pis del Guinardó. Tot i que diu que no es fa il·lusions i que se li acaba el temps, la veritat és que continua ben despert i observant encuriosit la quotidianitat, matèria primera de la seva creació.

- Escoltem cada dia tots els analistes de la política i l'economia repetint això de "gestionar la incertesa" i surt vostè amb un llibre titulat "Sense futur". No dona molts ànims.  

- És que és un llibre molt personal i el meu futur, quan estic a punt de complir els 90 anys, ja pots comptar que és molt curt. El vaig començar a escriure en l'inici de la pandèmia, quan vaig veure que se m'estava acabant el temps. La meva dona i jo, que som molt de sortir, d'anar al cine, al teatre, ho hauríem aprofitat i, en canvi, vam fer bondat i ens vam recloure a casa. Ara els dos anys d'inactivitat els acuso molt, sobretot a les cames. Ara mateix, el que em desconcerta més és agafar el metro i tornar al centre de Barcelona. Quan soc al centre em sembla descobrir la ciutat per primera vegada. M'he fet vell, senzillament.

- S'ha fet vell, però això el fa sentir-se anímicament pessimista?

- Realista. Toco de peus a terra i me n'adono que tot és fugaç. En el llibre, repasso els noms dels darrers cinquanta Premis Nobel de Literatura i he comprovat que una gran majoria no els havia sentit ni anomenar. Aquestes persones en algun moment van ser aplaudits i reconeguts, i ara no se'n recorda ningú. De què serveix tot això? Ha servit mentre has fet una cosa que t'ha agradat. Però, al final, a molts companys que han batallat molt, de què els ha servit?

"Quan soc al centre de la ciutat, em sembla descobrir la ciutat per primera vegada. M'he fet vell, senzillament"

- El confinament li ha fet canviar molts plantejaments?

- No. Ja anava una mica per aquí. No em feia massa il·lusions en segons quines coses.     

- Ha repassat durant la pandèmia tot el seu itinerari vital i literari. La seva primera publicació va ser La sortida i l'entrada, a cura de Santiago Albertí. Un personatge potser poc reconegut que va ser molt important. 

- En un moment en què hi havia tan poques coses, ell va ser un editor destacat. Va engegar la Nova Col·lecció Lletres, on jo vaig publicar el darrer llibre de la col·lecció. Va tenir tant d'èxit que la col·lecció es va tancar. Aleshores es va dedicar a fer diccionaris. Era un home discret però que tenia la seva fermesa.   
 
- En el llibre, es retroba amb els seus referents literaris. Com Philip Roth. No va ser Nobel, però.

- No, però li vam concedir la meva dona i jo. Vam decidir que s'ho mereixia.

- Què l'atreu d'ell?

- Suposo que no devia ser gaire tractable. Per caràcter i manera de ser, crec que no ens haguéssim entès gaire. Però explicava les coses amb molta sinceritat. Té un llibre, Patrimony, que l'he hagut de llegir en castellà perquè no s'ha traduït al català, que és una reflexió sobre la vida i la família. Va estar casat amb Claire Bloom, l'actriu que va fer Candilejas amb Chaplin. Sembla que vivien de manera bastant senzilla. En el llibre explico quan Roth relata que el seu pare, en estat senil, el va cridar: havia anat al lavabo i ho havia embrutat tot. I li demana que no digui res a la seva dona. Roth s'arromanga i neteja el lavabo, i això el fa sentir-se més humà. Té una frase, per cert, quan veu com està el lavabo de brut: és com quan has d'escriure un llibre, no saps per on començar.

- Està molt bé.

- Aquesta escena me'n va recordar una de personal, quan el meu pare estava ingressat a l'Hospital de Sant Pau. Un dia el vaig ajudar a banyar-se i això em va donar una altra perspectiva del pare i de mi. Són moments durs. Va ser insòlit. 

"Quan érem joves, buscàvem llibres en català, ara que tenim l'oportunitat, trobo que hi ha indiferència. Falta una mica d'entusiasme"

- Explica que sempre l'havia capficat que els grans escriptors poguessin morir sense hereus. Rodoreda, Fuster, Foix, Maria Aurèlia Capmany... Realment és així?

- Aquests autors, precisament, en van tenir de continuïtat. La generació dels setanta, els Albanell, Pi de Cabanyes, Quim Soler, Maria Antònia Oliver, es van sentir molt acollits per la generació de Pedrolo, Capmany i Espinàs. Alguns d'ells, com Pedrolo, després de la guerra, no tenien on agafar-se i van anar pel seu compte, però van acollir molt bé els que venien darrera, entre els quals hi era jo, que era d'una generació on hi havia Víctor Mora i pocs més. Jo em vaig repenjar molt en la generació dels setanta. El que em fa l'efecte és que els joves que estan sorgint ara no volen que se'ls associï als Jaume Fuster i als autors d'abans. Han tingut algun èxit esclatant, com el Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà, i crec que no se senten hereus de ningú. En canvi, els Pedrolo i Capmany se sentien hereus dels Carner i els d'abans. 
 
- Vostè ha creat escola?

- Jo no he creat res. Només he escrit i ja he tingut prou feina. Cada llibre que acabo he de lluitar per publicar-lo. Vaig publicar recentment Males setmanes, que el vaig escriure el 2000 i és com un dietari. Va passar sense pena ni glòria i el vaig deixar arraconat. I vint anys després, li vaig donar una ullada i se'm va acudir enviar-lo a L'Avenç i me'l van publicar de seguida. Hi havia pàgines dures, com el moment de l'assassinat d'Ernest Lluch. Tinc un llibre per nanos que es titula En Felip Marlot i els drons, que el vaig escriure quan van començar a aparèixer els drons, ha passat per dues o tres editorials però han renunciat a publicar-lo. Costa publicar.      

- En alguna ocasió, ha assegurat que la immersió ha creat més autors que lectors. En la polèmica de la llengua, on se situa?

- Com he dit abans, jo soc realista i en aquest tema més aviat tiro a pessimista. Qui s'enganxa a la llengua, hi vol ser. I a la resta se'ls en fot. De llibres se'n publiquen molts, però amb tiratges molt curts. La producció és extraordinària. Recordo que jo havia estat molt al cas de tot el que es publicava però és que aleshores es publicava poc. Els seixanta ens coneixíem tots i ens trobàvem a la parada del Diccionari Català-Balear del Joan Ballester, de la llibreria Públia. Era una parada davant del cine Capitol, a la Rambla.   

"No m'he guanyat la vida escrivint i he hagut de lluitar per publicar cada llibre"

- Explica en el llibre que es decep quan al metro o als Ferrocarrils que porten a l'Autònoma, veu els llibres que llegeixen els estudiants i la majoria llegeixen traduccions en castellà. 

- I són nois que han fet la immersió. Quan érem joves, buscàvem llibres en català, però ara que tenim l'oportunitat, trobo que hi ha indiferència. Falta una mica d'entusiasme. 

- S'ha guanyat la vida escrivint?

- No pas. Jo vaig guanyar-me la vida treballant durant quaranta anys a la Caixa. Tenia un horari de 8 a 3 i a la tarda tenia temps. Si tots els meus llibres s'haguessin venut com La casa sota la sorra, ara estaríem en una suite. Aquest m'ha fet guanyar diners: 92 edicions. Però el que és curiós és que els qui van llegir-lo de petits després no s'han interessat pels llibres que he escrit després. 
 

- I això per què?

- No ho sé. Potser perquè els feien llegir a l'escola. Els hi agradava, això sí. M'han associat sempre al llibre infantil però he escrit molt per a adults. El mes que ve surt un homenatge a Pedrolo que publica Comanegra que són llibres amb el mateix personatge d'una sèrie de Pedrolo que es deia Temps obert. Era un personatge que protagonitzava nou llibres i en cadascun era algú diferent. Pedrolo estava obsedit amb la idea de la novel·la total i va escriure un relat, El millor novel·lista del món, on experimentava amb el protagonista amb diversos finals. Jo he fet dos llibrets per aquest homenatge amb variacions així. I avui mateix Pagès m'ha comunicat que em publicarà unes narracions, algunes inèdites i d'altres que he anat publicant en algunes revistes. I acabo de publicar-ne una altra, que es titula Sabina, la veïna del davant. 

"No tenim Amanda Gorman en català perquè l'agent literària, al saber que la traductora no era una dona negra, es va fer enrere. És un excés de moralina aparent"

- No para. Més prolífic impossible.

- El que no faré és una novel·la. M'adono que he perdut memòria. Escriuré només coses curtes. Ara mateix acabo d'escriure un relat sobre els nens soldat. M'he documentat bastant sobre això. Però tindrà poc més de cent pàgines.   

- Alerta contra cert moralisme que també s'estén pel món literari i que fa que alguns autors puguin ser rebutjats en funció de les seves idees o les seves actuacions. 

- Ho explico arran d'una biografia de Roth, precisament, feta per Blake Bailey, que l'editorial Norton retira al saber-se que l'autor és un assetjador sexual. Més recentment, a Catalunya ja estava gairebé enllestida la traducció d'una obra de la jove poetessa de color nord-americana Amanda Gorman, i l'agent literària, al saber que la traductora no era una dona negra, es va fer enrere. És un excés de moralina aparent.

- Els criteris morals no han de ser tinguts en compte per valorar una obra? Va haver-hi un fort debat en el seu moment entorn si Josep Pla havia de rebre el Premi d'Honor. 

- També va ser un purisme excessiu. Woody Allen... Sembla que és un bandarra, però rius molt amb les seves pel·lícules. No l'hem de veure perquè ha fet el salt a la dona? Un altre cas és Céline, que era un feixista acabat, però per això no li hem de negar que pugui ser un bon escriptor. 
 
- Com veu el moment de la política a Catalunya?

- No en vull parlar. A les xarxes, a qualsevol persona honesta que opina alguna cosa, li diuen de tot una colla de pòtols. A la feina, quan encara treballava, recordo un tipus que sempre deia que el català era una merda, que era un dialecte i tot això. Fins que un dia vaig agafar un diccionari d'una biblioteca de la Caixa, vaig buscar "catalán", on deia que era una llengua important, i el vaig dur a aquell tio i el vaig amorrar al diccionari. Doncs aquest tipus, al cap d'uns anys, em ve un dia i em diu que si no voto Convergència, no soc un bon català. Era la fe del convers. El mateix puc dir d'un parent meu a qui jo recordo haver vist vestit de falangista, i em diu: "Si no votem Convergència, estem perduts". "Òstia, Alfonso, ja està bé", li vaig dir. 

- Es considera a grans trets una persona d'esquerres?

- Això sí. Ja per herència. Un record meu de l'inici de la Guerra Civil és precisament del meu pare portant-me a un míting, malgrat que ja no recordo els detalls ni res del que van dir. Però mai no m'he apuntat enlloc.