09
d'abril
del
2022
En els darrers dos anys en què un virus ha dominat la nostra vida, les implicacions relacionades amb el patogen han segrestat els mitjans i les converses. Durant la pandèmia els ciutadans hem anat sabent com avança el coneixement, a mesura que es discernia la dinàmica del microorganisme i els efectes que provoca. La punyent situació viscuda ha generat converses de contingut científic que no imaginàvem. I també de fort contingut ètic.
Fugir de les tenebres. Ciència i ciutadania després del coronavirus és el darrer llibre de Cristina Junyent, doctora en biologia i responsable de l'espai divulgatiu "Ciència en societat" a NacióDigital. El volum, publicat per Edicions de l'Abadia de Montserrat dins la col·lecció Magma, que dirigeix el periodista Francesc-Marc Àlvaro, vol aprofitar la finestra oberta en l’aproximació entre ciència i ciutadania durant aquest temps. Descriu la feina dels actors que intervenen en el coneixement i en la seva aplicació i difusió —científics, polítics i periodistes—, i com s’articulen entre ells. I vol també donar eines per a què els ciutadans reconeguin trampes intrínseques i alienes per a poder construir arguments crítics basats en el coneixement. Cal rebatre la màgia i la desinformació. Us n'oferim un avançament.
Fugir de les tenebres. Ciència i ciutadania després del coronavirus és el darrer llibre de Cristina Junyent, doctora en biologia i responsable de l'espai divulgatiu "Ciència en societat" a NacióDigital. El volum, publicat per Edicions de l'Abadia de Montserrat dins la col·lecció Magma, que dirigeix el periodista Francesc-Marc Àlvaro, vol aprofitar la finestra oberta en l’aproximació entre ciència i ciutadania durant aquest temps. Descriu la feina dels actors que intervenen en el coneixement i en la seva aplicació i difusió —científics, polítics i periodistes—, i com s’articulen entre ells. I vol també donar eines per a què els ciutadans reconeguin trampes intrínseques i alienes per a poder construir arguments crítics basats en el coneixement. Cal rebatre la màgia i la desinformació. Us n'oferim un avançament.
El nostre cervell també ens fa trampes
"La ciència és simplement sentit comú en la seva màxima expressió; és a dir, estricta precisió en l’observació i guerra sense quarter contra les fal·làcies màgiques". Implícitament, Bertrand Russell està descrivint els dos sistemes de processament que tradicionalment s’atribueixen al nostre cervell: el marc emocional i l’analític. Davant d’un risc, el marc analític permet calcular quina és la probabilitat de viure un terratrèmol i com construir un edifici que el resisteix. El marc instintiu i emocional va evolucionar per donar solucions immediates quan la situació no dona temps a analitzar-la abans d’actuar, perquè el possible perill és imminent; fugim del llop, d’un carreró fosc.
El cost de cada forma de pensament no és el mateix. Creure, fer servir el pensament instintiu, és assumir de manera ràpida, exigeix menys patiment que pensar i raonar. Pensar exigeix un esforç. En la quotidianitat, les nostres actuacions oscil·len respecte a una resposta o una altra; tendeixen a buscar solucions de compromís per trobar el punt d’equilibri entre la raó i l’instint.
En qüestions de salut, econòmiques, ètiques... no hauríem de permetre que s’instal·lessin les fal·làcies que apareixen en el procés mental. Perquè en aquesta disjuntiva, per ignorància o mala intenció, floreixen casos de desinformació incitada per motivacions diferents. Les més evidents són la convicció ideològica i el benefici financer. Tots dos capgiren les normes morals i de racionalitat, en ignorar o ser incapaços de reconèixer les conseqüències perjudicials per als altres. Altres vegades, hi ha l’objectiu ocult i deliberat de provocar confusió, inestabilitat o desconfiança amb finalitats polítiques.
La pandèmia ha fet palès que minar la confiança en la ciència és una amenaça fonamental per a les decisions polítiques basades en evidències i coneixements científics, provoca ferides individuals i socials. Segons el filòsof argentino-canadenc Mario Bunge (1919-2020), "la delimitació de les pseudociències és culturalment important perquè, com els articles adulterats, corrompen la cultura, posen en perill la recerca de la veritat i fan perdre temps a tothom. Especialment als joves que veuen satisfeta la seva curiositat fàcilment, ja que qualsevol pseudociència s’aprèn en dies o setmanes, en tant que l’aprenentatge científic requereix molts anys.
I és políticament important perquè tot polític i tot funcionari públic necessita coneixements per concebre programes i organitzar el partit o la dependència estatal, i si fa servir pseudoconeixements perjudicarà el públic". Les estratègies per distingir veritats i mentides, que viatgen per la xarxa en igualtat de condicions, passen per conèixer les trampes intrínsiques que ens fa el nostre cervell i les que venen de fora.
A través dels sentits rebem informació del nostre entorn per una percepció fruit de l’evolució i diferent a la d’altres animals. Aquesta descripció incompleta s’integra en un cervell també resultat de la selecció per adaptació al medi. Cal fer un esforç per detectar les escletxes que deixen els sentits i les trampes evolutives en què pot caure la nostra testa; només ens proporcionen una interpretació. Cal fer un esforç per detectar-les i superar-les. L’esforç comença per reconèixer que som dins un animal magnífic, però intrínsecament vulnerable. Un animal que ha sobreviscut i ha deixat descendència en un entorn en canvi continu.
Els mecanismes que permeten difondre les pseudociències, doncs, estan associats estretament a la ment humana. Elaboradors i emissors de notícies falses saben que el nostre cervell s’empassa fàcilment aquesta mena d’engany i acostuma a compartir-lo de manera ansiosa. La psicologia del processament de la informació i la seva circulació s’hauria d’ensenyar a les escoles. Les habilitats de pensament crític ajuden a avaluar i afrontar els punts cecs intel·lectuals causats per mètodes intuïtius sovint poc fiables.
L’evolució ha afavorit els qui senten goig i interès per conèixer l’entorn; el gran cervell sent plaer quan aprèn. La curiositat i la fascinació pel saber van fer néixer la ciència. Ara bé, per al funcionament quotidià ens és còmode el marc intuïtiu, que ha seleccionat estratègies d’autoprotecció que asseguren la supervivència en un entorn hostil. El cervell que prefereix tenir una mala explicació per interpretar què succeeix que no tenir-ne cap. Un fil discursiu, ni que sigui màgic, esquiva el neguit.
"La ciència és simplement sentit comú en la seva màxima expressió; és a dir, estricta precisió en l’observació i guerra sense quarter contra les fal·làcies màgiques". Implícitament, Bertrand Russell està descrivint els dos sistemes de processament que tradicionalment s’atribueixen al nostre cervell: el marc emocional i l’analític. Davant d’un risc, el marc analític permet calcular quina és la probabilitat de viure un terratrèmol i com construir un edifici que el resisteix. El marc instintiu i emocional va evolucionar per donar solucions immediates quan la situació no dona temps a analitzar-la abans d’actuar, perquè el possible perill és imminent; fugim del llop, d’un carreró fosc.
El cost de cada forma de pensament no és el mateix. Creure, fer servir el pensament instintiu, és assumir de manera ràpida, exigeix menys patiment que pensar i raonar. Pensar exigeix un esforç. En la quotidianitat, les nostres actuacions oscil·len respecte a una resposta o una altra; tendeixen a buscar solucions de compromís per trobar el punt d’equilibri entre la raó i l’instint.
En qüestions de salut, econòmiques, ètiques... no hauríem de permetre que s’instal·lessin les fal·làcies que apareixen en el procés mental. Perquè en aquesta disjuntiva, per ignorància o mala intenció, floreixen casos de desinformació incitada per motivacions diferents. Les més evidents són la convicció ideològica i el benefici financer. Tots dos capgiren les normes morals i de racionalitat, en ignorar o ser incapaços de reconèixer les conseqüències perjudicials per als altres. Altres vegades, hi ha l’objectiu ocult i deliberat de provocar confusió, inestabilitat o desconfiança amb finalitats polítiques.
La pandèmia ha fet palès que minar la confiança en la ciència és una amenaça fonamental per a les decisions polítiques basades en evidències i coneixements científics, provoca ferides individuals i socials. Segons el filòsof argentino-canadenc Mario Bunge (1919-2020), "la delimitació de les pseudociències és culturalment important perquè, com els articles adulterats, corrompen la cultura, posen en perill la recerca de la veritat i fan perdre temps a tothom. Especialment als joves que veuen satisfeta la seva curiositat fàcilment, ja que qualsevol pseudociència s’aprèn en dies o setmanes, en tant que l’aprenentatge científic requereix molts anys.
I és políticament important perquè tot polític i tot funcionari públic necessita coneixements per concebre programes i organitzar el partit o la dependència estatal, i si fa servir pseudoconeixements perjudicarà el públic". Les estratègies per distingir veritats i mentides, que viatgen per la xarxa en igualtat de condicions, passen per conèixer les trampes intrínsiques que ens fa el nostre cervell i les que venen de fora.
A través dels sentits rebem informació del nostre entorn per una percepció fruit de l’evolució i diferent a la d’altres animals. Aquesta descripció incompleta s’integra en un cervell també resultat de la selecció per adaptació al medi. Cal fer un esforç per detectar les escletxes que deixen els sentits i les trampes evolutives en què pot caure la nostra testa; només ens proporcionen una interpretació. Cal fer un esforç per detectar-les i superar-les. L’esforç comença per reconèixer que som dins un animal magnífic, però intrínsecament vulnerable. Un animal que ha sobreviscut i ha deixat descendència en un entorn en canvi continu.
Els mecanismes que permeten difondre les pseudociències, doncs, estan associats estretament a la ment humana. Elaboradors i emissors de notícies falses saben que el nostre cervell s’empassa fàcilment aquesta mena d’engany i acostuma a compartir-lo de manera ansiosa. La psicologia del processament de la informació i la seva circulació s’hauria d’ensenyar a les escoles. Les habilitats de pensament crític ajuden a avaluar i afrontar els punts cecs intel·lectuals causats per mètodes intuïtius sovint poc fiables.
L’evolució ha afavorit els qui senten goig i interès per conèixer l’entorn; el gran cervell sent plaer quan aprèn. La curiositat i la fascinació pel saber van fer néixer la ciència. Ara bé, per al funcionament quotidià ens és còmode el marc intuïtiu, que ha seleccionat estratègies d’autoprotecció que asseguren la supervivència en un entorn hostil. El cervell que prefereix tenir una mala explicació per interpretar què succeeix que no tenir-ne cap. Un fil discursiu, ni que sigui màgic, esquiva el neguit.
El darrer llibre de divulgadora científica Cristina Junyent