David Carabén (Mishima): «Als catalans no ens hauria de fer vergonya ser qui som»

El 1999 va crear Mishima i 23 anys després continua escrivint lletres i component cançons per a la mateixa banda. David Carabén (Barcelona, 1971) és la cara visible del grup que aquest abril publica Aigua clara, un recull d'11 temes escrits i cantats en català enregistrats a França a cavall del 2021 i el 2022. 

Politòleg de formació, però cantant, columnista, col·laborador radiofònic i presentador de televisió. I també propietari d'un bar de copes al barri de les Corts de Barcelona, on la música n'és protagonista. En aquesta entrevista, més enllà d'explicar detalls del nou àlbum, Carabén reflexiona sobre la música, la salut de la llengua catalana i del Barça.

- Fa cinc anys del darrer disc i pel mig una pandèmia. Quina influència ha tingut el coronavirus en el procés creatiu d'aquest àlbum?

- Molta, perquè sempre componc coses que es veuen informades i empeltades de la meva vida real, encara que no vulgui que sigui així. Ara que estic presentant el disc, m'adono de la idea que el confinament ha estat una mena d'illa en les nostres vides i que ara les reprendrem té una part de veritat, és indubtable, però tens la sensació que tota l'evolució de la humanitat i del progrés tecnològic va bastant cap a la situació en què ens va deixar el confinament. És a dir, l'aïllament.

La tecnologia ens convida a aïllar-nos i relacionar-nos amb els altres a través de pantalles, i, per tant, a desincentivar-nos de l'aventura. Fa celebrar-nos més a nosaltres mateixos a través dels selfies, a través de les xarxes socials... La faceta més exploratòria i aventurera de les nostres vides ens va ser bastant castrada durant el confinament, però és cap a on anem. Societats més tancades, reduir les nostres relacions a la gent que pensa igual que nosaltres, reduir les nostres vides a circuits molt més trillats que abans. S'ha perdut l'enfrontament amb l'altre i el confinament ho ha exagerat. El confinament no és una alternativa a la vida que hi havia, sinó que és un aprofundiment al lloc cap a on anem.

- Sembla que, en aquest sentit, Aigua clara sigui un viatge al passat, un recordar d'on vens per seguir endavant. 

- Totes les cançons, en realitat, ho fan. Parteixen d'una forma o altra d'anhel. I per anhel entenc la necessitat de recuperar alguna cosa que has perdut o de buscar-ne alguna que t'agradaria trobar, o fins i tot de celebrar alguna cosa que consideres que ja és teva i voldries compartir amb algú altre. Això és el que et fa cantar. I quan et poses a cantar estàs convocant allò que no tens, estàs demanant obtenir una cosa que et falta i que saps que només a través de la música hi podràs accedir. Per tant, és gairebé una especificitat de la música, la nostàlgia. En fer nous discos sempre és un renegociar amb la nostàlgia per veure amb quina part em quedo del meu passat, de la meva memòria i a partir de quina certesa intento projectar-me.

- Fer el viatge al passat porta al fet que la primera persona sigui molt present en la majoria de cançons. Què es busca? 

- Uns fans de Mishima em van fer un núvol de paraules amb les lletres dels nostres temes i, precisament, la paraula que més surt és "tu". Però tens tota la raó. Faig un tipus de cançó que és un monòleg interior, que canto al meu cap, i em tracto de tu a mi mateix. Quan expliques cançons des de fora i expliques la relació entre tu i jo, el jo també apareix perquè és un personatge més de la interacció.
 
- L'èxit aconseguit amb els dos últims discos genera pressió? 

- No. Això de l'èxit és molt relatiu. Per a mi l'èxit és continuar tenint ganes de fer música, continuar tenint ganes de compondre-la, continuar podent comptar amb els companys de Mishima per arranjar cançons, fer nous discos, entregar-nos a fer nous concerts. Per a mi això és l'èxit, que les coses continuïn tenint sentit. La pressió ens la posem nosaltres mateixos: necessitem fer música que ens agradi a nosaltres mateixos i amb això tenim el llistó molt alt.

- De fet, en va parlar a El Suplement de Catalunya Ràdio. Els dos torns del procés de gravació del disc, el descontentament... 

- El primer cop vaig tornar absolutament decebut i, a més, era la primera vegada que em passava en la vida. No sé si perquè abans bevia més o perquè era més ximple, però mai havia tingut la sensació que el que acabàvem d'enregistrar era una merda, i aquesta vegada sí. És probable que ho fos, però entre la merda i la genialitat -o la cosa que a tu et sembla genial-, la música és una qüestió de tempo, de trobar un so millor per a un arranjament... Són coses que sovint són molt petites i que cal afinar-les i fer una bona diagnosi d'allò que falla. De vegades simplement necessites temps i perspectiva per valorar-ho i ho pots corregir. Crec que això és el que vam aconseguir fer o, simplement, ara m'autoenganyo molt millor.

"L'èxit és continuar tenint ganes de fer música"

- Més de 20 anys i amb deu discos a la butxaca, almenys dues generacions han escoltat Mishima. Com ho han fet per seguir captivant nous oients sense perdre l'estil?

- Això de l'estil és una cosa que la busques tant com te la trobes. Crec molt més amb els procediments que amb les idees fixes o les receptes màgiques. Si et poses a treballar d'una manera que és honesta amb tu mateix, que no hi pots posar qualsevol cosa, sinó que cal alguna cosa que t'impliqui, et desafiï, et despulli una mica... Has de ser una mica humil i una mica generós quan dius alguna cosa i demanes l'atenció de l'altra gent perquè et vingui a veure. Hi ha d'haver un intercanvi, has de donar alguna cosa a canvi. Si el teu procés artístic inclou això, i tu ets una persona més o menys curiosa, necessàriament el resultat del procés serà una cosa que interessarà la gent. Pot ser que sigui un desastre al principi, però si emprens aquest procés de manera honesta, seràs autocrític i t'exigiràs cada cop més. Els defectes t'acaben avorrint a tu mateix i moltes vegades els acabes convertint en virtuts. 

- Podríem dir que Mishima ha acabat sent un referent per a altres grups catalans que actualment naveguen per un estil similar al seu?

- Nosaltres ni ho decidim ni ho puc determinar jo. Estic molt agraït quan una altra banda troba que el que fem està bé i decebut quan una altra passa de nosaltres i fa una música que no hi té res a veure. Són coses que no controles i les has de deixar una mica de banda.
 
- No influeix, llavors?

- Si tinguessis massa en compte tot el que passa al teu voltant no faries res tu. És trobar el punt just entre que ets curiós i t'interessen les coses que no coneixes i alhora fer el teu camí. Necessites una mica les dues parts.

- Aigua clara torna a ser 100% en català. Ara que la llengua està a l'ordre del dia polític i social, quin paper creu que juguen els artistes i, concretament, els músics?

- Entenc que facis aquesta pregunta i que sigui una preocupació de la catalanitat això de saber si se seguirà produint en català, però l'artista no s'ho ha de plantejar. Jo no m'ho he plantejat mai, si he de cantar en català, jo m'he plantejat fer una carrera seriosa, o no, en la música. A mesura que vaig consolidar la meva vocació per ser un compositor, vaig consolidar l'ús de la meva llengua, no materna perquè la meva mare és holandesa, però sí la meva primera llengua. Sí que hi ha gent que es planteja quin idioma utilitza per veure si té més o menys sortida en la seva carrera...

"Jo canto en català perquè és la meva llengua i crec que en faig l'ús que n'ha de fer una persona com jo, no ho puc convertir en una recepta"

- Com influeix que canteu en català davant un públic jove?

- Jo faig la música. Tot el que jo sé del món i de les coses ho intento convertir en un disc. Com es rep i quin ús en fa la societat o quin efecte pot tenir en la salut de la llengua no em correspon a mi dir-ho. Jo canto en català perquè és la meva llengua i crec que en faig l'ús que n'ha de fer una persona com jo, no ho puc convertir en una recepta. Què signifiquem nosaltres pel futur del català? No ho sé.

- "Has vist que moltes coses en realitat no són com sembla que són". Sonen aquestes paraules a Mia Khalifa. Per què aquest vincle amb l'actriu?

- És fixar-se amb un personatge que per la seva vida i pel lloc on ha exercit la seva disciplina s'acaba convertint en la metàfora de moltes coses. La Mia Khalifa és una noia d'origen libanès que emigra amb els seus pares als Estats Units i allà se sent menystinguda per la societat que l'acull, s'implanta uns pits de silicona, triomfa molt socialment i, en aquest moment d'eufòria, s'apunta a fer-se actriu pornogràfica. Ho prova durant tres mesos, li agrada, però després diu que no vol fer-ho més. Contràriament al que et podries esperar, que t'expliqués que ho ha abandonat perquè li han pres el pel, o perquè no vol ser una dona objecte o víctima del patriarcat, diu que simplement és perquè no volia fer-ho més. Són figures que són metàfores de l'època en què vivim i de la renegociació que fem entre la frontera d'allò públic i privat. Ella s'ha trobat en aquest moment de la història i en lloc de presentar-se com una víctima, ho accepta i ho manipula. 
 
- De fet, fa dues o tres setmanes ha anunciat que torna a la indústria pornogràfica de la mà de Playboy per lluitar contra l'explosió d'Only Fans.

- Que bo! En comptes de ser el cavall, ella munta el cavall. És una tia que val molt. Ens dona quatre voltes en el sentit que fa i desfà el que vol. Es pregunta "què soc jo: soc un tros de carn o soc una dona?". Està allà, juga amb això i se'n surt.

- La pandèmia ha influït en la manera que la gent va a gaudir d'un concert. Mishima inicia gira aquest maig i durant tot l'estiu, com ho encaren?

- Amb una certa expectació. Durant el confinament també va haver-hi una manera d'anar a concerts i de viure'ls, i penso que ens adaptem a tot. Aquest estiu, però, tinc la sensació que hi ha una demanda bestial, es faran molts concerts, la gent té moltes ganes, s'està programant moltíssim. Aquest estiu pot ser fins i tot un excés. Jo estic content perquè els discos que han sortit enguany són una collita boníssima. Estem en molt bon estat de salut i espero que l'estiu el puguem confirmar amb una assistència massiva als concerts.

- L'arribada de Laporta a la presidència del Barça ha comportat canvis al club. El més sonat, l'acord amb Spotify.

- És collonut. Si tots ens creguéssim el país com se'l creu Laporta, amb totes les seves conseqüències, fins i tot inclús amb les negatives que té considerar que Catalunya és una nació, perquè en té... Aquesta part de l'ombra de tota identitat els catalans la tenim mal resolta. No ens hauria de fer vergonya ser qui som, ni tampoc la part oculta de la nostra identitat. Els catalans intentem fer veure que no tenim part fosca, i això és ridícul. L'ambició del Laporta de voler guanyar, ser protagonista, de ser una persona sense complexos, quan va aparèixer, va ser refrescant al país. I et diria que, bàsicament, va ser per això: era un català que no tenia complexos de ser-ho i només volia guanyar i, a més, va guanyar. És una mica el que passa amb el Guardiola: pel simple fet de ser català no ha renunciat a res i manifesta les seves posicions polítiques sense cap mena de complexos. Això els fa molt originals en aquest país perquè el 90% de la gent no ho fa. 

"El Barça de Xavi? Has de buscar la manera de ser feliç treballant, perquè treballaràs el triple i, treballant el triple, normalment obtens resultats"

- Com veu el Barça? I la figura de Xavi?

- A nivell futbolístic, tothom confiava que el Xavi podria ser un bon líder per tornar a l'estil futbolístic que ens ha fet més grans, que ha caracteritzat els millors moments de la història del Barça. Ha sorprès tothom per com de ràpidament ho ha aconseguit. Tothom que és del Barça i ha vist jugar l'equip els últims trenta anys sap reconèixer quan l'equip torna a jugar d'una manera reconeixible i identificable amb els valors bàsics que hem tingut sempre i en les millors etapes. És sorprenent com de ràpid ho ha aconseguit en Xavi. Som un club que, quan ha sigut gran, ha estat perquè no s'ha posat tant en valor el resultat com la manera d'obtenir-lo. I això amb l'únic objectiu d'obtenir resultats. El procediment és important: si tu trobes una bona manera de jugar, i la refermes amb idees molt clares, acabaràs aconseguint molts més resultats. Buscar directament el resultat és una equivocació. Has de buscar la manera de ser feliç treballant, perquè treballaràs el triple i, treballant el triple, normalment obtens resultats.
 
- Cal fitxar un jugador referent que marqui la diferència al terreny de joc?

- No soc ningú per dir-ho, soc un aficionat. Sempre m'agrada que els millors jugadors del món passin pel Barça i poder-los seguir cada cap de setmana. El futbol que a mi m'agrada és quan l'equip juga bé, juguen bé tots junts. M'agrada que l'estrella estigui molt al servei del col·lectiu més que el col·lectiu al servei de l'estrella, perquè llavors l'estrella llueix sempre molt més. Això ho deia sempre el Johan i tenia molta raó. Ell era un jugador que passava per totes les posicions del camp, igual que han fet els grans jugadors de la història, i si trobem un perfil així benvingut serà. 

- Per quin crack es decanta? Un nom.

- Això és secundari. El Barça pot funcionar perfectament sense crack. Els últims equips que han guanyat la Champions, encara que tinguessin bons jugadors no tenien una gran estrella. Els jugadors de què es parla ara -Mbappé, Messi, Neymar, Haaland- no han guanyat la Champions els últims anys. Per tant, prefereixo un equip que guanyi la Champions sense aquests noms. Ara bé si guanyes la Champions i tens un d'aquests noms, millor; tindràs més espectacle, vendràs més samarretes i tindràs contractes publicitaris més suculents.