12
de juny
del
2022
Actualitzat
el
13
de juny
a les
12:54h
De la nit al dia, el preu de la hipoteca es va disparar. De 900 a 1.480 euros. Corria l'any 2010 i la crisi era galopant. Amb el cost desorbitat de l'habitatge i la precarietat laboral, va arribar el dia en què la família de la Gloria, amb tres fills a càrrec, ja no podia pagar el seu pis a Santa Coloma de Gramenet. El periple per poder continuar vivint a casa seva es va agreujar fa quatre anys, quan va passar a ser una família monoparental. La seva història és la de molts altres que durant els darrers anys han vist estroncat el dret a un habitatge digne. Des de l’inici de la crisi del 2008 i fins a finals del 2021, a Catalunya s'han produït 100.000 desnonaments per dificultats per pagar, 2.000 persones viuen al carrer i 50.000 estan mal allotjades. I, darrere de les xifres, patiments com el de la Gloria. Les dades de l'emergència habitacional contrasten amb una realitat sagnant: només el 2% del parc d'habitatge és de lloguer social. La mitjana europea se situa en el 15%.
És precisament un lloguer social el que ha salvat la situació de la Gloria. Tot i que durant deu anys va pagar religiosament la hipoteca, el banc va acabar subhastant el seu pis. El pare dels seus fills va negociar inicialment amb el BBVA un lloguer social, però finalment va ser la fundació Hàbitat3, creada l'any 2014 per la Taula del Tercer Sector, qui fa poc més d'un any va comprar el pis per oferir-lo a la Gloria a un preu al seu abast. Ara, paga 56,7 euros al mes. "M'ha canviat radicalment la vida", assegura al costat de la Yasmina, la referent de l'entitat que fa el seguiment de la situació de la família. "En el sentit material, el pis no és meu, però emocionalment continua sent casa meva i on s'han criat els meus fills", afegeix.
En aquests moments, les entitats del tercer sector necessiten 1.400 habitatges socials abans de 3 anys per atendre col·lectius en situació de vulnerabilitat. Es tracta d'una crida que fan especialment a les administracions públiques, sobretot a la Generalitat però també als ajuntaments, perquè cedeixin més habitatges o ajudin a comprar-ne més de forma directa a través dels crèdits de l'Institut Català de Finances o mitjançant l'exercici de tanteig i retracte. "La necessitat va més de pressa que l'acció de les administracions. Van a un ritme molt lent i per això no ens en sortim. No han baixat les necessitats respecte el 2015, al contrari. Aleshores, necessitàvem 800 pisos i ara ja en són 1.400", explica Carme Trilla, presidenta del patronat de la fundació Hàbitat3 i presidenta també de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge.
La principal urgència és a la ciutat de Barcelona, on la mesa d'emergència està "col·lapsada" i hi ha més de 600 famílies que esperen un habitatge. Però aquests organismes creats als ajuntaments per atendre la manca d'habitatge reben cada any 2.000 casos. Hàbitat3 gestiona en aquests moments 875 habitatges socials -526 d'ells a Barcelona- en els quals hi viuen 2.419 persones. Moltes d'elles han perdut l'habitatge per impagament de lloguer o d'hipoteca, i d'altes són víctimes de maltractaments o tenen problemes de salut mental. La mitjana dels lloguers que paguen se situa en 151 euros mensuals, un preu que res té a veure amb els del mercat immobiliari.
Només un 0,1% en despesa pública d'habitatge
Trilla reconeix que, des del 2015, hi ha hagut una "major sensibilitat" per part de l'administració pública i que han estat "molt importants" els crèdits de l'ICF i la possibilitat de comprar pisos als bancs. "Les línies existeixen, però cal fer-les créixer molt", insisteix. I situa el focus, especialment, en l'irrisori parc d'habitat social que té Catalunya. "No hi ha pressupostos públics potents per fer una política radical de construcció d'habitatge o ajudar els particulars a fer habitatge a un preu controlat", lamenta. I és que la despesa pública en polítiques d'habitatge és del 0,1% del PIB, mentre que la mitjana a Europa se situa en un 0,6%. Si bé és cert que amb els fons Next Generation està prevista una injecció, aquesta s'allargarà només un o dos anys. "La construcció de parc públic social i assequible requereix d'una aportació publica que no està en els pressupostos. S'hauria de fer un pacte d'Estat, de la mateixa manera que destinem recursos ensenyament i a sanitat. Mentre no es faci això, no sortiran polítiques d'habitatge efectives", insisteix Trilla.
I és que, a les urgències detectades, s'hi ha de sumar la necessitat emergent a curt termini. Un informe de Càritas apunta que 520.000 barcelonins viuen en un habitatge que no reuneix les condicions per viure-hi i 300.000 no saben si podran mantenir el seu pis el mes següent per problemes de pagament. La radiografia que feia Cohabitac l'any passat és que en els propers 15 anys 315.000 famílies quedaran excloses del mercat de l'habitatge perquè no podran fer front als lloguers. I s'estima que en aquests moments calen uns 230.000 habitatges assequibles per a llars amb ingressos mitjos. La crisi derivada de la pandèmia ha estat un agreujant, però els problemes per pagar l'habitatge s'arrosseguen ja de la crisi del 2008.
La via per abordar-ho, avisa Trilla, no pot ser tampoc la de carregar sobre el propietari l'impagament de les famílies o l'obligatorietat d'un lloguer social quan es troben llogaters que no poden fer front al cost de l'habitatge. "No han de ser els particulars els que facin aquesta funció, és un error, enlloc del món existeix això. L'administració és qui ha de posar els recursos per ajudar les famílies a pagar i per incrementar el parc públic d'habitatge. Això vol dir diners. Mentrestant, els pedaços seran insuficients", assegura Carme Trilla. L'economista sosté que, per aturar desnonaments, l'administració el que ha de fer és, si no té prou pisos públics, pactar i arribar a acords amb els propietaris per la via d'ajudar econòmicament els llogaters que no poden pagar.
La Gloria, que està a punt de fer 56 anys, continua fent malabarismes a nivell laboral. Treballa en una residència els dissabtes i de dilluns a divendres neteja tres hores en una universitat. Els seus contractes, però, són parcials i temporals i ha de mantenir els seus fills de 16, 23 i 25 anys. Quan la inestabilitat laboral és la tònica general, més creix el risc de quedar-se sense habitatge, sobretot si els preus dels lloguers continuen pels núvols i s'hi suma un context d'inflació que dificulta la cistella de la compra. "Com m'ha passat a mi, hi ha famílies, moltes d'elles dones amb fills, que han de lluitar soles", assegura la Gloria. En el seu cas, un lloguer social li ha canviat l'expectativa vital, però n'hi ha milers sense alternativa si es queden sense el sostre que ara ja no poden pagar.
És precisament un lloguer social el que ha salvat la situació de la Gloria. Tot i que durant deu anys va pagar religiosament la hipoteca, el banc va acabar subhastant el seu pis. El pare dels seus fills va negociar inicialment amb el BBVA un lloguer social, però finalment va ser la fundació Hàbitat3, creada l'any 2014 per la Taula del Tercer Sector, qui fa poc més d'un any va comprar el pis per oferir-lo a la Gloria a un preu al seu abast. Ara, paga 56,7 euros al mes. "M'ha canviat radicalment la vida", assegura al costat de la Yasmina, la referent de l'entitat que fa el seguiment de la situació de la família. "En el sentit material, el pis no és meu, però emocionalment continua sent casa meva i on s'han criat els meus fills", afegeix.
En aquests moments, les entitats del tercer sector necessiten 1.400 habitatges socials abans de 3 anys per atendre col·lectius en situació de vulnerabilitat. Es tracta d'una crida que fan especialment a les administracions públiques, sobretot a la Generalitat però també als ajuntaments, perquè cedeixin més habitatges o ajudin a comprar-ne més de forma directa a través dels crèdits de l'Institut Català de Finances o mitjançant l'exercici de tanteig i retracte. "La necessitat va més de pressa que l'acció de les administracions. Van a un ritme molt lent i per això no ens en sortim. No han baixat les necessitats respecte el 2015, al contrari. Aleshores, necessitàvem 800 pisos i ara ja en són 1.400", explica Carme Trilla, presidenta del patronat de la fundació Hàbitat3 i presidenta també de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge.
La principal urgència és a la ciutat de Barcelona, on la mesa d'emergència està "col·lapsada" i hi ha més de 600 famílies que esperen un habitatge. Però aquests organismes creats als ajuntaments per atendre la manca d'habitatge reben cada any 2.000 casos. Hàbitat3 gestiona en aquests moments 875 habitatges socials -526 d'ells a Barcelona- en els quals hi viuen 2.419 persones. Moltes d'elles han perdut l'habitatge per impagament de lloguer o d'hipoteca, i d'altes són víctimes de maltractaments o tenen problemes de salut mental. La mitjana dels lloguers que paguen se situa en 151 euros mensuals, un preu que res té a veure amb els del mercat immobiliari.
Només un 0,1% en despesa pública d'habitatge
Trilla reconeix que, des del 2015, hi ha hagut una "major sensibilitat" per part de l'administració pública i que han estat "molt importants" els crèdits de l'ICF i la possibilitat de comprar pisos als bancs. "Les línies existeixen, però cal fer-les créixer molt", insisteix. I situa el focus, especialment, en l'irrisori parc d'habitat social que té Catalunya. "No hi ha pressupostos públics potents per fer una política radical de construcció d'habitatge o ajudar els particulars a fer habitatge a un preu controlat", lamenta. I és que la despesa pública en polítiques d'habitatge és del 0,1% del PIB, mentre que la mitjana a Europa se situa en un 0,6%. Si bé és cert que amb els fons Next Generation està prevista una injecció, aquesta s'allargarà només un o dos anys. "La construcció de parc públic social i assequible requereix d'una aportació publica que no està en els pressupostos. S'hauria de fer un pacte d'Estat, de la mateixa manera que destinem recursos ensenyament i a sanitat. Mentre no es faci això, no sortiran polítiques d'habitatge efectives", insisteix Trilla.
I és que, a les urgències detectades, s'hi ha de sumar la necessitat emergent a curt termini. Un informe de Càritas apunta que 520.000 barcelonins viuen en un habitatge que no reuneix les condicions per viure-hi i 300.000 no saben si podran mantenir el seu pis el mes següent per problemes de pagament. La radiografia que feia Cohabitac l'any passat és que en els propers 15 anys 315.000 famílies quedaran excloses del mercat de l'habitatge perquè no podran fer front als lloguers. I s'estima que en aquests moments calen uns 230.000 habitatges assequibles per a llars amb ingressos mitjos. La crisi derivada de la pandèmia ha estat un agreujant, però els problemes per pagar l'habitatge s'arrosseguen ja de la crisi del 2008.
Carme Trilla, presidenta del patronat d'Hàbitat3: "La necessitat va més de pressa que l'acció de les administracions. Van a un ritme molt lent i per això no ens en sortim"
La via per abordar-ho, avisa Trilla, no pot ser tampoc la de carregar sobre el propietari l'impagament de les famílies o l'obligatorietat d'un lloguer social quan es troben llogaters que no poden fer front al cost de l'habitatge. "No han de ser els particulars els que facin aquesta funció, és un error, enlloc del món existeix això. L'administració és qui ha de posar els recursos per ajudar les famílies a pagar i per incrementar el parc públic d'habitatge. Això vol dir diners. Mentrestant, els pedaços seran insuficients", assegura Carme Trilla. L'economista sosté que, per aturar desnonaments, l'administració el que ha de fer és, si no té prou pisos públics, pactar i arribar a acords amb els propietaris per la via d'ajudar econòmicament els llogaters que no poden pagar.
La Gloria, que està a punt de fer 56 anys, continua fent malabarismes a nivell laboral. Treballa en una residència els dissabtes i de dilluns a divendres neteja tres hores en una universitat. Els seus contractes, però, són parcials i temporals i ha de mantenir els seus fills de 16, 23 i 25 anys. Quan la inestabilitat laboral és la tònica general, més creix el risc de quedar-se sense habitatge, sobretot si els preus dels lloguers continuen pels núvols i s'hi suma un context d'inflació que dificulta la cistella de la compra. "Com m'ha passat a mi, hi ha famílies, moltes d'elles dones amb fills, que han de lluitar soles", assegura la Gloria. En el seu cas, un lloguer social li ha canviat l'expectativa vital, però n'hi ha milers sense alternativa si es queden sense el sostre que ara ja no poden pagar.