03
de juny
del
2022
La relació entre Carles Puigdemont i Jordi Sànchez, que aquest dissabte s'acomiaden de la presidència i de la secretaria general de Junts, es va fer estreta la primavera del 2016, però ja es coneixien d'abans. De fet, sense el paper que va fer l'expresident de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) en les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP per desbloquejar la investidura -fallida- d'Artur Mas, Puigdemont no hauria arribat mai al Palau de la Generalitat. Un cop instal·lat, envoltat d'un Govern sense el seu segell -els perfils els van escollir Mas i Oriol Junqueras, amb Jordi Baiget i Josep Maria Jové com a arquitectes a l'ombra del repartiment definitiu de competències-, es va trobar amb un full de ruta exigent que estipulava fer la independència en 18 mesos. L'ANC es va decidir a fer campanya per l'anomenat referèndum unilateral d'independència (RUI), i Puigdemont es va sentir cridat per la música que li arribava, perquè considerava adient introduir una pantalla democràtica entre les eleccions del 2015 -sense majoria absoluta en vots de l'independentisme- i la DUI que portava Junts pel Sí al programa.
L'expresident i Sànchez van congeniar en la modificació del full de ruta, i van dissenyar l'1-O des de l'estat major. L'expresident de l'ANC va ingressar a la presó pels fets del 20 de setembre davant la conselleria d'Economia només quinze dies després del referèndum i quan en faltaven nou per declarar la independència, de manera que no va viure en persona la cadena de decisions que van tensar com mai les costures amb l'Estat. Amb Puigdemont a l'exili i Sànchez a Soto del Real, la sintonia política els va dur a compartir sigles: van ocupar les primeres places de la candidatura de Junts per Catalunya, estructurada al voltant de l'expresident, trufada d'independents afins i amb el PDECat -minimitzat pel que fa a noms- al darrere de la infraestructura i la logística. El pas dels mesos va situar l'expresident de l'ANC com a primus inter pares entre els presos de Junts, categoria que va confirmar quan va ser nomenat candidat al Congrés en les eleccions de l'abril del 2019, en ple judici de l'1-O al Tribunal Suprem.
En aquell moment, Sànchez i Puigdemont ja havien posat en marxa la Crida Nacional per la República, un artefacte pensat per aglutinar tot l'independentisme però que només despertava simpaties entre els independents de Junts i, amb menys entusiasme, entre el PDECat. Amb l'expresident a l'exili centrat en les batalles judicials i la candidatura a Europa -les eleccions comunitàries el van tornar a projectar com el líder del moviment després de vèncer amb claredat Junqueras a les urnes-, Sànchez va fer-se l'amo de les negociacions entre la Crida i el PDECat, interrompudes per la pandèmia que el rumb ja era de col·lisió. Un any abans, l'abril del 2019, l'expres polític, Puigdemont i David Bonvehí, president dels postconvergents, van signar un acord segons el qual cap de les parts es podria quedar amb la marca Junts si fracassaven les converses. Ni es va arribar a una entesa, ni es va complir amb el compromís.
Sànchez i Quim Jubert, un dels seus homes de confiança -va formar part de la direcció fundacional de Junts i n'és diputat- van maniobrar per prendre el control de les noves sigles al PDECat, que va portar el cas als tribunals. En aquell moment, l'expresident de l'ANC ja era el secretari general de Junts perquè així ho va avalar Puigdemont, malgrat les reticències que van plantejar la resta de presos -Jordi Turull, que avui li agafa el relleu, i també Josep Rull i Quim Forn-, i exercia amb tot el marge que li atorgaven uns estatuts pensats per reforçar el lideratge executiu del número dos amb la presidència més representativa que no pas dedicada al dia a dia. "Sànchez va aconseguir el que volia: controlar un partit", remarca un dirigent que va viure de prop les converses.
Amb Puigdemont centrat en les tasques d'eurodiputat i en la batalla judical a l'exili -que el va dur a ser detingut i alliberat el setembre de l'any passat a l'Alguer-, el secretari general ha estat protagonista de totes les dinàmiques internes. La seva manera de funcionar, amb la informació compartimentada -de portes endins s'ha fet servir com a comparació el funcionament de la tecnologia blockchain per definir-lo-, van fer que apareguessin discrepàncies. Hi ha un episodi que ho resumeix: la negociació amb Pere Aragonès per reeditar la coalició amb ERC. A les dues reunions clau, Sànchez s'hi va presentar sol, aprofitant un permís penitenciari, amb el seu cotxe. Només n'estava informat Puigdemont, que era partidari d'investir el dirigent republicà i quedar fora de l'executiu. La rúbrica de l'acord -al qual es va oposar en la consulta interna Laura Borràs, que serà la nova presidenta del partit- va generar turbulències.
Les formes d'aquell episodi expliquen, per exemple, que Elsa Artadi -ara apartada de la política- preferís quedar fora del Govern quan tot indicava que n'ocuparia la vicepresidència i la conselleria d'Economia. Un cop indultat, Sànchez va centrar-se en el desplegament territorial del partit, pensant en les eleccions municipals del 2023, i també com a peça clau del grup de coordinació amb la cúpula d'ERC per greixar les relacions entre les dues formacions. Les tensions han estat presents al llarg de la legislatura, amb participació escassa de Puigdemont -que no ha estat present en cap consell nacional i no era fix a les executives- i molt protagonisme per al secretari general. L'episodi del nomenament de perfils per la part catalana de la taula de diàleg va lesionar la confiança entre Sànchez i Aragonès, perquè el president entenia que els noms de Junts -Turull, Nogueras, Jordi Puigneró i l'expresident de l'ANC- no s'adeien al pacte entre partits.
No hi ha hagut negociació, en essència, en què el secretari general no hi hagi participat. Va fer-ho també en la dels pressupostos amb la CUP -fallida-, i també va ser decisiu a l'hora de desmarcar Junts de les converses definitives amb els comuns, per bé que l'equip d'Economia -amb Jaume Giró, conseller a proposta de Sànchez- va estar a sobre de tots els detalls fins al final. "Un clàssic", definien aquells dies a ERC les maniobres del secretari general de Junts. Va ser una altra negociació, la de la proposició de llei del català al Parlament, que va acabar amb el seu periple com a líder orgànic de la formació. La manca de consens social i les crítiques a les xarxes van fer que seus detractors apugessin els decibels del malestar. Al cap de dos dies, Sànchez anunciava des del consell nacional celebrat a Alcarràs que no repetiria en el càrrec.
Va aprofitar, a banda, per demanar una candidatura unitària. Pocs dirigents sabien de les seves intencions. Alguns se'n van assabentar per un missatge enviat poc abans de pujar al faristol. El primer en abraçar-li quan va baixar va ser Turull, a qui va ungir com a successor en una entrevista a El Periódico. Amb l'anunci de l'adeu de Puigdemont, uns dies més tard, ja eren dues les vacants a omplir. El sottogoverno de Junts es va activar per promoure un pacte que portés Turull a la secretaria general, amb Borràs de presidenta, però no va ser senzill. Un manifest que reclamava aquest repartiment va ser rebut amb enuig als despatxos nobles del Parlament, on Borràs i el seu equip planificaven ostentar el poder executiu. Se'n van acabar sortint.
L'era Puigdemont-Sànchez es tanca amb l'adeu de qui representava el lideratge carismàtic i qui tenia l'estratègia al cap. Un duet que, tot i passar alts i baixos -en alguna fase l'expresident havia lamentat certa manca de comunicació amb Lledoners-, ha comandat l'etapa fundacional de Junts. Des del trencament amb el PDECat fins a la preparació de les municipals, de la campanya del 14-F a les crítiques a ERC pel diàleg, Puigdemont i Sànchez deixen un llegat d'equilibris i turbulències -internes i externes- als successors. Ara seran Borràs i Turull els encarregats de liderar la nova era a Junts.
L'expresident i Sànchez van congeniar en la modificació del full de ruta, i van dissenyar l'1-O des de l'estat major. L'expresident de l'ANC va ingressar a la presó pels fets del 20 de setembre davant la conselleria d'Economia només quinze dies després del referèndum i quan en faltaven nou per declarar la independència, de manera que no va viure en persona la cadena de decisions que van tensar com mai les costures amb l'Estat. Amb Puigdemont a l'exili i Sànchez a Soto del Real, la sintonia política els va dur a compartir sigles: van ocupar les primeres places de la candidatura de Junts per Catalunya, estructurada al voltant de l'expresident, trufada d'independents afins i amb el PDECat -minimitzat pel que fa a noms- al darrere de la infraestructura i la logística. El pas dels mesos va situar l'expresident de l'ANC com a primus inter pares entre els presos de Junts, categoria que va confirmar quan va ser nomenat candidat al Congrés en les eleccions de l'abril del 2019, en ple judici de l'1-O al Tribunal Suprem.
En aquell moment, Sànchez i Puigdemont ja havien posat en marxa la Crida Nacional per la República, un artefacte pensat per aglutinar tot l'independentisme però que només despertava simpaties entre els independents de Junts i, amb menys entusiasme, entre el PDECat. Amb l'expresident a l'exili centrat en les batalles judicials i la candidatura a Europa -les eleccions comunitàries el van tornar a projectar com el líder del moviment després de vèncer amb claredat Junqueras a les urnes-, Sànchez va fer-se l'amo de les negociacions entre la Crida i el PDECat, interrompudes per la pandèmia que el rumb ja era de col·lisió. Un any abans, l'abril del 2019, l'expres polític, Puigdemont i David Bonvehí, president dels postconvergents, van signar un acord segons el qual cap de les parts es podria quedar amb la marca Junts si fracassaven les converses. Ni es va arribar a una entesa, ni es va complir amb el compromís.
Sànchez i Quim Jubert, un dels seus homes de confiança -va formar part de la direcció fundacional de Junts i n'és diputat- van maniobrar per prendre el control de les noves sigles al PDECat, que va portar el cas als tribunals. En aquell moment, l'expresident de l'ANC ja era el secretari general de Junts perquè així ho va avalar Puigdemont, malgrat les reticències que van plantejar la resta de presos -Jordi Turull, que avui li agafa el relleu, i també Josep Rull i Quim Forn-, i exercia amb tot el marge que li atorgaven uns estatuts pensats per reforçar el lideratge executiu del número dos amb la presidència més representativa que no pas dedicada al dia a dia. "Sànchez va aconseguir el que volia: controlar un partit", remarca un dirigent que va viure de prop les converses.
Amb Puigdemont centrat en les tasques d'eurodiputat i en la batalla judical a l'exili -que el va dur a ser detingut i alliberat el setembre de l'any passat a l'Alguer-, el secretari general ha estat protagonista de totes les dinàmiques internes. La seva manera de funcionar, amb la informació compartimentada -de portes endins s'ha fet servir com a comparació el funcionament de la tecnologia blockchain per definir-lo-, van fer que apareguessin discrepàncies. Hi ha un episodi que ho resumeix: la negociació amb Pere Aragonès per reeditar la coalició amb ERC. A les dues reunions clau, Sànchez s'hi va presentar sol, aprofitant un permís penitenciari, amb el seu cotxe. Només n'estava informat Puigdemont, que era partidari d'investir el dirigent republicà i quedar fora de l'executiu. La rúbrica de l'acord -al qual es va oposar en la consulta interna Laura Borràs, que serà la nova presidenta del partit- va generar turbulències.
Les formes d'aquell episodi expliquen, per exemple, que Elsa Artadi -ara apartada de la política- preferís quedar fora del Govern quan tot indicava que n'ocuparia la vicepresidència i la conselleria d'Economia. Un cop indultat, Sànchez va centrar-se en el desplegament territorial del partit, pensant en les eleccions municipals del 2023, i també com a peça clau del grup de coordinació amb la cúpula d'ERC per greixar les relacions entre les dues formacions. Les tensions han estat presents al llarg de la legislatura, amb participació escassa de Puigdemont -que no ha estat present en cap consell nacional i no era fix a les executives- i molt protagonisme per al secretari general. L'episodi del nomenament de perfils per la part catalana de la taula de diàleg va lesionar la confiança entre Sànchez i Aragonès, perquè el president entenia que els noms de Junts -Turull, Nogueras, Jordi Puigneró i l'expresident de l'ANC- no s'adeien al pacte entre partits.
No hi ha hagut negociació, en essència, en què el secretari general no hi hagi participat. Va fer-ho també en la dels pressupostos amb la CUP -fallida-, i també va ser decisiu a l'hora de desmarcar Junts de les converses definitives amb els comuns, per bé que l'equip d'Economia -amb Jaume Giró, conseller a proposta de Sànchez- va estar a sobre de tots els detalls fins al final. "Un clàssic", definien aquells dies a ERC les maniobres del secretari general de Junts. Va ser una altra negociació, la de la proposició de llei del català al Parlament, que va acabar amb el seu periple com a líder orgànic de la formació. La manca de consens social i les crítiques a les xarxes van fer que seus detractors apugessin els decibels del malestar. Al cap de dos dies, Sànchez anunciava des del consell nacional celebrat a Alcarràs que no repetiria en el càrrec.
Va aprofitar, a banda, per demanar una candidatura unitària. Pocs dirigents sabien de les seves intencions. Alguns se'n van assabentar per un missatge enviat poc abans de pujar al faristol. El primer en abraçar-li quan va baixar va ser Turull, a qui va ungir com a successor en una entrevista a El Periódico. Amb l'anunci de l'adeu de Puigdemont, uns dies més tard, ja eren dues les vacants a omplir. El sottogoverno de Junts es va activar per promoure un pacte que portés Turull a la secretaria general, amb Borràs de presidenta, però no va ser senzill. Un manifest que reclamava aquest repartiment va ser rebut amb enuig als despatxos nobles del Parlament, on Borràs i el seu equip planificaven ostentar el poder executiu. Se'n van acabar sortint.
L'era Puigdemont-Sànchez es tanca amb l'adeu de qui representava el lideratge carismàtic i qui tenia l'estratègia al cap. Un duet que, tot i passar alts i baixos -en alguna fase l'expresident havia lamentat certa manca de comunicació amb Lledoners-, ha comandat l'etapa fundacional de Junts. Des del trencament amb el PDECat fins a la preparació de les municipals, de la campanya del 14-F a les crítiques a ERC pel diàleg, Puigdemont i Sànchez deixen un llegat d'equilibris i turbulències -internes i externes- als successors. Ara seran Borràs i Turull els encarregats de liderar la nova era a Junts.