Covar l'ou de la serp

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Divendres, el nostre redactor en cap Joan Serra Carné explicava a la seva Brúixola -ens en vam fer ressò en una notícia a banda- que el 29 de maig, a Sant Cugat del Vallès, independentistes desencisats i en la seva majoria crítics amb Junts, ERC i la CUP es van reunir per, entre altres, abordar la possibilitat d'articular electoralment un "quart espai". Ja es va intentar a les passades eleccions amb Primàries, la proposta és al nou full de ruta de l'ANC, i també es debat en altres fòrums. 

La novetat, en aquest cas, i així ho vam reflectir al titular, era que a la reunió s'havia comptat com a ponents amb dirigents de formacions ultres com el Front Nacional de Catalunya -un grup que s'ha apropiat d'una sigla històrica de l'independentisme antifranquista-, o l'Aliança Catalana, a més d'altres col·lectius minoritaris o pintorescos i militants destacats vinculats a l'ANC, al Consell per la República o a Junts. És una situació similar a la que es va donar quan Josep Costa, aleshores vicepresident del Parlament, va assistir a una cimera que pretenia integrar Junts en una coalició amb aquestes i altres formacions pel 14-F.  

Que es plantegin nous espais no ens ha de sorprendre, a banda de ser evidentment legítim i potser necessari. L'independentisme "oficial", despectivament definit com a "processisme", ha embarrancat. Ara no ofereix una proposta ni unitària ni transitable, està desunit i hi ha molts militants, nous o vells, decebuts amb les promeses simples i els terminis ràpids que es van posar damunt la taula i incomplir, en algun cas estalviant-se després l'autocrítica. Hi ha qui en aquest moment es veu capaç de redreçar-ho amb plantejaments absoluts o baixant als actuals artistes de l'escenari. És, en qualsevol cas, un debat a afrontar sense por, per resoldre si la possibilitat només fragmenta o pot fer de necessari revulsiu.

El tema, però, crec que no és aquest. Són els companys de viatge i els actors i les idees que es legitimen pel camí. On situa l'independentisme les seves línies vermelles diferenciant, amb intel·ligència col·lectiva, què suma i què resta. Després que publiquéssim la notícia, un dels assistents, l'exsecretari de l'Assemblea i ara president de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, Jaume Marfany, va fer una entrada al seu bloc explicant la reunió, defensant el nacionalisme com a idea i actitud, i rebutjant, en l'actual context, el quart espai per poc viable i divisori. Res a dir. 

A Marfany, però, i això és preocupant, no li grinyolava seure a la taula i normalitzar partits que defensen negar drets a centenars de milers de nouvinguts que comparteixen amb nosaltres la feina, l'escola o l'escala de veïns i que critiquen la suposada "islamització" d'un país que, segons ells, va pel camí de convertir-se en l'"abocador europeu" per acollir a qui fuig de la guerra o la pobresa; formacions que són partidàries de promoure la tinença d'armes; o que demonitzen les necessàries polítiques públiques d'igualtat. Grups als quals, si els canvies l'estelada per la bandera espanyola, costaria distingir-los de Vox i el neofeixisme que s'obre pas a Espanya després que, des de partits i mitjans "centrals", se l'hagi homologat com si res corcant encara més els dèbils valors democràtics de l'Estat espanyol. 

Agradi o no, és així i amb els també "patriotes" de Vox només els separa el suport popular: el 14-F el FNC, encapçalat per Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis, va aconseguir només 5.000 vots. L'adjectiu "català" no hauria de valdre per disculpar substantius com ultra, neofeixista o identitari, propis de qui persegueix, estigmatitza i nega drets a una part de la població en lloc d'integrar-la amb drets i també amb deures. Companys que han treballat i denunciat el fenomen de l'extrema dreta, com Jordi Borràs o Miquel Ramos, van avisar dels riscos de la reunió. Marfany i Joan Matamala, empresari i destacat militant de Junts també present, van respondre'ls sense donar cap rellevància a compartir fòrums amb el FNC o Aliança Catalana. 

El moviment independentista es debat, en un moment de desconcert i després que la repressió hagi fet efecte, entre el replegament identitari -és el que va passar al Quebec després de perdre el referèndum del 1995- o continuar picant pedra per ser més determinat, però sense perdre l'ànim de suma i de ser atractiu per qui encara no ha fet el pas, com reclamava, lluny d'actituds salvapàtries, el divendres el president d'Òmnium, Xavier Antich, que no ha perdut el fil de Jordi Cuixart.

A Europa, el que representen alguns partits de Sant Cugat té una potent representació. És un mal a democràcies com l'espanyola -fins ara estaven integrats al PP- o les de l'est, però també a les consolidades com França, el Regne Unit, Holanda o Bèlgica. Amb contradiccions, els apliquen cordons sanitaris que, si bé els allunyen dels governs, n'alimenten el discurs victimista i de solucions fàcils i no sotmeses al contrast de la gestió. Quan l'extrema dreta és forta i té presència a les institucions ja no hi ha una solució 100% efectiva. L'independentisme encara no és en aquesta fase.

Al seu llibre L'ou de la serp, el genial periodista Eugeni Xammar hi descrivia l'ambient social i polític que es va trobar com a corresponsal a l'Alemanya dels anys vint, que patia les conseqüències de la derrota a la Primera Guerra Mundial i on s'alimentava el context pel triomf del totalitarisme. Catalunya, i l'independentisme, són, com deia, encara molt lluny d'una situació que permeti paral·lelismes com els que ha fet sovint l'unionisme, que precisament ha normalitzat Vox, però en la gestió de la decepció postprocés li toca no relaxar-se per no alimentar el populisme o coses pitjors. 

Hauria estat més fàcil no fer avui aquest article, mirar cap a una altra banda amb l'argument que encara són "quatre gats" encara que amb complicitats, i que NacióDigital no n'hagués informat per estalviar-nos alguna campanya difamatòria a les xarxes defensant "patriotes" i altres intents de matar el missatger. Però el periodisme té també una funció social, per mi irrenunciable, de defensa dels valors democràtics. Un moviment que es presenta com a garant de drets, radicalment democràtic i ampli, superador d'injustícies i arbitrarietats i compromès amb el benestar i la llibertat de la nació i dels que hi viuen no pot covar irresponsablement l'ou de la serp.
 

---

Avui no et perdis

» Anàlisi | Equilibris, procés i futur del Govern: a què s'enfronta la cúpula de Junts?; per Oriol March.

» Opinió: «Fronteres electorals i finezza política»; per Eduard Voltas.

» Entrevista a Andreu Mas-Colell: «Cal fer política a Espanya»; per Pep Martí.

» Opinió: «Ecos del Quebec i interseccionalitat nacional»; per Aleix Sarri.

» Entrevista a Jordi Pesarrodona: «Qui associï el discurs de l'ANC al de Junts està molt equivocat»; per Pere Fontanals i Aina Font Torra.  

»La llei del català, camí del TC: motius per a l'optimisme malgrat les incerteses; per Bernat Surroca.

» Fil directe: «El blindatge són els pares»; per Germà Capdevila.

» Entrevista a Lídia Heredia: «TV3 podria haver estat més curosa pel que fa a la neutralitat»; per Pep Martí.

» Reportatge | De 1.480 euros d'hipoteca a 56 euros mensuals: quan el lloguer social és l'excepció; per Sara González.

» Sobreviure a la Barcelona del soroll; per Pau Lobato.

» Catalunya patirà aquesta setmana la primera onada de calor de la temporada amb temperatures extremes.

» Un accident entre un tren regional i una locomotora a Vila-seca deixa 29 ferits.

» La Pocmoderna surt de mare | Les institucions públiques s’han de posar les piles; per Elisenda Soriguera.

» Opinió: «Immunitzats contra la guerra»; per Cristina Solias.

» Jo competeixo | Gestionar l'eufòria; per Modernet.

» Aforisme Fuster (XIX) | Escriptor sense ficció; per Carme Vidalhuguet.
 

---

 El passadís

Aquest dilluns, els dos aspirants al Cercle d'Economia presentaran els avals requerits per convertir-se en candidats formals, tot i que ja fa mesos que el Cercle està en campanya. Es necessiten 50 avals de socis per validar una candidatura. Tots dos, Jaume Guardiola i Rosa Cañadas, han sumat amb escreix signatures i presentaran un llarg llistat de suports. Les normes de l'entitat, a més, permeten avalar tots dos presidenciables. A partir d'aquest moment, començarà la campanya oficialment. Divendres, Cañadas i Guardiola van presentar els seus equips i ja van començar a córrer les veus crítiques envers alguns dels noms.

La guerra de propaganda és intensa al Cercle, una situació del tot inèdita. Des de l'entorn de Cañadas s'ataca Guardiola per haver nodrit la seva candidatura de membres de Barcelona Global, l'altre lobby empresarial vist com a competidor pels sectors de tota la vida del Cercle. Barcelona Global es va fundar per part de persones alienes a l'entitat, com Maria Reig i Pau Guardans. Per la seva part, des de socis pro-Guardiola s'apuntava divendres contra un dels fitxatges de Cañadas, el jove Pep Gómez, fundador de la companyia de patinets elèctrics Reby, que ha venut recentment a un fons canadenc i que havia mantingut sorolloses controvèrsies amb l'Ajuntament d'Ada Colau. Hi ha campanya al Cercle i el mes que falta per a les eleccions del 12 de juliol serà llarg. 

Vist i llegit

El The New York Times és el diari més prestigiós i influent del món. Amb 1.700 periodistes ha estat, entre els de la indústria del paper, un exemple d'adaptació al context digital. Demà estrena nou director. És Joe Kahn, forjat com a corresponsal a l'Àsia i expert en narratives digitals. Ahir Fernando Belzuncel'entrevista a l'Abc i explicava que, en totes les societats occidentals, "la polarització política" és el gran "desafiament pel periodisme", que ha d'explicar als lectors les coses com les veu a partir del contrast periodístic i l'anàlisi i no com voldrien que fossin per confirmar-los les seves idees. Kahn ha aconsellat als seus redactors estar menys pendent de Twitter, relativitzar-lo. "No volem que se'l prenguin com si representés l'audiència, que és molt més àmplia i rica", deia.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1956, el Reial Madrid, aleshores liderat futbolísticament per Alfredo Di Stéfano, guanyava la primera edició de la Copa d'Europa de clubs, que hi havien arribat per invitació. La final es va disputar al Parc dels Prínceps de París i l'equip espanyol es va imposar per quatre gols a tres a l'Stade de Reims. De Copes d'Europa en vindrien quatre més de seguides. Aquí podeu veure un resum del partit al No-Do, el noticiari franquista. L'equip blanc és el que lidera el rànquing amb 14 copes i també ha guanyat l’edició d’enguany.

 L'aniversari

El 13 de juny de l'any 1946 naixia a Barcelona l'escriptora i periodista Montserrat Roig, que va morir d'un càncer de mama a la mateixa ciutat l'any 1991. És una figura clau de la literatura catalana contemporània. En només quaranta-cinc anys de vida va escriure una quarantena d'obres, algunes d'elles tan impactants com Els catalans als camps nazis. Aquí podeu saber-ne més de la seva figura (sempre inconformista i punyent) i obra.

 ​Fes clic aquí per rebre'l