1 de 10
memòria

Morts a mans de la policia: la cara bruta de la Transició

La revista "Sàpiens" publica els noms de 134 víctimes dels cossos de seguretat entre els anys 1975 i 1982, una investigació de David Ballester

Una foto que va donar la volta al món. els policies s'acarnissen amb l'ancià Ferran Garcia Faria i d'altres persones | Manel Armengol
per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 30 d'abril de 2022 a les 17:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 d'abril de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Gladys del Estal, activista ecologista morta a trets de la Guàrdia Civil a Tudela; Romualdo Barroso, Francisco Aznar i Pedro María Martínez, obrers bascos massacrats per la policia a Vitòria en el transcurs d'una protesta sindical; Juan Gabriel Rodrigo, jove tarragoní mort al ser perseguit per la policia i caure a l'asfalt des d'un terrat en la protesta contra els fets de Vitòria; Juan Mañas, Luis Cobo i Luis Montero, morts a mans de la Guàrdia Civil a Almeria després de ser torturats al ser confosos amb membres d'ETA... Són noms de persones que la història ha volgut mantenir en la foscor perquè enterboleixen la versió oficial d'una Transició suposadament modèlica. Noms que ara surten de l'oblit. La revista Sàpiens ha publicat el llistat de 134 víctimes de la violència policial durant entre 1975 i 1982.

L'historiador David Ballester és l'autor del reportatge, que de fet s'extreu d'una amplíssima recerca que va publicar, Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (Prensas de Universitat de Saragossa), fruit de moltes hores de treball i que fa llum sobre un capítol de l'altre costat de la història oficial, la de la impunitat dels cossos policials. Ballester explica a NacióDigital la rellevància de la seva recerca: "He volgut treure de l'oblit unes víctimes que han quedat sense cap reconeixement ni estatus jurídic. Són realment les altres víctimes. Per això volen ser reconegudes com a víctimes del terrorisme".


El treball de Ballester no inclou les víctimes a mans de grups d'extrema dreta, sinó tan sols els morts a mans dels cossos repressius de l'Estat: "Són 134 persones, 91 per gallet fàcil de la policia o la Guàrdia Civil, 38 morts en el transcurs de manifestacions o protestes, i 5 a causa de les tortures patides". El País Basc i Navarra són els territoris on es produeixen més morts a mans de la policia. Són aquestes dues comunitats les úniques que han legislat per atorgar un reconeixement de víctimes a aquestes persones, "però només reben una pensió que és la meitat de la que té una víctima del terrorisme". Divuit d'aquestes víctimes mortals eren catalans.    

Per Ballester, "el més indignant de tot plegat és la impunitat amb què va actuar la policia ja en plena Transició, quan feia anys que havia mort el dictador". "No hi va haver depuració dins dels cossos policials", afegeix. Venen a la memòria els noms dels ministres de l'Interior d'aquells anys, sota governs de la UCD. Són altres noms, molt diferents dels que citàvem primer, com Rodolfo Martín Villa o Juan José Rosón. I més tard, ja en ple govern del PSOE, José Barrionuevo, processat i condemnat després pel GAL i que Ballester recorda que va promocionar molts torturadors.


El cas Almeria, símbol d'una època


Si hi ha un episodi especialment cruel de violència policial durant aquells anys és l'anomenat cas Almeria. El 9 de maig de 1981, Francisco Mañas era un nen de vuit anys, emocionat i nerviós. Havia de celebrar la seva comunió a Almeria. Esperava el seu germà Juan, que venia amb cotxe de Santander amb dos amics, Luis Cobo i Luis Montero. Però mai arribarien a lloc. Poques hores abans, s'havia produït a Madrid un atemptat d'ETA i es buscava un escamot de tres persones. Per una mala jugada del destí, als tres joves que anaven a la celebració familiar se'ls va espatllar el cotxe i van haver de canviar-lo. A Puertollano (Ciudad Real), van agafar un cotxe de lloguer. 


Algú, en veure'ls, va voler lligar caps tot veient els noticiaris sobre l'atemptat i una fotografia apareguda a la premsa, i va avisar la Guàrdia Civil. Un tinent coronel guillat, Carlos Castillo Quero, els va detenir al capdavant d'un grup de guàrdies. Creient que havia capturat un comando d'ETA, els va sotmetre a tortures brutals en una caserna abandonada. La situació aviat se'ls va escapar de les mans i es van desfer dels joves matant-los a trets i cremant-los.

Francisco Mañas era el noi que feia la comunió i té ben viu els records d'aquell dia i de tot el que vindria: "Encara no sabem tota la veritat del que va passar. Van ser processats tres guàrdies civils, amb Castillo Quero al davant, que van ser condemnats a 25, 15 i 12 anys de presó. Però van participar-hi onze en l'acció. Van ser condemnats, però no per tortures, que no es van explicar en el judici, malgrat que els informes de les dues autòpsies posaven els pèls de punta". Les pressions entorn el cas van ser molt fortes. L'advocat va patir un intent d'atemptat.


Però el cas va desfermar indignació i el desgast sobre el govern d'UCD, que presidia Leopoldo Calvo Sotelo, va ser enorme. El ministre de l'Interior era Juan José Rosón. Un crim com el d'Almeria va deixar en evidència la impunitat amb què actuaven encara les forces policials, gairebé sis anys després de la mort de Franco. Es pagava car no haver efectuat una depuració dels cossos de seguretat. Una depuració a la qual l'exministre Rodolfo Martín Villa sempre s'havia negat. 

"Volem que aquestes persones siguin reconegudes com a víctimes del terrorisme perquè el meu germà i els altres dos companys van ser víctimes del terrorisme d'Estat. També volem una disculpa oficial per part de l'Estat, que no s'ha produït". Mañas especifica que no demanen diners ni res d'això: "El que ens agradaria és que els guàrdies civils que ho van fer i que encara viuen ho expliquessin tot". Els detalls d'aquells fets són especialment feridors, com el fet que els guàrdies van robar els diners de les víctimes, que van utilitzar per comprar benzina per cremar-los.

Els tres guàrdies van sortir de la presó. Castillo Quero va treballar de comptable. Quan va morir, al seu funeral hi van assistir militars d'uniforme. Però el més greu del cas és el que explica Ballester: "En les seves memòries, el tinent general Sáenz de Santamaría explica coses sorprenents. Sent director general de la Guàrdia Civil, va comprovar que hi havia una partida dels fons reservats destinada a passar una pensió als guàrdies que van participar en el crim. Això també són històries de la Transició.

L'exvicepresidenta Carmen Calvo, en unes declaracions a El País, va assegurar el 2019 que "vam sortir de forma brillant de la Transició, sense ni un bri de violència, tret d'ETA". A Calvo -li passava sovint- li faltava informació. Potser una de les persones que millor han resumit la voluntat de preservar la memòria de tot el que va passar en aquells anys hagi estat Marcos Ana, militant comunista i pres de la dictadura, quan va sentenciar: "Molta gent diu que s'ha de passar pàgina, i jo dic que sí, però després d'haver-la llegit".       

Altres notícies del Catalangate que et poden interessar:





 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Participació