Com passa en tots els territoris que han estat governats per un règim totalitari, la memòria històrica desenvolupa un paper cabdal en la societat alemanya actual. La revisió crítica del passat nazi, que implica exposar la complicitat que molts ciutadans i institucions van tenir amb el Tercer Reich, ha comportat tot sovint una presa de posició que aposta per no deixar ni un segon de treva a l’extrema dreta, sota l’argument que aquesta és una de les principals lliçons històriques que cal extreure del nazisme.
Alineat amb aquesta idea podem trobar a Peter Fischer, el president de l’Eintracht de Frankfurt des de fa més de dues dècades, que ha apostat fermament per situar la lluita contra el racisme, el feixisme i la nova extrema dreta com un dels pilars que identifiquen el seu club. És per això que, el 2018, després que el partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD) obtingués un preocupant 13,1% dels vots a les eleccions al parlament del land de Hessen, el mateix on se situa la ciutat de Frankfurt, Fischer va afirmar que, d’acord amb els principis de l’Eintracht, al seu club, el nom del qual es podria traduir per unitat, solidaritat o concòrdia, no hi havia espai per als qui defensen idees racistes, feixistes o properes al nazisme.
“Ningú que hagi votat aquest partit amb tendències racistes i inhumanes pot ser membre del nostre club” va sentenciar amb rotunditat en declaracions al diari Frankfurter Allgemeine Zeitung poc després de la celebració de les eleccions. Fischer s’enfrontava així a posicions com la que havia defensat el president d’Alternativa per Alemanya, Alexander Gauland, que havia afirmat, a propòsit del jugador negre de la selecció germànica, Jérôme Boateng, que era “un estrany a qui ningú volia com a veí”.
El posicionament antifeixista del president de l’Eintracht va ser contestat per Alternativa per Alemanya que va denunciar-lo per insults, calúmnies i difamacions si bé la denúncia va tenir poc recorregut i va ser desestimada per la fiscalia que va argumentar que les declaracions de Fischer quedaven emparades per la llibertat d’expressió.
Peter Fischer, president de l’Eintracht, en una imatge de l’assemblea durant la qual va reelegit com a president després de la polèmica amb AfD Foto: @cschellhorn
Al marge de la via judicial, el partit d’extrema dreta va fer una crida a aturar la reelecció del president a l’assemblea del club que havia de celebrar-se poc després de les eleccions al land de Hessen que van suposar un gran èxit per l’AfD. Aquesta crida, però, va ser un autèntic fracàs, ja que Peter Fischer va ser reelegit com a president de l’Eintracht amb un 99% dels vots després de reiterar el seu compromís contra l’extrema dreta. “Mentre jo sigui president, no hi haurà nazis a l’Eintracht de Frankfurt” va afirmar sense embuts al mateix temps que rebia una calorosa ovació.
El compromís antifeixista de Fischer va tornar a quedar palès un any després de la seva reelecció quan l’Eintracht va decidir retirar el títol de president honorífic de l’entitat a Rudolf Gramlich, antic jugador i president de l’equip de Frankfurt en dues etapes diferenciades, una en ple nazisme i l’altra durant les dècades dels 50 i 60 del segle XX.
La raó de la retirada era que Rudolf Gramlich, que va morir el 1988, havia estat oficial de les SS nazis, un càrrec que compartia amb el de jugador i president de l’Eintracht. En aquest sentit, l’any 1942 va servir a la Cracòvia ocupada i va encapçalar l’equip de futbol que les SS va crear a la ciutat polonesa i que duia per nom “SS Totenkopfstandarte Krakau”.
Amb aquesta decisió, Peter Fischer volia esmenar la petjada nazi de la història de l’Eintracht. Com va passar amb moltes altres institucions de l’Alemanya de la dècada dels 30 del segle XX, un cop Adolf Hitler va accedir al poder, l’Eintracht es va convertir en un club “arianitzat” que va expulsar els seus nombrosos socis jueus.
De fet, l’empremta jueva, com passa amb molts d’altres equips alemanys, com per exemple el Bayern bavarès, era molt important al si de l’Eintracht que, com hem apuntat, comptava amb diversos associats de confessió jueva i tenia en els germans Adler, els propietaris jueus d’una important fàbrica de calçat de Frankfurt, els seus principals patrocinadors durant la dècada dels 20 i l’inici de la dels 30.
Abans de la presa del poder per part dels nazis, l’Eintracht era considerat un club de caràcter liberal, amb un marcat perfil cosmopolita i amb una forta influència jueva, que portava a que els partidaris d’Adolf Hitler el titllessin, pejorativament, de club de “nois jueus”.
Rudolf Gramlich, històric jugador i president honorífic de l’Eintracht, en una imatge amb l’uniforme de les SS de les quals formava part Foto: @aitorlagunas
Aquesta situació va canviar arran de la instauració del Tercer Reich il’Eintrach, un cop “arianitzat”, va passar a col·laborar amb el nou règim i va acollir al seu si a distingits simpatitzants nacionalsocialistes el més rellevant dels quals era Rudolf Gramlich, militant del Partit Nazi i oficial de les SS que el 2020 va ser desposseït, precisament per aquest passat, del títol de president honorífic del club.
L’esclat de la Segona Guerra Mundial va provocar un important sotrac al si de l’Eintracht que va veure, igual que bona part dels clubs alemanys de l’època, com molts dels seus jugadors se n’havien d’anar al front a combatre. Un dels testimonis més fefaents d’aquesta circumstància el trobem, novament, en la figura de Gramlich que, durant la temporada 1942-43, va abandonar la disciplina de l’Eintracht, a la qual pertanyia des de 1929, en ser destinat, com a oficial de les SS, a Cracòvia.
Més enllà de la falta de jugadors, l’Eintracht va patir un altre sotrac durant el període final del conflicte bèl·lic quan, l’octubre de 1943, en el marc dels bombardejos sobre Frankfurt per debilitar les posicions de Hitler, el seu estadi, el Riederwaldstadion, va ser completament destruït per les bombes aliades.
Ambdues circumstàncies, la falta de jugadors i la destrucció del seu estadi, van acabar propiciant que, durant la temporada 1944-45, l’Eintracht desaparegués momentàniament per fusionar-se amb l’altre gran club de la ciutat, l’FSV, i formar l’Associació d’Esports de Guerra de Frankfurt, un equip d’existència efímera que va desaparèixer el gener de 1945, poc abans de la desfeta definitiva del Tercer Reich.
Els voltants de la catedral de Frankfurt, destruïts pels bombardejos aliats en una imatge de març de 1945 Foto: Wikimedia Commons
Precisament perquè aquesta història tràgica no es torni a repetir, Peter Fischer ha volgut convertir l’Eintracht en un club amb un ferm compromís antifeixista. Una posició que li ha generat diversos reconeixements. D’entre els més destacables, la seva elecció, a proposta l’SPD, el Partit Socialdemòcrata Alemany, com a membre independent de l’Assemblea Federal alemanya, responsable de l’elecció del president germànic, amb l’argument que Fischer i l’Eintracht representaven “la tolerància, l’antiracisme, la diversitat i la llibertat d’expressió, valors que el grup parlamentari de l’SPD comparteix”.
També és digne d’esment la concessió a Fischer de la medalla Buber-Rosenzweig, un guardó atorgat pel Consell alemany de coordinació de les associacions per la cooperació entre cristians i jueus, que va voler reconèixer el seu posicionament inequívoc “contra l’extrema dreta, l’antisemitisme i el racisme”. Unes distincions que evidencien que, tot i el seu fosc passat durant el nazisme, l’Eintracht és, en bona part gràcies al seu president, un club fermament compromès en la lluita contra el feixisme.