12
de juny
del
2022
Actualitzat
el
13
de juny
a les
15:38h
Andreu Mas-Colell és un dels pocs exemples d'acadèmic de renom internacional que ha exercit com a polític en actiu del seu país durant una llarga etapa. Economista format a les universitats de Barcelona i Minnesota, és professoremèrit de la UPF, que va contribuir a fundar, i ha impartit classes en algunes de les universitats més prestigioses dels Estats Units, com ara Harvard i Berkeley.
Mas-Colell va serconseller d'Universitats, Recerca i Societat de la informació (2000-03) i d'Economia i Coneixement (2010-16) en governs de Jordi Pujol i Artur Mas, respectivament. Des d'aleshores, intel·lectualment actiu, roman al marge del primer pla de la vida política, que observa amb esperit positiu i un punt de relativisme. En aquesta entrevista opina sobre els canvis a l'empresariat, l'ampliació de l'aeroport del Prat i les infraestructures, i també les relacions amb la política espanyola.
- La setmana passada es van conèixer les dades sobre els greus incompliments de l'Estat en execució d'inversions. El Govern ha parlat d'"abandonament" dels catalans. Pedro Sánchez s'ha referit a "causes sobrevingudes". Algun representant polític de simple presa de pel. Creu que aquest debat està ben encarrilat?
- És un tema important. En algun article he argumentat que hi ha una inestabilitat intrínseca i és que, per executar una inversió, hi ha molts tràmits administratius a fer, la majoria dels quals existeixen per bones raons, però l'any natural té 365 dies. Els tràmits van augmentant i si l'esforç que es fa és el mateix, la probabilitat que una inversió no s'arribi a executar és gran, i això és greu. Algú pot pensar que el que no es fa un any es fa l'any següent, però els diners d'aquest any es perden. Hi ha diverses dimensions. Una és la voluntat política i no hi vull entrar a fons. Un segon element és el de tenir unes estructures d'execució més sòlides que maximitzin la probabilitat que unes previsions s'executin.
- I com es poden tenir aquestes estructures?
- Jo proposaria mecanismes com uns consorcis d'implementació que cobreixin totes les infraestructures, uns consorcis entre Estat i Generalitat residenciats a Catalunya, que rebin els diners a començaments d'any i que els pugui acumular de manera que no es perdin. Ja dic, els problemes són dos: que s'endarrereix l'execució i que s'acaba invertint menys. I el segon acaba sent més important que el primer. Tot això s'ha de negociar i si tenim una quota de poder polític, aquest és un aspecte important.
- Les perspectives econòmiques de cara a la tardor són incertes, tot i que hi ha indicadors positius, com en l'ocupació. Com preveu la tornada de l'estiu enmig de l'increment de preus i inflació? Li fa por?
- Hi ha tres factors encadenats que seran rellevants. Per una banda, hi ha una ona expansiva, en bona part impulsada per la injecció dels fons europeus. Això animarà l'economia sense cap mena de dubte. El segon element és què passarà amb la inflació, que és una incògnita gran. Molts economistes pensen que té elements transitoris, però no ho sabem. Si les expectatives d'inflació es consoliden, hi haurà una sortida de diner cap al consum que animarà l'economia, però amb inflació. La tercera tendència és que el Banc Central Europeu (BCE) actuarà, sens dubte. Ja ha anunciat augments del tipus d'interès. El món ideal seria expansió econòmica amb els preus pujant un 2%, que és el que voldria el BCE. Però sembla que la transició cap a aquest escenari demanarà tipus d'interès més elevats. Si tot això es calibra bé, es podria evitar generar una recessió.
- Catalunya està fent els deures en economia o s'estan perdent oportunitats?
- Diria que està fent els deures, amb l'excepció de l'ampliació de l'aeroport. Les institucions catalanes estan fent la feina que correspon a l'actual moment. És molt important, per exemple, que la Seat hagi evolucionat cap al cotxe elèctric. Si no hagués passat això, era un anunci se n'anava. Hem d'aspirar perquè hi aposti encara més. Estaria bé que tinguéssim la fàbrica de bateries, però hem d'entendre que amb els fons europeus hi hagi dispersió en els diversos territoris. Això no ens ha de treure la son.
- Ha estat conseller d'Economia i abans d'Universitats i Recerca. En aquests àmbits, quines són les cartes guanyadores de Catalunya?
- El futur econòmic de Catalunya el veig molt propulsat pel que se'n diu convencionalment l'economia del coneixement. Això demana moltes coses, com un sistema universitari potent i un sistema de recerca que també ho sigui. Demana més graduats STEM (en ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques). Demana més matemàtiques. Si mira països similars com Dinamarca o Israel, veurà que totes les universitats produeixen molts graduats en matemàtiques. Aquí tenim dotze universitats però només tres ofereixen graduats en matemàtiques. S'ha de treballar per més titulacions en graus STEM de la dona. En això hi estic treballant. Hi ha molts més enginyers que enginyeres i no és només un tema de gènere, és que perdem potencial del reservori de talent que pot anar en aquesta direcció. En aquest àmbit som un referent en el sud d'Europa. No som segons de ningú. No dic de la Mediterrània perquè tenim la competència de Tel Aviv.
- Amb l'excepció de l'aeroport, ha dit.
- En aquest assumpte, Aena va actuar amb ànim de dictat, de despotisme il·lustrat, una tendència que té de natural i que ja es va manifestar amb el canvi de nom de l'aeroport. No tinc cap animadversió per Josep Tarradellas, però Aena aquí va perdre una magnífica oportunitat de fer participar la ciutadania en el procés per rebatejar l'aeroport. En aquest cas, jo hagués votat per Joan Miró. Però triar el nom de l'aeroport hagués estat una forma barata i simpàtica per Aena de guanyar-se simpaties populars. Però li va sortir el dictat. Amb l'ampliació va fer el mateix. Amb aquesta actitud d'agafar-ho o rebutjar-ho, jo no en tenia el més mínim dubte: s'havia d'agafar. Però no va afinar bé. Era perfectament possible dissenyar un projecte d'aeroport que satisfés una part, no tota, de l'ecologisme. Aixecar-se de la taula de negociacions tres setmanes abans del termini final per decidir-se el projecte no és la manera com es negocia ni servir els interessos dels accionistes. Hagués estat més sòlid per la part catalana haver-ho acceptat. Però també s'ha de dir que per la part espanyola va ser ofensiu que tot una vicepresidenta del govern espanyol vingués a Catalunya a fer activisme contra l'ampliació de l'aeroport.
- Yolanda Díaz.
- Sí. Total, l'actitud del govern central no va ser la millor, però així i tot haguéssim hagut d'acceptar-ho perquè l'aeroport és enormement important i no podrem mantenir una competitivitat econòmica de primera si no tenim un aeroport de primera. Hem de tenir en compte una cosa: el que no desapareixerà és el llarg recorregut. És possible que per raons del canvi climàtic disminueixin els vols de curta volada, però els vols a Califòrnia, posem per cas, no. Quan les plataformes observen on s'instal·len i comparen Madrid i Barcelona, una de les coses que comparen és quina ciutat té més connexions amb els EUA. I s'ha acabat el bròquil.
- Un altre projecte que genera controvèrsia és el dels Jocs d'Hivern.
- No tinc una opinió forta i no soc una persona d'esports. Em sento solidari amb la posició del Govern català. Em sap greu la situació respecte a l'Aragó. Confio que es pugui arribar a un acord. Una consideració general, més a mig termini, és que hem de tenir una política de contactes i amistat amb l'Aragó, si no amb la cúpula política, amb la seva societat civil. Hem de cultivar lligams amb els nostres cinc veïns: el sud de França, Andorra, les Balears, València i l'Aragó. A mi no em treu la son que una empresa s'instal·li a l'Aragó o que l'energia ens vingui de l'Aragó, que té una densitat de població baixa. Hem de pensar en termes europeus. Desconec si una candidatura només catalana té possibilitats. És una pena que ens hàgim de plantejar una candidatura només de Catalunya, perquè no és bo per Catalunya ni pel conjunt espanyol ni per l'Aragó.
- En relació al que dèiem abans sobre les oportunitats, comparteix el discurs que Barcelona s'ha instal·lat en la cultura del no?
- Tenim una societat civil molt vital, que en principi és bo. Ara, hem de saber calibrar. No és el mateix una plataforma de cent mil persones que una de cinc. Un procés polític recull l'opinió de tothom, però una plataforma no. Està molt bé la participació, però hi ha també el dret a no participar. Participar pren molt de temps. S'ha de trobar un equilibri entre els mecanismes de decisió política i els de participació. Un altre element que tenim, que també es dona en l'àmbit espanyol, és una sistema polític molt fragmentat. I potser hi ha una proporció excessiva de decisions que depenen de consideracions electorals amb els més afins. Això de la cultura del no s'ha manifestat en alguns temes, com en l'habitatge, que és un dels problemes més grans. Ens calen programes massius d'habitatge públic i assequible. És un problema que té la capacitat de bloquejar el creixement de la ciutat i implica una visió supramunicipal, d'àrea metropolitana i més enllà, que implica rodalies. I implica col·laboració pública-privada. El gran instrument del sector públic és la capacitat normativa urbanística, de decidir, per exemple, si en una parcel·la es fan habitatges de cinc pisos o de deu.
- Fa uns anys, la cultura empresarial era més potent que ara?
- No. Ens agrada la història i tenim massa tendència a pensar en línies de continuïtat respecte el passat. En situacions dinàmiques, l'empresariat varia molt. Ho he viscut a Califòrnia. L'empresariat d'ara fa trenta anys no existia. Hi ha una classe empresarial nova que veiem créixer al 22@. Que estaria bé que d'aquest bullidor en sortissin unes quantes empreses importants, fins i tot amb seu a Catalunya, li diria que sí. Sabem que de cada vint que surtin, quinze s'acabaran integrant en grans grups. Però ens hem de fixar en si les unitats de disseny o els centres amb més coneixement es quedin aquí. Aquesta ha de ser la nostra aposta de futur.
- Aquests dies es parla molt de la nostra burgesia. Hi ha eleccions al Cercle d'Economia, disputades per primer cop. El periodista Manel Pérez acaba de disseccionar-la en un llibre. Troba a faltar lideratge social en la classe econòmica?
- Aquí caldria dir vàries coses. Un lliga amb el que he dit abans. Hem de començar a pensar que l'empresariat català inclou el 22@. No és el de sempre. Per parlar-ne ara cal passar pel Tech Barcelona i el Pier 01. Estic a Barcelona Global, on n'hi ha molts que anomenem Barcelonians by choice, gent de fora que s'ha instal·lat aquí. Per descomptat, llegiré amb molt d'interès el llibre de Manel Pérez. Quan parlem d'empresariat, obrim el focus. Em sembla molt bé que hi hagi eleccions a les entitats empresarials. Ara tenim Foment, la Cambra, Pimec, que està molt activa, el Cercle d'Economia com a entitat més de pensament, Barcelona Global, FemCat. Tenim el RACC, que és més sectorial però amb més de 100.000 socis. I després hi ha dues organitzacions que són empresarials, però amb un component important de suport públic, com són la Fira i Turisme de Barcelona. Fa trenta anys teníem menys organitzacions. Jo soc partidari que no hi hagi una única cosa de res. El sector tecnològic és present a Barcelona Global però també té organitzacions pròpies, com el Pier 01.
- Durant el procés, tot aquest magma ha estat a l'alçada? Ha trobat a faltar més complicitat des d'aquests sectors?
- A mi sempre m'agrada pensar cap endavant, però tindria dificultats per trobar algun sector que hagi estat a l'alçada. Tant entitats com persones, i aquí m'hi incloc. En conjunt, no sé si hem estat a l'alçada. En tot cas, hem d'aprendre de les experiències del passat. No ens hem de desanimar. El nostre enemic més gran és el desànim. Aquest és un país amb molta vitalitat, amb un entorn privilegiat, tant físic com social i cultural. Podem ser un pont cap a moltes coses. El pitjor seria que dediquéssim esforços en anar al psiquiatra. Dit això, com molts, jo també, en algunes ocasions, quan arribo a casa, em tanco en una habitació i canalitzo la meva irritació. Però ho faig en privat i parlo una mica fent humor.
- Si demà la societat catalana vol fer un pas endavant cap a la sobirania política, què ha de fer diferent?
- Ara toca fer el que el Govern està fent. Cal que els partits que donen suport al Govern estiguin més units i caldria que l'executiu fos més homogeni. Però la política que està fent la Generalitat és la que en aquest moment correspon. Cal enfortir la societat, cal enfortir l'economia, cal defensar posicions. Per exemple, en el tema de la llengua. I cal esvair l'aire d'una certa depressió col·lectiva. Els actius d'aquesta societat són molt alts. I després cal fer política a Espanya sent conscient de quines són les nostres forces. Que, per una banda, són altes perquè Catalunya té pes. Per l'altra, qualsevol expert en negociacions entén que el teu poder de negociació està limitat si l'alternativa que tens és pitjor. S'ha d'anar creant una cultura d'enteniment amb els qui et pots arribar a entendre. Aquest és un joc a mig termini.
- Quant de temps és aquest mig termini?
- La meva anàlisi després de les darreres eleccions espanyoles era que necessitaríem un cicle de vuit anys. La meva impressió és que el PP tornarà a insistir en l'espantall català per guanyar vots a Espanya. Per Catalunya és vital que el PP perdi les properes eleccions espanyoles.
- Va donar suport al PDECat en les eleccions catalanes. Políticament se sent ben ubicat?
- Jo ja tinc una edat per mirar-me les coses amb una mica de perspectiva. Considero que no em moc i tracto d'entendre'm amb tothom dins de l'àmbit polític del Govern, però també de l'oposició, com el PSC, que crec que és una peça molt important de l'equilibri polític a Catalunya, i també dels comuns. Vaig estar al Govern amb el president Mas i podria resumir la meva posició dient que ja m'està bé continuar sent amic del president Mas.
- Li anava a preguntar si creu que la figura del president Mas es reinterpretarà d'una altra manera.
- Aquí hauria de discutir la major. Sembla insinuar que hi ha algun problema amb la imatge del president Mas. Jo soc plenament solidari amb ell. En aquell moment es va fer el que s'havia de fer en aquell context, molt difícil. Crec que la seva figura és respectada en el context català.
- Ho han fet bé els consellers que el van succeir, Pere Aragonès i Jaume Giró?
- Ho estan fent bé. Com a conseller no faria res diferent. Perquè la posició del president Aragonès a l'ampliació de l'aeroport no l'ha fet com a conseller d'Economia.
- Com a membre del Govern ha tingut molts interlocutors de l'Estat. De tots ells, amb qui va empatitzar més?
- Puc esmentar aquells amb qui he pogut interlocutar àmpliament, de manera fluida. Amb el ministre Pedro Duque, el ministre Joan Subirats, amb el ministre José Luis Escrivá. També he mantingut una bona relació amb Raúl Blanco, secretari general d'Indústria. És català i qui està portant temes com els de Seat i Nissan.
- Escrivá és sensible a la pluralitat de l'Estat?
- Va fer una gran feina a l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), que va fer néixer independent. Crec que és sap que Espanya no s'acaba a Madrid.
Mas-Colell va serconseller d'Universitats, Recerca i Societat de la informació (2000-03) i d'Economia i Coneixement (2010-16) en governs de Jordi Pujol i Artur Mas, respectivament. Des d'aleshores, intel·lectualment actiu, roman al marge del primer pla de la vida política, que observa amb esperit positiu i un punt de relativisme. En aquesta entrevista opina sobre els canvis a l'empresariat, l'ampliació de l'aeroport del Prat i les infraestructures, i també les relacions amb la política espanyola.
- La setmana passada es van conèixer les dades sobre els greus incompliments de l'Estat en execució d'inversions. El Govern ha parlat d'"abandonament" dels catalans. Pedro Sánchez s'ha referit a "causes sobrevingudes". Algun representant polític de simple presa de pel. Creu que aquest debat està ben encarrilat?
- És un tema important. En algun article he argumentat que hi ha una inestabilitat intrínseca i és que, per executar una inversió, hi ha molts tràmits administratius a fer, la majoria dels quals existeixen per bones raons, però l'any natural té 365 dies. Els tràmits van augmentant i si l'esforç que es fa és el mateix, la probabilitat que una inversió no s'arribi a executar és gran, i això és greu. Algú pot pensar que el que no es fa un any es fa l'any següent, però els diners d'aquest any es perden. Hi ha diverses dimensions. Una és la voluntat política i no hi vull entrar a fons. Un segon element és el de tenir unes estructures d'execució més sòlides que maximitzin la probabilitat que unes previsions s'executin.
- I com es poden tenir aquestes estructures?
- Jo proposaria mecanismes com uns consorcis d'implementació que cobreixin totes les infraestructures, uns consorcis entre Estat i Generalitat residenciats a Catalunya, que rebin els diners a començaments d'any i que els pugui acumular de manera que no es perdin. Ja dic, els problemes són dos: que s'endarrereix l'execució i que s'acaba invertint menys. I el segon acaba sent més important que el primer. Tot això s'ha de negociar i si tenim una quota de poder polític, aquest és un aspecte important.
"En infraestructures, caldrien uns consorcis entre Generalitat i Estat que permetessin acumular els diners i que no es perdessin d'any en any"
- Les perspectives econòmiques de cara a la tardor són incertes, tot i que hi ha indicadors positius, com en l'ocupació. Com preveu la tornada de l'estiu enmig de l'increment de preus i inflació? Li fa por?
- Hi ha tres factors encadenats que seran rellevants. Per una banda, hi ha una ona expansiva, en bona part impulsada per la injecció dels fons europeus. Això animarà l'economia sense cap mena de dubte. El segon element és què passarà amb la inflació, que és una incògnita gran. Molts economistes pensen que té elements transitoris, però no ho sabem. Si les expectatives d'inflació es consoliden, hi haurà una sortida de diner cap al consum que animarà l'economia, però amb inflació. La tercera tendència és que el Banc Central Europeu (BCE) actuarà, sens dubte. Ja ha anunciat augments del tipus d'interès. El món ideal seria expansió econòmica amb els preus pujant un 2%, que és el que voldria el BCE. Però sembla que la transició cap a aquest escenari demanarà tipus d'interès més elevats. Si tot això es calibra bé, es podria evitar generar una recessió.
Mas-Colell va ser conseller fins al 2016, amb Artur Mas de president. Foto: Adrià Costa
- Catalunya està fent els deures en economia o s'estan perdent oportunitats?
- Diria que està fent els deures, amb l'excepció de l'ampliació de l'aeroport. Les institucions catalanes estan fent la feina que correspon a l'actual moment. És molt important, per exemple, que la Seat hagi evolucionat cap al cotxe elèctric. Si no hagués passat això, era un anunci se n'anava. Hem d'aspirar perquè hi aposti encara més. Estaria bé que tinguéssim la fàbrica de bateries, però hem d'entendre que amb els fons europeus hi hagi dispersió en els diversos territoris. Això no ens ha de treure la son.
- Ha estat conseller d'Economia i abans d'Universitats i Recerca. En aquests àmbits, quines són les cartes guanyadores de Catalunya?
- El futur econòmic de Catalunya el veig molt propulsat pel que se'n diu convencionalment l'economia del coneixement. Això demana moltes coses, com un sistema universitari potent i un sistema de recerca que també ho sigui. Demana més graduats STEM (en ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques). Demana més matemàtiques. Si mira països similars com Dinamarca o Israel, veurà que totes les universitats produeixen molts graduats en matemàtiques. Aquí tenim dotze universitats però només tres ofereixen graduats en matemàtiques. S'ha de treballar per més titulacions en graus STEM de la dona. En això hi estic treballant. Hi ha molts més enginyers que enginyeres i no és només un tema de gènere, és que perdem potencial del reservori de talent que pot anar en aquesta direcció. En aquest àmbit som un referent en el sud d'Europa. No som segons de ningú. No dic de la Mediterrània perquè tenim la competència de Tel Aviv.
"En països com Dinamarca o Israel, totes les universitats produeixen graduats en matemàtiques; aquí tenim dotze universitats, però només tres ofereixen el grau"
- Amb l'excepció de l'aeroport, ha dit.
- En aquest assumpte, Aena va actuar amb ànim de dictat, de despotisme il·lustrat, una tendència que té de natural i que ja es va manifestar amb el canvi de nom de l'aeroport. No tinc cap animadversió per Josep Tarradellas, però Aena aquí va perdre una magnífica oportunitat de fer participar la ciutadania en el procés per rebatejar l'aeroport. En aquest cas, jo hagués votat per Joan Miró. Però triar el nom de l'aeroport hagués estat una forma barata i simpàtica per Aena de guanyar-se simpaties populars. Però li va sortir el dictat. Amb l'ampliació va fer el mateix. Amb aquesta actitud d'agafar-ho o rebutjar-ho, jo no en tenia el més mínim dubte: s'havia d'agafar. Però no va afinar bé. Era perfectament possible dissenyar un projecte d'aeroport que satisfés una part, no tota, de l'ecologisme. Aixecar-se de la taula de negociacions tres setmanes abans del termini final per decidir-se el projecte no és la manera com es negocia ni servir els interessos dels accionistes. Hagués estat més sòlid per la part catalana haver-ho acceptat. Però també s'ha de dir que per la part espanyola va ser ofensiu que tot una vicepresidenta del govern espanyol vingués a Catalunya a fer activisme contra l'ampliació de l'aeroport.
L'exconseller defensa l'ampliació de l'aeroport del Prat. Foto: Adrià Costa
- Yolanda Díaz.
- Sí. Total, l'actitud del govern central no va ser la millor, però així i tot haguéssim hagut d'acceptar-ho perquè l'aeroport és enormement important i no podrem mantenir una competitivitat econòmica de primera si no tenim un aeroport de primera. Hem de tenir en compte una cosa: el que no desapareixerà és el llarg recorregut. És possible que per raons del canvi climàtic disminueixin els vols de curta volada, però els vols a Califòrnia, posem per cas, no. Quan les plataformes observen on s'instal·len i comparen Madrid i Barcelona, una de les coses que comparen és quina ciutat té més connexions amb els EUA. I s'ha acabat el bròquil.
- Un altre projecte que genera controvèrsia és el dels Jocs d'Hivern.
- No tinc una opinió forta i no soc una persona d'esports. Em sento solidari amb la posició del Govern català. Em sap greu la situació respecte a l'Aragó. Confio que es pugui arribar a un acord. Una consideració general, més a mig termini, és que hem de tenir una política de contactes i amistat amb l'Aragó, si no amb la cúpula política, amb la seva societat civil. Hem de cultivar lligams amb els nostres cinc veïns: el sud de França, Andorra, les Balears, València i l'Aragó. A mi no em treu la son que una empresa s'instal·li a l'Aragó o que l'energia ens vingui de l'Aragó, que té una densitat de població baixa. Hem de pensar en termes europeus. Desconec si una candidatura només catalana té possibilitats. És una pena que ens hàgim de plantejar una candidatura només de Catalunya, perquè no és bo per Catalunya ni pel conjunt espanyol ni per l'Aragó.
- En relació al que dèiem abans sobre les oportunitats, comparteix el discurs que Barcelona s'ha instal·lat en la cultura del no?
- Tenim una societat civil molt vital, que en principi és bo. Ara, hem de saber calibrar. No és el mateix una plataforma de cent mil persones que una de cinc. Un procés polític recull l'opinió de tothom, però una plataforma no. Està molt bé la participació, però hi ha també el dret a no participar. Participar pren molt de temps. S'ha de trobar un equilibri entre els mecanismes de decisió política i els de participació. Un altre element que tenim, que també es dona en l'àmbit espanyol, és una sistema polític molt fragmentat. I potser hi ha una proporció excessiva de decisions que depenen de consideracions electorals amb els més afins. Això de la cultura del no s'ha manifestat en alguns temes, com en l'habitatge, que és un dels problemes més grans. Ens calen programes massius d'habitatge públic i assequible. És un problema que té la capacitat de bloquejar el creixement de la ciutat i implica una visió supramunicipal, d'àrea metropolitana i més enllà, que implica rodalies. I implica col·laboració pública-privada. El gran instrument del sector públic és la capacitat normativa urbanística, de decidir, per exemple, si en una parcel·la es fan habitatges de cinc pisos o de deu.
"Quan parlem de l'empresariat català, hem d'obrir el focus i incloure el 22@"
- Fa uns anys, la cultura empresarial era més potent que ara?
- No. Ens agrada la història i tenim massa tendència a pensar en línies de continuïtat respecte el passat. En situacions dinàmiques, l'empresariat varia molt. Ho he viscut a Califòrnia. L'empresariat d'ara fa trenta anys no existia. Hi ha una classe empresarial nova que veiem créixer al 22@. Que estaria bé que d'aquest bullidor en sortissin unes quantes empreses importants, fins i tot amb seu a Catalunya, li diria que sí. Sabem que de cada vint que surtin, quinze s'acabaran integrant en grans grups. Però ens hem de fixar en si les unitats de disseny o els centres amb més coneixement es quedin aquí. Aquesta ha de ser la nostra aposta de futur.
Andreu Mas-Colell, en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa
- Aquests dies es parla molt de la nostra burgesia. Hi ha eleccions al Cercle d'Economia, disputades per primer cop. El periodista Manel Pérez acaba de disseccionar-la en un llibre. Troba a faltar lideratge social en la classe econòmica?
- Aquí caldria dir vàries coses. Un lliga amb el que he dit abans. Hem de començar a pensar que l'empresariat català inclou el 22@. No és el de sempre. Per parlar-ne ara cal passar pel Tech Barcelona i el Pier 01. Estic a Barcelona Global, on n'hi ha molts que anomenem Barcelonians by choice, gent de fora que s'ha instal·lat aquí. Per descomptat, llegiré amb molt d'interès el llibre de Manel Pérez. Quan parlem d'empresariat, obrim el focus. Em sembla molt bé que hi hagi eleccions a les entitats empresarials. Ara tenim Foment, la Cambra, Pimec, que està molt activa, el Cercle d'Economia com a entitat més de pensament, Barcelona Global, FemCat. Tenim el RACC, que és més sectorial però amb més de 100.000 socis. I després hi ha dues organitzacions que són empresarials, però amb un component important de suport públic, com són la Fira i Turisme de Barcelona. Fa trenta anys teníem menys organitzacions. Jo soc partidari que no hi hagi una única cosa de res. El sector tecnològic és present a Barcelona Global però també té organitzacions pròpies, com el Pier 01.
- Durant el procés, tot aquest magma ha estat a l'alçada? Ha trobat a faltar més complicitat des d'aquests sectors?
- A mi sempre m'agrada pensar cap endavant, però tindria dificultats per trobar algun sector que hagi estat a l'alçada. Tant entitats com persones, i aquí m'hi incloc. En conjunt, no sé si hem estat a l'alçada. En tot cas, hem d'aprendre de les experiències del passat. No ens hem de desanimar. El nostre enemic més gran és el desànim. Aquest és un país amb molta vitalitat, amb un entorn privilegiat, tant físic com social i cultural. Podem ser un pont cap a moltes coses. El pitjor seria que dediquéssim esforços en anar al psiquiatra. Dit això, com molts, jo també, en algunes ocasions, quan arribo a casa, em tanco en una habitació i canalitzo la meva irritació. Però ho faig en privat i parlo una mica fent humor.
"El nostre més gran enemic és el desànim, hem d'esvair l'aire de certa depressió col·lectiva"
- Si demà la societat catalana vol fer un pas endavant cap a la sobirania política, què ha de fer diferent?
- Ara toca fer el que el Govern està fent. Cal que els partits que donen suport al Govern estiguin més units i caldria que l'executiu fos més homogeni. Però la política que està fent la Generalitat és la que en aquest moment correspon. Cal enfortir la societat, cal enfortir l'economia, cal defensar posicions. Per exemple, en el tema de la llengua. I cal esvair l'aire d'una certa depressió col·lectiva. Els actius d'aquesta societat són molt alts. I després cal fer política a Espanya sent conscient de quines són les nostres forces. Que, per una banda, són altes perquè Catalunya té pes. Per l'altra, qualsevol expert en negociacions entén que el teu poder de negociació està limitat si l'alternativa que tens és pitjor. S'ha d'anar creant una cultura d'enteniment amb els qui et pots arribar a entendre. Aquest és un joc a mig termini.
"Per Catalunya és vital que el PP perdi les properes eleccions espanyoles"
- Quant de temps és aquest mig termini?
- La meva anàlisi després de les darreres eleccions espanyoles era que necessitaríem un cicle de vuit anys. La meva impressió és que el PP tornarà a insistir en l'espantall català per guanyar vots a Espanya. Per Catalunya és vital que el PP perdi les properes eleccions espanyoles.
L'exconseller sosté que no faria "res diferent" al que està fent Giró a Economia. Foto: Adrià Costa
- Va donar suport al PDECat en les eleccions catalanes. Políticament se sent ben ubicat?
- Jo ja tinc una edat per mirar-me les coses amb una mica de perspectiva. Considero que no em moc i tracto d'entendre'm amb tothom dins de l'àmbit polític del Govern, però també de l'oposició, com el PSC, que crec que és una peça molt important de l'equilibri polític a Catalunya, i també dels comuns. Vaig estar al Govern amb el president Mas i podria resumir la meva posició dient que ja m'està bé continuar sent amic del president Mas.
- Li anava a preguntar si creu que la figura del president Mas es reinterpretarà d'una altra manera.
- Aquí hauria de discutir la major. Sembla insinuar que hi ha algun problema amb la imatge del president Mas. Jo soc plenament solidari amb ell. En aquell moment es va fer el que s'havia de fer en aquell context, molt difícil. Crec que la seva figura és respectada en el context català.
- Ho han fet bé els consellers que el van succeir, Pere Aragonès i Jaume Giró?
- Ho estan fent bé. Com a conseller no faria res diferent. Perquè la posició del president Aragonès a l'ampliació de l'aeroport no l'ha fet com a conseller d'Economia.
"Qualsevol expert en negociacions entén que el teu poder està limitat si l'alternativa que tens és pitjor"
- Com a membre del Govern ha tingut molts interlocutors de l'Estat. De tots ells, amb qui va empatitzar més?
- Puc esmentar aquells amb qui he pogut interlocutar àmpliament, de manera fluida. Amb el ministre Pedro Duque, el ministre Joan Subirats, amb el ministre José Luis Escrivá. També he mantingut una bona relació amb Raúl Blanco, secretari general d'Indústria. És català i qui està portant temes com els de Seat i Nissan.
- Escrivá és sensible a la pluralitat de l'Estat?
- Va fer una gran feina a l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), que va fer néixer independent. Crec que és sap que Espanya no s'acaba a Madrid.