El retorn de Puigdemont

Rep El Despertador cada matí al teu correu

La cita és a les nou del matí. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, comença la vista sobre les qüestions prejudicials que va presentar, en nom del Tribunal Suprem espanyol, Pablo Llarena arran de la negativa belga a extradir Lluís Puig. El cas, però, va molt més enllà de l'exconseller de Cultura i afecta el futur de tots els exiliats catalans del procés. El resultat es coneixerà en uns mesos i pot posar les bases per al retorn de l'expresident Carles Puigdemont -que, com els altres dos eurodiputats de Junts, té en qüestió la seva immunitat- i també establir quin rol tenen els drets fonamentals en el dret de la Unió Europea. A més, si el TJUE dona la raó -veurem en quin grau- als exiliats i diu que el Suprem no és competent per emetre euroordres en el seu cas, posarà en dubte tot el procediment seguit a Espanya i les condemnes emeses per la sala que presidia Manuel Marchena.

Comença així el gran envit de l'exili contra la justícia espanyola. L'estratègia implica posar en contradicció els tribunals espanyols amb els comunitaris després de les negatives de països com ara Alemanya, Bèlgica, Regne Unit o Itàlia a cursar les euroordres espanyoles per manca d'encaix en els seus codis penals. El que acabi passant, sobretot amb Puigdemont, marcarà l'esdevenidor de la política catalana. Del procés però també del seu partit, que viu moments convulsos després del desistiment de Jordi Sànchez a seguir com a secretari general. Un adeu que preocupa als seus socis d'ERC al Govern i que ha fet evidents les tensions amb dirigents com Laura Borràs o amb l'expresident Quim Torra. 

Si el president a l'exili se'n surt, haurà de decidir primer si torna a Catalunya. En cas que la resposta sigui afirmativa, el següent interrogant és per a fer què. Que tingui dret a tornar és una possibilitat que els seus advocats donen per feta i que anima les converses entre dirigents de Junts. Faci el que faci, tindrà un enorme impacte. Pot fer-ho, com a mínim, amb tres objectius de conseqüències ben diferents:

1. Tornar, liderar una "revolta" i aixecar i implementar la declaració d'independència del 27-O que va quedar "suspesa". Aquesta és la possibilitat que, de forma més o menys clara, han posat damunt de la taula dirigents de Junts com Borràs o Joan Canadell i que també s'ha fet circular des del Consell per la República i els seus entorns mediàtics. És una opció que implicaria un retorn tumultuós i un enfrontament obert amb l'Estat amb l'objectiu de fer efectiva la DUI si Madrid no ofereix una negociació. El 27-O ni Puigdemont ni el seu Govern es van veure capaços de defensar la república i es van entregar a la justícia o marxar a l'exili mentre l'Estat aplicava el 155 i convocava eleccions autonòmiques. Ara, ell pot exhibir més determinació a partir de l'assumpció dels errors passats, però no està gens clar que les cúpules d'ERC o la CUP el secundessin reconeixent-li la legitimitat per fer-ho. La reacció popular és la gran incògnita.

És difícil, però, que algú pugui defensar que, malgrat la determinació d'una part dels dirigents de Junts, que veuen com el procés s'esllangueix, les condicions objectives siguin ara millors que a la tardor del 2017. El moviment està dividit, la repressió ha passat factura i condicionat els moviments, i el context internacional, amb la crisi postpandèmia i el reforçament de l'statu quo que provoca la guerra a Ucraïna, no conviden a pensar en l'èxit de l'operació. L'Estat difícilment respondria amb una oferta de diàleg. Aquí es posaria, de nou, el debat que aquests dies posa damunt la taula Clara Ponsatí, eurodiputada de Junts però distanciada de la direcció. Si hi ha violència, és culpa de qui l'exerceix o de qui la "provoca" amb la seva acció política al marge del marc legal?

2. La batalla jurídica amb l'Estat. Que la justícia europea reconegui la immunitat de Puigdemont no garanteix que Espanya la respecti. Això podria fer que tornés i fos detingut. Un escenari que podria implicar un sacrifici important per al president a l'exili (l'empresonament) però que podria tenir ressò i impacte a l'exterior seria permetre que el jutgessin al Suprem. Puigdemont podria, segurament defensat per l'habilidós Gonzalo Boye, confrontar les decisions de la justícia europea i l'espanyola enfortint el seu discurs de que Espanya és un estat que no respecta els drets col·lectius dels catalans. I que tampoc respecta, com passa amb Polònia i Hongria en la seva deriva autoritària, els principis democràtics que tradicionalment ha observat la Unió.

3. Reconstruir i liderar el seu espai. És l'opció més conservadora, però també la que desitjarien no pocs dirigents de Junts davant la polifonia i la dificultat per fixar rumb al partit. Puigdemont podria, com a eurodiputat, tornar, fer política amb tots els ets i uts a Catalunya, marcar el ritme al Govern de Pere Aragonès, que segons com es podria veure obligat a avançar eleccions, i intensificar el lideratge moral a Junts, que no està tenint una arrencada fàcil.

Amb Sànchez fora de l'equació dels lideratges pel desgast acumulat en les negociacions del pacte de Govern o del català a l'escola, el congrés de Junts pot fer presidenta Laura Borràs -encara no se sabrà el desenllaç del judici per la gestió a les Lletres Catalanes- i secretari general Jordi Turull. Puigdemont i el seu entorn havien donat a entendre que no seguiria de president del partit. Si, amb tot el que això implica, opta per deixar via lliure a Borràs, Puigdemont podrà tenir, si el vol, un lloc d'honor a la propera direcció. Una funció que podria fer compatible amb la presidència del Consell per la República, que no ha reeixit com a òrgan de coordinació de l'independentisme. Amb el seu retorn, Puigdemont pot optar per desfer un empat que amenaça de convertir-se en etern amb ERC encara que la política orgànica mai ha sigut la seva passió. 

Avui pot ser el dia 1 per començar a aclarir el panorama polític, però també perquè l'independentisme trobi nord enllà una justícia que a Espanya ha estat com a mínim imperfecta. 
 

---

Avui no et perdis

»Qui són els jutges europeus que decidiran en la batalla decisiva de l'exili?; per Bernat Surroca.

»La batalla decisiva de l'exili: què hi ha en joc a Luxemburg?; per Bernat Surroca.

»La retirada de Sànchez evidencia les pugnes intestines a Junts; per Oriol March.

» ERC tem un deteriorament de la relació al Govern per l'adeu de Sànchez a Junts; per Sara González.

» El Govern convoca una consulta doble sobre els Jocs per incloure‑hi totes les comarques implicades; per Oriol March.

» Fil directe: «Joc net al Pirineu»; per Pep Martí.

» L'última oportunitat d'Alejandro Fernández al PP; per Pep Martí.

» Jo competeixo | Categòrics i impostors; per Modernet.

» L'ONU demana limitar l'escalfament global a 1,5 °C: «És ara o mai»; per Lluís Girona.

» Opinió: «La normalització de la Covid»; per Marina Geli.

» Altres Barcelones | Ratpenats a Barcelona; per Dani Cortijo.

» Opinió: «Golejada feminista contra el patriarcat»; per Jordi Mir.

» Perfil | Qui és Carlos Alcaraz i per què serà el successor de Nadal?; per Oriol March.
 

---

 El passadís

En pocs mesos, el PP haurà de decidir qui ha de ser el candidat a les municipals de Barcelona. És una de les incògnites que caldrà resoldre. L'actual cap del grup municipal, Josep Bou, aspira a continuar. Però la seva relació amb la direcció catalana d'Alejandro Fernández és dolenta. Bou va ser a Sevilla el divendres i dissabte, participant en el congrés del partit, en el qual no milita, ja que és independent. Bou és conscient que la caiguda de Pablo Casado el pot afectar pel fet que va ser un fitxatge del ja expresident del PP. Bou explicava pels passadissos que manté una bona relació amb Feijóo. Però l'entrada a l'executiva de l'altre regidor del partit a Barcelona, Óscar Ramírez, molt proper a Fernández, fa pensar a alguns al PP català que Ramírez podria ser una alternativa a Bou. En favor d'aquest alguns militants populars esgrimeixen que, tot i el caràcter poc convencional de Bou, aquest va aconseguir superar el 5% de vots que dona entrada a l'ajuntament. Un llistó gens fàcil de saltar.

Vist i llegit

Els problemes de subministrament d'algunes manufactures per la pandèmia i les tensions polítiques expliquen també la inflació dels darrers mesos i els problemes per moltes fàbriques del nostre país. Fa dues dècades que moltes empreses es van deslocalitzar als països d'Àsia, especialment a la Xina, buscant facilitats i mà d'obra barata. Aquesta tendència, però, s'està invertint. A El Mundo, Raquel Villaécija i Dina Sánchez detalla en aquest reportatge el perquè d'una certa relocalització a la Unió Europea i als seus països veïns. El tèxtil és un dels sectors que més clarament està implicat en el canvi de tendència. La falta de microxips va castigar en pandèmia la indústria espanyola i ara el govern central destinarà 11.000 milions d'euros de fons europeus a fabricar-ne per ser menys dependent d'Àsia.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1904 Francesc Moragas va fundar a Barcelona, i a instàncies d'entitats com l'Ateneu Barcelonès o el Foment del Treball Nacional, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears, que ha acabat convertida en la principal entitat bancària del país. Ara sota el nom de Fundació Bancària la Caixa. L'entitat va segregar després de la crisi bancària part del seu negoci en Caixabank per mantenir les participacions industrials i l'obra social. La seva implantació a Catalunya es va enfortir molt als anys vuitanta, quan es va unir amb la Caixa de Barcelona i van crear la Caixa, que va adoptar el popular logotip dissenyat per Joan Miró que representa un infant dipositant una moneda a una guardiola. Així explica la Caixa la seva història. El 2017, fruit de les tensions del procés, va canviar la seva seu social a València.

 L'aniversari

El 5 d'abril de 1937 va néixer a Nova York el militar nord-americà Colin Powell, que va morir l'octubre de l'any passat de Covid. Va ser el cap de l'estat major en la primera guerra del Golf, la que va provocar la invasió de Kuwait per part de l'Iraq. Quan es va retirar de la milícia va entrar en política i es va convertir en secretari d'Estat de l'administració Bush. Va intentar que la resposta als atemptats del 2001 fos diplomàtica i que no es produís una nova guerra. Malgrat tot la va justificar amb l'argument de les armes de destrucció massiva davant les Nacions Unides, cosa que va erosionar el seu prestigi i va provocar que el 2004 no seguís en el càrrec. Es va retirar i el 2008 va donar suport a Barack Obama malgrat que sempre s'havia declarat votant republicà. Així va explicar TVE la seva intervenció davant el consell de seguretat de l'ONU quan buscava l'aval a la invasió.

 ​Fes clic aquí per rebre'l