Natza Farré: «Fent un podcast no depenc de cap senyor que em doni oportunitats»

Natza Farré (Barcelona, 1972) comunica amb la veu, amb les mans, amb els ulls i amb tot el que té al seu abast. Ho fa amb la passió de qui parla des de la convicció -que inclou tant preguntes com respostes-, des de la transparència de dir exactament què pensa del món on vivim -amb blasfèmies i elogis, si cal- i amb la força de qui, assegura, no es vol resignar davant les dificultats. Aquesta actitud s'ha traduït en un canvi vital en els darrers vuit mesos. Ha deixat el programa La Competència de RAC 1, malda per desenganxar-se de l'actualitat amb un podcast amb Judit Martín paradigma del que li ve de gust fer ara, ha entrat a formar part de la junta d'Òmnium Culturali viurà aquest Sant Jordi amb un nou llibre sota el braç.

ATinc algunes certeses i molts dubtes(Ara Llibres) recull una seixantena dels articles que setmanalment publica al diari Ara agrupats en les quatre estacions de l'any. Es tracta d'un recorregut de la Natza en estat pur, la que reivindica el feminisme per sobreviure, que posa el dit a la nafra en les violències masclistes, que se suma a l'angoixa per la crisi climàtica i que advoca per una societat que visqui de forma diferent, més pausada, més reflexiva i més en xarxa. Aquesta Diada és, per a ella, un bàlsam després de dos anys de tanta distància i mascaretes.

- Ser conscient de tenir poques certeses és ja saber-ne molt, no?

- Aquests dies m'està passant que canviaria el títol i ara posaria que no tinc quasi cap certesa i només posaria dubtes. A mesura que avanço, augmenten els dubtes i disminueixen les certeses.

- És com el seu particular "només sé que no sé res"?

- Sí, el que passa és que vivim en una societat en la qual figura que has d'estar tan segura de tantes coses que demostrar aquesta vulnerabilitat per la qual tots passem trobo que també és sa.

- Reconèixer dubtes i no tenir un posicionament tancat sobre determinats assumptes també és un gest de valentia.

- Això passa poc, a les tertúlies menys, i en el món masculí passa menys encara. Les dones estem més acostumades a expressar moltes coses sobre les quals dubtem. Però crec que és un procés vital. A mesura que et fas gran, el que tu pensaves que s'aniria resolent no fa més que augmentar amb més preguntes. El que jo dic és que mentre dubti estic viva, quan ho tingui tot sabut segurament ja hauré acabat. 

- Amb quina estació de l'any s'identifica més Natza Farré, ja que el llibre està dividit en estiu, primavera, hivern i tardor? 

- M'identifico molt amb la tardor. No m'agrada l’estiu, no m'agrada la calor. 

"Vivim en una societat en la qual figura que has d'estar tan segura de tantes coses que demostrar aquesta vulnerabilitat per la qual tots passem trobo que també és sa"

- La tardor quasi està en perill d'extinció. 

- Encara en tenim una mica, no l'hem perduda del tot. Que duri. Però m'agraden aquestes estacions de canvi. La tardor estèticament m'agrada molt, em deixo portar molt per l'estètica, potser de vegades massa. L'estètica tardorenca em pot. 

- Per què comença amb l'estiu? 

- Perquè és quan comencem després de l'aturada de l'agost a escriure els articles novament. El nostre cicle va de finals d'estiu, al setembre, fins a l'altre estiu al juliol. 

- Com a l'escola.

- Exacte, la meva agenda és escolar. També volia donar la sensació que comences amb aquest estiu que és com el nostre inici d’any i anem transitant cap a les altres estacions. Com que escric moltes vegades en relació amb el temps perquè crec que és una cosa que ens influeix emocionalment, m'agrada que hi hagi aquest viatge. Els temes van saltant, però el viatge del temps en el qual et trobes sí que existeix. 

- I amb quina lògica ha ordenat els articles? Per què van endavant i enrere en el temps des del 2017 al 2021. 

- Volia recrear aquesta sensació de memòria i pensament sense ordre preestablert, de recordar coses que et van passar l'any 2016 i coses que et van passar fa quatre dies. Una mica la sensació cerebral de quan recordes coses i vas d'un lloc a un altre, que és la sensació que crec que tens quan llegeixes els articles. Jo soc bastant recurrent amb els temes, però depèn de l'any i de l'estació els toques d'una manera o d'una altra. 

- El recull d'articles del llibre fa la impressió que és una mena de xarxa de reflexió que vau teixir i madurar en un trajecte que acaba madurant i traduint-se en un canvi vital. 

- Creu? 

- Transmet aquesta sensació, una conceptualització de qüestions que, amb el gir vital que va decidir fa uns mesos, es busca posar en pràctica. 

- No m’ho havia dit ningú fins ara, però ho trobo molt interessant. Els articles els escric jo, no un personatge, i poso moltes reflexions vitals que em preocupen. I intento que hi hagi certa coherència entre el que jo escric i la meva vida. Sí que considero que no vivim de la manera que hauríem de viure, això és un desgavell. Intento portar-ho a la pràctica amb tot el que puc, però no és fàcil. L’altre dia parlava amb una amiga i li deia que volia aturar-me, però no m’he aturat en realitat. He canviat unes coses per fer-ne unes altres, però aturar-me i fer aquesta reflexió profunda encara no l’he fet. Potser encara haig de fer un pas més, desaparèixer una temporada, per trobar aquestes essències que crec que necessitem vitalment. 
 

- En tot cas, ja ha fet un pas. S'ha de ser molt valenta, i potser estar també molt fins als ovaris, per fer un canvi professional, deixar la ràdio després de tants anys i marcar un punt d’inflexió vital. 

- Sincerament, crec que és un exercici d’honestedat amb mi mateixa. He deixat la ràdio, però no les altres feines, perquè portava 12 anys fent un programa diari, amb el desgast mental i emocional que suposa treballar amb l’actualitat cada dia. M’he trobat amb què, no és que n'estigués fins als ovaris, és que creativament ja no donava més de mi. Si honestament sents que no aportes res de nou, que la rutina et devora quan tot anava perfecte... Ets tu mateixa que fas aquest procés, no és una cosa externa, ets tu que dius: fins aquí he arribat i he de fer un canvi per aportar coses i perspectives noves. Allà estava encallada com en un cercle viciós que era molt còmode, tenia una vida molt fàcil, però hi havia alguna cosa en mi que em deia que allò ja estava. 

- Fent un símil amb el futbol: s'havia buidat? 

- Sí, exacte. Amb molts menys calés que el símil futbolístic masculí. És un detall important. 

- Què fa que l'ompli més en aquests moments un podcast, El nou paradigma, que fa amb la Judit Martín i amb el qual no hi guanya diners, que un programa a la ràdio líder a Catalunya? 

- Que estic fent el projecte que jo vull fer amb la persona que vull i fent les coses que volem fer. A la ràdio líder i el projecte on estava abans no era exactament el meu projecte, era una festa a la qual jo estava convidada i hi ballava molt a gust. Però ara estic muntant la meva pròpia festa amb la Judit i això és un canvi de paradigma molt important. Tampoc depenem de cap senyor que ens doni cap oportunitat, l’oportunitat ens l’hem agafat nosaltres i l’hem fet d’aquesta manera. Aquest és un canvi brutal en l'àmbit personal. 

"A la ràdio líder i el projecte on estava abans no era exactament el meu projecte, era una festa a la qual jo estava convidada i hi ballava molt a gust. Però ara estic muntant la meva pròpia festa"

- Era impossible que aquesta festa la muntés a RAC1? 

- No ens l’han ofert, no ens han convidat a muntar cap festa, i mira que han estat molts anys i amb molta audiència. No ens han ofert res. Per tant, ens ho muntem nosaltres. Un dels avantatges del món actual és que abans això no ho podíem fer. Ara, tecnològicament és possible amb zero pretensions, però amb la voluntat de fer el que fem, que és fer riure. Ens n'estem sortint molt bé. La tecnologia en aquest sentit és molt beneficiosa. 

- Fins a quin punt, especialment en aquest ofici de la comunicació, som tan esclaus de la dictadura de la immediatesa que ens passa per alt allò que és lent o poc sorollós, però que és important? 

- Totalment. És horrorós, a mi això em pressiona molt. No he parat, i en part no he parat per aquesta angoixa. 

- Continua enganxada a l'actualitat? 

- Molt menys, molt menys. I hi ha dies que poquíssim. Però continuo escrivint i fent coses sobre l’actualitat. Però una de les premisses que teníem amb el podcast és la de zero actualitat, i això relaxa moltíssim. Perquè crees a partir de la teva pròpia absurditat que vols manifestar. Però fora de l’actualitat, que és una pressió enorme. La nostra professió amb això és molt cabrona, has d’estar permanent en el dia a dia. Però tenim més por del que realment passa si desapareixes. No passa absolutament res. Tenim un problema d’ego molt important que s’ha de treballar molt. En alguns casos no es treballa en absolut, ja ho veiem, però són combinacions molt explosives. Has d’estar molt treballada psicològicament per no perdre l’oremus. Sent dona encara més, perquè com que encara hem de demostrar i fer més... Per què les dones fem podcasts? Perquè és on hi ha menys diners. On hi ha més diners ho tenen els homes. Nosaltres trobem les nostres escletxes, però són les escletxes discriminades, les que encara pateixen aquestes desigualtats. 

"Qui està dirigint la majoria de mitjans? Senyors feministes? Doncs no"

- Aquest "haver de demostrar més" per part de les dones, no s'acaba ni tan sols amb una trajectòria professional consolidada?

- No. Segur que tu mateixa ho has vist i amb moltes altres companyes. Havent demostrat tant, com és que tenim moltes menys oportunitats? Per què passa això si ja tenim l’audiència feta? Perquè es podria arribar a dir que això no interessa ningú, però no, no estem en aquest moment, al contrari, això interessa molta gent. Per què ens continuen vetant? És un canvi de paradigma tan bèstia que no són capaços d’assumir-ho. I qui està dirigint la majoria de mitjans de comunicació? Senyors feministes? Doncs no.

- Ara tots diuen que ho són.

- Clar que ho diuen, perquè avui has de dir que ho ets, però ja veiem a la pràctica quin feminisme és: contractar homes i pagar més als homes. 

- El feminisme i la pandèmia han estat determinants per al seu canvi vital? 

- No. Determinants no, han estat dos factors més importants, això sí. La pandèmia m’ha ajudat a madurar totes les reflexions que jo ja venia fent. He patit molt psicològicament durant la pandèmia. L’he passat treballant, però psicològicament, la pèrdua de relacions amb els amics, jo que soc una persona molt sociable, l’he patit molt i ho he trobat a faltar. És una cosa que m’ha costat. 
 

- Traspua en els articles. 

- Sí, m’entristia moltíssim. Crec que el poc que ens salva en aquest món són les relacions humanes, les autèntiques, les que tenim de veritat. Sempre he treballat molt aquestes relacions i, de cop i volta no tenir aquests contactes, m’ha fet adonar que realment era molt essencial. 

- Hagués pres, doncs, la mateixa decisió sense la pandèmia. 

- Sí, perquè era un camí que jo ja venia notant que havia de començar a abandonar per fer-ne un altre. I potser sense la pandèmia ho hagués fet abans. Però és veritat que els anys de pandèmia ens han deixat descol·locats. I el feminisme ha estat una de les altres raons, perquè tenia moltes ganes de començar a treballar amb dones i muntar algun projecte amb dones. 

- De fet, va tenir un gran èxit l’exposició Feminista havies de ser que va muntar al Palau Robert. Esperava que tingués l’abast que va tenir? 

- Era impossible que m’imaginés l’abast que va tenir. Quan vaig dir que sí a fer aquesta exposició va ser la mateixa setmana que ens van confinar. Vaig treballar amb un equip impressionant en el qual inicialment no ens coneixíem de res. Estic molt contenta de la feina que vam fer perquè moltíssima gent jove hi va anar i costa molt mobilitzar la gent jove. Va ser impressionant. És una de les feines de les quals estic més contenta. Em va saber greu que no es quedés tot un any. 

- Realment hi entraves pensant que hi ha coses que sabies, però sorties indignada per les coses que hi descobries i que encara no sabies. 

- La voluntat era fer aquest viatge emocional. Volia que sortíssim totes emprenyades. 

- La qüestió és que són ells els que encara no s’emprenyen. 

- Però com que encara ens costa molt convèncer-nos a nosaltres mateixes... Ells moltes vegades s’emprenyen menys i ho veuen amb certa distància. Però aquest viatge emocional de sortir emprenyades i dir: sí home, tot el que hem d’aguantar! Això va ser un regal preciós. 

- De l’exposició i dels seus articles es desprèn que ser feminista no és una opció, és una obligació. Per què als homes els costa tant d’entendre? 

- Perquè viuen en el privilegi de l’heteropatriarcat. Són molts segles de privilegi i, afortunadament, molts es comencen a qüestionar coses a partir dels nostres qüestionaments. Jo sempre dic que el feminisme és beneficiós tant pels homes com per les dones perquè molts homes estan encasellats en rols que se’ls fan incomodíssims. Però només seran capaços de trencar-ho veient com la nostra força avança. Perquè ells no han fet res per moure tot això. Ells van més lents, els homes sempre van més lents. Ja hi arribaran. No hi arribaran tots, però hi arribaran molts. 

"Un govern feminista no és el que fa una conselleria de Feminismes, és el que fa polítiques feministes de veritat"

- Admets que fa ràbia el "not all men" com a resposta. 

- Vaig fer aquell article dient "sí, a tots els homes" justament amb aquesta ironia. Sí, és molt ridícul. Ja es cansaran de fer el ridícul. Jo també me’n canso de dir que estan fent el ridícul tota l’estona. 

- Creu que es cansaran? Perquè hi ha també una reacció. 

- Però això és positiu. Tota aquesta onada reaccionària contra el feminisme vol dir que els hem espantat moltíssim i que som moltes i que som imparables. Ells, la major part de les coses les resolen a hòsties, és la seva manera de resoldre el món. És normal que es posin nerviosos. Realment el feminisme és l’únic moviment que està tirant endavant i canviant les coses. Jo si fos un reaccionari d’aquests també m'acolloniria de veure com el feminisme els està desmuntant la paradeta. Només hi ha la capacitat d’aturar-ho com han fet sempre, amb una violència extrema. Si no, és impossible. I la consciència de molta gent ja ha canviat. El click, un cop el fas, no té marxa enrere. 

- Deixa clar als articles que no vol un ministeri de la Soledat. Però tenim conselleria de Feminismes. És un motiu d’esperança? 

- No. Motiu d’esperança és tenir una dona presidenta de la Generalitat i feminisme a totes les conselleries. Jo entenc que aquests passos transitoris són molt emprenyadors, però també hi ha un postureig molt gran aquí que jo no me’l crec. Si som feministes ho som des de dalt fins a baix i passant pertot arreu, i no amb una conselleria. I tinc tots els respectes per la consellera de Feminismes i sempre a favor, però un govern feminista no és el que fa una conselleria de Feminismes, és el que fa polítiques feministes de veritat. 
 

- Quin és l’estat de salut de l’humor que es fa a Catalunya? 

- Crec que està en molt bon estat de salut perquè és molt variat. Amb els podcasts, per exemple, hi ha moltes dones que en fem, però cap de nosaltres estem fent el mateix. Cap és comparable i tots són molt enriquidors per a totes. El públic pot triar el que més li convingui. Fa pocs anys no passava, no hi havia aquesta varietat. I, a més a més, intergeneracional. És veritat que les més grandetes som minoria. Com més oferta hi hagi més interessant. A la llarga, com tot, es farà el colador i hi haurà qui es quedarà i qui no. Però pel que fa al sector femení, hi ha hagut un avançament espectacular i la gent jove és molt receptiva a tot això. 

- Els seus articles també constaten l’angoixa que et provoca el canvi climàtic, que comprens especialment en el cas dels joves. 

- Molt. A mi aquest episodi de fotre-se'n dels joves que tenen aquesta angoixa em va doldre moltíssim. Em dol molt que la gent es fiqui amb els joves i que no tinguin empatia de veure que han passat dos anys tancats amb aquestes edats. És molt diferent passar dos anys tancats a la meva edat que quan tens 16 o 18 anys. 

- Com ho hagués viscut la Natza de 16 o 18 anys? 

- Ho hauria viscut molt bé perquè amb 16 o 18 anys era molt tancada i sortia molt poc. En aquella època era molt cap endins. El confinament no crec que se m'hagués posat malament, però tenia una patologia que per sort he arreglat i no m’he quedat en aquella edat. Tinc molta confiança en la gent jove perquè veig actituds que no teníem nosaltres, dones i homes molt conscients de moltes coses. Estic segura que si jo fos una d’aquestes persones ara mateix l’angoixa climàtica la tindria molt sentida. És molt preocupant, no se l’estan inventant. I veus l’actitud, sobretot del món econòmic, i veus que aquests joves el que es trobaran serà terrible. Nosaltres, per sort, haurem vist l’inici del desastre, però no el desastre gros. El futur fa patir. 
 

"És d’un ridícul espantós tenir aquestes idees de bombers de fer uns Jocs d’Hivern al Mediterrani. És igual si són al Pirineu, jo al·lucino"

- Què en pensa de la candidatura dels Jocs d'Hivern i del serial amb el president de l’Aragó?

- Estic en contra d’aquest disbarat i d’aquestes polítiques nefastes. És d’un ridícul espantós tenir aquestes idees de bombers de fer uns jocs d’hivern al Mediterrani. És igual si són al Pirineu, jo al·lucino. Hi ha molts llocs al món on hi ha muntanyes i neu. Aquí no ens toca, i menys acabar de destrossar el territori, que és el que hem fet a plaer.
 
- Ha decidit formar part de la junta d’Òmnium just en el moment més difícil, en ple context de divisió independentista enquistada i del litigi amb els tribunals pel català a l’escola. Per què ara?

- Justament perquè soc d’aquestes persones que sento el desànim i visc aquest moment complicat i penso que potser puc aportar alguna cosa per trencar aquesta dinàmica i trobar-nos una altra vegada. La ciutadania, dic, perquè jo dels poders polítics no me’n refio. No sé si me’n sortiré ni si ens en sortirem, però és en aquests moments que té sentit implicar-se. Jo no soc una persona resignada en res, i soc dona i soc catalana, o sigui que la meva vida ja va predestinada a mullar-se.

- L’han vingut a buscar mai d’un partit polític?

- M’han demanat entrar a llistes de la CUP. Sempre diré que no. Tal com soc, ni els aguantaria dos dies ni m’aguantarien dos dies. No tinc aquesta estructura organitzativa, em costa molt, no m’interessa. Jo faig política des de fora, que és una eina necessària que algú ha de fer. El feminisme, per exemple, l’hem treballat totes des de fora. Em sento més còmoda en aquest ambient. 

"M’han demanat entrar a llistes de la CUP. Sempre diré que no. Tal com soc, ni els aguantaria dos dies ni m’aguantarien dos dies. No tinc aquesta estructura organitzativa, em costa molt"

- Quines accions poden ser efectives per defensar i promoure l’ús social del català? 

- Sempre parlo català a Catalunya, també als comerços regentats per persones que han nascut fora de Catalunya. Ho fem molt que davant d’una persona que té una aparença que suposem que no ens ha d’entendre en català li parlem en castellà. Això no té sentit i té prejudicis racistes. Tenim aquesta tendència i aquesta cosa tan catalana de demanar perdó per existir. No hem de demanar perdó per existir ni hem de demanar perdó per escriure, treballar i viure en català. És la nostra llengua i és la nostra identitat, d’aquí que hi hagi aquest interès per aniquilar les llengües. En la nostra vida quotidiana podem fer moltes coses. És tan senzill com escriure llibres en català. Que segurament tenen molta menys sortida que escrits en anglès? Però què has de fer? Renunciar-hi? Doncs no. 
 
- Ha esclatat el Catangate, però no hi ha un malestar social al carrer per aquesta qüestió i la ciutadania està més preocupada per com pagar la factura de la llum o el lloguer. La mobilització s’ha desconnectat dels lideratges polítics, dels quals ha dit que desconfia?

- Sí. No és que jo desconfiï dels poders polítics, és que és lògic que desconfiem. Mira com va anar la història. Nosaltres vam arribar fins al final, va ser després que ens van deixar allà esperant. Això és molt frustrant.

"Tenim aquesta tendència i aquesta cosa tan catalana de demanar perdó per existir. No hem de demanar perdó per existir ni hem de demanar perdó per escriure, treballar i viure en català"

- Es refereix a l’1-O.

- Sí, a tot el que nosaltres vam posar, que era la nostra part, perquè després des d’un paternalisme dubtós es decidís per nosaltres. Encara se’ns han d’explicar moltes coses sobre això. La sensació de frustració psicològica és brutal. No ens hem recuperat d’això, ve una pandèmia, sortim de dos anys de pandèmia i entrem en una guerra europea. Què més ha de passar? Del tot anirà bé, a això. Ara hi ha moltes preocupacions del dia a dia de les persones, econòmicament estem entrant en una espiral terrorífica. El que passa amb l’energia, com es disparen els preus, com els rics encara s’enriqueixen més... És molt difícil i serà difícil aixecar-se de tot això, però el que no podem dir és que no ens aixecarem perquè en realitat és el que volen. I el que volen amb l’espionatge és que assumim que ens poden espiar, igual que volen que assumim que ens poden humiliar constantment amb judicis plens de forats i de farsa contínua. Però ho assumim, ho assumim tot.
 

- Com creu que es pot desencallar la situació?

- S’ha de mobilitzar la gent, però primer s’han de passar els processos judicials. Podem pensar que aquest camí acabarà sent inútil, però aquests processos s’han de fer. El que no pots fer és no fer res davant d’aquests atacs. Ara bé, com mobilitzes a una població quan el mateix Govern és tan feble amb la seva resposta? No es pot ser tebi, hi ha d’haver una resposta contundent, t’has de plantar d’alguna manera, s'ha de fer trontollar el govern espanyol.

- Congelar les relacions no és una plantada suficient?

- Jo crec que no, però jo soc més visceral. Reconec que de vegades he de frenar els meus impulsos. D’Òmnium estic aprenent molt. En moviments així, és com amb el feminisme, hi ha moltes sensibilitats i s’ha d’arribar a un consens, però sí que necessitem una certa rotunditat en la resposta. Si no, fa la sensació que estem posant l’altra galta tota l’estona. 
 

- Diu que hi ha una mena de pressió per creure en la taula de diàleg encara que no tingui potes. Es declara obertament agnòstica de la via negociada? 

- Em declaro agnòstica d’un govern que ens vol marcar a la pell que som una cosa que no som. Jo no em sento espanyola. Un govern que és incapaç d’afrontar un tema com el de la monarquia, que és un escàndol estrepitós, totes les corrupteles que hi són i que persisteixen, ens han aplicat el 155, tant uns partits com altres han tingut la voluntat de tancar activistes a la presó, gent a l’exili... És un xantatge permanent. Quin diàleg hi ha si estem tota l’estona amenaçats? Com es pot dialogar si m’estàs dient que vigili què dic perquè me la fotràs una altra vegada? 

- Aritmèticament, és el govern més progressista possible.

- Imagina’t! Però aquest és el problema d’Espanya i és el problema de molts altres governs. S’ha igualtat tant una cosa amb l’altra que al final clar que ens pot afectar més un govern més fatxa, però la posició d’Espanya respecte de Catalunya sempre és la mateixa, no varia. Qui hi havia signant el 155? No, no tinc cap confiança. Han posat gent a la presó per enfilar-se en un cotxe de la Guàrdia Civil sense cap altre argument. Volen que deixem de parlar català després d’anys de lluita i de 40 anys de franquisme. Què podem esperar? Com és que no estem dialogant des del minut u i s’allarga? Perquè no hi ha gens de ganes. I jo ho entenc, perquè ha de fer una mandra horrorosa. A més, fixa’t en l’escenografia. Tu no pots fer un diàleg amb uns en una banda i els altres a l’altra d’aquesta manera. Aquesta posada en escena ja et diu que ni taula ni potes. 

"A mi no m’han de dir que jo haig de parar de treballar als 65 anys o als 67 o als 70 quan em jubili, no vull que m’organitzin tota la santa vida i que em diguin tot el que no puc fer"

- Molt menys distanciats els bàndols i seure i parlar de forma menys encarcarada. Si no, no sortirem d’aquí mai. Però estic dient un impossible, la política és encarcarada de nassos, no hi ha aquesta flexibilitat. I si surt algú més flexible, se l’engoleixen ràpidament, acaben absorbits pel sistema. El més fàcil en aquest món és ser capitalista, masclista i de dretes, perquè és com és el món. Tota la resta, comporta una lluita molt bèstia. Si entres en política i intentes canviar el sistema, t'adones de com costa canviar-ho. El problema és fins a quin punt s’aferren a aquest sistema i fins a quin punt el sistema els convenç. Jo no m’hi posaria per haver-me de trobar en aquesta tessitura. 

"El més fàcil en aquest món és ser capitalista, masclista i de dretes, perquè és com és el món. Tota la resta, comporta una lluita molt bèstia"

- Malgrat tot, es considera optimista? 

- No em declaro optimista, dic que no em vull resignar. És com amb la meva vida. A mi no m’han de dir que jo haig de parar de treballar als 65 anys o als 67 o als 70 quan em jubili, no vull que m’organitzin tota la santa vida i que em diguin tot el que no puc fer. Tot això que hem parlat és molt difícil que surti bé, però és que per a ells seria més fàcil que diguéssim que ens espiïn tot el que vulguin, que ens prohibeixin, que acatem... Per a mi és molt complicat acatar. Encara que no ens en sortim, ens hauran agafat en una posició molt més digna de dir: jo ja sé que vostè em pot tombar, però no em trobarà tirada en un sofà. No ho vull posar fàcil. Hem d’anar avançant, com el feminisme. Però resignar-nos no. Jo vull deixar de ser feminista, però no puc, no tenim les coses resoltes i com a dona és impossible que ho deixis de ser.